Demà i divendres es debatrà i votarà la moció de censura que pretén fer fora Rajoy (PP) per posar Sánchez (PSOE) al seu lloc. Veig amb bons ulls fer fora Rajoy però no estic gens d’acord que el recanvi hagi de ser Sánchez. Això seria com sortir del foc per caure a les brases. Mirat des de Catalunya, votar a favor d’un individu que s’ha dedicat a insultar greument el President de la Generalitat i, en general, a desqualificar i menystenir els catalans independentistes, no em sedueix gens. No entenc els posicionaments cada dia menys ambigus d’Esquerra i el PDECat per votar a favor de Sánchez. La paciència dels catalans independentistes no és infinita, però si ara els dirigents dels partits independentistes tornen a fer el ruc, tenen tot el dret a tornar-se a equivocar. Intueixo, però, que perdran molts vots, més dels que es pensen. Si aquests partits acaben votant a favor de Sánchez, crec que a les pròximes eleccions mols independentistes no podrem votar per manca d’oferta electoral. Així de clar. Serà un vot de càstig en forma d’abstenció. Alguns dirigents dels partits independentistes de Catalunya potser s’haurien de plantejar anar-se’n cap a casa, com a mínim per incompetents.
dimecres, 30 de maig del 2018
dilluns, 28 de maig del 2018
Del cel a l’infern en un parell de dies
La setmana passada el PP va passar, en només un parell de dies, del cel de l’aprovació dels pressupostos i la tranquil·litat que aquest fet representa, a l’infern de la sentència de la Gürtel i la detenció de Zaplana. La moció de censura presentada pel PSOE segurament no prosperarà però, sigui com sigui, aquest cicle dels populares governant Espanya sembla que el podem donar per acabat. Pot ser una qüestió de setmanes o de mesos, però no anirà massa més enllà. Ara es tracta d’explicar als ciutadans que quan els partits governants roben ens estan robant a tots, que aquesta obvietat no tothom la té prou clara. I encara que quedin uns votants residuals que mantinguin la confiança en aquest partit, aquests vots no seran suficients per poder governar. Fa de mal dir qui formarà part del govern que més d’hora que tard substituirà Rajoy a La Moncloa, però el cicle PP s’ha acabat. No cal dir que tot i que el càstig als populares serà del tot merescut, les alternatives de govern tampoc són com per tirar coets. Venim de temps foscos i ens esperen temps igualment foscos, però almenys el PP el tindrem endreçat una bona temporada. Qui no es conforma és perquè no vol.
divendres, 25 de maig del 2018
Sánchez està aMORTitzat
Després de la sentència de la Gürtel hi ha qui s’ha plantejat presentar una moció de censura contra Rajoy. Si la presentés el PSOE, segona força parlamentària d’Espanya, amb Sánchez com a candidat, els de Podemos ja han dit que hi donarien suport. Però no ens enganyem, Iglesias no vol un president socialista sinó només desgastar el PSOE amb una derrota de la moció. Ciudadanos, de moment, calla, i el PSOE també ha emmudit. Aquesta és la situació quan escric aquestes notes.
Analitzem la situació política de cadascun dels protagonistes. Rajoy està ferit, però això no vol dir que no es pugui recuperar, i més ara, amb els pressupostos aprovats i els dos anys de tranquil·litat que això representa. En canvi, Sánchez i el seu partit, el PSOE, estan ferits de mort, i ells ho saben. I la gran incògnita és què pot fer Ciudadanos, ara que totes les enquestes els donen com a favorits.
El meu pronòstic és que, si hi ha moció del PSOE, aquesta no triomfarà, bàsicament per la manca d’interès de Ciudadanos, ja que l’objectiu de Rivera és accedir a La Moncloa, quan toqui, via eleccions; fins que no hi arribin, desgastar el PP serà la seva tasca. I sense el concurs de Ciudadanos, dubto molt que els partits nacionalistes (el seu vot seria imprescindible) s’avinguessin a permetre que Sánchez fos el nou president. Seria com sortir del foc per caure a les brases. Sánchez està aMORTitzat.
Analitzem la situació política de cadascun dels protagonistes. Rajoy està ferit, però això no vol dir que no es pugui recuperar, i més ara, amb els pressupostos aprovats i els dos anys de tranquil·litat que això representa. En canvi, Sánchez i el seu partit, el PSOE, estan ferits de mort, i ells ho saben. I la gran incògnita és què pot fer Ciudadanos, ara que totes les enquestes els donen com a favorits.
