Què se suposa que hauria de fer Israel?

Israel està envoltat d’estats àrabs alguns dels quals tenen establert com a objectiu prioritari la destrucció d’Israel. L'Iran no és un país àrab, però també busca la destrucció d’Israel; els seus dirigents mai ho han dissimulat. Aquesta hostilitat antijueva no és pas d’ara, ja que els jueus sempre han estat perseguits arreu. Sense anar més lluny, recordem que ja al segle XV els jueus van ser expulsats de la península Ibèrica pels anomenats Reis Catòlics, que de catòlics en tenien més aviat poc.

Des de la fundació de l’estat d’Israel, l’any 1948, aquella regió del Mediterrani oriental sempre ha sigut una font de conflictes. Hem vist unes quantes guerres (1948, 1967 i 1973), sempre amb Israel com l’objectiu a batre. Però Israel també ha tingut l’habilitat de signar tractats de pau amb països com Egipte, Jordània, Emirats Àrabs, Bahrain, Sudan i Marroc.

Per altra banda, grups àrabs de caire terrorista i d’àmbit no estatal, però amb molta influència a la zona —Hamàs i Hezbollah, entre d’altres—, es manifesten clarament contra de l’existència d’Israel. No es manifesten, com alguns ens volen fer creure, a favor de Palestina —cal recordar que l’enemic principal de Palestina és Hamàs— sinó en contra de l’estat d’Israel.

I amb aquest panorama tan poc engrescador, es van produir els fets del 7 d’octubre del 2023, amb els assassinats, segrestos, violacions i maltractaments de tota mena que van patir persones jueves innocents en ser atacades per terroristes àrabs que van envair el territori d’Israel. D’això aviat en farà vint mesos, i alguns segrestats encara segueixen en mans dels seus segrestadors.

Israel s’ha de defensar, ja que, si no es defensa, desapareixerà. Podem criticar Benjamin Netanyahu per la duresa de la seva reacció, i sóc un més a fer-ho. Però també tinc molt clar que en una situació com aquesta si no es reacciona, es perd, i perdre voldria dir que l’estat d’Israel desapareixeria. Això els jueus no s’ho poden permetre, i el món endreçat, tampoc. Convé recordar que Israel és l'única democràcia d’aquella zona.

No tinc ni idea de quina podria ser la solució d’aquest conflicte, i tant de bo sortís algú capaç de proposar una sortida mínimament raonable que fos acceptable per totes les parts en conflicte. Tant els àrabs com els jueus en serien els principals beneficiaris. Però tampoc s’ha d’amagar que amb els governants actuals això sembla una missió gairebé impossible. Tot plegat és molt trist i decebedor.

Canvis climàtics

(Article original publicat el XX/5/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 117/05-2025, pàg.18)
 
Si escric “Canvi climàtic” al buscador del blog que vaig obrir fa divuit anys, em surten més de deu articles publicats sobre aquest tema. Em centro en un de fa dos anys que continua tenint plena vigència. En aquell article parlava del gran referent mundial dels que fan apocalipsi del canvi climàtic, l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change), un organisme de l'ONU que amb els anys ha anat matisant i suavitzant les seves posicions. Molt resumit, la conclusió és que la suposada catàstrofe climàtica no és tan greu com ens l’expliquen alguns experts. No tots, aquí, sortosament, el discurs únic no s’ha imposat.

D’uns anys ençà el canvi climàtic és un dels temes estrella de totes les converses. Però avui he optat per titular-ho en plural, canvis climàtics, perquè no sembli que de canvi climàtic només hi ha l’actual, com si en el passat no n’hi hagués hagut altres de similars. Un fet evident és que, en els últims anys, a causa de l’augment de la temperatura de la terra han desaparegut algunes glaceres. Així, el gel del qual estaven formades s’ha anat fonent fins a desaparèixer, quedant al descobert el terreny que abans cobria la glacera. La gran sorpresa, i així ho destaquen els mitjans, és que apareixen grans animals congelats al fons de les valls que abans estaven cobertes pel gel.

