Gregarismes estiuencs

(Article original publicat el 23/8/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2188, pàg. 2)

Durant els quatre dies del llarg cap de setmana del quinze d'agost els barris s'han quedat buits de persones i de cotxes, motos i altres estris de mobilitat com bicis i patinets, siguin cent per cent de tracció humana o s'ajudin d'un motoret per fer menys feixucs els recorreguts ecològics. El fet és que quan arriba l'època estival molta gent decideix marxar del seu lloc habitual de residència. En molts casos es tracta de canviar per canviar, i de vegades veus que el viatger escull destinacions que no disposen de les comoditats de casa seva. Però l'objectiu és canviar d'escenari, ja que associen fer vacances amb fugir del lloc on viuen habitualment.

A l'estiu també es pot observar un altre fenomen. Així, quan la gent marxa de vacances a la Cerdanya, a l'Empordà, a Menorca o allà on toqui, alguns sembla que només busquin trobar-se amb les mateixes persones que freqüenten la resta de l'any, però ara en un entorn més agradable. Són les llargues sobretaules estiuenques, sense cap pressa per aixecar-se. Ho comences a veure al juny quan moltes converses s'acaben dient "a veure si a l'estiu ens trobem i anem a sopar". És un fenomen curiós que sempre m'ha cridat l'atenció.

Alguns intentem evitar caure en comportaments gregaris. Si sóc al tramvia d'Istanbul i veig que hi puja un grup d’espanyols, canvio de vagó per no coincidir-hi. Quan van pel món, la majoria dels espanyols ni poden ni volen dissimular que ho són. Dos factors els delaten: acostumen a cridar més del compte i, normalment, no són capaços d'expressar-se en més idiomes que el seu. En podríem dir gregarisme patriòtic. Hi ha excepcions, és clar, però un que ha viatjat força no n'ha trobat gaires. D'uns anys ençà, quan a Espanya hi ha un cap de setmana de pont, el centre de Lisboa s'omple de turistes del país veí. I no dissimulen, hi ha una mena de turistes que sempre busquen cridar l'atenció, i vagin on vagin es fan notar. Als lisboetes, sempre tan educats i respectuosos ells, això no els agrada.

Una altra cosa que no deixa de sorprendre'm és la fal·lera que tenen alguns turistes per fotografiar-ho tot i, per sobre de tot, aquell narcisisme de retratar-se ells. Volen que quedi constància que han anat al Louvre i han vist el quadre de la Gioconda, encara que a la foto només es vegin un munt de clatells i l'enigmàtica Mona Lisa, al fons, només s'intueix. És el gregarisme cultural tan habitual avui en dia. Altres practiquen el gregarisme gastronòmic i retraten els plats dels restaurants on van. Però, contra gustos, res a dir.

La rojigualda a Palau

 

La bandera rojigualda sempre ha onejat al terrat del Palau de la Generalitat, però no recordo haver-la vist al despatx del president de Catalunya. Divendres passat va ser la primera vegada que per la televisió pública de Catalunya —cada dia més controlada pel PSOE— ens van ensenyar que la rojigualda ja forma part de la decoració pàtria del despatx del nou titular de la institució. A alguns els pot semblar un detall irrellevant, però a mi, amb tota franquesa, em va molestar, no pel fet en si mateix sinó pel que significa. Dit això, tinc molt clar que cadascú adorna el seu despatx amb les banderes que vol. Tampoc puc dir que aquesta provocació patriòtica em sorprengués, perquè ja sabem que ara a banda i banda de la plaça de Sant Jaume hi governa el PSOE, o la seva franquícia catalana si voleu ser més políticament correctes. Ara ja no dissimulen, i això que ni a l'ajuntament ni a la Generalitat el PSOE disposa de majoria absoluta, ni de bon tros. Però aquest seria un altre debat. Si un dia la franquícia catalana del PP arribés a governar Catalunya, amb l'ajut d'Esquerra o sense, veuríem la mateixa decoració. Ara a Barcelona i a Catalunya governen partits d'obediència espanyola, i els culpables que això passi són els catalans que votant d'una determinada manera ho han fet possible. Esperem que sigui per poc temps.

