Sahra Wagenknecht

 

En les eleccions de fa quinze dies a Turíngia i Saxònia (Alemanya), un nou partit d'esquerres, fundat per Sahra Wagenknecht, va superar amb escreix els vells partits d'esquerra. D’una entrevista a El Viejo Topo en destaco aquestes reflexions:

—Vostè ha citat les polítiques de transició verda com a contràries als interessos econòmics d'Alemanya. A què es referia?

—L'enfocament dels Verds cap a la política mediambiental és econòmicament punitiu per a la majoria de la gent. Estan a favor de preus alts per al CO2, encarint els combustibles fòssils per crear un incentiu per abandonar-los. Això pot funcionar per a persones riques que es poden permetre comprar un cotxe elèctric, però si no tens molts diners, només significa que estàs en pitjor situació. Els Verds irradien arrogància cap als més pobres i, per tant, són odiats per una gran part de la població. (...). A la gent no els agrada que els polítics li diguin què menjar, com parlar, com pensar. I els Verds són el prototip d'aquesta actitud missionera en impulsar la seva agenda pseudoprogressista. Per descomptat, si et pots permetre un cotxe elèctric, n'hauries de conduir un. Però no hauries de pensar que ets millor persona que algú que condueix un vell cotxe dièsel de gamma mitjana perquè no es pot permetre res més. Avui dia, els votants verds tendeixen a ser molt rics: els més “econòmicament satisfets”, segons les enquestes, (...). Encarnen un sentiment de complaença, tot i que augmenten el cost de vida de les persones que lluiten per sobreviure: “som els més virtuosos, perquè ens podem permetre comprar aliments orgànics. Podem permetre'ns una bicicleta elèctrica. Podem permetre el luxe d'instal·lar una bomba de calor. Ens ho podem permetre tot”.

(La foto és de la Wikipedia)

De la covid a la mpox

(Article original publicat el 6/9/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2190, pàg. 2)

Quan gairebé hem deixat de parlar de la covid surt el tema de la mpox o verola del mico. Crida l'atenció positivament que el discurs oficial sobre la mpox ja no busca generar por com es va fer fa quatre anys amb el discurs de la covid. Ara que ens podem mirar l'episodi de la covid des de la distància, la societat té motius sobrats per criticar una part d'aquella estratègia sobre les vacunes, les mascaretes i altres mesures poc rumiades que se'ns van imposar.

Com que no formo part del món sanitari i no tinc peatges en aquest sentit, no em costa gens insistir en el fet que durant aquell episodi es van cometre disbarats. Tothom va aprendre moltes coses, i ara som capaços de valorar com totalment fora de lloc determinades mesures suposadament anticovid imposades per les autoritats. Amb el pas del temps s'ha vist clar que alguns governants només buscaven generar por entre els ciutadans.

Discrepar de la línia oficial sempre ha estat mal vist, i les persones que criticàvem aquelles mesures estàvem socialment mal vistes. El fet és que degut al desconeixement es va improvisar molt i es van cometre molts errors. Per exemple, la prohibició de sortir de casa si no t'acompanyava un gos —i m'estalvio de profunditzar en aquest tema—, o la ridícula imposició de la mascareta en indrets tan airejats com, per exemple, les platges.

Aquells dies vaig publicar diverses reflexions, i alguns que les van llegir massa ràpid em van titllar d'antivacunes, que era el pitjor retret que es podia fer. Ja vaig aclarir llavors i repeteixo ara que no només no sóc antivacunes sinó que, en línies generals, sóc un ferm defensor de les vacunes.

Però que sigui partidari de les vacunes no significa que compri sencer el relat oficial de la covid, ja que després es va demostrar que moltes decisions estaven mancades de rigor. Durant la covid professionals prestigiosos que discrepaven de la línia oficial van ser injustament silenciats i menystinguts. Als ciutadans només se'ns permetia llegir i escoltar les tesis d'una de les parts, és a dir, se'ns pretenia imposar el pensament únic.