La primera conclusió d’un profà és que fa molt temps allà no hi havia gel i, que per aquells terrenys hi passaven grans animals. La segona conclusió és que no pot ser cert que l'única causa del canvi climàtic sigui la industrialització de la nostra societat considerada en sentit ampli —i també els pets de les vaques—, ja que abans d’haver-hi fàbriques contaminants la terra ja experimentava canvis climàtics. La tercera conclusió és una conseqüència de les anteriors: que la recepta per intentar apaivagar les conseqüències dels canvis climàtics no necessàriament ha de passar pel decreixement de la nostra societat ni per la desindustrialització.

Amb aquest llarg preàmbul algú potser pot concloure que l’autor és un negacionista dels canvis climàtics. No és el cas, res més lluny de la realitat. No estic negant la realitat dels canvis climàtics, però sí que dic que els motius que els originen no són únics com alguns ens volen fer creure. A partir d’aquí, el sentit comú ens diu que s’han de qüestionar les receptes ideològiques miraculoses, darrerament força esteses, que alguns asseguren que podrien resoldre el problema.

Si em mullo una mica més, afegiré que el decreixement industrial que prediquen persones benintencionades no només no seria la solució del problema sinó que portaria més pobresa a la societat. Les persones necessiten llocs de treball, és a dir, necessiten que es creïn empreses que els puguin oferir. I no cal dir que això comporta, necessàriament, una millora de les comunicacions terrestres, marítimes i aèries per atraure viatgers estrangers. Penso especialment en els viatgers de negocis provinents de tot el món que en una societat global com la nostra resulten imprescindibles per a la creació de noves empreses i llocs de treball.

Tres fiascos d’Esquerra

Sóc sarrianenc i, per tant, barceloní, i plantejo aquest episodi des d’un punt de vista estrictament local, i també des de la distància d’una persona que ni milita ni ha militat mai enlloc. Però si jo fos militant d’Esquerra Republicana (ER) ara tindria un motiu més per estar molt molest amb la direcció del partit. (Un apunt: els manaires d’ER van eliminar l’afegitó “de Catalunya”, i ells sabran per què; però com que no vull ser més papista que el Papa, tampoc el poso.)

En els últims anys a ER han passat coses, i ben poques han sigut positives. Uns resultats electorals sempre a la baixa en són la prova, mentre la seva soferta militància demostra tenir molta paciència amb els seus dirigents. Un dels assumptes que ER té pendents implica sotmetre a la votació dels militants barcelonins l’entrada del partit a l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona, que ara mateix està liderat pel perdedor de les últimes eleccions municipals, Jaume Collboni, l’actual alcalde, de la franquícia catalana del PSOE.

Després de les eleccions ER va convocar la seva militància de Barcelona per decidir si entraven al govern municipal o es quedaven a l’oposició, però es veu que el local era massa petit per encabir tots els votants, i l’acte es va haver d’ajornar quan la gent ja estava a punt d’entrar a la sala. Va ser el primer fiasco d’aquest episodi. Recentment, hi va haver eleccions a la federació de Barcelona, i no les van guanyar els de Junqueres com esperaven; va guanyar l’oposició. Segon fiasco de la direcció. Ara llegeixo que divendres passat una representant del senyor Junqueras, la senyora Alamany, va comunicar al senyor Collboni que finalment ER no entrarà al govern municipal. És el tercer fiasco, tal com explico a continuació.

La direcció d’ER té tot el dret a prendre les seves decisions, només faltaria que no fos així, però contràriament al que havien dit fins ara, sorprèn que actuïn desconeixent la voluntat de la militància. Si la direcció es va comprometre a sotmetre l’entrada al govern barceloní a la decisió dels seus militants, és molt lleig que abans de demanar aquesta opinió ja hagin dit què faran, és a dir, que no entraran al govern. Si jo fos militant d’ER em sentiria menystingut. Però ja diuen que quan s’opta per entrar a formar part d’un partit polític, l’obediència deguda als seus dirigents forma part de les obligacions del militant. Potser és per això que sempre he preferit mirar-me la política des de fora.

