OTAN sí, OTAN no

(Article original publicat el 21/4/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2118, pàg. 2)

Sempre estic disposat a conversar amb persones que no pensen com jo. Per tenir aquesta mena de converses només hi poso una condició: que l'interlocutor faci com jo, és a dir, que sigui respectuós amb qui no pensa com ell, i que estigui disposat a debatre educadament sobre plantejaments que no coincideixen amb els seus.

Una persona que defensa un model de societat als antípodes del que jo defenso, em va proposar trobar-nos per prendre cafè. Em va semblar una bona idea, i el primer tema que va sorgir a la nostra conversa va ser l'OTAN. El meu interlocutor defensava la maldat sense pal·liatius d'aquest organisme internacional, i jo la seva utilitat. Una discrepància sense matisos.

Des de fa uns dies Finlàndia ja és membre de ple dret d'aquest organisme, i Suècia està en un procés parlamentari intern per poder-hi entrar aviat. Tots dos són països fronterers amb Rússia, i fins fa poc defensaven la seva neutralitat. Però la invasió russa d'Ucraïna els ha fet obrir els ulls a la realitat.

Entrar a l'OTAN és una bona decisió. Si Ucraïna formés part d'aquesta organització, Putin no s'hauria atrevit a fer un pas tan arriscat, i Rússia no hauria començat la invasió; ara no estarien en guerra. El meu interlocutor, però, deia el contrari, i defensava que si Ucraïna manifesta el seu interès per entrar a l'OTAN, és normal que Rússia s'hi oposi per tots els mitjans possibles, incloent-hi la guerra.

L'OTAN és una eina de pau perquè és útil per mantenir la pau. L'amenaça de la reacció que pugui tenir l'OTAN davant de l'agressió externa a un dels seus països membres és precisament l'eina psicològica que impedeix que comenci una guerra en el territori OTAN. El meu interlocutor no compartia aquests arguments, però, des de la discrepància, vam ser capaços de parlar-ne educadament.

Sóc un ferm defensor de la llibertat, i això inclou la llibertat que té Ucraïna i qualsevol país d'entrar a formar part del club que consideri més adient per defensar els seus interessos estratègics. El meu amic, en canvi, agafant la Rússia de Putin com a model a seguir, és partidari de prohibir a Ucraïna l'exercici d'aquesta llibertat.

Des d'un plantejament democràtic, el dret de veto que s'atribueix Rússia no s'aguanta per enlloc, tot i que hi ha gent d'esquerres que el justifica. Unes esquerres que també es mostren en contra de l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN. Unes esquerres que voldrien que Ucraïna es rendís. Són les mateixes esquerres que abans defensaven un Pacte de Varsòvia que ja no existeix.

Mentir pot sortir molt car

A partir de la meva experiència en això d'anar pel món i tractar professionalment amb gent de tota mena, asseguraria que als països mediterranis es menteix més que als països anglosaxons, amb totes les graduacions de la mentida i amb tots els matisos que calguin. I si ens ho mirem des de la nostra realitat ibèrica, la meva conclusió és que com més al sud, com més t'acostes a l'Àfrica, més es menteix, amb totes les conseqüències que la mentida comporta. Però faig aquest comentari sense disposar de cap estudi seriós que ratifiqui les meves percepcions.

A les societats anglosaxones mentir té més conseqüències que en altres, i de vegades aquestes poden ser molt greus. Així, als Estats Units, la cadena de televisió Fox News, de Rudolph Murdoch, ha decidit, per voluntat pròpia, pagar 787,5 milions de dòlars per haver mentit a la seva audiència i, d'aquesta manera, evitar haver d'anar als tribunals. Fox tenia una demanda judicial en la qual li reclamaven 1.500 milions per haver mentit, i per evitar sotmetre's a un judici per difamació, ha preferit arribar a un acord privat, pagant a Dominion Voting Systems, l'empresa perjudicada per les seves mentides, la meitat de la xifra reclamada. Murdoch s'evita un judici que en termes de credibilitat l'hagués perjudicat molt més, a banda de l'evident cost econòmic.