El meu pronòstic és que, si hi ha moció del PSOE, aquesta no triomfarà, bàsicament per la manca d’interès de Ciudadanos, ja que l’objectiu de Rivera és accedir a La Moncloa, quan toqui, via eleccions; fins que no hi arribin, desgastar el PP serà la seva tasca. I sense el concurs de Ciudadanos, dubto molt que els partits nacionalistes (el seu vot seria imprescindible) s’avinguessin a permetre que Sánchez fos el nou president. Seria com sortir del foc per caure a les brases. Sánchez està aMORTitzat.
dimarts, 22 de maig del 2018
El Podemos de dreta els està sortint ultradretà
Sempre s’havia dit que per governar Espanya es necessitaven partits més aviat de centre que d’extrems, però ara aquesta norma es podria trencar. Josep Oliu, president del Banc Sabadell, va dir que, amb l’aparició de Podemos, Espanya necessitava un Podemos de dretes, com per compensar políticament el Podemos original, el de Pablo Iglesias, que suposadament és un partit d’esquerres.
Observant els darrers moviments cap a posicions ultradretanes del partit de Rivera, tot indica que el Podemos de dretes que demanava Oliu ja comença a ser una realitat, i es diu Ciudadanos. Un dia seria interessant investigar qui finança Ciudadanos, i no estic insinuant res. Però Rivera no es conforma a ser de dretes sinó que vol governar Espanya des de posicions ultradretanes, superant al PP per la dreta.
El PSOE n’és conscient i també intenta pujar al carro ultradretà. En aquest sentit, els últims posicionaments polítics de Pedro Sánchez són vergonyosos, i em quedo curt en la qualificació. La seva franquícia catalana tardarà dècades a tornar a aixecar el cap. A la vista d’un panorama tan canviant, el PP té mala peça al taler, i el dubte és quan acabarà desapareixent com a partit. De mèrits n’han fet molts.
Observant els darrers moviments cap a posicions ultradretanes del partit de Rivera, tot indica que el Podemos de dretes que demanava Oliu ja comença a ser una realitat, i es diu Ciudadanos. Un dia seria interessant investigar qui finança Ciudadanos, i no estic insinuant res. Però Rivera no es conforma a ser de dretes sinó que vol governar Espanya des de posicions ultradretanes, superant al PP per la dreta.
El PSOE n’és conscient i també intenta pujar al carro ultradretà. En aquest sentit, els últims posicionaments polítics de Pedro Sánchez són vergonyosos, i em quedo curt en la qualificació. La seva franquícia catalana tardarà dècades a tornar a aixecar el cap. A la vista d’un panorama tan canviant, el PP té mala peça al taler, i el dubte és quan acabarà desapareixent com a partit. De mèrits n’han fet molts.
divendres, 18 de maig del 2018
El paper de les víctimes
(L’article original en versió paper es va publicar el 11 de maig de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.860 de La Veu de l'Anoia)
Amb la dissolució d’ETA surten a la llum diverses particularitats sobre les víctimes i les organitzacions de víctimes de les quals fins ara no es parlava gaire, o que només estaven a l’abast dels especialistes. La trista realitat és que les víctimes del terrorisme —òbviament no parlo dels morts sinó dels familiars i les persones afectades que han sobreviscut— han sofert dos grans escarnis per part de l’estat: per una banda han estat menystingudes, oblidades i fins i tot maltractades per les institucions estatals, i per l’altra han estat utilitzades i manipulades pels partits polítics. Així, en molts casos la foto amb la víctima del terrorisme només era l’excusa per assolir objectius polítics com ara guanyar eleccions. Alguns afectats aviat se’n van adonar i es van desvincular de les seves organitzacions abans d’acceptar entrar en el joc de la manipulació, per part dels partits polítics, a canvi d’unes engrunes. És vergonyós constatar com al llarg dels anys alguns partits han aprofitat aquestes organitzacions en clau electoral, exclusivament en benefici propi, i com algunes víctimes s’han deixat manipular a canvi d’un plat de llenties en forma de subvencions i alguna condecoració.
