Una cimera poc útil

S’ha acabat una nova cimera del clima, aquesta vegada a Belém (Brasil), i els congressistes van tornant cap a casa. Els protagonistes amb poder de decidir són alts càrrecs polítics i funcionaris públics, i molts dels assistents diguem-ne secundaris han anat a Belém com una mena de “premi d’empresa”. Els optimistes diuen que “hem avançat, encara que modestament”. Altres diuen que no s’ha avançat gens, i alguns asseguren que s’ha retrocedit respecte a temes acordats en cimeres anteriors. Però tot això sembla ara secundari, l’objectiu era reunir-se i parlar-ne. Els dirigents dels països importants (USA, Xina, Rússia, etc.) no hi han anat, demostrant així el seu nul interès per comprometre’s en aquest tema. Ara toca esperar la cimera de l’any que ve, i sant tornem-hi. El format d’aquestes cimeres és massa encotillat i poc útil, i mentre continuï sent així poc s’avançarà. El fet és que hi ha dues concepcions de com ha d’anar el món a partir d’ara, i són totalment oposades. Però són pocs els que estan disposats a renunciar als seus privilegis. Al capdavall, els governants es mouen per interessos, no per principis. I no perden de vista que els interessos són eines electorals que a les pròximes eleccions poden passar factura.

Habitatges

(Article original publicat el 14/11/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2252, pàg. 2)
 
Mentre es va agreujant el problema social derivat de la manca d’oferta d’habitatges de lloguer a preus raonables, els polítics es mostren incapaços d’aplicar mesures efectives per millorar la situació. El paper ho aguanta tot, fins i tot els disbarats que representen algunes propostes forassenyades de l’esquerra. Fins ara s’han pres mesures populistes molt equivocades, i no se n’han pres d’efectives. Tot plegat només ha provocat un augment dels preus dels pisos combinat amb una clara disminució de l’oferta, és a dir, en direcció contrària a l’objectiu que es busca.

El plantejament ideològic equivocat que fan alguns governants és decebedor. L’equivocació d’alguns polítics rau a considerar que són els ciutadans privats, propietaris de pisos susceptibles de ser dedicats al lloguer, els responsables de resoldre el problema. Però el problema l’han de resoldre les administracions públiques, bàsicament ajuntaments i Generalitat. Els propietaris privats ja paguen per IRPF i per Patrimoni, i no té sentit castigar-los fiscalment encara més, perquè no són ells ni els causants del problema ni els responsables de resoldre’l. De recepta només n’hi ha una, que és constituir un parc d’habitatges públics de lloguer a preus raonables.

L’exigència d’una mínima seguretat jurídica per a qui té un pis i es planteja llogar-lo és més que raonable. Els ciutadans no són ONG ni entitats caritatives, i això sembla que a alguns governants els costa d’entendre. Els propietaris necessiten la seguretat que el llogater complirà amb la seva part del contracte. I amb la manca de suport públic als propietaris de pisos davant d’unes ocupacions ben vistes per una part de l’administració, té tot el sentit que l’oferta tendeixi a desaparèixer. I si aquí hi afegim la lentitud judicial i les dificultats i despeses per recuperar el pis i fer fora el morós en els processos d’impagament del lloguer, la conseqüència lògica és que els preus dels pisos encara s’encareixin més, una situació de la que en són responsables els nostres governants.

Segons els experts, l'única mesura efectiva per encarar correctament el problema de l’habitatge implicaria constituir un parc públic de pisos de lloguer que s’oferissin a preus assequibles, i que la seva venda estigués prohibida per llei. No cal dir que això no es pot fer d’un dia per l’altre, i com més aviat ens hi posem, millor per a tothom. Però, fins ara, a l’hora de concretar aquestes mesures cap institució sembla disposada a posar fil a l’agulla per començar a veure la llum.

Cadascú a casa seva

Ha sortit al carrer la versió en paper del mes de novembre del diari El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, i més d’un m’ha preguntat pel motiu que per primera vegada en molt temps no hi apareix el meu article habitual. Intentaré explicar els motius de la meva absència.

