Societats precaritzades

(Article original publicat el XX/7/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 119/07-2025, pàg.22)

Encara que no ho admetin en públic o fins i tot diguin el contrari, són molts els polítics que aspiren a governar societats precaritzades. El seu ideal és una societat formada per ciutadans dependents dels poders públics. Una societat, això sí, on tothom pugui menjar un plat de bledes i tingui garantits uns serveis bàsics mínims, com la sanitat i l’ensenyament. A l’altra banda, els ciutadans capaços de treure’s les castanyes del foc sense els ajuts públics són més difícils de manipular.

Així, hi ha governants que tendeixen a normalitzar la precarietat laboral, a considerar correctes uns salaris baixos que ni tan sols permeten al treballador llogar un habitatge en condicions, i ja no parlem de formar una família i tenir fills. De vegades aquests polítics arriben a l’extrem de presentar l’estabilitat laboral com un premi, i no com un dret bàsic que haurien de tenir tots els treballadors.

Com més en precari es troben les societats, més fàcils són de manipular els ciutadans. Partint d’aquesta realitat, els governants s’han anat traient de la màniga tot un catàleg ampli de subvencions públiques, que és la gran eina que tenen els governs per fer creure la gent. Una gran preocupació de les persones que depenen de la subvenció pública és el temor a perdre-la. Saben que, si la perdessin, més d’un seria incapaç de tirar endavant.

A més a més, sense les subvencions públiques unes quantes entitats deixarien de ser econòmicament viables i haurien d’abaixar la persiana, i uns quants treballadors anirien a l’atur. A Sarrià en tenim algunes. Així que, arribat el moment de mostrar públicament la discrepància amb els governants, molta gent opta per callar.

L’error d’alguns polítics és associar l’èxit amb la riquesa, i com que amb els anys s’ha creat el relat pervers de considerar la riquesa molt mal vista socialment, per associació d’idees també tendeixen a criminalitzar l’èxit. Mort el gos, morta la ràbia. 

Un exemple entre molts: quan una promoció immobiliària anuncia la construcció de pisos de 70 metres que s’ofereixen a preus de mercat —al nostre barri de Sarrià n’hi ha unes quantes—, el món dels ciutadans subvencionats, o els aspirants a ser-ho, ho bateja com a pisos de luxe, amb les crítiques habituals als promotors, redactades, per cert, en el ridícul femení plural que se’ns intenta imposar fora de tota lògica.

Hi ha una falsa equació que sosté que un pobre, d’entrada, és una bona persona, mentre que a un ric sempre se l’ha de veure com un presumpte delinqüent. I de tant sentir-ho, molts ciutadans que per anar fent la viu-viu aspiren a ser subvencionats, acaben afegint-se al carro de les persones acrítiques amb el poder.

Ara bé, deixant de banda la ridiculesa d’aquesta falsa equació, sovint es passa per alt que qui es guanya bé la vida i se’n surt amb èxit és qui paga més impostos, uns impostos que serveixen, precisament, per ajudar els ciutadans que tenen més dificultats. Tothom sap que els diners de la caixa de les subvencions no cauen del cel, algú els hi ha posat abans. Se’n diu solidaritat fiscal.

La Travesia “El Río”

 

Aquest matí ha tingut lloc la travessia marítima de natació anomenada “El Río”, una competició popular que té la sortida a la platja Bajo el Risco, que es troba just a sota del Mirador del Río (de César Manrique), al nord de Lanzarote, una illa africana de sobirania espanyola. L’arribada es troba al sud de La Graciosa, a Caleta de Sebo, que és la “capital” de l’illa canària coneguda com la octava.