Què es pot dir i què no es pot dir

(Article original publicat el 2/5/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2224, pàg. 2)

L’escriptor basc Juan Manuel de Prada va dir que —no ho poso entre cometes perquè la cita no és textual— hi ha uns comissaris polítics que dictaminen què es pot escriure i què no, i que entre els hipotètics lectors i els hipotètics escriptors hi ha uns cretins que accepten aquestes regles. Com a defensor del pensament crític, no m’identifico ni amb els comissaris polítics ni amb els cretins que fan mèrits per ser comissaris polítics algun dia.

En canvi, em sento molt identificat amb el periodista Josep Maria Planes, assassinat per la FAI el 1936, el qual va manifestar que “potser cometo la imprudència de dir en veu alta el què el 90 % dels catalans diuen en veu baixa”. Alguns, pocs, tot s’ha de dir, intentem parlar sempre en veu alta, tot i ser perfectament conscients que, dissortadament, el fet de discrepar del discurs oficial pot tenir conseqüències poc agradables.

Hi ha qui no només es creu amb el dret a pontificar sobre què és políticament correcte, sinó que també pretén imposar-ho a la seva parròquia i més enllà. També hi ha qui per por, per discreció o per evitar-se problemes s’absté de dir en veu alta allò que des de l’anomenat pensament oficial es consideraria políticament incorrecte. Hi ha qui pensa que si no vols veure en perill una subvenció pública que creus merèixer, és millor callar. Alguns, però, diem les coses que ens semblen òbvies sense dissimular. Com diu la dita, per tot hi ha de tot.

Vaig dedicar la tarda de Sant Jordi a passejar per Barcelona, primer per l’Eixample i després pel meu barri de Sarrià. Cada pocs metres hi havia una paradeta de roses, i la majoria m’oferia la rosa en castellà (¿caballero, una rosa?, i per l’estil). Quan ja n’estava tip de tant castellà i tants caballeros, vaig gosar dir a uns nois joves de Sarrià que poques roses vendrien si no empraven el català. Se’m van quedar mirant amb cara de no entendre res, però, corrent el risc de rebre un moc, els vaig dir el què em va sortir de dins. Quan creus que una cosa s’ha de dir, la dius encara que et facis antipàtic.

Ens hauríem d’acostumar a la sana discrepància, una opció que intel·lectualment resulta enriquidora. Ja des de l’escola s’hauria de promoure el pensament crític i rebutjar els dogmes ideològics que alguns ens volen imposar. I, sobretot, s’hauria d’educar el ciutadà a saber escoltar també a qui no diu allò que ens agradaria escoltar. De vegades, més de les que ens pensem, també poden tenir raó els que s’allunyen del discurs oficial que alguns ens intenten vendre.

L’esquerra extrema

Hi ha persones desinformades que no saben que ho són. Potser no han viatjat gaire i han vist poc món. Algunes, per tant, parlen d’oïdes. Es defineixen amb orgull com a persones de l’esquerra extrema. De vegades donen a entendre que aquells que no s’identifiquen amb els seus postulats no haurien de tenir dret a defensar un projecte social diferent del seu. Són persones que sense rumiar gaire donen la benvinguda a determinats costums socials poc recomanables que ens arriben de fora, i que són del tot incompatibles amb les nostres llibertats individuals i col·lectives que tant ens ha costat aconseguir. No són gaire respectuoses amb el dret a la propietat privada, fins al punt que tot sovint pretenen traslladar als propietaris privats la solució del greu problema de l'habitatge. No ens equivocarem si diem que el seu discurs polític és, en bona part, antidemocràtic. Són persones contràries a moltes maneres de fer del món occidental, el nostre, entenent com a tal la societat lliure, endreçada i respectuosa amb tothom que compleixi la llei. I tot plegat de vegades els porta a defensar veritables disbarats polítics i socials els quals, si alguna vegada s’arriben a implementar, després calen anys per revertir la situació. Però, sortosament per a tothom, es constata que elecció rere elecció ells sempre són poquets. Això sí, fan molt soroll.