Sabent quina és la meva manera de pensar —milers d’articles d’opinió publicats en diversos mitjans, de paper i digitals, deixen clara la meva ideologia— no resulta difícil concloure que la línia editorial d’El Jardí no sempre coincideix amb el meu pensament i les idees que defenso. Tot i això, en el seu dia em van convidar a col·laborar-hi, cosa que vaig agrair com a prova de la transversalitat ideològica del diari, i des del respecte a la sana discrepància política vaig acceptar encantat. Des que vaig començar les meves col·laboracions ens hem respectat mútuament les nostres opinions discrepants.

El fet que m’ha portat a discontinuar les meves col·laboracions a El Jardí han estat dos temes puntuals, però relacionats: el tunejament amb bandera que a l’octubre van incorporar a la manxeta del diari, així com algun article que alguns qualifiquem de pro Hamàs. I amb el posicionament d’El Jardí a favor d’una de les parts en conflicte, precisament la part que el 7 d’octubre del 2023 va començar aquesta guerra, amb milers de persones mortes, segrestades i torturades, m’ha fet veure que la meva discontinuïtat com a col·laborador era la millor decisió que podia prendre.

Estaria encantat que el meu distanciament amb El Jardí fos únicament de caràcter temporal, i que pel bé de tothom es poguessin reconduir aviat les circumstàncies que ens han portat fins aquí. No cal dir que els meus articles a El radar de Sarrià tindran òbviament la mateixa continuïtat que han tingut fins ara. Però, mentrestant, cadascú a casa seva.

Què en queda de l’independentisme?

Alguns s’ho pregunten. De l’independentisme en queda el més important en una democràcia, que és la gent anònima que a l’hora d’anar a votar no tenen mandra i, amb més o menys encert, trien partits que consideren que són independentistes.

Si ens mirem la composició del nostre Parlament, dels vuit partits amb representació parlamentària, la meitat es poden considerar més independentistes que unionistes. Són aquests:

JxC i AC són partits independentistes, tot i que alguns dels seus votants potser no ho són.

ER encara té la majoria dels seus votants que es declaren independentistes, però els seus dirigents semblen haver entrat en un procés de revisió dels posicionaments polítics independentistes que han defensat fins ara.

Alguns diuen que amb la CUP ja no s’hi pot comptar, tot i que la majoria dels seus votants es declaren independentistes. No s’ha d’excloure que després de les pròximes eleccions passi a ser un partit sense representació parlamentària.

Els altres quatre partits del Parlament (PSOE, PP, Bocs i Comuns) són partits clarament unionistes. Si tu pretens defensar Espanya, vota’ls. Si vols defensar Catalunya, t’equivocaràs si els votes.

Es tracta, doncs, que els partits independentistes tornin a sumar més de la meitat dels diputats, i a partir d’aquí caldrà replantejar-se el camí per assolir la independència. Si a les pròximes eleccions no s'assoleix la majoria, paciència i a esperar les següents.

Els ciutadans que no voten, encara que siguin independentistes, no compten. En democràcia cal anar a votar sempre que se’ns convoqui, per més mandra que ens faci.

Ningú està obligat a demostrar la seva innocència

Al país veí estan jutjant el seu fiscal general. Potser és innecessari recordar-ho, però cal tenir present que en una democràcia —i se suposa que formalment Espanya és una democràcia— és l’acusador qui ha de demostrar amb proves la culpabilitat de l’acusat, i no al revés. Sense proves, tothom és innocent. En democràcia ningú està obligat a demostrar la seva innocència i, per tant, tampoc ho ha de fer el fiscal general espanyol. I de tot el que hem pogut escoltar durant judici no ha aparegut cap prova de culpabilitat del fiscal.

Dit tot això, no s’ha d’excloure que tenint en compte la composició del tribunal i com s’han desenvolupat fins ara les sessions, la sentència pugui acabar comportant la condemna injusta d’una persona innocent. No seria pas la primera vegada que passa. Alguns ho anomenen lawfare. Tenim antecedents en aquest sentit, i el judici del procés n’és un de recent. Però quan només afectava els catalans, a l’altra banda tothom callava i donava per bona l’actuació dels jutges. I ara que ja els comença a afectar a ells, són molts els que es posen les mans al cap.

