El paper dels expolítics

(Article original publicat el 23/1/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2262, pàg. 2)
 
Hi ha polítics que no només defensen les seves propostes mentre exerceixen el seu càrrec sinó que quan deixen de governar pretenen que aquestes també siguin acceptades pels seus successors. Quan un polític es retira, o el retiren, i es queda sense cap càrrec, pot fer dues coses. Una és desaparèixer discretament de l’escena mediàtica del país i dedicar-se als seus assumptes particulars, que segur que en té alguns de pendents que mentre governava no podia dedicar-hi el temps que es mereixen. Ara bé, alguns intenten continuar donant la tabarra amb les seves propostes, i alguns també es dediquen a criticar la tasca dels seus successors.

La primera opció semblaria més intel·ligent i raonable, però veient els pocs expolítics que actuen amb discreció no deu ser pas la decisió més fàcil de prendre. La segona opció és força més habitual, i veiem que molts expolítics que ja no pinten res no deixen de continuar donant la tabarra. Un expolític hauria d’acceptar que ja no té la influència pública que havia tingut, i és lleig que doni consells públics sobre tot allò que quan ell governava no va ser capaç de tirar endavant. Alguns polítics no entenen que quan es retiren, o els retiren, és molt millor optar per una intel·ligent discreció pública.

Si ens fixem en el panorama polític espanyol, un expolític que gestiona força bé aquesta etapa de la vida fora de la política és Pablo Casado, a qui no li passa pel cap continuar donant la tabarra. Un altre expolític que fa exactament el contrari és José María Aznar, que dia sí i dia també continua dient-nos com s’han de fer les coses que ell mateix va ser incapaç de resoldre mentre governava. No cal dir que a Catalunya també tenim expolítics d’un tipus i de l’altre, i tots tenim uns quants noms al cap. El fet és que els expolítics ja van tenir la seva oportunitat mentre van governar, i ara que ja no hi són haurien de ser discrets. Entre altres motius perquè cada dia són menys els ciutadans que escolten les seves homilies amb el mateix interès d’abans.

Cal aclarir que la recepta del silenci no comporta necessàriament una crítica a la seva gestió com a governant. És molt més senzill, els expolítics van governar quan tocava i ara caldria que actuessin de manera més discreta, si més no mediàticament, i que no fessin nosa als seus successors. I si tenen algun consell, sempre el poden donar de manera privada. La discreció és una gran virtut, però pel que podem constatar no abunden els expolítics capaços de practicar-la amb intel·ligència.