La distància recorreguda pels més de 500 nedadors inscrits —hi ha un numerus clausus fixat pels organitzadors de l’esdeveniment— és de 2.600 metres, però tenint en compte el corrent marítim que hi ha d'est a oest entre les dues illes (per això li diuen El Río), l’esforç per fer el recorregut és remarcable. Aquesta competició, ja del tot consolidada, té lloc cada any a finals de setembre, i la d’aquest any ha estat l’edició número 29. El guanyador d’aquest any ha tardat poc més de mitja hora en fer el recorregut. Tots els participants que han acabat la prova han tingut una medalla commemorativa.

Explico tot això perquè si alguna vegada us perdeu per Lanzarote i us sobra un dia que no sabeu què fer, l’opció d’anar a passar el dia a La Graciosa —no cal anar-hi nedant, el ferry que us porta d’una illa a l’altra tarda menys de mitja hora a fer el trajecte— és també una bona recomanació. La particularitat d’aquesta illa és que no hi ha res asfaltat, ni motos, ni cotxes; només bicicletes i uns pocs Land Rover que fan el servei de taxi.

Balanç d’un boicot ridícul

(Article original publicat el 19/9/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2244, pàg. 2)
 

Quan ja ha passat més de mig any des que algú va tenir la idea lluminosa de posar en marxa un boicot ridícul a la xarxa social Twitter/X, potser és el moment de fer una mica de balanç sobre què n’ha quedat de tot plegat. El boicot va ser patrocinat amb l’entusiasme que els caracteritza per alguns polítics d’esquerres, i aviat s’hi van afegir institucions públiques governades per la mateixa ideologia. Els usuaris habituals d’aquesta xarxa social recordem bé aquell episodi. Se’ns deia que, tant sí com no, calia deixar Twitter/X i passar-se a altres xarxes socials.

El motiu del boicot no estava gens justificat, però com que el promovia l’esquerra que ara mateix ens governa, la seva parròquia política, sempre obedient amb les directrius sorgides dels seus politburós ideològics, s’hi va apuntar de seguida. Així, polítics i institucions van deixar d’utilitzar la xarxa Twitter/X. En aquest sentit, cal recordar que a Sarrià, a Barcelona i a l’estat espanyol ara mateix hi governa el PSOE, un partit teòricament d’esquerres, tot i que en aquests territoris els socialistes no van guanyar les últimes eleccions.

Però de tancar-se comptes de Twitter/X, res de res. No se’n va tancar gairebé cap, simplement alguns polítics i algunes institucions van deixar d’utilitzar la xarxa, i els comptes van continuar oberts però adormits. Si més no, alguns van deixar d’emetre la seva propaganda, opinions i crítiques a la competència. I a veure-les venir, no fos cas que més endavant tot plegat quedés en un no res, es veiessin obligats a rectificar i decidissin tornar a utilitzar la xarxa social que té més visibilitat del món.

Però quin és el balanç després de poc més de mig any d’un ridícul boicot ideològic? És ben simple, no ha passat res. La majoria dels dirigents del món, de totes les ideologies, i no només els polítics, continuen usant la xarxa Twitter/X per publicar les seves opinions, crítiques i propostes. I aquells usuaris que, com jo, es volen informar sobre què diuen els manaires i els que aspiren a manar algun dia, continuem trobant aquesta informació al mateix lloc que la trobàvem abans, és a dir, a Twitter/X.

Sempre que aquesta acció estigui molt ben justificada, sóc partidari de boicotejar persones, empreses, institucions i xarxes socials. Però abans de patrocinar un boicot cal rumiar molt bé per què ho fas i quines possibilitats d’èxit pot acabar tenint aquesta acció. Per acabar fent el ridícul com han fet els patrocinadors del boicot infantil a Twitter/X, és molt millor abstenir-se.

Dos estats, d’acord, però com?