Espanya té un problema greu amb la seva justícia, i el pitjor camí per resoldre’l és ignorar-lo i fer veure que aquí no passa res.

Un debat recurrent

(Article original publicat el 31/10/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2250, pàg. 2)

Dues vegades l’any es repeteix un debat social que ens té ben entretinguts: el canvi d’horari. Continuo pensant el mateix que el primer dia que en vaig parlar: pels molts inconvenients que comporta, canviar d’horari dos cops cada any és un error. Ignoro si algú en surt beneficiat, i cada dia tinc més clar que els perjudicats som la majoria dels ciutadans que amb més o menys intensitat en patim les conseqüències. Les nostres circumstàncies personals són intransferibles, i cadascú coneix les seves. Però la realitat és que cada vegada que s’acosta la data veiem publicades més opinions generalitzades en contra de canviar l’hora, i cada any n’hi ha menys a favor.

Podríem debatre si és millor viure amb l’horari d’estiu o amb el d’hivern. Cada any surten experts que defensen amb contundència i aparent seriositat les seves posicions respectives, totes respectables. A mi, particularment, m’és del tot indiferent sopar quan encara clareja, o esmorzar quan encara fosqueja. En aquest debat no hi entraré, ja ho decidiran als experts. Vull pensar que el dia que s’abandoni aquesta comèdia del canvi d’horari, s’arribarà a un cert consens en aquest sentit; i si no s’hi arriba, que no s’ha d’excloure que no s’hi pugui arribar, espero que el govern decidirà en funció de la posició majoritària de la societat.

El fet és que qui es queixa que haurà de començar el dia quan encara és fosc, tendeix a amagar que la claror que perdem al matí es recupera a la tarda/vespre. I a la inversa passa exactament el mateix. Amb canvi d’horari o sense, les hores de claror solar són les mateixes. Aquí estem acostumats a sopar a les nou, i alguns volen que a les nou ja sigui ben fosc. Associar el sopar amb la foscor no deixa de ser un convencionalisme més dels molts que ens autoimposem. Al món hi ha ciutadans que sopen amb claror, i no els passa res. Altres sopen quan el cel està ben fosc, i han d’obrir el llum del menjador per veure què tenen al plat; tampoc els passa res.

Basant-me en el mapa d’Europa que tinc penjat al despatx, Catalunya hauria de tenir la mateixa hora que el Regne Unit, i resulta que ens portem una hora de diferència. Els partidaris d’adaptar-nos a la llum solar tendeixen a oblidar que entre l’Empordà i la costa de Fisterra (a Galícia) hi deu haver una hora solar de diferència, però veuen bé que empordanesos i gallecs visquin a la mateixa hora. Ara bé, una mica més al sud, els portuguesos tenen una hora menys, i no és cap drama. Són decisions polítiques, simples convencionalismes.

El govern del prenem nota

Alguns polítics barcelonins asseguren que la gestió de Barcelona està descentralitzada, però aquesta afirmació està molt allunyada de la realitat. Al meu barri de Sarrià, com passa ara mateix a tots als barris de la ciutat, hi governa el PSOE, tot i que en el Consell de Districte de Sarrià-Sant Gervasi aquest partit només disposa de dos consellers d’un total de dinou, i això ja ens dóna la mesura de l’escàs suport electoral que tenen els governants barcelonins.

(Els consellers els nomenen a dit els partits, i la seva distribució és proporcional als vots obtinguts en les eleccions municipals).

En el cas de Sarrià, qui va guanyar les eleccions, amb deu consellers de dinou, es queda a l’oposició, i qui les va perdre, amb només dos consellers, governa el districte. Crida força l’atenció i sembla que no pugui ser, però van passant els anys i aquesta anomalia democràtica persisteix. Com a resum podríem dir que no hi ha ni descentralització ni cap voluntat que n’hi hagi, ni es governa des de la voluntat de la majoria, ni els governants coneixen prou bé el territori i els seus problemes.

I potser per tot això ens trobem que quan a les audiències públiques i consells plenaris els ciutadans fan peticions i preguntes al govern, la resposta més habitual del govern és “en prenem nota”. I poques vegades van més enllà. Els veïns que apostem per la descentralització de la gestió ho trobem decebedor.