Gestió de la discrepància

(L’article original en versió paper es va publicar el 24 de gener de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.949 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha qui nega el dret a la discrepància dels seus conciutadans. I això no només es dóna entre persones que es dediquen a la política sinó també entre ciutadans que viuen al marge de la política. I sense admetre aquest dret bàsic del teu oponent, difícilment sorgirà la solució per resoldre conflictes. Hi ha qui pensa blanc i està convençut de tenir raó, però el que pensa negre també n’està, de convençut, i, per tant, per resoldre la discrepància s’ha d’implementar un mecanisme que vagi més enllà de dir jo tinc tota la raó i tu no en tens cap, i per tant calla i es farà el que jo digui. Defensar el pensament únic com fan alguns no només no porta enlloc sinó que s’avé poc amb un tarannà mínimament democràtic. En aquestes situacions qui guanya, o li sembla que guanya, és sempre qui s’imposa mitjançant la raó de la força (judicial, policial, etc.). Però la raó de la força no resol mai el conflicte.

Quan sorgeix un conflicte polític que divideix la societat en dues meitats, només queda la via de la consulta ciutadana mitjançant una votació popular i democràtica, i qui guanya té tot el dret a tirar endavant la seva proposta. Aquí no val l’excusa de dir que la minoria no veuria respectats els seus drets, perquè l’opció que aquesta minoria està defensant, sense dir-ho clarament, és que sigui la majoria qui no vegi respectats els seus drets, com està passant ara. Els drets del ciutadà s’han de respectar sempre, però en democràcia guanya la majoria. Les opcions decidides democràticament òbviament no agraden a tothom, però quan no hi ha un camí millor per resoldre els conflictes s’han d’acceptar aquestes regles bàsiques.

Podem posar l’exemple del conflicte polític que hi ha entre Catalunya i Espanya. Ara mateix la societat catalana està dividida en dues meitats, i només podrem saber del cert quina de les dues meitats té més suport popular preguntant-ho directament al ciutadà, com es va fer l’1 d’octubre de 2017. O mitjançant mecanismes indirectes, com els resultats electorals de les eleccions catalanes. Però els resultats electorals no són cent per cent fiables, ja que hi ha una sèrie de votants que ningú sap del cert com es posicionarien sobre la independència. Els votants animalistes del PACMA, són o no són independentistes? És de suposar que hi ha de tot. Unes eleccions al Parlament només serveixen per votar 135 diputats, però no són útils per decidir si Catalunya s’ha d’independitzar d’Espanya. Per tant, si volem fer-ho bé l’única opció és preguntar-ho directament al ciutadà.

La culpa també és nostra

A les últimes eleccions al Parlament de Catalunya (que són les que s’han de considerar si volem saber com volem els catalans que sigui el futur de Catalunya, és a dir, el nostre futur), la suma de les opcions independentistes va assolir gairebé el 48 per cent dels vots. En aquelles eleccions va anar a votar molta gent, més que mai, i el resultat és molt representatiu del tarannà polític de la nostra societat. A més a més, cal no oblidar que hi havia opcions que no es posicionaven sobre el tema, i això fa sospitar que el percentatge d’independentistes supera la meitat dels votants catalans. Per posar només un exemple, no sabem si els votants animalistes del PACMA són independentistes o no ho són; és de suposar que hi haurà de tot.

No cal dir que el món unionista pot fer les mateixes elucubracions, atribuint-se també una part del vot del PACMA i altres partits que no s’acaben de definir, però sempre partint d’una xifra més baixa, el 43 per cent dels vots obtinguts pels partits contraris a una Catalunya independent. En altres paraules, l’opció independentista està molt més a prop de la majoria absoluta que l’opció unionista. Mai el món independentista havia tingut tant suport popular. Però vist amb perspectiva, ho hem sabut aprofitar? En els dos anys transcorreguts des d’aquelles eleccions, els polítics dels partits independentistes també han comès molts errors i han fet moltes bestieses.

Ens equivocaríem si atribuíssim tota la culpa del que ens ha passat en aquesta legislatura a les institucions colonials espanyoles. La culpa també és del món independentista o, més ben dit, dels tres partits independentistes amb representació parlamentària. I deixant de banda la responsabilitat de l’estat, cadascú sap en quina mesura és responsable de la situació actual. Però la culpa també és nostra. Si no volem repetir els errors comesos fins ara, caldrà fer molta autocrítica. I molts polítics independentistes haurien de deixar pas a altres persones que estiguin més disposades a arriscar-se per assolir l’objectiu. Pensem-hi.

El fiscal vs. Trapero

Ahir vaig tenir com a música de fons de l’ordinador el judici bis del procés, aquesta vegada contra el major Trapero i altres dirigents dels Mossos. Gairebé tot el dia el va ocupar el fiscal interrogant Trapero, i el seu interrogatori encara no ha acabat. No sembla, però, que el fiscal busqui la veritat sinó que Trapero es despisti i digui allò que ell vol sentir. Preguntes molt llargues i rebuscades, sovint poc concretes i farcides de falses afirmacions com si fossin fets comprovats, i quan la resposta de Trapero no agradava al fiscal aquest intentava tallar-lo. Veurem com continua el judici, però el que vaig veure ahir no em va agradar gens. Tot sembla indicar que el disseny de la condemna ja el tenen fet, i que tota aquesta farsa només servirà per intentar justificar una pena llarga de presó.