Seria inoportú donar noms de persones i organitzacions que tots tenim al cap, ja que les víctimes mereixen el màxim respecte i solidaritat per part de la societat. Però que hi ha organitzacions polítiques que s’han aprofitat i s’aprofiten de les víctimes resulta inqüestionable. Els governs espanyols, tots, han manipulat les organitzacions de les víctimes del terrorisme, i quan els ha convingut els han concedit un protagonisme polític del tot immerescut. Amb la dissolució de la banda, algunes organitzacions i víctimes pretenen donar pautes sobre com s’hauria d’actuar a partir d’ara en temes de política penitenciària i gestió política futura. Però les víctimes del terrorisme són les menys indicades per dir què s’hauria de fer en el futur, quin tractament han de tenir els terroristes empresonats, com s’ha de gestionar l’acostament dels presos a les presons basques que marca la llei, i quina ha de ser la política d’indults, si és que n’hi ha d’haver alguna. Els únics culpables d’aquest desastre que ha durat més de mig segle són els terroristes, però cal dir també que alguns polítics han mirat de treure el màxim profit de les desgràcies alienes, en benefici propi. A la seva manera (segurament s’han quedat curts), els terroristes han demanat perdó; els polítics, però, difícilment ho faran.
Amb la dissolució d’ETA surten a la llum diverses particularitats sobre les víctimes i les organitzacions de víctimes de les quals fins ara no es parlava gaire, o que només estaven a l’abast dels especialistes. La trista realitat és que les víctimes del terrorisme —òbviament no parlo dels morts sinó dels familiars i les persones afectades que han sobreviscut— han sofert dos grans escarnis per part de l’estat: per una banda han estat menystingudes, oblidades i fins i tot maltractades per les institucions estatals, i per l’altra han estat utilitzades i manipulades pels partits polítics. Així, en molts casos la foto amb la víctima del terrorisme només era l’excusa per assolir objectius polítics com ara guanyar eleccions. Alguns afectats aviat se’n van adonar i es van desvincular de les seves organitzacions abans d’acceptar entrar en el joc de la manipulació, per part dels partits polítics, a canvi d’unes engrunes. És vergonyós constatar com al llarg dels anys alguns partits han aprofitat aquestes organitzacions en clau electoral, exclusivament en benefici propi, i com algunes víctimes s’han deixat manipular a canvi d’un plat de llenties en forma de subvencions i alguna condecoració.
Seria inoportú donar noms de persones i organitzacions que tots tenim al cap, ja que les víctimes mereixen el màxim respecte i solidaritat per part de la societat. Però que hi ha organitzacions polítiques que s’han aprofitat i s’aprofiten de les víctimes resulta inqüestionable. Els governs espanyols, tots, han manipulat les organitzacions de les víctimes del terrorisme, i quan els ha convingut els han concedit un protagonisme polític del tot immerescut. Amb la dissolució de la banda, algunes organitzacions i víctimes pretenen donar pautes sobre com s’hauria d’actuar a partir d’ara en temes de política penitenciària i gestió política futura. Però les víctimes del terrorisme són les menys indicades per dir què s’hauria de fer en el futur, quin tractament han de tenir els terroristes empresonats, com s’ha de gestionar l’acostament dels presos a les presons basques que marca la llei, i quina ha de ser la política d’indults, si és que n’hi ha d’haver alguna. Els únics culpables d’aquest desastre que ha durat més de mig segle són els terroristes, però cal dir també que alguns polítics han mirat de treure el màxim profit de les desgràcies alienes, en benefici propi. A la seva manera (segurament s’han quedat curts), els terroristes han demanat perdó; els polítics, però, difícilment ho faran.
dimecres, 16 de maig del 2018
Inda, Marhuenda, Farreras
En els temps que corren fer de periodista no ha de ser gens fàcil, i especialment si un vol mantenir una mínima dosi de llibertat creativa i honestedat professional. Per titular aquest comentari he triat tres noms gairebé a l’atzar, tres periodistes molt coneguts, però haurien pogut ser uns altres. He escollit aquests tres personatges perquè tots treballen per Atresmedia, el grup de comunicació de la família Lara, i te’ls trobes en els debats de les seves diferents cadenes dia sí i dia també. Podríem dir que a escala periodística gairebé tothom els coneix. Inda i Marhuenda són uns personatges bastant desagradables i, cadascú en el seu estil (Inda és més destraler que Marhuenda), mostren una llarga trajectòria espanyolista i, alhora, gens amable amb els independentistes catalans, els quals sovint són objecte dels seus insults i desqualificacions de tota mena. Però el tal Farreras —de fet es diu García, però se’l coneix més pel seu segon cognom— semblava una cosa i al final ha resultat ser-ne una altra. Segurament l’empresa l’ha forçat a posicionar-se més clarament a favor de les posicions unionistes (ja diuen que qui paga, mana), i en els darrers temps ha fet un canvi professional més que sorprenent. A mi Farreras m’ha decebut, potser perquè pensava que en el tema de Catalunya tenia un discurs propi i amable amb les posicions discrepants i al final ha resultat que el seu discurs era més fals que un bitllet de tres euros.