Hi ha una opinió molt estesa que defensa que la solució passa per dos estats, Israel i Palestina. Sense entrar en detalls hi podria estar d’acord. Dos estats no semblaria una mala opció, però, insisteixo, sempre que no profunditzem en els detalls. Ara bé, a banda d’aquesta opinió que fins i tot podria ser majoritària, tenim també els dos extrems més violents que per motius oposats discrepen d’aquest plantejament. Per una banda, a Israel hi ha qui no vol sentir parlar dels dos estats, i defensen que amb un únic estat, Israel, que acolli les dues comunitats, n’hi hauria d’haver prou. Un petit detall que no tothom coneix és que més d’un vint per cent de la població d’Israel és àrab, majoritàriament musulmans. El fet que siguin àrabs no els impedeix disposar d’un passaport israelià, dret a vot, representació al Parlament, etc. Segons les Lleis Bàsiques d’Israel, els àrabs tenen els mateixos drets que els jueus.

Però per part dels àrabs també hi ha qui està radicalment en contra de la solució dels dos estats. Aquest és el cas dels terroristes de Hamàs, els quals, no ho oblidem, no tenen com a objectiu la defensa dels pobres palestins sinó la desaparició d’Israel; és el mateix objectiu que té l’Iran i alguns països àrabs de la zona, que fins i tot el porten especificat en les seves constitucions. També és bo recordar que els grans enemics dels palestins no són els jueus sinó, precisament, els seus propis governants, és a dir, els terroristes i dictadors de Hamàs que governen Palestina.

Òbviament no m’agrada gens la deriva que ha anat agafant aquesta guerra, ni els innocents que hi deixen la vida cada dia. No pretenc tenir la vareta màgica de quina acabarà sent la solució del conflicte. Dit això, dic també que Israel té tot el dret a defensar-se dels atacs de Hamàs, el grup terrorista que va començar aquesta guerra el 7 d’octubre del 2023, el mes que ve farà dos anys. A ningú se li escapa que si Israel no es defensés acabaria desapareixent. Sortosament, es dóna el cas que els jueus tenen molt clara la seva voluntat de supervivència, i sempre que els ataquin, respondran. No tindria cap sentit que es quedessin de braços plegats.

Tardà treu el cap a Madrid... mentre ER va perdent pistonada

La Vanguardia va publicar ahir una enquesta sobre com quedarien distribuïts els escons del Parlament si ara es convoquessin eleccions. Però a gairebé tres anys d’anar a votar, es tracta d’un exercici de ciència-ficció. En tres anys poden passar tantes coses que ho poden canviar tot. Ara bé, ja que tenim l’enquesta, diguem-ne alguna cosa. Em sorprèn molt el bon resultat atribuït a ER, amb una xifra d’escons que al meu entendre està interessadament molt cuinada a l’alça.

Dues consideracions. La primera: mentre els independentistes no siguin capaços d’entendre que en política les coses s’han de fer per l’ordre natural, no anirem enlloc. Cal tenir clar que primer és la independència i, un cop aconseguida, ja decidirem cada quatre anys quin model de societat volem. Per aquest ordre. La segona consideració: ER sempre ha presumit de ser un partit net i sense corrupció, però després de l’escàndol de la DGAIA ja no ho podran dir mai més. Ara estan empastifats, ja veurem què diuen els tribunals.

Les persones i els partits tenen tot el dret a canviar d’objectius. D’uns anys ençà el politburó d’ER està fent aquest canvi, però els seus dirigents no ho admeten en públic sinó que el van aplicant de mica en mica, amb discreció i sense fer soroll, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. En aquesta tasca el jubilat Tardà sempre ajuda.

Els entesos en demoscòpia electoral ens diuen que ER ha perdut el suport de dos terços dels votants que optaven per aquest partit no fa gaires anys, quan es declarava inequívocament independentista i no se li coneixien episodis de corrupció. Avui en dia, però, la major part del suport electoral d’ER prové de persones que literalment viuen del partit i dels càrrecs públics i parapúblics que en depenen.