Clausura

He estat al Monestir de Santa Teresa de Vic, que és el convent de les carmelites descalces. Allà hi viuen una vintena de monges en règim de clausura estricta. Només les pots veure i parlar una estona amb elles de tant en tant, quan toca. Entre la zona de visitants i la zona de clausura hi ha una doble reixa que separa dos mons al meu entendre oposats, antagònics. Pots parlar amb elles, però no hi ha possibilitat de cap contacte físic, ni tan sols amb els seus familiars més directes. Des que entren al convent ja no surten mai més, excepte per motius molt justificats. Quan es moren les enterren al mateix convent.

La situació de clausura estricta és una realitat que per més que m'hi esforço no he entès mai. Les monges de Vic —ignoro si això passa a tots els convents de clausura— disposen d’una bona formació, i moltes tenen carrera universitària. Aquesta circumstància encara em fa més difícil entendre la decisió de tancar-se de per vida i desvincular-se del món exterior. Ara bé, ningú les obliga a fer-se monges de clausura, és una decisió que prenen lliurement després de fer un procés llarg de reflexió. Dit tot això, tinc per costum respectar les decisions individuals que prenen les persones lliures, encara que, com en aquest cas, no sempre sigui capaç d'entendre-les.

Primer de maig, el peix que es mossega la cua

Avui és primer de maig, i pels sindicalistes —entenent com a tals les persones que viuen dels sindicats, és a dir, dels impostos dels ciutadans— és el dia més important de l’any. El primer de maig surten tots al carrer, amb les seves banderes i les seves consignes. Seguint les directrius de la ministra comunista Yolanda Díaz, la reivindicació d’aquest any és la reducció de la jornada laboral. En aquest tema tothom intenta marcar paquet, tothom es vol atribuir els mèrits de treballar menys cobrant el mateix, o cobrant una mica més. A veure, jo estic d’acord que el salari mínim d’aquest país que cobren alguns treballadors, no tots ni molt menys, és de misèria, encara que últimament s’hagi augmentat considerablement. Però els salaris són alts o baixos no en funció del seu import sinó de la capacitat de despesa que et donen. I tenint en compte el preu molt alt dels habitatges, que és la despesa més important de la majoria de les famílies, no és exagerat considerar el salari mínim d’aquest país com un salari de misèria. Una de dues, o s’abaixen els pisos o s’apuja el salari. I per abaixar el preu dels pisos, de compra o de lloguer, s’ha d’augmentar l’oferta d’habitatge públic. Ara bé, els nostres polítics pontifiquen molt, però des de la mort del dictador Franco, ara fa mig segle, han fet ben poca cosa que sigui útil. Però, com dèiem, avui el protagonisme no el tenen els polítics sinó els sindicalistes. La majoria dels dirigents sindicals i d’aquestes organitzacions estan literalment comprades pel govern. És a dir, no viuen de les minses quotes sindicals dels seus afiliats sinó de les generoses subvencions públiques. Algú ha dit que molts dirigents sindicals formen part del càncer social que afecta la nostra societat, i no seré jo qui ho desmenteixi. El fet és que la conclusió de tot plegat és molt decebedora: polítics i sindicalistes viuen de la cosa pública, i en l'àmbit personal tenen la vida resolta. Per tant, difícilment es pot comptar amb ells per resoldre el problema. És el peix que es mossega la cua.