De moment Murdoch només ha reaccionat despatxant el seu presentador estrella, Tucker Carlson. Però no consta que de cara al futur l'amo de la Fox hagi fet un propòsit d'esmena, i això vol dir que podrà continuar tenint com a client a un altre mentider compulsiu com ell, un tal Donald Trump, que sempre s'ha mostrat encantat de la vida amb les mentides de la Fox News.

Més enllà de Sant Jordi

Avui és Sant Jordi. És la festa popular més important de Catalunya, i agrada a gairebé tothom perquè és una diada molt inclusiva. Té vessants per a tots els gustos, i tothom s'hi pot sentir a gust. Té un vessant religiós (Sant Jordi), un vessant cultural (el llibre) i un vessant floral-social (la rosa), tot i que la part floral de la festa no és precisament ecològica. No tothom sap que una bona part de les roses que es regalen per Sant Jordi són importades, i provenen de molt lluny, en bona part de l'Amèrica del Sud. Així, Colòmbia és el principal proveïdor de les roses de Sant Jordi.

La majoria d'aquestes roses arriben a Catalunya per via aèria, i no és pas cap secret que els avions contaminen. És per això que alguns que posen per davant de tot la ideologia del decreixement, per damunt d'altres interessos de la majoria —la creació de més llocs de treball, per exemple—, pretenen reduir dràsticament el transport aeri. I encara que els avions cada dia contaminen menys, hi ha partidaris d'evitar l'ampliació dels aeroports, amb aquella fal·lera pel decreixement generalitzat, i per desindustrialitzar la societat al preu que sigui. Al preu de crear més atur, per exemple.

Estic bastant allunyat dels ecologistes de manual, però crec tenir una consciència ecologista molt superior al de molts activistes que van pel món presumint d'ecologistes. Així, la meva petita contribució ecologista a la diada de Sant Jordi implica prescindir de comprar unes roses que fins que arriben a la paradeta on les posen a la venda per uns cinc euros han hagut de fer un camí molt llarg i molt contaminant per mig món. Per cert, quan la gent compra les roses tampoc es pregunta quant cobra el productor colombià per cada rosa que aquí paguem a cinc euros. Cada any em faig aquesta reflexió: com pot presumir d'ecologista una persona que per Sant Jordi regala una rosa produïda a l'Amèrica del Sud?

El Josep Piqué que vaig conèixer

Avui no parlaré de política, ni del món de l'empresa, ni d'economia, perquè amb la llarguíssima trajectòria econòmica, empresarial i política d'una persona com Josep Piqué, amb un article no n'hi hauria prou. Piqué va ser un personatge amb un itinerari polític que sempre m'ha cridat l'atenció, ja que, amb carnet de partit o sense, va ser capaç de transitar des del PSUC al PP, fent escala a la Convergència de Pujol, sense esgarrinxar-se gaire. Es pot estar d'acord o en desacord amb les seves idees —unes jo no les compartia, altres sí—, però no es pot negar que una evolució política com aquesta no deixa indiferent a ningú.

Faré un parell de pinzellades sobre el Piqué que vaig conèixer, el pare de família nombrosa que portava els fills a la mateixa escola del barri de Pedralbes on anaven els meus. En aquella època, els Piqué vivien en una torre que es trobava molt a prop de l'escola. Recordo que sent Piqué ministre, quan venia a l'escola anava acompanyat d'un escorta que intentava passar desapercebut, però es veia d'una hora lluny que era un policia de paisà. El policia li portava el telèfon mòbil i atenia alguna trucada, i passava l'aparell al ministre quan ho considerava necessari. Aquella escena, en una escola, cridava l'atenció.

