La primera democràcia del món

Tothom veu que el cap d’estat de la primera democràcia del món no actua com un demòcrata, però, tot i això, els seus conciutadans el van escollir en unes eleccions lliures i democràtiques. El seu mandat és de quatre anys, i només n’ha passat un. Ens queden, doncs, tres anys de mandat d’aquest personatge nefast, i ningú sap fins on serà capaç d’arribar ni quins disbarats més ens esperen fruit de les seves decisions forassenyades. Alguns diuen que aquest home està malalt, i de vegades ho sembla, però això ara és irrellevant. El fet és que el món té mala peça al teler, ja que en menor o major mesura les seves decisions ens afecten a tots. Fa de mal dir com es resoldrà aquest problema, però estic segur que els americans hi sabran trobar una solució. I confiem que, per la part que ens toca a tots, la trobin com més aviat, millor. Mentrestant, la primera democràcia del món es troba en les pitjors mans.

El trist paperot de Junqueras

Oriol Junqueras va acordar amb Pedro Sánchez un nou sistema de finançament que segons ells beneficiaria molt a Catalunya. Ho escric en condicional perquè per manca de suport parlamentari aquest nou sistema no es podrà aplicar, ni a Catalunya ni enlloc. Però a partir d’aquell anunci, Junqueras s’està passejant per ràdios i teles del país fent-se el milhomes en defensa del nou invent. La veritat és, però, una mica diferent, ja que el nou sistema no solucionaria ni de lluny el problema del finançament injust de Catalunya. Fent els números ben fets, que és com s’han de fer i no com ens els presenta el tàndem Sánchez-Junqueras, les coses quedarien més o menys igual que estaven. Així s’expressa la majoria dels economistes experts en aquest tema, però com que a la premsa subvencionada no li interessa portar la contrària a l’amo —l’amo és Sánchez, i l’encarregat de l’amo pels temes catalans és Illa— ens diuen que seria un error no acceptar aquesta nova enredada. El nou sistema no s’aplicarà, i quedarà com un acudit més. Junqueras haurà fet el seu trist paperot i uns pocs se’l creuran. Ara bé, tal com volen a la metròpoli, tot plegat quedarà igual que estava, és a dir, Catalunya seguirà patint un dèficit fiscal fora de tota lògica que només els enemics de Catalunya es veuen capaços de defensar.

Pagesos i ramaders en perill

(Article original publicat el 9/1/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2260, pàg. 2)

Fa un any vaig descobrir un cartell amb el lema “pagesia o mort”. Després n’he vist alguns més, l’últim fa pocs dies penjat en una caseta al nord de l’illa africana de Lanzarote. Aquest lema tan ben triat i viatjat seria un bon resum d’aquest article.

Podríem viure tranquil·lament sense botigues d’ungles (cada dia se n’obren de noves), però no podem viure sense els pagesos i els ramaders. Quan el seu futur està en perill té tot el sentit que la pagesia surti a protestar, i aquests dies hem vist que els tractors han hagut de tornar a sortir a les carreteres. Quan l’ecologisme malentès arriba a l’extrem de convertir-se en una mena de religió laica d’obligat compliment que no admet matisos ni discrepàncies, el sector de la pagesia és el primer a patir-ne les conseqüències. Però no és l’únic. I això passa quan les actituds radicals van més enllà del que seria raonable, i s’agreuja quan disposa del suport oficial de normatives forassenyades decretades pels governs excessivament ideologitzats que tenim tant a Barcelona com a Madrid i a Brussel·les.

Però, com dèiem abans, amb determinades decisions administratives no només posem en perill el futur de pagesos i ramaders sinó que també en patim les conseqüències la població en general. Si per un excés de regulació i de burocràcia acaben desapareixent aquestes activitats, i de pagesos i ramaders cada dia en queden menys, estem eliminant un dels pilars del funcionament de la nostra societat. Es tracta d’un pilar bàsic, el de la garantia de la nostra alimentació. Ens hem de preguntar què menjarem quan ja no quedin pagesos, o qui ens subministrarà els aliments que tradicionalment ha produït la pagesia. Com els alimentarem sense els nostres pagesos?

Això sense oblidar que quan la terra es deixa de conrear augmenta la superfície boscosa, i quan això passa es complica molt la gestió dels incendis forestals. És ben sabut que els camps conreats actuen també com a tallafocs imprescindibles per a una correcta gestió del territori en cas d’incendi. Si la nostra societat continua tancant els ulls i opta per continuar perjudicant les persones que viuen del territori, estem anant pel pitjor camí. L’ecologisme aplicat amb sentit comú és bo per a tothom, però l’ecologisme forassenyat ens perjudica a tots.