Curiositats i casualitats lleidatanes

Diumenge va ser la Festa de la Mare de Déu de Montserrat, i vam anar a un bateig familiar a Lleida. L’acte va tenir lloc a l’església parroquial de Montserrat i, per acabar-ho d’arrodonir, a la nena batejada li van posar el nom de Montse. Així que Montserrat per partida triple.

Abans vam anar a dinar al poblet de Raimat, al Pau Restaurant, molt recomanable en tots sentits; no cal dir que el vi era un Raimat. Ens van recomanar aquest establiment els amos d’un altre restaurant proper on volíem anar inicialment, però que els diumenges no obra. Un bon exemple de bon veïnatge comercial.

Salvador Giménez Valls és l’actual bisbe de Lleida, i abans ho havia sigut de Menorca. Diumenge vam tenir l’ocasió de saludar-lo personalment quan vam coincidir amb ell per casualitat, i un conegut comú ens va presentar. Ens va sorprendre agradablement la seva senzillesa; més que un bisbe semblava un rector rural.

Els partits de dretes

El Parlament de Catalunya té actualment vuit partits polítics amb representació parlamentària, quatre d’esquerres i quatre de dretes. Com que dels partits d’esquerres ja en parlem sovint, avui centrarem aquestes notes en els quatre partits de dretes. Per ordre alfabètic són els següents: AC, Bocs (ells ho escriuen diferent), JxC i el PP.

Alguns asseguren que la societat catalana és políticament d’esquerres, però si ens fixem en els governs de la Generalitat que hi ha hagut des de la mort del dictador Franco, qui més temps ha governat Catalunya ha estat la dreta, la dreta endreçada, amb els diferents noms que han utilitzat els convergents. El fet és que, dels quatre partits de dretes, a Catalunya només n’ha governat un: JxC.

De les quatre formacions polítiques de dretes, dues són sucursals franquiciades de partits espanyols (Bocs i PP), partits que prenen les seves decisions a la capital del país veí, incloent les que només afecten als catalans. Els altres dos partits (AC i JxC) prenen les seves decisions a Catalunya. Convé fer aquests aclariments per no perdre’ns i saber on som i de què parlem.

Com dèiem abans, exceptuant JxC els altres tres partits de dretes no han governat mai a Catalunya. En general, en els seus plantejaments teòrics els partits de dretes acostumen a ser més realistes que els partits d’esquerres. Sigui com sigui, discursos molt abrandats, tant els de dretes com els d’esquerres, no necessàriament es tradueixen en continguts positius pels ciutadans al diari oficial. En un pròxim article entrarem en més detalls.

Còrdova i Sevilla

(Article original publicat el 17/4/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2222, pàg. 2)
 
Això és una crònica personal desordenada i potser poc rigorosa, feta de pressa i corrents en tornar d’un viatge d’onze dies a Còrdova i Sevilla (Espanya). Però avui no parlaré de les processons de la Setmana Santa d’Andalusia, ja que tot i ser un dels esdeveniments més importants de l’any, nosaltres vam marxar d’Andalusia just el dia que tot allò començava.

Turisme. Sovint ens queixem del turisme que ve a Catalunya, però en aquelles ciutats el turisme és encara més visible. Turistes de tot arreu i de totes les edats, amb una particularitat curiosa que no es veu a Catalunya, i és la quantitat de dones provinents de països islàmics, totes amb el cap tapat i escoltant amb molta atenció les explicacions en àrab dels guies.

Gastronomia i vi. Menjar excel·lent en tots sentits, carn i peix, i amb uns preus generalment molt correctes. No cal anar a llocs luxosos, vam sortir satisfets de tot arreu. Tenim per costum demanar sempre vins del lloc on som. Així, ni a Catalunya ni a Andalusia ens passa pel cap demanar riojas, riberas o albarinyos. Només vam consumir vins andalusos, blancs i negres, i els vam trobar molt bons.

