Les incoherències de la CUP

Que la CUP es presenti a les eleccions espanyoles no és cap drama, però a les persones que valorem la coherència dels polítics ens resulta com a mínim sorprenent. Quan la CUP decidia no presentar-se a les eleccions espanyoles per centrar la seva actuació en la política catalana, els cupaires asseguraven que aquella opció era coherent amb la seva ideologia. Era el discurs que anaven repetint per intentar evitar les discrepàncies públiques. Ep, hi tenien tot el dret.

Però ara el politburó de la CUP ha fet un gir de 180 graus, i ha decidit presentar-se a les eleccions espanyoles. No em digueu, si us plau, que els cupaires decideixen per la via assembleària, que una cosa és qui pren les decisions i una altra és la manera de gestionar-les i presentar-les en societat. Així, aquell discurs tan aparentment sòlid d’abans ha passat a millor vida, i ara toca fer el discurs oposat. A partir d’ara la coherència dels cupaires consistirà a fer política espanyola.

Aparentment res ha canviat que justifiqui aquest canvi de rumb. Si eren coherents quan la decisió era la de no presentar-se, no ho són ara. Si ho són ara que han decidit presentar-se, potser no ho eren abans. Sigui com sigui, es torna a demostrar que els cupaires no saps mai per on et sortiran. En un moment determinat la CUP es va carregar Mas, i ara tot indica que donarà preferència a jugar a la lliga espanyola. Catalunya sempre pot esperar, també pels cupaires.

Enquestes, manifestacions, votacions

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de setembre de 2019 a la pàg. 6 del núm. 1.931 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha qui confon els efectes polítics dels resultats d’una enquesta amb els d’una manifestació o els d’una votació. Alguns fins i tot es veuen capaços de treure conclusions polítiques contundents a partir de les dades de participació en una manifestació, unes dades que no deixen de ser estimatives, i que tot sovint estan manipulades interessadament a favor o en contra de determinades ideologies. Però una cosa és una enquesta, una altra cosa és una manifestació, i una altra de ben diferent és una votació. M’agrada, i ho faig sovint, treure conclusions a partir dels resultats d’unes eleccions, però sóc menys partidari de fer-ho basant-me en les dades de participació popular en una manifestació. I sobre les enquestes polítiques, sense perdre de vista les distorsions comentades abans, en faig el cas que crec que se n’ha de fer: entre poc i cap. En el millor dels casos una enquesta només et diu per on podrien anar les coses, tot i que l’únic factor inqüestionable és el vot de la ciutadania.

La setmana passada es va fer la tradicional manifestació de l’onze de setembre. Va sortir molta gent al carrer, però alguns diuen que potser va ser menys concorreguda que les d’anys anteriors. Francament no ho sé, no vaig comptar quants manifestants hi participaven, però puc donar fe que la zona on jo em trobava (avinguda Maria Cristina / plaça d’Espanya) estava col·lapsada de manifestants. I veient les fotos i vídeos que s’han publicat dels carrers adjacents, de gent també n’hi havia molta. I això que poques hores abans plovia a Barcelona, i té tot el sentit que una situació meteorològica incerta frenés molta gent a participar-hi. Sigui com sigui, des del primer onze de setembre de la nova etapa que va començar el 2012, la manifestació celebrada la setmana passada va ser la vuitena consecutiva amb una assistència massiva de gent.

Confonent desitjos amb realitats, d’uns anys ençà des del món unionista ens intenten convèncer que el suflé independentista s’està desinflant, però aquestes expectatives negatives no s’acaben de confirmar. Potser haurien de buscar un altre argument que fos més sòlid, ja que any rere any tothom pot veure que l’onze de setembre molts catalans tornen a sortir al carrer. I si parlem en termes de vots, només cal comparar els resultats electorals dels últims anys per constatar que el suport popular a l’independentisme no només no es desinfla sinó que augmenta i es consolida. Potser ens hauríem de preocupar si a les pròximes eleccions baixés del 47,5 per cent actual.