El problema és que els defensors de l’ecologisme extrem que no té en compte els interessos de la majoria dels ciutadans, no semblen capaços de posar-hi límit i adonar-se que per aquest camí no anem enlloc. O més ben dit, anem cap al desastre.

Comprar per comprar

Acabades les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis tocaria fer un petit comentari sobre les persones obsessionades per adquirir productes i serveis del tot prescindibles, de manera gairebé compulsiva. És tal la fal·lera compradora que els que hi cauen fins i tot són capaços de fer una bona estona de cua per poder entrar en una botiga, per comprar i per pagar. Aquesta és una de les conseqüències de la suposada obligació social del regal, tan habitual durant aquestes dates. Comprar per comprar. Al gener, però, veient els extractes bancaris de les compres del desembre, comencen els marrameus. Ara bé, l’any que ve els compradors compulsius hi tornaran amb la mateixa afició, ja que són pocs els que estan disposats a fer-se un replantejament seriós de la societat consumista que tenen del tot interioritzada.

Els senglars i l’ecologisme oficial

(Article original publicat el 24/12/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2258, pàg. 2)

De porcs senglars en sobren, i com que es reprodueixen amb molta facilitat, cada dia en sobren més. Però sempre que des del sentit comú s’han exigit solucions contundents per resoldre el problema, l’ecologisme oficial intenta frenar-les. Tot i que també em considero ecologista, no puc defensar algunes mesures forassenyades de l’ecologisme oficial. L’ecologisme oficial predica no matar bèsties, no tallar arbres ni plantes i deixar que la naturalesa vagi fent la seva evolució evitant qualsevol interferència humana, per més que els senglars perjudiquin els humans. És un ecologisme una mica estrany, ja que no es mostra crític amb els ciutadans que tenen un gos tancat tot el dia en un pis, ignorant que un pis és el lloc menys adient per tenir-hi un gos.

Fins ara se’ns ha assegurat que la pesta porcina només afecte els porcs i no les persones, però ja veurem què ens diran demà. Ara bé, des de la Generalitat ja admeten que, amb pesta o sense, l’excés de porcs senglars no ens portarà res de bo. Mentrestant, és obvi que a més senglars hi haurà més transmissió de la malaltia. Els nostres governants ja han explicat que a Catalunya sobren la meitat dels senglars, i segurament això vol dir que en sobren molts més. L’ecologisme oficial diu que la solució és que s’introdueixin llops en el medi natural, per tal que es dediquin a matar senglars. En comptes d’eliminar senglars directament com defensem alguns, els ecologistes oficials són partidaris de la via indirecta, i asseguren que el problema que tenim amb els senglars s’ha de resoldre introduint llops al territori. Als ecologistes no els agrada que els caçadors matin senglars, i no veuen amb mals ulls que aquesta tasca la facin els llops. Però ens amaguen que d’un excés de senglars potser passarem a un excés de llops.

Els senglars infectats moren en pocs dies. La solució lògica exigeix delimitar la zona conflictiva i esperar que amb la mort dels senglars ja infectats i els que s’infectaran pel contagi entre ells, acabin desapareixent tots. Però això no és incompatible amb altres mesures cinegètiques més dràstiques. Sigui com sigui, ningú pot negar que els humans són els grans perjudicats per les conseqüències de l’excés de senglars, i que hi hem de posar remei amb urgència. L’ecologisme oficial potser no valora com caldria l’afectació humana i econòmica d’aquesta epidèmia. De vegades sembla que els milers de llocs de treball que estan en perill són menys importants que la ideologia ultra animalista de l’ecologisme oficial.

Petits detalls que criden l’atenció

Es diu que la missa del migdia del dia de Cap d'Any al Monestir de Montserrat la van fer en castellà.

Em diuen que a la transmissió de les campanades feta per TV3 els presentadors van brindar amb cervesa.

Em comenten altres petits detalls però significatius per l’estil, i m’estalviaré de repetir-los perquè estan en boca de tots els catalans amb una mica de sensibilitat.

Però a Catalunya cada dia hi ha menys persones a qui criden l’atenció aquests petits detalls. I com que gairebé ningú se’n fa ressò, concloc que la responsabilitat deu ser molt compartida.