Podríem parlar de Junqueras, però, últimament, quan parla mai saps si diu blanc, o diu negre, o no diu res. Els seus, però, ja l’han jutjat, i la meitat de la militància li ha girat l’esquena. És per això que opto per centrar-me en el jubilat Tardà. No tinc cap dubte que Tardà encara és d’esquerres, però, escoltant-lo, cada dia estic menys segur que sigui independentista. Només ell sap el joc d’interessos que es porta entre mans.

Fins no fa gaire Tardà era la bèstia negra dels mitjans estatals de Madrid, però ara tothom el convida a dir-hi la seva, li obren les portes i el reben amb els braços oberts; ja el consideren un dels seus. Ara que Tardà sembla donar la màxima prioritat a una Espanya d’esquerres, i deixa els interessos de Catalunya aparcats a la cuneta en espera de temps millors, a Madrid se l’escolten molt més que abans. Mentrestant, ER va perdent pistonada.

Mongat no vol visitants

Mongat no té interès a facilitar les visites dels forasters. Hi he hagut d’anar deu vegades en els últims dos mesos, i a l’hora de pagar la zona blava on deixo el cotxe, no ho puc fer, ja que el sistema no permet que es faci servir la targeta ni el pagament en efectiu. Només es pot fer amb una aplicació de mòbil, donant per fet que el visitant està obligat a portar-ne un.

Un dia un cotxe de la policia local aparcava a la zona on tenia el meu, i en sortir els dos agents amb l’entrepà a la mà —anaven a esmorzar al bar del davant— els vaig preguntar com podia pagar la zona blava en efectiu o amb targeta. Em van respondre el que he explicat abans, advertint-me que si no pagava amb l’aplicació em multarien, no ells, que en aquella zona entre la carretera i el tren no hi intervenen, però sí que ho faria el vigilant d’aquell espai quan s’acostés a controlar que tothom pagués.

Sortosament, hi ha altres llocs on pots deixar el cotxe sense aquests inconvenients. Els comerciants montgatins s’ho perden.

Miquel Saumell

(carta publicada el 17/9/2025 a La Vanguardia)

Capitalisme, comunisme i comunicació

(Article original publicat el 5/9/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2242, pàg. 2)

Als llocs on hi ha premsa lliure i els lectors poden triar què volen llegir, on cada diari té la seva línia editorial, un mateix esdeveniment es pot explicar de moltes maneres. A Espanya no és el mateix llegir El País que La Razón, i parlant del diari La Razón potser algú ignora que és un diari de capital català i amb direcció catalana, tot i que fet a Madrid. A Catalunya tenim de tot.

Abans d’existir Internet, sempre que era a Hong Kong donava una ullada al South China Morning Post, un diari que molt d’hora al matí em passaven per sota la porta de l’habitació de l’hotel. Un bon diari que llavors no tenia interferències polítiques dels governants comunistes de Beijing.

Avui, per saber què vol transmetre el Partit Comunista de la Xina, em miro el Global Times. Sé molt bé que no llegiré la veritat, però si més no coneixeré la veritat oficial que, sense cap mena de dubte, també defensaran els meus interlocutors xinesos. No és cap secret que si un xinés vol triomfar en qualsevol àmbit d’aquella societat, també a l’empresa privada, resulta gairebé imprescindible tenir el carnet del partit comunista a la butxaca.

Comunisme capitalista no és un oxímoron. Quan aterres a la Xina et trobes el comunisme de partit únic més capitalista del planeta; salvant les distàncies, que són moltes, potser empatats amb el Vietnam. Però deixant de banda la prohibició d’importants llibertats individuals i col·lectives, econòmicament no els va gens malament. Amb la discreció que els caracteritza, els xinesos ja juguen a la primera divisió del món global, i d’aquí uns quants anys el Vietnam també n’acabarà formant part.