Orgull patri

Tot i que hi he estat unes quantes vegades i comercialment he col·laborat durant anys amb empreses americanes, no gosaria dir que conec els Estats Units. El fet d'haver estat en alguns estats i ciutats no és suficient per conèixer bé aquell país. És un sol país, però les diferències de tota mena entre els estats són tan marcades que només puc dir sense por d'equivocar-me que els Estats Units són la suma de moltes diversitats que només conflueixen en un objectiu comú: la voluntat i l'orgull de ser nord-americans per davant de tot. Aquest orgull patri potser també explica un fenomen que la primera vegada que hi vaig anar em va sorprendre: la quantitat de banderes americanes que hi ha a moltes cases particulars.

A Catalunya això, òbviament, no passa. Sense anar més lluny, jo mateix, que sóc sarrianenc, barceloní, català i europeu, no em sento patriota d’enlloc, ni nacionalista, ni catalanista. Això sí, temporalment, i espero que per poc temps, la dependència política no volguda d’una metròpoli que no és la meva, m’obliga a ser independentista.

Una amnistia de fireta

Des de l'entrada en vigor de la llei d'amnistia espanyola ja han passat més de dos mesos, i dos mesos era el límit de temps concedit als jutges per aplicar-la. Però passats aquests dos mesos, els minsos resultats de l'aplicació de la llei són absolutament decebedors. Així, fins ara només s'han amnistiat un centenar de persones, la meitat de les quals són les forces policials espanyoles que, al crit de a por ellos, van exercir el monopoli de la violència el dia del referèndum, deixant un balanç de més de mil ferits.

Es miri com es miri, no era aquest l'objectiu de la llei. Estem davant d'un gran fracàs polític i parlamentari, i penso que no es diu prou. Amb l'aplicació limitada i a la carta dels beneficis de la llei d'amnistia s'ha tornat a demostrar que això no és una democràcia comme il faut. Dels tres poders estatals —executiu, legislatiu i judicial— aquí s’està imposant clarament el judicial sobre els altres dos. Alguns jutges que tenen un concepte molt peculiar de la democràcia han interferit tant com han pogut en les decisions de polítics i parlamentaris. Ja mentre es redactava la llei van avisar públicament que ho farien, i amb la seva actitud obstruccionista s'ha de reconèixer que estan complint les seves amenaces. I, pel que sembla, no hi ha forma humana de castigar-los o expulsar-los de la carrera judicial.

I alguns, això, encara insisteixen en anomenar-ho democràcia.

Pels pèls

(Article original publicat el 9/8/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2186, pàg. 2)

Un partit polític no és una societat anònima, on el dret de vot el marca l'acció i no l'accionista. En una societat mercantil no té el mateix pes un accionista amb vint accions que un que en tingui vint mil. En els partits assemblearis no existeixen les accions, però els seus militants tenen capacitats personals molt diverses que a l'hora de votar no es tenen en compte. Així, el vot d'un militant amb una llarga trajectòria professional acreditada al llarg dels anys té el mateix pes que el d'un militant acabat d'arribar del no-res i que amb prou feines és capaç d'entendre un text senzill. De vegades es planteja que el vot assembleari hauria de ser ponderat en funció de les capacitats de cadascú, però aquest debat l'haurem de deixar per a un altre dia.

Sobre el paper, un partit organitzat amb un funcionament assembleari no és pas una mala opció: un militant, un vot, i a la direcció li toca fer propostes i implementar la voluntat de la majoria. Així funcionen moltes organitzacions. Ara bé, sempre hi ha el risc que es produeixi un empat a 1.515 vots com aquella votació de la CUP de fa uns anys, en un episodi esperpèntic que només ha servit per enriquir l'anecdotari de la ciència política.