dilluns, 14 de maig del 2018
El pes de quatre diputats
El Parlament de Catalunya té 135 diputats, i la majoria absoluta per governar amb comoditat és de 68. La majoria independentista és actualment de 70, més possiblement alguna diputada dels comuns que assegura que també ho és, tot i que veient la trajectòria erràtica dels comuns hi ha motius sobrats per dubtar-ho. Sigui com sigui, aquests són els números teòrics, però als efectes pràctics la cosa és una mica diferent. Així, un número molt més petit de diputats serà determinant per poder elegir president.
La CUP va decidir ahir que els seus quatre diputats s’abstindran avui en la segona votació del candidat Torra, i això vol dir que Torra sortirà elegit com a president i ens estalviarem unes noves eleccions. Si la CUP hagués decidit votar-hi en contra, aniríem a unes noves eleccions. El pes dels quatre diputats de la CUP ha estat determinant perquè la presidència Torra sigui una realitat. La força de la CUP és que amb només un tres per cent de representació parlamentària ha pogut decidir la sortida de l’atzucac en què ens trobàvem. Caldrà tenir-ho en compte durant tota la legislatura.
La CUP va decidir ahir que els seus quatre diputats s’abstindran avui en la segona votació del candidat Torra, i això vol dir que Torra sortirà elegit com a president i ens estalviarem unes noves eleccions. Si la CUP hagués decidit votar-hi en contra, aniríem a unes noves eleccions. El pes dels quatre diputats de la CUP ha estat determinant perquè la presidència Torra sigui una realitat. La força de la CUP és que amb només un tres per cent de representació parlamentària ha pogut decidir la sortida de l’atzucac en què ens trobàvem. Caldrà tenir-ho en compte durant tota la legislatura.
dimecres, 9 de maig del 2018
Interferències inadmissibles
Si no fos per les interferències inadmissibles de tot l’aparell de l’estat espanyol, incloent la judicatura, des de fa setmanes a Catalunya potser ja hi hauria govern. No tinc tan clar, però, què hauria de fer un govern en les circumstàncies actuals. O dit d’una altra manera, què podria fer el govern sota una intervenció de facto de Catalunya, una intervenció que, amb govern o sense, tots sabem que no decauria. No tinc gens clar si als catalans ens interessa tenir un govern gairebé sense competències ni capacitat de decidir, un govern que potser tan sols serviria perquè des de Madrid poguessin presumir d’haver restablert, només sobre el paper, la normalitat democràtica que Espanya es va carregar l’any passat.
Sigui com sigui, sempre he defensat que qui hauria d’encapçalar el govern és el president Puigdemont, i això per dues raons ben fàcils d’entendre. La primera, perquè Puigdemont va ser cessat il·legalment i això no s’ha de permetre, i la seva continuïtat en el càrrec seria una bona manera d’expressar-ho. La segona raó és que la suma de les opcions independentistes segueix tenint majoria absoluta al Parlament, i entre aquestes opcions Puigdemont encapçalava la llista més votada. Són dues raons de pes per defensar l’opció Puigdemont.
Però topem, com dèiem abans, amb les interferències governamentals i judicials espanyoles. En el fons, no ens enganyem, Espanya no vol que Catalunya tingui govern. Si ho volgués, deixaria d’interferir per terra, mar i aire com està fent des de fa mesos.
Sigui com sigui, sempre he defensat que qui hauria d’encapçalar el govern és el president Puigdemont, i això per dues raons ben fàcils d’entendre. La primera, perquè Puigdemont va ser cessat il·legalment i això no s’ha de permetre, i la seva continuïtat en el càrrec seria una bona manera d’expressar-ho. La segona raó és que la suma de les opcions independentistes segueix tenint majoria absoluta al Parlament, i entre aquestes opcions Puigdemont encapçalava la llista més votada. Són dues raons de pes per defensar l’opció Puigdemont.