Recordo també l'últim dia d'unes colònies d'estiu organitzades per l'escola, a Tuixent (Alt Urgell). Era el dia que els pares anàvem a buscar els nens, i feia molta calor. La família Piqué també hi era, i aquell dia el ministre, com altres pares, anava en calça curta. El seu escorta, en canvi, portava pantalons llargs i una americana per intentar tapar alguna cosa que portava lligada a la cintura. En aquell context informal, el vestuari de l'escorta estava totalment fora de lloc. Per acabar d'arrodonir aquella estampa, també recordo que l'escorta anava calçat amb uns mocassins de xarol negre. Si l'home volia passar desapercebut, aquella pinta en aquell context no l'ajudava gens. És una imatge que em va quedar gravada, i cada vegada que passo per Tuixent la recordo.

Al marge d'anècdotes de l'esfera més personal del nostre personatge, també havia coincidit amb Josep Piqué en altres escenaris més institucionals, com el Foment del Treball i la Cambra de Comerç, unes institucions on jo anava sovint i on vaig aprendre moltes coses i vaig conèixer persones molt interessants. Però aquests contactes s'escaparien del vessant més particular de qui aleshores era un veí de Pedralbes amb el qual compartíem l'escola dels nostres fills. DEP.

Els crèdits s'han de tornar

Tot sovint surten als mitjans d'informació casos d'empreses i institucions que experimenten serioses dificultats per fer front als seus deutes. I en aquests casos no ho puc evitar, sempre penso més en les dificultats que experimentarà qui no pot cobrar que en qui no pot pagar. Així, en primer lloc, penso en els accionistes dels bancs que hauran d'acabar pagant la festa si el deutor no torna el crèdit, i només espero que se'n puguin sortir amb èxit.

Cada dos per tres ens assabentem que una empresa ha experimentat un creixement molt fort en relativament poc temps. Una empresa pot créixer, bàsicament, per dues vies: mitjançant l'ampliació de la seva activitat, o comprant empreses de la competència. Ara bé, com que créixer amb molta rapidesa no acostuma a ser possible utilitzant només els recursos propis generats per l'activitat empresarial normal, l'alternativa és créixer mitjançant l'endeutament, a base de crèdits. Però, com dèiem abans, un dia o altre els crèdits s'han de tornar, i si llavors no tens recursos, és quan comencen els problemes.

Hi ha una excepció, i són les organitzacions polítiques. Així, hem vist partits com Unió Democràtica de Catalunya, o els comunistes amb el nom que toqui en cada moment de la seva llarga i erràtica trajectòria, i altres organitzacions, que en un moment determinat han optat per abaixar definitivament la persiana, deixant un munt de deutes impressionant. Aquests deutes els acaben pagant els accionistes de les institucions financeres que van prestar els diners, persones que no tenen cap culpa de la frivolitat d'alguns banquers que van decidir oferir finançament a uns irresponsables sense disposar d'una mínima cobertura.

Hauríem d’erradicar del sistema els irresponsables que pensen que són empresaris i banquers... amb els diners dels altres. Si volem ser una societat seriosa i amb prestigi, hauríem de tenir clar que, passi el que passi, els crèdits sempre s'han de tornar.

Barcelonins insatisfets

Alguns ciutadans de Barcelona que viuen en els anomenats barris de muntanya (de la ronda de Dalt en amunt) tot sovint exigeixen a les autoritats que els asfaltin els carrers i els donin uns serveis similars (transport públic, etc.) als que gaudeixen els ciutadans que viuen a la part urbana de la ciutat.

Per altra banda, alguns ciutadans que viuen a la part urbana (de la ronda de Dalt en avall) exigeixen a l'ajuntament una ciutat més verda, menys sorollosa i amb menys asfalt. Són ciutadans que tal vegada s'han equivocat, ja que han optat per viure en una gran ciutat, però aspiren a tenir els mateixos avantatges que si visquessin en un poble.