Mitjançant una votació popular, avui fa una setmana la militància d'Esquerra va decidir per una minsa majoria donar suport al diputat Salvador Illa com a futur president de la Generalitat. Van guanyar pels pèls, però el fet és que van guanyar, i com que ningú s'ha queixat del recompte poc s'hi pot objectar. Illa milita a la franquícia socialista catalana, i forma part de la colla de polítics espanyols del PSOE, PP i Bocs partidaris de tornar a aplicar l'article 155 en el cas que els catalans no facin la bondat unionista que intenten imposar amb mà de ferro les forces polítiques, policials, judicials i empresarials d’Espanya, tal com va passar l'any 2017.

A l'hora d'escriure aquest article no es pot donar per fet que Illa serà el successor d'Aragonès a la presidència de la Generalitat. La política té racons amagats, i sovint es prenen decisions estranyes i difícils de preveure. A hores d'ara no es pot excloure cap eventualitat com, per exemple, que el jovent d'Esquerra doni instruccions a la seva diputada per tal que quan sigui el moment hi voti en contra. Sempre presumeixen de tenir autonomia de funcionament i ara seria un bon moment per demostrar-ho. Pot passar de tot, i en aquest cas un vot de menys podria representar l'enfonsament de la candidatura espanyolista defensada per Esquerra.

Quan et prenen el pèl

Avui tractarem d'un tema que per a alguns potser és un tema menor, però per a altres com jo no ho és. Parlarem del mal servei que reps en un establiment obert al públic com pot ser, per exemple, un restaurant. Si no em sento satisfet amb el servei rebut no demano mai el llibre de reclamacions, ni faig denuncies als organismes públics; són processos que donen feina i no et resolen el problema, només serveixen per justificar l'existència dels funcionaris que gestionen les denúncies. Així, quan no em tracten bé em limito a explicar-ho en veu alta. Dilluns vam dinar al Restaurant Xaloc de Lloret, a la Platja de Fenals. La paella gairebé perfecta, com altres vegades que hi hem dinat. Això sí, fins ara sempre hi havíem anat fora de temporada, d'octubre a maig. Dilluns 12 d'agost feia moltíssima calor, la que toca per l'època, i l'aire condicionat del restaurant gairebé no funcionava, o sense el gairebé. L'encarregat del restaurant ens assegura que sí que funciona, que ell està dret i l'hi arriba l'aire fresc, però a nosaltres, que lògicament estàvem asseguts, no ens arribava ni un pensament de frescor. Si aquell home ens hagués dit que l'aire se'ls havia espatllat, que ho sentien i que ja havien avisat als tècnics, ho hauríem entès. Però no, el senyor encarregat, amb una cara que se la trepitjava, ens estava prenent el pèl, ens estava negant la realitat. Allò més que un restaurant semblava una sauna. Sap greu acabar així, perquè tant pel tracte rebut de les cambreres com per la qualitat gastronòmica el Xaloc és un lloc que fins dilluns sempre havíem recomanat. Ara ja no ho farem, ni hi tornarem. A Lloret hi ha altres llocs on es menja força bé. Dilluns van perdre uns clients, no per la manca d'aire sinó pel maltractament rebut.

Ramon Espadaler, un incombustible

Salvant totes les distàncies, que són moltes i molt variades, Ramon Espadaler em fa pensar en Josep Maldonado, un polític que encara que potser pot semblar que ja no hi sigui, encara hi és, sempre el veus a les fotos. Hi ha polítics que per malament que els vagin les coses sempre suren, sempre hi són, i quan sembla que potser ja ho han deixat, reapareixen. Repassant la llarga biografia d'Espadaler, veiem que amb els molts càrrecs que ha ocupat i els partits per on ha passat, sempre acaba surant. Ara tornarà a ser conseller de la Generalitat, aquesta vegada a les ordres del PSOE, el partit que fins al 2028 governarà Catalunya... si abans no passen coses.