Però topem, com dèiem abans, amb les interferències governamentals i judicials espanyoles. En el fons, no ens enganyem, Espanya no vol que Catalunya tingui govern. Si ho volgués, deixaria d’interferir per terra, mar i aire com està fent des de fa mesos.
dilluns, 7 de maig del 2018
El 155 no marxarà ni amb aigua calenta
El 21 de desembre del 2017 els catalans vam anar a votar convocats per les autoritats de la metròpoli, i vam votar que Carles Puigdemont havia de seguir sent el president de Catalunya. Però la metròpoli no va acceptar els resultats electorals. I per més que alguns insisteixin, el problema no és Puigdemont sinó que Catalunya no vota com la metròpoli voldria que votés.
Els efectes pràctics del 155 i la intervenció de la Generalitat no decauran, ni amb govern ni sense. Potser no en diran 155, però el nom no fa la cosa. I la cosa és que després d’uns anys d’autonomia, molta en alguns aspectes i ben poca en d’altres, a Espanya s’està produint una regressió democràtica que fa que tornem molts anys enrere. Oblidem-nos, per tant, de tornar a una situació de normalitat democràtica quan hi hagi govern.
Això és una guerra de desgast i, com que la raó està de part nostra, guanyarà qui tingui més paciència. Des del primer dia defenso una posició ben clara: o Puigdemont o eleccions. S’ha de transmetre al món el missatge que aquí hi ha un poble digne que no està disposat a cedir a les pressions antidemocràtiques d’un estat que no accepta els resultats electorals.
Qui no estigui d’acord amb mantenir la dignitat, que voti els partits espanyols que defensen l’aplicació de l’article 155. Però no conec ningú que hagi abandonat l’independentisme per l’unionisme, i sí que en conec molts que han fet el camí contrari. Si donem una ullada als resultats electorals dels últims anys, la voluntat independentista no fa més que augmentar.
Els efectes pràctics del 155 i la intervenció de la Generalitat no decauran, ni amb govern ni sense. Potser no en diran 155, però el nom no fa la cosa. I la cosa és que després d’uns anys d’autonomia, molta en alguns aspectes i ben poca en d’altres, a Espanya s’està produint una regressió democràtica que fa que tornem molts anys enrere. Oblidem-nos, per tant, de tornar a una situació de normalitat democràtica quan hi hagi govern.
Això és una guerra de desgast i, com que la raó està de part nostra, guanyarà qui tingui més paciència. Des del primer dia defenso una posició ben clara: o Puigdemont o eleccions. S’ha de transmetre al món el missatge que aquí hi ha un poble digne que no està disposat a cedir a les pressions antidemocràtiques d’un estat que no accepta els resultats electorals.
Qui no estigui d’acord amb mantenir la dignitat, que voti els partits espanyols que defensen l’aplicació de l’article 155. Però no conec ningú que hagi abandonat l’independentisme per l’unionisme, i sí que en conec molts que han fet el camí contrari. Si donem una ullada als resultats electorals dels últims anys, la voluntat independentista no fa més que augmentar.
divendres, 4 de maig del 2018
La subvenció no ens farà lliures
(L’article original en versió paper es va publicar el 27 d'abril de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.858 de La Veu de l'Anoia)
Qualsevol dirigent polític que accedeix a la gestió d’una institució pública té la temptació, i massa sovint hi cau, de subvencionar aquelles persones i entitats que li són més afins, o que pensa que el poden ajudar. L’abús del recurs a la subvenció és políticament transversal, i es dóna tant a l’esquerra com a la dreta. Alguns diuen que són maneres de fer associades a la condició humana, però jo hi afegiria que, sobretot, es donen quan no es tenen clares unes mínimes exigències ètiques. De motius per concedir subvencions n’hi ha tants com de suposats drets a rebre-les. Aquí hi podríem incloure des de l’agraïment pels serveis prestats fins a la compra de voluntats, sense oblidar els intents de mantenir en silenci determinades reivindicacions. Quan l’exigència ètica no és ferma veiem que amb diners es pot comprar gairebé tot, i les persones que entren en aquestes pràctiques, algunes ben poc elegants, saben què hi ha al darrere de les seves decisions.
