La criminalització de l’èxit

(Article original publicat el 12/2/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2004, pàg. 2)

Les campanyes electorals i els mítings polítics no interessen gaire. És molt avorrit haver d’escoltar les mateixes consignes que els partits fan arribar cada dia als candidats que han de prendre la paraula. Es coneix com l’argumentari, que serveix per poder explicar les posicions del partit sense discrepar de la línia oficial, i val també com a guia per poder respondre preguntes incòmodes. Feu la prova, centreu-vos en un partit qualsevol i feu un seguiment dels actes que fa a poblacions diferents. Davant d’un fet polític determinat, els oradors fan servir el mateix argument a tot arreu, sovint utilitzant les mateixes frases. Es veu molt clar que algú ha treballat els temes i ha fet un guió que es reparteix a tots els oradors els quals, d’aquesta manera, no han de rumiar gaire per decidir com s’expressen, i eviten així possibles contradiccions amb el politburó del partit. L’objectiu és que el discurs que es transmet mantingui una certa coherència. Els mítings són actes per a consum de la clientela del partit, i estan adreçats a les persones que ja saben perfectament què votaran. Els meus comentaris ja indiquen que les campanyes electorals me les miro des d’una certa distància, i ho faig amb una mirada crítica. De sorpreses, per tant, poques. Però de vegades hi ha coses que criden l’atenció.
 
Crida l’atenció, per exemple, com els partits d’esquerres (CUP, Comuns i, en menor mesura, Esquerra i PSOE) es dediquen sovint a criminalitzar l’èxit empresarial. A la clientela dels partits d’esquerra no li agrada l’èxit individual, fins al punt d’insinuar que qui ha demostrat la capacitat de guanyar-se bé la vida segurament ha fet trampa. Per a aquest sector de l’electorat guanyar-se bé la vida no està ben vist. De vegades penso que aquest fenomen tan estrany, almenys ho és per mi, pot ser degut a la incapacitat que tenen algunes persones per tirar endavant amb èxit un projecte propi. I no estic insinuant que no s’hagin de fer pagar impostos pels beneficis generats per les empreses privades, però una cosa és gravar els beneficis empresarials i una altra és que, com passa ara, et mirin malament pel sol fet de tenir èxit. La realitat és que l’èxit econòmic individual no agrada a les esquerres. Potser no es plantegen que les persones que es guanyen bé la vida i les empreses que generen molts beneficis, porten aparellada una recaptació d’impostos que són imprescindibles per poder mantenir l’estat del benestar tan reivindicat per la nostra societat i, molt especialment, per les esquerres.

Els unionistes, sense argument

Els resultats electorals d’ahir es poden resumir en el fet que, per primera vegada en unes eleccions al Parlament de Catalunya, els vots independentistes han superat el cinquanta per cent dels vots emesos. Des del punt de vista de la democràcia, els unionistes es queden sense argument.

Un nyap polític

(Article original publicat el 29/1/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2002, pàg. 3)

Tal com va passar el desembre del 2017, la data de les eleccions catalanes es decidirà des de fora de Catalunya. El govern de la Generalitat va decidir anul·lar les eleccions convocades pel 14 de febrer, suggerint, sense garanties, que les tornaria a convocar pel 30 de maig, tres mesos i mig més tard de la data prèviament fixada. Aquest nyap polític va ser recorregut als tribunals, ja que no sembla raonable que el poder executiu pugui anul·lar unes eleccions. A Catalunya ja ens anem acostumant que siguin els jutges els que prenen les grans decisions polítiques, des de la data de les eleccions fins als noms dels candidats. Això és molt greu i, òbviament, la qualitat democràtica del país se’n ressent, fins al punt que tot sovint han de ser els tribunals de més amunt dels Pirineus els que van posant en evidència la justícia espanyola. Mentrestant, però, els que en paguem les conseqüències som els ciutadans, que en els últims anys hem vist com dos presidents de la Generalitat han caigut en desgràcia per la manera poc democràtica d’impartir justícia que té la judicatura espanyola. Un per evitar des de l’exili una sentència injusta, la del procés, i l’altre per no retirar una pancarta penjada al balcó del seu despatx.

En el decret d’anul·lació de les eleccions, els “arguments” són que si es fessin les eleccions el 14 de febrer molta gent no podria votar, o perquè estarà contagiada, a casa o a l’hospital, o simplement per por. A més, els votants haurien de prendre determinades mesures protectores. He escrit arguments entre cometes perquè la mateixa excusa utilitzada per posposar les eleccions valdria per mantenir la data electoral prèviament fixada. Així, el 30 de maig també hi haurà gent infectada que ara està sana, gent en quarantena que ara no ho està, i persones que no sortiran al carrer per por de contagiar-se. Són persones que el 14 de febrer podrien votar, i el 30 de maig no ho podran fer. Ningú està en condicions de garantir que el 30 de maig no tindrem els mateixos problemes que tenim ara. Tindria, per tant, tot el sentit que el 14 de febrer es mantingués com la data de les eleccions. No nego que potser alguns en sortirien beneficiats, i altres perjudicats, de la mateixa manera que el 30 de maig alguns hi sortirien guanyant i altres hi sortirien perdent. Davant d’unes eleccions sempre hi ha gent que no vota, ni tan sols per correu. Però contràriament a les pretensions d’alguns, cap decisió política o judicial pot garantir que el cent per cent del cens anirà a votar.