Fa molts anys —no seria capaç de fixar una data concreta— quan Espadaler em sembla que era regidor de l'Ajuntament de Vic i començava a treure el cap en política, un vigatà que el coneixia molt bé em va dir: aquest xicot farà carrera, està molt ben preparat per a la política, és d'aquells que, quan cauen, sempre cauen drets, d'aquells que sempre s'aixequen, ja que tenen una vocació de pervivència política fora de qualsevol dubte. Fa relativament poc vaig coincidir amb ell a Sarrià, en el convit d'un casament, i en veure’l vaig recordar aquella conversa de molts anys abans a la capital d'Osona. Espadaler encara hi és. Llavors es movia amb la marca Unió Democràtica —un partit amb un final de trista memòria, sobretot pels creditors—, i no fa gaire es va unir al PSOE per avançar. Avui tornarà a ser conseller de la Generalitat.

Més que una detenció

Tot indica que el MHP de la Generalitat Carles Puigdemont serà detingut avui quan torni a Catalunya després de gairebé set anys d'exili. A l'hora d'escriure aquest comentari (24 hores abans de la seva publicació) es desconeixen el lloc i les circumstàncies de la detenció, i tampoc sabem quina força policial el detindrà, però aquests detalls són poc rellevants, ja que totes les policies espanyoles estan perfectament coordinades. Evidentment, els Mossos també són policies d'obediència espanyola, atès que l'ordre de detenció prové d'un jutge espanyol.

Durant aquests set anys hi ha hagut una lluita judicial entre Espanya i Puigdemont, i el president sempre ha guanyat. No sabrem mai el cost d'aquesta llarga persecució. Podríem culpar de la detenció al jutge espanyol Llarena com a signant l'ordre, però tots sabem que el veritable culpable és Espanya en sentit ampli, i tot el que Espanya representa. Llarena només actua com a col·laborador necessari d'aquesta operació, com un instrument més de tot l'entramat espanyol que vol posar Puigdemont fora de circulació a qualsevol preu.

Carles Puigdemont és innocent. No ha estat mai jutjat ni, per tant, condemnat. El president no va fugir, simplement va marxar de viatge abans que hi hagués cap requisitòria judicial. El dret a viatjar és lliure, i ningú te'l pot limitar. Tampoc et poden obligar a tornar; aquestes llibertats formen part dels peatges d’una democràcia. Sempre que se l'ha requerit Puigdemont s'ha presentat a la justícia del país on es trobava. És el que toca fer en aquests casos. Avui torna de forma voluntària, ningú l'obliga, així que el risc de fuga no s'hauria d'utilitzar com a excusa per engarjolar-lo.

And last but not least, per més que des de l'unionisme ho vagin repetint com a lloros, el procés no s'ha acabat. Durarà més o menys, però el procés només s'acabarà el dia que la República Catalana sigui una realitat, suposant que els catalans encara ho vulguin, és clar. Això també ho sap tothom.

El "SÍ vigilant" d'Esquerra

Amb un marge ajustat del 53% sobre el total de votants, però democràticament suficient, la militància que encara li queda a Esquerra va decidir divendres entregar el govern de la Generalitat a l'espanyolisme del PSOE, a canvi d'unes expectatives polítiques que tothom sap que, com ha passat fins ara, no es compliran. Quan un s'ho mira des de fora (l’autor d’aquest article no ha militat mai enlloc), sorprèn que la meitat dels militants del partit triessin aquesta opció, però amb el seu vot cadascú fa el que li sembla i no seré jo qui doni lliçons al respecte.