Presumpció de culpabilitat

La baixa qualitat democràtica d’Espanya es pot fàcilment evidenciar en els intents continuats de les autoritats espanyoles per substituir la presumpció d’innocència dels ciutadans per una vergonyosa i antidemocràtica presumpció de culpabilitat. Les detencions de nou persones fetes abans-d’ahir per les forces de seguretat espanyoles van anar acompanyades per tot un relat mediàtic que tenia per objectiu convèncer els ciutadans que els independentistes catalans són unes persones molt violentes. Periodísticament parlant, vaig trobar vergonyós tot aquell desplegament de personal de la repressió acompanyat de vídeos editats, declaracions oficials, notes de premsa de jutges, fiscals i forces de seguretat, i programes de ràdio i televisió perfectament adoctrinats, donant tota mena de pistes falses d’un relat que oficialment és secret (pel secret de sumari) i del qual, per tant, ningú en pot tenir detalls. Seria un bon exemple de manipulació periodística un programa de la Sexta, amb García Ferreras i els seus palmeros, però per no anar tan lluny podríem parlar també de la nostra premsa amiga de la repressió com, per exemple, el vergonyós editorial de La Vanguardia d’ahir, un text que semblava dictat per les forces policials espanyoles. L’objectiu d’Espanya és intentar convèncer la gent que el món independentista català és violent. A ulls d’Espanya aquest relat fals podria fer més justificable la dura sentència condemnatòria del judici del procés, una sentència que ja estava dissenyada abans de començar tota aquesta farsa judicial. Per tant, ara hem d’estar preparats per la presumpció de culpabilitat per a tothom que gosi objectar la sacrosanta unitat d’Espanya, una unidad de destino en lo universal.

Una colla d’irresponsables

Els espanyols hauran de tornar a votar la composició del seu parlament, i serà la quarta vegada en menys de quatre anys que són cridats a les urnes. De culpable només n’hi ha un, Pedro Sánchez, però per fer el retrato complet s’ha de dir que els líders polítics espanyols són una colla d’irresponsables. No se’n salva cap. Ara tots es tiren els plats pel cap per espolsar-se la responsabilitat de sobre i mirar de traslladar-la al veí, però tant Sánchez com Casado, Rivera i Iglesias han demostrat una manca d’idees molt preocupant. I no menciono els partits menors perquè en aquest negoci no hi pinten res, o hi pinten molt poc. Al novembre tornarem a ser on som ara, amb poques variacions en el nombre d’escons però, bàsicament, amb el mateix problema que hi ha ara. Espanya ha passat de ser un país bipartidista a multi partidista, i per això es necessiten líders molt ben preparats per negociar coalicions de govern. Els líders actuals han demostrat amb escreix que no són capaços de tirar endavant aquesta tasca. La solució dràstica, i potser única, exigiria enviar-los cap a casa i buscar nous líders preparats per fer la política que toca en els temps polítics actuals, però tot indica que aquesta és una tasca que no es tirarà endavant a curt termini. De moment, els espanyols tenen mala peça al taler i, per la part que ens toca, els catalans, també.

Noves eleccions a Espanya?

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de setembre de 2019 a la pàg. 3 del núm. 1.929 de La Veu de l'Anoia)

Encara no sabem si hi haurà una repetició de les eleccions espanyoles o, finalment, el guanyador de les últimes, Pedro Sánchez, arribarà a un acord de govern amb Unidas Podemos o amb un altre partit. Això ens evitaria haver de tornar a votar la composició del parlament espanyol, i com que serien les quartes eleccions en quatre anys, semblaria sensat intentar evitar-les. Ara bé, havent constatat repetidament que l’objectiu d’un polític inconsistent com Sánchez no va massa més enllà dels seus interessos personals i, molt en segon terme, els del seu partit, tot és possible.

Si s’ha de tornar a votar, només una cosa sembla clara, i és que votarà menys gent que l’última vegada. Quan se n’abusa el poble se’n cansa, i de vegades el poble no rumia gaire i respon amb el menfotisme. Segurament no hauria de ser així, però humanament és comprensible. La gran pregunta que aquests dies es fa la classe política és a qui afectaria més un augment de l’abstenció, qui en sortiria perjudicat i qui en sortiria beneficiat. Hi ha qui diu que el partit més perjudicat seria Ciudadanos, però també podria ser que no fos així.

No sóc gens defensor de les enquestes com a via per justificar una convocatòria d’eleccions segons quines siguin les expectatives electorals de qui té la potestat de convocar-les. Per més legal que sigui, que ho és, això és una perversió del sistema democràtic. L’únic responsable de la paralització política actual és Sánchez. I és trampós per part seva que pretengui traslladar aquesta responsabilitat a Iglesias, un dels seus possibles socis de govern.

També podria passar que després d’una possible repetició electoral el panorama polític espanyol no canviés gaire, i que ens tornéssim a trobar més o menys on som ara, amb el PSOE com a primera força política. Potser amb alguns escons més però sense majoria. Sigui com sigui, si en algun moment Sánchez es plantegés actuar en clau de país, estaria bé que fes un esforç i intentés formar govern ara, i no allargués més una situació provisional gens positiva que no ens porta enlloc.