L'argument d'uns i altres és el mateix, que pagant els mateixos impostos tenen el mateix dret a gaudir de la mateixa qualitat de vida i dels mateixos serveis que els seus conciutadans.

Si un decideix anar a viure en un poble perquè hi veu molts avantatges, i qui diu un poble diu un barri de muntanya, cal que accepti també els inconvenients que necessàriament comporta viure en un poble. I si un vol gaudir dels avantatges de viure a la ciutat, no pot pretendre que aquesta es converteixi en un poble.

En aquesta vida no es pot tenir tot, però se'ns permet triar lliurement on volem anar a viure. La meva conclusió és que potser aquests ciutadans insatisfets —tant els insatisfets que viuen a la muntanya, com els insatisfets que viuen a la part urbana— s’haurien de plantejar canviar de lloc on viure, i problema resolt.

El país buit

(Article original publicat el 6/4/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2116, pàg. 2)

Es parla molt de "la España vacía"; es parla menys de la Catalunya buida, i això que el nostre país pateix un problema similar al dels nostres veïns. Tinc la sensació, però, que a Espanya aquest problema és més greu que a Catalunya, i ja fa anys que a l'oest persones molt conscienciades es van començar a moure.

Així, han sorgit nous partits polítics que tenen per objectiu la defensa dels pobles mig abandonats, o abandonats del tot, tant pels que havien estat els seus últims veïns fins que es van veure forçats a marxar, com per les administracions públiques que van donar per acabada qualsevol presència pública en el subministrament de serveis bàsics en aquests territoris.

Alguns dels nous partits han assolit representació institucional, no només a escala local sinó també estatal. Partits com Soria ¡YA! i Teruel existe, que es presenten com a plataformes ciutadanes contra l'oblit institucional, ja tenen representació al parlament espanyol. Demanen, fins al moment amb poc èxit, que les institucions públiques facin les inversions imprescindibles en aquelles infraestructures que permetin que aquests llocs abandonats tornin a ser habitables.

Són partits que centren la seva activitat a reclamar ajuts públics, tot i que no és suficient que t'arreglin la carretera per poder arribar al poble, o que t'hi posin una xarxa wifi que et permeti connectar-te amb el món. Només amb les inversions públiques no n'hi ha prou, primer cal que sorgeixin persones disposades a instal·lar-se en el país buit amb projectes viables, i tot el que això implica. Primer hi has d'anar, després pots reclamar els serveis públics, per aquest ordre.

A Catalunya tots coneixem experiències de persones que han fet l'aposta valenta d'anar a viure a pobles mig abandonats. Han d'afrontar tota mena de dificultats, sense excloure, dissortadament, les interferències excessivament burocratitzadores de l'administració. És un error. Els gestors públics no haurien de tractar aquestes persones amb les mateixes exigències que tracten als que viuen a les ciutats, ja que qui opta per tornar al poble prou pena té amb la manca de serveis de tota mena que s'hi trobarà.

No estic insinuant que s'hagin de subvencionar els nous vilatans, però resulta imprescindible que l'administració pública no posi tantes traves burocràtiques a qui opti per anar a viure a la Catalunya buida. Si s'insisteix en la via d'un excés de burocràcia, es corre el risc que s'acabi frenant aquesta tendència, amb tot el que de negatiu això comportaria pel territori.

Cañas i Montserrat, persones tòxiques

Vist des d'Espanya no ho sé perquè no hi visc i hi vaig molt poc, però vist des de Catalunya l'eurodiputat Jordi Cañas (Ciudadanos) i l'eurodiputada Dolors Montserrat (Partido Popular) els considero persones políticament tòxiques, i ens ho han demostrat moltes vegades. Totes dues són catalanes, però això no exclou que la tasca que han fet i fan des del Parlament Europeu vagi sempre en detriment dels interessos legítims de la majoria dels catalans, és a dir, del 52 % dels catalans segons els últims resultats electorals.