Esquerra era un partit clarament independentista, però d'un temps ençà amaguen la paraula independència en les seves comunicacions. Això agrada al PSOE. Ara parlen amb una ambigüitat calculada, parlen de república i republicanisme, com si el mot independència els fes més nosa que servei. Bé, ells sabran per què ho fan, però crec que és oportú deixar constància del gir en clau nacional que està fent aquest partit.

La direcció provisional d'Esquerra es va mostrar satisfeta del resultat de la votació, però les cares que posaven quan ho explicaven eren tot un poema. Tot i haver guanyat la proposta de la direcció, definien el resultat com un "SÍ vigilant", que és una manera d’aigualir-lo. No queda clar si la militància haurà de vigilar més la direcció, o és la direcció que vigilarà més la militància, o que uns i altres es vigilaran més de prop que fins ara. Però, per més que vigilin, potser ja no seran a temps de salvar els mobles.

Una cosa està cada dia més clara: qui més ganes té de veure el MHP Carles Puigdemont empresonat és tot l'entramat unionista de l'Estat espanyol i, centrats en Catalunya, és Esquerra qui també en té moltes ganes. No se n'amaguen pas, i és que ara mateix, no ens enganyem, el principal enemic polític d'Esquerra és Puigdemont. L'electorat, quan toqui, passarà comptes amb la classe política, i les urnes posaran tothom al lloc que els correspon. La direcció de Ciudadanos tampoc va saber escoltar la veu del carrer, i lluny de superar la crisi la realitat és que aquell partit de trista memòria ja no existeix.

L'eufemisme de la publicitat institucional

(Article original publicat el 26/7/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2184, pàg. 2)

Quan parlem del finançament dels mitjans d'informació cal diferenciar entre la publicitat comercial en les seves diverses variants i la subvenció pública, sigui aquesta en forma de publicitat institucional o sota altres conceptes. Sense la publicitat comercial la majoria dels mitjans no resulten viables, ja que només amb les subscripcions no n'hi ha prou. Ara bé, això no justifica les subvencions públiques, que no són res més que l'eina que tenen els governants per controlar opinions periodístiques. Per a un polític és molt llaminer tenir periodistes obedients, i no aniré més enllà, perquè si em fico en aquest esbarzer m'arrisco a sortir-ne esgarrinxat.

Hi ha mitjans d'informació que es dediquen a escampar falsedats amb objectius gens honorables; són eines tramposes de propaganda. El problema, però, no són només les fake news. En el periodisme les males pràctiques d'alguns professionals i d'algunes empreses sempre hi han sigut, i difícilment desapareixeran per més que els governs que reparteixen discrecionalment les subvencions amenacin d'eliminar-les; sempre hi haurà qui estigui disposat a finançar-ho.

Arribats a aquest punt és convenient recordar que les subvencions públiques que administren els governants no cauen del cel. Les subvencions públiques que reben els mitjans de comunicació (TV, ràdios, premsa digital i de paper, etc.) les paguem els ciutadans via impostos, sense que ningú ens hagi demanat mai la nostra opinió al respecte. Tot i això, alguns defensen les subvencions públiques a la premsa, potser perquè consideren, al meu entendre erròniament, que el negoci dels mitjans de comunicació té uns drets superiors als d'altres activitats econòmiques.

Per què paguem subvencions a les empreses periodístiques i, de retruc, a les persones que hi treballen? Per què la premsa rep subvencions mentre les merceries, els restaurants de sushi o els fabricants de camises no en reben? Si ens fem aquestes preguntes amb la ment oberta i sense apriorismes arribarem a la conclusió que subvencionar amb fons públics el negoci del periodisme —ni que sigui mitjançant l'excusa de la publicitat institucional— resulta si més no sorprenent. La subvenció només té l'objectiu d'intentar controlar la informació. Deixant al marge determinades urgències socials que s'han d'atendre des dels poders públics, moltes altres subvencions s'haurien d'eliminar. Són recursos públics que es podrien utilitzar, per exemple, per anar constituint una bona xarxa pública d'habitatges destinats al lloguer.