Dues consideracions finals: no em va sorprendre gens que la presidenta del tribunal deixés fer al fiscal sense interrompre’l, quan al meu entendre tocava cridar-lo a l’ordre; però jutgessa i fiscal juguen a la mateixa lliga, i això explica una certa complicitat entre ells. Sí que em va sorprendre que l’advocada defensora de Trapero no es queixés pels evidents excessos del fiscal durant el seu llarg interrogatori. Potser només es tracta d’una estratègia de defensa, així que ho deixo aquí. Ha sigut el primer dia d’un judici que també serà llarg, però pel que es va poder veure ahir tot plegat no pinta gaire bé pel major Trapero.

L’abstenció d’Esquerra

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de gener de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.947 de La Veu de l'Anoia)

Alguns semblen haver oblidat que el pacte per a la investidura de Sánchez es va tancar entre el PSOE i UP dos dies després de les eleccions. Ho recordo perquè veient el tractament informatiu que des d’aquella data s’hi ha donat, podria semblar que l’acord s’hagués fet amb Esquerra, i evidentment no és així. Però per tirar endavant aquell pacte d’investidura, en clau espanyola, era imprescindible també que alguns diputats s’abstinguessin, i aquesta tasca l’ha fet Esquerra. Esquerra sempre podrà dir que ells no han votat a favor del nou govern, i formalment tindran raó, però ja no podran negar que són igualment responsables del que faci el nou govern a partir d’ara.

Esquerra tenia els escons necessaris per fer aquest paper diguem-ne de comparsa, i estava disposat a fer-lo, de la mateixa manera que si els escons imprescindibles els hagués tingut un altre partit, aquesta tasca l’hagueren fet uns altres. La política té aquestes coses, i de vegades et trobes que has de fer uns paperots galdosos. Però quan finalment decideixes fer allò que mai t’haguessis imaginat que faries, has d’estar preparat, també, per entomar la crítica, i Esquerra no sembla disposada a pagar aquest peatge polític.

Hi ha qui considera que tenint bones relacions amb Espanya, a Catalunya ens anirà bé, però la solució del nostre conflicte no vindrà d’Espanya sinó a pesar d’Espanya. Els partits del pacte de Madrid han fixat les seves prioritats en claus espanyola i social, deixant en segon terme les reivindicacions nacionals de Catalunya. Un pacte que pot esquerdar el govern català, amb el trencament de la coalició i la convocatòria d’eleccions anticipades. Ara cal aprofitar el que es pugui (peix al cove), i encara que només serveixi per millorar rodalies, millor això que res. Però hem de ser conscients que aquest pacte no ajudarà a resoldre el nostre conflicte polític, i potser tampoc el problema de rodalies.

El pacte amb el PSOE l’ha fet Esquerra, no pas el govern de Catalunya, i això vol dir que no es pot oferir res en nom del govern de Catalunya sinó només en nom d’un dels partits que en formen part. I donant a entendre que es negociava en nom del Govern, Esquerra ha relliscat. I convé recordar-ho ara perquè quan comencin els incompliments habituals de la metròpoli, el Govern no en serà responsable sinó només aquells que han facilitat la investidura de Sánchez. Amb tot el dret a fer-ho, només faltaria. Per cert, Esquerra ha optat per una abstenció amable, però el seu líder Junqueras seguirà tancat a la presó.

Polítics indecents

A tot arreu hi ha gent de bona fe i honesta, persones que compleixen els seus compromisos. Però en el món de la política, per desgràcia, d’aquestes n’hi ha ben poques. No estic insinuant que tots els polítics siguin persones mancades d’una mínima decència, però sí que, dissortadament, molts polítics són uns perfectes indecents. Les conseqüències de les seves indecències les paguem els ciutadans que els hi garantim un sou més que generós, i hem de patir les conseqüències de la seva gestió. És indecent el polític que promet unes coses i després en fa unes altres justament oposades. No és decent el polític que assegura que, si guanya les eleccions, no prendrà determinades mesures, i quan accedeix al càrrec i té signatura al BOE —o al DOG o a qualsevol altre butlletí oficial— el primer que fa és exactament allò que va prometre que no faria mai. Si repassem amb una mica d’esperit crític les decisions dels polítics que ens governen o ens han governat veurem que pocs se’n salven, i els partits polítics als quals pertanyen els governants indecents són igualment responsables d’aquesta manca de decència. Si busquem una mica trobarem casos d’aquests a totes les administracions territorials, començant pels ajuntaments i acabant per dalt de tot. Aquestes situacions resulten molt frustrants, i als ciutadans només ens queda l’opció de fer una protesta pública i el càstig de no tornar-los a votar mai més. La primera vegada que un polític o un partit polític ens enreda és, òbviament, culpa seva; la segona vegada que el mateix polític o partit polític ens aixeca la camisa ja podem dir que la culpa és nostra, per rucs. Siguem, doncs, mínimament coherents i actuem en conseqüència: no els tornem a votar, no s’ho mereixen.