Tot i que en una Catalunya independent tots els catalans, siguin independentistes o no ho siguin, viuríem bastant millor que ara, ja que disposaríem de més recursos i eliminaríem els peatges fiscals i les interferències polítiques, lingüístiques i de tota mena provinents de la metròpoli, Montserrat i Cañas utilitzen tota mena d'estratagemes per perjudicar els interessos majoritaris dels catalans, fent servir la mentida i les clavegueres estatals si cal. Ells es consideren espanyols per davant de tot, i per davant de tot vol dir en contra dels legítims interessos de la majoria dels catalans. Sempre que han de triar entre els interessos espanyols i els interessos catalans, tenen molt clara quina és la seva opció.

No els considero simples adversaris polítics sinó persones tòxiques pels interessos majoritaris dels catalans. Però com que les eleccions europees són d'àmbit estatal (Espanya és una circumscripció única), difícilment els podrem castigar electoralment des de Catalunya. Cañas i Montserrat són catalans, però a Catalunya el pes polític dels seus partits és irrellevant (dues alcaldies de 247). A Catalunya tenim de tot, també personatges que treballen en contra dels interessos majoritaris dels catalans.

Funerals amb aplaudiments

Cada dia és més habitual escoltar aplaudiments en un funeral, siguin espontanis o suggerits pel mossèn oficiant. Cadascú s'expressa com millor li sembla, i no criticaré que al final d'una missa de comiat i com a mostra d'homenatge a la persona difunta, els assistents al funeral es posin a aplaudir. El gest d'aplaudir no és, però, la meva opció per expressar-me en un funeral, tot i que puc entendre que altres persones optin per una via diguem-ne que més sorollosa que la meva.

En aquests casos opto per expressar-me mitjançant un silenci molt respectuós, com el silenci que va demanar expressament Josep Maria Espinàs abans de morir, fa un parell de mesos. Pensant en el moment de la seva mort, l'escriptor havia deixat escrites unes instruccions molt precises. Entre altres peticions, Espinàs demanava que, sobretot, ningú aplaudís en el seu funeral, afegint que "el millor que es pot fer en un enterrament és fer com el mort, callar."

Doncs això, alguns aplaudeixen i altres no ho fem, cadascú s'expressa a la seva manera. I deixant molt clar que encara que s'opti per la via de l'homenatge silenciós, el respecte pel difunt és el mateix dels que opten per aplaudir.

Espanya: Díaz, una aposta arriscada de l’esquerra

 

(Foto: 24hEconomia)

Després del show polític de la ministra Yolanda Díaz diumenge passat a Madrid, un acte que en alguns moments feia pensar més en una convenció dels Testimonis de Jehovà que en un míting polític, tot indica que els pròxims mesos estarem molt entretinguts. En aquell acte es van dir algunes obvietats, i vam veure alguns convidats força coneguts, però muts, tant a l'escenari com a la primera fila; l’únic protagonisme va ser per Yolanda Díaz. Una de les convidades era Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, una senyora que necessitarà com el pa que menja un nou espònsor polític per substituir el senyor Valls, aquell regidor francès que l’any 2019 li va permetre mantenir l'alcaldia tot i no haver guanyat les eleccions. Però sembla que el mes que ve no ho tindrà tan fàcil com fa quatre anys.

Sigui com sigui, la lideressa Díaz va deixar dues coses molt clares: que a partir d'ara ella serà la protagonista única de l'extrema esquerra, i que el seu objectiu és prendre-li la cadira monclovita a Pedro Sánchez. Això segur que no passarà quan es convoquin les pròximes eleccions estatals, en les quals el moviment de Díaz, Sumar, només buscarà fer el sorpasso a Bocs i quedar tercers. Si això es confirmés i sumessin amb el PSOE, Díaz exigiria la vicepresidència primera del gobierno. I des d'aquesta talaia, a les següents eleccions (2027?) Díaz podria optar a fer el sorpasso al PSOE i obtenir la presidència del govern espanyol... suposant que les dretes no tinguessin els suports parlamentaris suficients per governar. Tot plegat són previsions molt optimistes, però no s'ha de descartar que es puguin anar confirmant.

