Pagesos i ramaders en perill

Fa un any vaig descobrir un cartell amb el lema “pagesia o mort”. Després n’he vist alguns més, l’últim fa pocs dies penjat en una caseta al nord de l’illa africana de Lanzarote. Aquest lema tan ben triat i viatjat seria un bon resum d’aquest article.

Podríem viure tranquil·lament sense botigues d’ungles (cada dia se n’obren de noves), però no podem viure sense els pagesos i els ramaders. Quan el seu futur està en perill té tot el sentit que la pagesia surti a protestar, i aquests dies hem vist que els tractors han hagut de tornar a sortir a les carreteres. Quan l’ecologisme malentès arriba a l’extrem de convertir-se en una mena de religió laica d’obligat compliment que no admet matisos ni discrepàncies, el sector de la pagesia és el primer a patir-ne les conseqüències. Però no és l’únic. I això passa quan les actituds radicals van més enllà del que seria raonable, i s’agreuja quan disposa del suport oficial de normatives forassenyades decretades pels governs excessivament ideologitzats que tenim tant a Barcelona com a Madrid i a Brussel·les.

Però, com dèiem abans, amb determinades decisions administratives no només posem en perill el futur de pagesos i ramaders sinó que també en patim les conseqüències la població en general. Si per un excés de regulació i de burocràcia acaben desapareixent aquestes activitats, i de pagesos i ramaders cada dia en queden menys, estem eliminant un dels pilars del funcionament de la nostra societat. Es tracta d’un pilar bàsic, el de la garantia de la nostra alimentació. Ens hem de preguntar què menjarem quan ja no quedin pagesos, o qui ens subministrarà els aliments que tradicionalment ha produït la pagesia. Com els alimentarem sense els nostres pagesos?

Això sense oblidar que quan la terra es deixa de conrear augmenta la superfície boscosa, i quan això passa es complica molt la gestió dels incendis forestals. És ben sabut que els camps conreats actuen també com a tallafocs imprescindibles per a una correcta gestió del territori en cas d’incendi. Si la nostra societat continua tancant els ulls i opta per continuar perjudicant les persones que viuen del territori, estem anant pel pitjor camí. L’ecologisme aplicat amb sentit comú és bo per a tothom, però l’ecologisme forassenyat ens perjudica a tots.

El problema és que els defensors de l’ecologisme extrem que no té en compte els interessos de la majoria dels ciutadans, no semblen capaços de posar-hi límit i adonar-se que per aquest camí no anem enlloc. O més ben dit, anem cap al desastre.