Espanya ja té president

Finalment Pedro Sánchez s’ha sortit amb la seva, i ha pactat pels pèls la seva investidura. Presidirà el primer govern de coalició d’Espanya des dels anys trenta del segle passat, i el més d’esquerres de la democràcia. Tot sembla indicar, però, que aquesta legislatura tornarà a ser una legislatura curta. La poca cultura política de la coalició acabarà xocant amb tot un seguit de compromisos amb massa gent molt diferent, amb interessos polítics molt contraposats. Respecte a Catalunya, aquest govern no resoldrà el conflicte; tothom sap que, si es vol resoldre, de solució només n’hi ha una, i es diu referèndum d’autodeterminació. La manca d’idees polítiques dels unionistes (ara d’esquerres, abans de dretes, però tots tallats pel mateix patró anticatalà) conduirà sense cap mena de dubte a una continuació de la deriva judicial. La vicepresidenta espanyola no ha tardat ni vint-i-quatre hores a recordar-nos-ho. Però és un govern legítim i se l’ha de deixar treballar. Ni que només servís per millorar el tema de rodalies ja el donaria per bo, però molt em temo que ni el peix al cove sabrem aprofitar. Els governs espanyols són culpables de moltes de les coses dolentes que ens passen a Catalunya, però els dirigents polítics catalans tampoc han demostrat que se’ls pugui tenir confiança. Aquest país, Catalunya, necessita amb urgència polítics nous amb idees noves, sense lligams amb el passat. Els que han governat fins ara ja han demostrat la seva gran incompetència, i no es mereixen una segona oportunitat.

Els Pirineus com a frontera judicial

(L’article original en versió paper es va publicar el 27 de desembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.945 de La Veu de l'Anoia)

A les altes instàncies judicials del sud dels Pirineus tot sovint es prenen decisions equivocades en forma de sentència, més basades en el patriotisme estomacal de molts dels membres d’aquests tribunals que en els principis d’una democràcia consolidada i el sentit comú. Són ja uns quants els casos en els quals la justícia més independent, més imparcial i més endreçada de més amunt dels Pirineus ha hagut de corregir i posar en evidència algunes decisions forassenyades de la justícia espanyola. Les plantofades judicials que des d’Europa s’estan infligint al sistema judicial espanyol tardarem anys a oblidar-les, però el cas de Comín, Junqueras i Puigdemont, dissortadament, no crec que sigui l’últim.

A Espanya es conculquen drets democràtics bàsics amb una sorprenent impunitat, i molt especialment quan es tracta d’episodis relacionats amb el conflicte polític català. De resultes de tot això a Espanya hi ha presos polítics, i també persones que s’han hagut d’exiliar a la recerca d’una justícia imparcial que no troben a les instàncies judicials espanyoles. Els perjudicats no són només els protagonistes polítics del procés sinó que en aquestes situacions personals tan lamentables s’hi troba gent que no es dedica a la política. Els fets recents ens demostren que a les altes instàncies judicials espanyoles (AN, TS i TC) la separació de poders brilla per la seva absència, i la composició d’aquests organismes és més que qüestionable. Dit en altres paraules, la cúpula estatal disposa de tribunals polítics sempre oberts a defensar la unitat de la pàtria espanyola per davant de tot, i això es tradueix en una causa general contra l’independentisme català.

Per entendre millor el problema cal fer-se tres preguntes senzilles. És il·lícit declarar-se independentista? És delicte convocar un referèndum d’autodeterminació? És jurídicament qüestionable treballar políticament amb aquests objectius? Al meu entendre i sense cap mena de matís, la resposta a aquestes preguntes és no. Alguns jutges i fiscals, però, opinen el contrari, i les conseqüències de les seves decisions estan a la vista de tothom: la condemna a un segle de presó per a un grup de catalans, polítics i no polítics. És d’esperar, però, que gràcies a la justícia més endreçada de més amunt dels Pirineus la pena efectiva quedarà en molt menys. Això sí, mentrestant les autoritats espanyoles els tenen segrestats, com diuen alguns quan es refereixen a diputats electes que no poden exercir la tasca política per a la qual han estat elegits.

Bon any 2020!

Potser fa de mal dir que l’any 2020 pugui ser millor que el 2019, però no m’estaré de desitjar-ho. Posats a destacar aspectes positius, avui falten menys dies perquè Catalunya esdevingui un estat independent; sempre que una majoria de catalans ho continuï desitjant, és clar. I també falten menys dies perquè els presos polítics segrestats per l’estat puguin tornar a casa seva. I falten menys dies perquè tornin els exiliats. Ara bé, cal ser realistes i acceptar que en aquest sentit d’Espanya no es pot esperar res de bo. Qualsevol progrés en la gestió política de les reivindicacions del món independentista s’assolirà gràcies a les pressions polítiques i judicials provinents de l’exterior. I això és una tasca dura, llarga i que requereix molta paciència. Però ens en sortirem, és clar que ens en sortirem. D’això no en tic cap dubte. Bon any a tothom.