Males companyies

José Luis Rodríguez Zapatero té una certa tendència a fer viatges internacionals i conrear males companyies polítiques. Així, des que va deixar la presidència del govern espanyol (abans no el coneixia ningú) s'ha especialitzat a anar pel món a oferir un suport polític gens dissimulat a dictadors d'esquerres, especialment en aquells països de l'Amèrica Llatina que no són exemple de bona governança. Els anomeno dictadors sent perfectament conscient del significat dels termes dictador i dictadura. Estem parlant de polítics i països que han esdevingut, respectivament, dictadors i dictadures, després d'arribar al poder via eleccions. Una cosa no és incompatible amb l'altra. Un exemple clàssic? Hitler. Un altre de més recent? El tàndem nicaragüenc Daniel Ortega i Rosario Murillo. N'hi ha molts més.

Podríem dir que Veneçuela és l'especialitat de Zapatero, però no és l'única. Recentment, el polític espanyol ha tornat a viatjar a l'Amèrica Llatina, concretament a l'Argentina, per oferir suport polític a l'expresidenta Cristina Fernández. Només qui desconegui la situació política i social de l'Argentina pot posicionar-se en defensa de Fernández, una senyora que té una alta quota de responsabilitat sobre la situació caòtica que viu aquell país. Mentre va presidir l'Argentina, la seva nefasta gestió, combinada amb un alt grau de corrupció política, va ser de tot menys exemplar.

Dissortadament, un país tan ric i amb tantes possibilitats com Argentina fa uns anys ja va deixar de ser dels més benestants del continent sud-americà. Quan es combinen gestions governamentals desastroses amb una corrupció política generalitzada el resultat no pot ser bo de cap manera. Per cert, aquest cop Zapatero anava acompanyat d'un altre personatge que sembla tenir la mateixa vocació de defensa d'aquesta mena de polítics, el jutge espanyol Baltasar Garzón, del qual algun dia també se n'haurà de parlar amb més calma. Alguns tenim memòria i no hem oblidat els disbarats judicials que l'any 1992 va perpetrar contra alguns independentistes catalans.

Alguns ens quedem

De tant en tant gairebé tothom necessita canviar d'aires, i de vegades penso que les persones que tenen tanta fal·lera per marxar potser és que a casa seva no s'hi troben bé, o que no els agrada la feina que tenen. El fet és que hi ha gent que, sempre que pot, opta per posar distància amb la quotidianitat, encara que això els representi fer cues llargues a l'autopista. Diuen que els compensa.

Per Setmana Santa sembla que tothom marxi, però alguns ens quedem. Amb això no excloc alguna sortida puntual d'anada i tornada, però segur que no coincidirà amb els dies i hores de trànsit més complicat. Des que es va cometre l'errada de suprimir els peatges, alguns creuen que passar per l’autopista ara surt de franc, i tothom hi passa. Però de gratis no en té res, ho paguem via IRPF.

Sort en tenim que per una imposició de la Unió Europea, l'any que ve ens tornaran a cobrar peatges. Pagarem en peatges el que ara paguem per l’excés de consum de combustible a causa dels embussos. Com a avantatge afegit, les persones que no tenen cotxe i no utilitzen l’autopista ja no hauran de continuar pagant el seu manteniment via IRPF, com passa ara. Qui pot estar en contra d’aquesta mesura?

Resumint, en contra de la tendència general, per Setmana Santa alguns ens quedem. I com passa cada any, a la tornada un dels motius de conversa seran els grans embussos de trànsit que haurà patit la gent que marxa per Setmana Santa, sense oblidar el tema sempre recurrent del canvi climàtic i la manca d’aigua als pantans. Fet i fet no som gaire originals.