Vist des de l’òptica de les persones i entitats subvencionades cal remarcar que gairebé tothom es creu amb el dret a ser ajudat amb recursos públics. Qui rep els diners sempre trobarà justificat que se l’ajudi, tot i que massa sovint, vist des de fora, la cosa no és tan clara, i més tenint en compte que els diners emprats són provinents dels nostres impostos. Si gastes diners aquí has de retallar en altres partides que per a alguns potser serien més prioritàries. Però, vist des de la part subvencionada, rebre ajuts públics sempre es veurà bé, i segurament moltes entitats no serien viables sense les subvencions provinents de les institucions públiques.
En països que tenen un règim democràtic poc exigent les subvencions dels governants comencen per comprar directament el vot de les persones més desfavorides. És un joc molt pervers però està acceptat per les dues parts, sovint la part més dèbil per pura necessitat vital. Si em votes, t’ajudaré; si no em votes, et faré la guitza, deixant-te sense feina, o sense escola, o sense carretera, o sense hospital. En aquests casos la subvenció esdevé una corrupció mafiosa. I, a més, crea dependència, com si fos una droga. La subvenció generalitzada debilita i empobreix les societats, i això no ens ho podem permetre. Què s’hauria de fer per evitar-ho? Objectar totes les subvencions i estudiar una per una la necessitat o no de mantenir-les, amb criteris estrictament professionals. Estic convençut que moltes s’anul·larien, i els diners estalviats es podrien utilitzar en coses més útils.
Qualsevol dirigent polític que accedeix a la gestió d’una institució pública té la temptació, i massa sovint hi cau, de subvencionar aquelles persones i entitats que li són més afins, o que pensa que el poden ajudar. L’abús del recurs a la subvenció és políticament transversal, i es dóna tant a l’esquerra com a la dreta. Alguns diuen que són maneres de fer associades a la condició humana, però jo hi afegiria que, sobretot, es donen quan no es tenen clares unes mínimes exigències ètiques. De motius per concedir subvencions n’hi ha tants com de suposats drets a rebre-les. Aquí hi podríem incloure des de l’agraïment pels serveis prestats fins a la compra de voluntats, sense oblidar els intents de mantenir en silenci determinades reivindicacions. Quan l’exigència ètica no és ferma veiem que amb diners es pot comprar gairebé tot, i les persones que entren en aquestes pràctiques, algunes ben poc elegants, saben què hi ha al darrere de les seves decisions.
Vist des de l’òptica de les persones i entitats subvencionades cal remarcar que gairebé tothom es creu amb el dret a ser ajudat amb recursos públics. Qui rep els diners sempre trobarà justificat que se l’ajudi, tot i que massa sovint, vist des de fora, la cosa no és tan clara, i més tenint en compte que els diners emprats són provinents dels nostres impostos. Si gastes diners aquí has de retallar en altres partides que per a alguns potser serien més prioritàries. Però, vist des de la part subvencionada, rebre ajuts públics sempre es veurà bé, i segurament moltes entitats no serien viables sense les subvencions provinents de les institucions públiques.
En països que tenen un règim democràtic poc exigent les subvencions dels governants comencen per comprar directament el vot de les persones més desfavorides. És un joc molt pervers però està acceptat per les dues parts, sovint la part més dèbil per pura necessitat vital. Si em votes, t’ajudaré; si no em votes, et faré la guitza, deixant-te sense feina, o sense escola, o sense carretera, o sense hospital. En aquests casos la subvenció esdevé una corrupció mafiosa. I, a més, crea dependència, com si fos una droga. La subvenció generalitzada debilita i empobreix les societats, i això no ens ho podem permetre. Què s’hauria de fer per evitar-ho? Objectar totes les subvencions i estudiar una per una la necessitat o no de mantenir-les, amb criteris estrictament professionals. Estic convençut que moltes s’anul·larien, i els diners estalviats es podrien utilitzar en coses més útils.
dijous, 3 de maig del 2018
Mig segle del maig del 68
Només per deixar constància que ara es compleixen cinquanta anys dels esdeveniments del maig del 68 a França, amb l’entrada de la policia a la Universitat de la Sorbona de París. Una de les imatges més emblemàtiques va ser la de l’estudiant Daniel Cohn-Bendit davant de la policia, i una de les llegendes urbanes més nostrades és que si tots els catalans que aquells dies deien que eren a París diuen la veritat, aquí no hi devia quedar gairebé ningú.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)