Cuba ha fet alguns intents per combinar la ideologia comunista amb una certa llibertat d’empresa. Però no se n’han sortit. Els dirigents polítics cubans, des dels germans Castro fins al dictador actual, Miguel Mario Díaz-Canel, per sobre del benestar dels seus ciutadans sempre han imposat amb mà de ferro la seva tronada ideologia. I tot i el que explica el Granma, el diari amb menys credibilitat d’Amèrica, Cuba és un país trinxat. Milions de cubans voten amb els peus i van abandonant aquella illa buscant millors horitzons.

A casa nostra passa una cosa sorprenent. Utilitzant unes sigles polítiques canviants, els comunistes encara mantenen una petita però fidel clientela. Intueixo que la majoria dels seus votants no ha viatjat gaire per veure amb els seus propis ulls que passa allà on encara governen els seus camarades. Amb uns quants dies a Cuba en tindrien prou per baixar de la figuera.

Reescriure la història

Hem crescut escoltant el fals relat que sosté que quan al segle XV Espanya va descobrir Amèrica tot van ser flors i violes, i que els conquistadors espanyols van incorporar a aquells territoris la nostra civilització i altres avantatges. Ara bé, en aquest relat mai es mencionen les contrapartides, i a partir d’una falsedat ensucrada han anat sorgint expressions ridícules com allò de la madre patria. Però tots sabem que quan els espanyols van arribar a Amèrica els conquistadors es van dedicar a espoliar aquells territoris, i a carregar-se les seves llengües i la seva cultura.

Darrerament, tant des d’Espanya com també per part de les excolònies, han anat sorgint veus discrepants amb el relat oficial. I encara que s’hagi tardat més de cinc-cents anys a qüestionar en veu alta les actuacions dels descobridors peninsulars, és molt positiu que es comenci a parlar de la gran violència que el descobriment portava implícita. Mai és tard per explicar la veritat, ni per fer pedagogia.

Sense pretendre tallar tots els conquistadors pel mateix patró, el fet és que les coses no van ser tan exemplars com se’ns ha explicat. Si es volgués arrodonir el revisionisme històric en clau senyorívola, els governants espanyols d’ara, com a successors dels governants que hi havia fa mig mil·lenni, haurien de disculpar-se oficialment i oferir compensacions. Però tots sabem que això no passarà, ja que els espanyols són massa orgullosos per acceptar les seves culpes i demanar perdó. A Catalunya no ens han d’explicar res, ja que de patir actituds similars de la que encara és la nostra metròpoli en sabem molt.

La Diada en cinc tuits

Vaig resumir la Diada d’ahir publicant aquests cinc tuits en el meu compte x.com/miquelsaumell:

1/ Bona Diada nacional de Catalunya! Ara bé, diguin el que diguin els mitjans públics catalans (TV3 i Catràdio) i els privats (Ara, El Periódico, El Punt Avui, La Vanguardia, RAC1, etc.), avui no es mesura el suport de la ciutadania a l'independentisme; això ja va quedar 100% clar l'1/10/2017.

2/ No sóc de manifestar-me al carrer, però voto sempre que toca. Poso TV3 un moment i la tertulianada està molt centrada en les presències i absències de polítics a la manifestació de Barcelona, i a partir d'aquí treuen conclusions interessades. Una tal Milagros Pérez (PSOE) fa cara de satisfeta.

3/ Xifra oficial de la manifestació de Barcelona: segons la Guàrdia Urbana de Barcelona (PSOE) només 28.000 persones. El regidor que controla la policia, Albert Batlle, fa bé la seva feina. Però tots sabem que les independències les fan els votants, no els manifestants. Cal no oblidar-ho.

4/ El suport a la independència no és mesura amb enquestes o amb manifestants al carrer sinó amb els vots dipositats a les urnes. És a dir, amb democràcia. Això ja es va fer l'1 d'octubre del 2017. Vam votar massivament a favor d'una Catalunya independent. No maregeu més la perdiu.