No recordarem ara els noms dels professionals que en aquella època sortien cada dia als mitjans com si fossin els guardians de l'oracle de Delfos, mentre altres grans professionals estaven silenciats. Després el temps ha anat posant cadascú al seu lloc. La meva conclusió és que ni els primers eren tan infal·libles com ens donava a entendre el relat oficial, ni els segons tan dolents com se'ns intentava convèncer des del poder.

Coincidències i discrepàncies amb Lluís Llach

En l'univers independentista català avui els partits polítics amb representació parlamentària que es declaren independentistes tindran el seu protagonisme en la Diada. Ordenats per ordre alfabètic són AC, CUP, ERC i JxC; si els poséssim per ordre d'importància en representació parlamentària, l'ordre seria el contrari. Els ciutadans unionistes també tenen la seva festa nacional, que celebren el mes que ve.

El món independentista "oficial" (els partits), actualment és minoritari en termes de representació parlamentària, però tots sabem que socialment és majoritari si als vots obtinguts per aquests partits hi suméssim els independentistes que a les últimes eleccions es van quedar a casa. Ara bé, ja sabem que les regles són les regles, i els votants que es van quedar a casa oficialment no compten. Els vots temporalment no hi són, però els votants sí.

Avui també tindran el seu protagonisme les entitats socials que complementen la tasca dels partits independentistes, i que aquest any sortiran al carrer conjuntament. Quan Òmnium va passar a ser una entitat controlada políticament per ERC em vaig donar de baixa com a soci, però encara sóc soci de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), ja que la considero una entitat més políticament transversal.

Lluís Llach és el president de l'ANC. No coincideixo amb ell en tot, ni de bon tros, però hi coincideixo en algunes coses. La primera i més important, tant Llach com jo tenim l'independentisme com a fita. Però n'hi ha més, de coincidències. Llach sempre diu que no és ric, i jo tampoc sóc ric. Intueixo, però, que Llach ja els deu tenir fets, i diria que jo també tinc bastant resolt el meu futur econòmic.

Però, com deia abans, Llach i jo també discrepem. Un exemple: Llach diu que sempre ha votat Esquerra o la CUP, i jo no he votat mai ni Esquerra ni la CUP. Un altre tema que ens separa: a Llach no li agrada la Sílvia Orriols, i jo a l'alcaldessa de Ripoll i diputada no li he sentit a dir mai cap disbarat. A més, m'he llegit els estatuts del seu partit i no he trobat res que sigui democràticament objectable.

Avui és la Diada nacional de Catalunya, i Llach i molts altres catalans sortiran al carrer. Màxim respecte. Jo, però, em quedaré a casa, com faig cada any des de la multitudinària manifestació del 2012, que allà sí que hi vaig ser. Això sí: quan ha sigut l'hora de votar, sempre he anat a votar, tot i que confesso que de vegades ho he fet tapant-me els ulls, el nas i les orelles. Tinc molt clar que en democràcia es compten vots, no manifestants. Bona Diada!

Justícia lenta = justícia injusta

Un sistema judicial lent acaba sent sempre un sistema judicial injust, i com que la nostra justícia és tan lenta esdevé una justícia injusta. Posem avui un exemple senzill del qual no se n'ha parlat gaire: les prohibicions de circular per les zones de baixes emissions, ZBE —per exemple, a la ciutat de Barcelona— que alguns ajuntaments ineptes van decretar sense rumiar gaire i prescindint de les greus conseqüències socials que la mesura comportava. El fet és que hi ha persones a les quals se’ls va prohibir entrar a la ciutat amb la seva eina de treball —una furgoneta amb motor dièsel, una mica antiga— i algunes es van quedar sense feina.