Passi el que passi, però, a Catalunya les coses no canviarien gaire, dissortadament. Mani qui mani a Madrid, aquí seguirem tenint un govern central contrari als interessos de la majoria dels catalans. En el contenciós català tots els polítics espanyols van d’acord, així que com més aviat es pugui sortir d’aquest atzucac millor per a tothom, sense perdre de vista que mentre no canviïn les coses els nostres recursos ens els segueixen retenint a Madrid.

De cara a la Diada

Aquesta setmana, el dissabte dia 13, farà deu anys de la consulta sobre la independència de Catalunya organitzada a Arenys de Munt. Hi ha qui diu que allò va ser el principi de tot el que ha anat passant després. Jo hi era, i en la meva crònica de l'acte vaig escriure que res seria igual a partir del 13 de setembre del 2009. I convindreu amb mi que res ha sigut igual. Després s’han fet més manifestacions, i no només per la Diada, i més votacions directes i indirectes sobre la independència, formals i informals, i el nombre d’independentistes no ha fet més que augmentar. Des de fa anys que des del món unionista sento dir que tot això és un suflé que s’acabarà desinflant, però el cert és que el moviment independentista català s’ha anat enfortint i consolidant fins a situar-se en els nivells actuals. Digueu-n’hi com vulgueu, però suflé segur que no és la paraula més correcta per definir-ho.

Dimecres que ve és la Diada, i hi haurà la manifestació tradicional. Veurem si hi participarà més gent que en els últims anys, o potser n’hi anirà menys, però al meu entendre la dada de participació resulta bastant irrellevant. En democràcia només es compten els vots, no els manifestants. Aquest any encara no sé si hi aniré. El que segur que no faré —no ho he fet mai— és posar-me un casc groc com demanen alguns, o una samarreta verda com suggereixen uns altres. No sóc gens d’uniformes, tot i que respecto molt el gregarisme d’altres. Cadascú defensa els seus interessos de la manera que li sembla més efectiva. Sense anar més lluny, jo els defenso per escrit, publicant articles aquí i allà.

Un dia o altre es convocaran unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, i és llavors quan haurem de comptar els vots d’uns i altres. Ara mateix el món unionista català té el 43,5 per cent dels vots, i els independentistes el 47,5 per cent. Aquestes són les xifres oficials després de les últimes eleccions. En clau independentista es tracta que el 47,5 augmenti, i que els unionistes baixin. No cal dir que també seria bo que per fer les coses més fàcils els comuns es definissin sobre el tema, però amb dirigents ambigus com els que tenen, que un dia diuen blanc i l’altre diuen negre sense posar-se vermells ni despentinar-se, això no serà fàcil. Mentrestant, molta paciència, qui dimecres vulgui sortir al carrer que ho faci, i tot el respecte per qui opti per quedar-se a casa. Això sí, quan arribi el moment de tornar a votar espero que tothom ho faci ja que, repeteixo, en democràcia es compten vots, no manifestants.

La rentrée

A mesura que han anat tornant els que han passat el mes d’agost lluny del seu lloc habitual de residència, alguns privilegiats marxaran al setembre, ni que només sigui uns quants dies. Quan durant el mes d’agost coincidien persones conegudes pels carrers de Sarrià, la pregunta clàssica que mútuament es feien era: “que no fas vacances?”. Per a molta gent, la majoria, fer vacances és sinònim de marxar. Hi ha qui s’espera onze mesos per intentar agafar un avió (o un tren, o un cotxe) i tocar el dos com més lluny millor, i hi ha qui s’espera onze mesos per no haver de trepitjar un aeroport. Sortosament no tothom coincideix a fer el mateix programa, i d’aquesta manera tot queda més repartit.

L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau ja ha tornat, i diu que no ha passat les vacances en un lloc luxós com alguns periodistes malintencionats deien; jo me la crec, però afegeixo que Colau té tot el dret a passar les vacances allà on li vingui de gust. Vull dir que si hagués estat en un lloc luxós, no s’hauria de disculpar. Però també ha dit que ella no és la responsable del desgavell d’inseguretat que hi ha a la ciutat, i en això no coincidim. Ara, simplement, s’estan recollint els resultats d’una gestió nefasta de quatre anys. No hi ha pitjor remei per resoldre un problema que negar l’existència del problema, i Colau i el seu equip han estat quatre anys negant insistentment el problema que amb la seva inacció ells mateixos han generat.