5/ L'editorial de La Vanguardia d'avui defineix l'objectiu d'una Catalunya independent com a objetivos inalcanzables. Estic tan segur que els Godó així ho creuen com que altres, precisament la majoria dels catalans que vam guanyar el referèndum del 2017, creiem el contrari.

Coses que no m’acaben de fer el pes

Les persones incapaces de demanar les coses per favor i de donar les gràcies quan toca fer-ho; els cossos humans excessivament tunejats amb pírcings, els cabells pintats de blau, de taronja, de verd o a franges, els tatuatges en general exceptuant aquells tan petits i discrets que no criden l’atenció, les mans amb cadascuna de les ungles pintades d’un color diferent, etc., i tot això especialment dedicat a les persones que treballen de cara al públic, on no tot val; les motos i els cotxes amb els tubs d’escapament tunejats que només busquen fer més soroll del compte; els cotxes amb motor dièsel, per la contaminació extra que generen; els mossos d'esquadra i els policies locals que d’entrada es dirigeixen als ciutadans en castellà; els vols de Ryanair; els (ir)responsables del desgavell de Rodalies; els patinets i les bicis que no porten llums al davant, ni al darrere, ni matrícula; les bicis que porten un, dos o més nens com a passatgers, generant una conducció perillosament inestable; el carril bici de la Via Augusta de Barcelona, des de Ganduxer fins a la plaça Borràs; els venedors que se t’adrecen anomenant-te caballero; l’atribució generalitzada del mot feixista dirigida a tothom que discrepi; l’atribució generalitzada del mot comunista dirigida a tothom que discrepi; els crítics amb determinats polítics i partits polítics que admeten alegrement que ni tan sols s’han llegit els estatuts ni els programes electorals de les organitzacions criticades, ni tenen cap intenció de fer-ho; les corresponsalies ideològiques antijueves dels mitjans públics catalans —TV3 i Catràdio—, molt especialment els que treballen a l’Orient Mitjà; els polítics catalans que es declaraven independentistes i el temps ens ha demostrat que ni ho eren abans ni ho són ara; la feina que fan molts dels jutges de la cúpula judicial espanyola; molts informes de l’UCO (GC); els botiguers i cambrers que et contesten en castellà podent-ho fer en català, o els que per justificar que no et responguin en català utilitzin aquell argument tan simpàtic es que estamos en España; els sindicalistes que sense haver treballat mai a l’economia productiva intenten alliçonar als empresaris; les persones que criden massa i els maleducats en general; i moltes coses i situacions més que deixarem per un altre dia.

La mandra és una mala consellera

He tractat amb petits empresaris, clients meus, els quals en algun moment se m’han queixat que els seus clients no els trucaven ni els visitaven, i posaven aquesta pobra excusa per justificar la davallada de les vendes de la seva empresa i, de retruc, que no em compressin a mi. En casos així, la meva resposta sempre ha sigut molt clara. No has d’esperar que et truqui el client, és el proveïdor qui ha de trucar al client, qui ha d’agafar el cotxe o l’avió i anar a visitar-lo allà on sigui per intentar convèncer-lo. Vendre no és gens fàcil, i el negoci mai arriba sol, ets tu qui t’ho has de treballar, trucant, viatjant, insistint i no donant mai una operació per perduda, per més difícil que sembli. El negoci mai arriba sol, i la mandra és una mala consellera. Actuant amb aquest convenciment, tard o d’hora acabes collint els fruits del teu esforç; si més no, aquesta ha sigut la meva experiència.

Justícia polititzada

Alguns defensem la tesi que, a Espanya, la justícia, incloent-hi el sistema d’accés dels jutges a la cúpula judicial i el seu funcionament posterior, s’ha anat degradant fins a transformar-se en un estadi més de la política bruta. Separació de poders? En teoria existeix, a la pràctica gairebé no n’hi ha. Tothom ho sap i molts se’n queixen, però que es faci política des del món judicial és precisament l’objectiu d’alguns polítics.