No fa gaire els tribunals van tombar aquelles mesures. No poso en dubte que eren mesures molt ecològiques, però segur que també eren antisocials. Ara la justícia ha dit que s'haurà d'indemnitzar a milers de conductors, i l'administració haurà de tornar les multes cobrades indegudament. I com ha passat en altres casos, òbviament l'administració no actuarà d'ofici, i només tornarà els diners si les persones injustament perjudicades ho reclamen en temps i forma, amb totes les despeses i pèrdua de temps que aquesta burrocràcia (amb tres erres) afegida comporta.

Per cert, els treballadors que es van quedar sense poder treballar no seran indemnitzats per lucre cessant, mentre que els polítics i alts funcionaris públics que van prendre la decisió d’aplicar aquelles mesures poc rumiades —és a dir, pensant més en les granotes i els coloms que en les persones— no els castigarà ningú ni es quedaran sense feina. Un cas clar de justícia injusta per partida doble.

Espanya és així

“Habiendo llegado a conocimiento de este gobierno civil en forma que no ofrece lugar a duda, que determinados elementos han convertido la sardana ‘La Santa Espina’ en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la sardana ‘La Santa Espina’, en la vía pública, salas de espectáculos y de sociedades y en las romerías o reuniones campestres, previniendo a los infractores de esta orden, que procederé a su castigo con todo rigor.” (Circular 260 de 4/9/1924, promulgada pel governador civil de Barcelona, Carlos de Lossada y Canterac)

Han passat cent anys i ara, formalment, ja no està prohibit, però funcionaris públics amb una tronada mentalitat colonial, i altres persones que ni tan sols són funcionaris, pensen el mateix i t’exigeixen que t’hi dirigeixis en la lengua del imperio, en cristiano. No entenen res, no cal donar-hi més voltes, Espanya només ens deixa una sortida.

Canvi de protagonistes

En pocs dies, persones que gairebé cada dia ocupaven les pàgines dels diaris i els noticiaris de ràdio i televisió han desaparegut literalment del panorama informatiu de Catalunya. Són els membres de l'equip sortint del Govern de la Generalitat que han gestionat el país durant els últims anys. Ja no surten als mitjans de comunicació, però seran pocs els que els trobin a faltar. S'ha publicat que el govern sortint ha estat el pitjor govern de Catalunya des de l'arribada de Tarradellas, i d'això ja fa unes quantes dècades. N'hi ha algun que se salva, però és l'excepció que confirma la regla. Ja està, ja ho han provat, però els catalans ens mereixen una millor gestió pública; al capdavall, aquesta festa la paguem nosaltres. Esperem que els seus successors a les conselleries, ara a les ordres de la franquícia catalana del PSOE, millorin la gestió del país. D'una cosa ha servit el govern Aragonès, i és que ara ja sabem que el partit que ha governat Catalunya durant els últims anys tenia molt poques persones preparades per fer aquesta feina. Esquerra ho ha demostrat amb escreix, i tots els catalans n’hem patit les conseqüències.

Dictadors en potència

Aprofitant-se de les garanties i avantatges de tota mena que comporta viure en democràcia —en el cas espanyol, una suposada democràcia, tampoc ens passéssim d’optimistes—, els personatges que hi ha al darrere d'organitzacions com Hazte Oir, Manos Limpias i similars són, al meu entendre, activistes antidemocràtics. No ho dissimulen, són dictadors en potència, uns personatges perillosos que amb les seves activitats polítiques i socials només pretenen imposar el seu pensament únic a la resta de la societat.

Tot i que no és ben bé el mateix, altres organitzacions que també van intentar imposar el seu pensament polític únic, i van entrar més a fons en el joc democràtic presentant-se a les eleccions —partits com UPyD i Ciudadanos en serien bons exemples—, també van fer molt soroll i semblava qui sap què, però van acabar reduïts a una petita entrada de la Wikipedia. El temps sempre ens acaba col·locant a tots al lloc que ens correspon, per més injust que ens pugui semblar.