Aquí també hi podríem aplicar allò que fa uns quants segles va proclamar el Conde Duque de Olivares: "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Tothom veu que molts jutges fan política (se consigue el efecto), però els seus protagonistes, els jutges, ho neguen descaradament (sin que se note el cuidado).

Molts jutges de la cúpula judicial espanyola fan política precisament perquè tots ells han accedit al càrrec gràcies a la decisió presa pels partits polítics. A partir d’aquí, alguns jutges actuen políticament sense amagar-se’n, com una forma d’agraïment al partit que els ha nomenat. Altres intenten dissimular la seva dependència política, però el tuf partidista de les seves resolucions judicials és similar.

El president espanyol Sánchez s’ha queixat que la seva família pateix les conseqüències de la justícia polititzada. Sánchez disposa d’altaveus i se’n pot queixar en públic. Me’l crec, i ben fet que fa de denunciar-ho. Ara bé, sempre que la justícia polititzada ha perjudicat l’independentisme català, Sánchez ha callat. Per tant, repeteixo, a Sánchez me’l crec, però la seva situació em genera la mateixa manca de solidaritat que demostra ell amb els catalans que també pateixen la justícia polititzada.

Fills

Durant molts anys a la Xina les parelles només podien tenir un fill (o filla). Si en tenien més d’un, el govern els castigava. Ara ja se’n poden tenir dos sense problemes, això sí, sempre que els pares els puguin mantenir. En aquest aspecte concret, el de la llibertat individual per formar una família, els xinesos han avançat força.
 
A casa nostra, en canvi, el nombre de fills per parella s’ha reduït molt. Avui en dia, o no se’n té cap o se’n té només un. I tenir-ne més de dos ja és per nota. Els motius de la nostra baixa natalitat són diversos i, en primer lloc, hi podríem posar el baix poder adquisitiu dels baixos salaris que es paguen avui en dia.
 
Pertanyo a una família molt nombrosa. Tinc molts germans, i tinc més de dos fills. Per tant, oficialment, famílies nombroses. Però mai he pensat en el pagament de les pensions per decidir constituir una família nombrosa, tot i que de vegades penso que també en aquest aspecte social compleixo de sobres.
 
Hi ha qui té molt clar que no vol tenir fills, i cadascú deu tenir els seus motius per prendre aquesta decisió, i s'han de respectar. Hi ha, també, qui prefereix tenir un gos a tenir fills. Tenir un gos surt bastant més bé de preu que tenir fills, i les responsabilitats que has d'assumir quan poses un gos a la teva vida són inferiors.

La foto de la vergonya

 

Les formes i l’escenificació són molt importants en política, i de vegades ho són tant com els assumptes a tractar. Aquesta foto de fa uns dies, molt ben triada i distribuïda per la Casa Blanca, ha estat publicada en diaris de tot el món. La imatge diu molt més del que pot semblar a primera vista. Es podria fàcilment associar amb una classe de pàrvuls, amb el mestre de cara i situat en un pla més elevat que els seus alumnes els quals, molt atents i obedients, hi apareixen d’esquena, asseguts en cadires més petites. Qui mana, mana, i tot el protagonisme queda reservat al mestre. És la foto de la vergonya, un escenari-trampa molt ben preparat per a un nou intent d’humiliació pública dels dirigents europeus per part de Donald Trump, el president dels Estats Units. Constatant, una vegada més, la trista realitat de la submissió europea, cada dia està més clar que Ucraïna té totes les de perdre. Així, els dirigents dels Estats Units i de Rússia, sense la intervenció de l’ucraïnès Zelenski, discutiran el calendari i l’abast de la pèrdua ucraïnesa, mentre que en el context internacional torna a quedar clar que Europa cada dia hi pinta menys. Necessitem nous lideratges amb urgència. A Catalunya, és clar que sí, però també a Europa. Aquí i allà estem en males mans.