Amabilitat. Hem trobat gent molt amable, de les que no arrufen el nas si senten parlar en català, just al contrari del que passa en altres indrets peninsulars. Recordo que una vegada, en un restaurant de Burgos, els de la taula del costat ens van esbroncar de mala manera perquè no els agradava que a la nostra taula, de deu persones catalanes, parléssim en català. No cal dir que els vam agrair el consell, i vam continuar parlant en català. A Andalusia això no ens ha passat, potser perquè molts andalusos no ignoren que el seu president, Juanma Moreno, va néixer a Barcelona. Els andalusos, com els catalans, neixen on volen, i tots ens mereixem un respecte.

Trens. L’autor no és expert en trens espanyols d’alta velocitat, però en aquest viatge ha descobert que l’AVE es belluga molt menys que la seva segona marca Avlo. A banda d’això, puntualitat alemanya, res a veure amb les dissortades Rodalies catalanes.

Olor. Sorprèn que la fragància agradable de la tarongina (azahar) perfumi tant carrers i patis d’aquestes ciutats.

Uns consells finals. Si voleu visitar Còrdova i Sevilla, aconsello anar primer a Sevilla, i deixar Còrdova com la cirereta del pastís. I si penseu anar-hi durant els mesos d’estiu, recomano buscar una altra destinació per tal d’evitar temperatures de 40/45° i més, i deixar el viatge a Andalusia per a una altre època meteorològicament més amable.

A Sarrià el temps també és or

(Article original publicat el XX/4/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 116/04-2025, pàg.18)

Truco al CAP Sarrià per fer-me una analítica que el metge m’ha demanat. Des de fa cinc anys (pandèmia COVID-19) cal demanar hora per a qualsevol gestió, és un sistema establert per l’Administració per atendre el ciutadà. Alguns organismes ja estan eliminant aquesta mena de maltractament, però els CAP encara no.

Fins que no t’agafen el telèfon passen 8’40”. Mentrestant, et tenen entretingut amb una musiqueta pesada, mentre et van recordant la possibilitat de contacte via web. La web LaMevaSalut és un bon exemple de com no hauria de ser una web pública pensant en el públic que l’ha d’utilitzar; tots coneixem persones grans i no tan grans incapaces de fer-la servir sense ajut extern. Es podrien dir moltes coses sobre el seu disseny i funcionament, però com que els seus responsables són ben conscients de la baixa qualitat de l’eina, ho deixo aquí.

La persona que finalment m’agafa la trucada em dóna hora per quinze dies més tard, afegint que no té una alternativa més ràpida. És una espera que en el meu cas no té importància perquè no és urgent, però en altres casos no cal ser un expert per titllar d’excessiva una espera de dues setmanes per fer una extracció.

No em queixo pels quinze dies d’espera, però sí per un sistema telefònic pervers que permet tenir el client esperant ser atès molt més temps del que seria raonable. Si al CAP fan una trentena d’extraccions al dia, això vol dir que la suma de les esperes perquè t’agafin el telèfon equival a la pèrdua de mitja jornada laboral cada dia. Quan demano a la persona que m’atén que transmeti la meva queixa als responsables del servei, em contesta que no ho pot fer. Afegeix que quan és ella la que ha de contactar amb el seu CAP també la fan esperar molt, com volent donar a entendre que aquestes esperes són normals. És evident que confon que sigui habitual amb què sigui normal, ja que de normal no en té res.

Com a justificació per negar-se a transmetre la meva observació a qui correspongui em diu que, si ho hagués de fer, amb totes les queixes que rep cada dia, que són moltes, “es tornaria boja” (textual). I deixant molt clar que ella no ho farà, em suggereix que tramiti la queixa jo mateix via web. Li dic que no tinc gens d'interès a què es torni boja, i que així ho faré —això estic fent amb aquest escrit—, però també hi afegiré que la persona que m’ha atès no m’ha volgut acceptar una queixa més que raonable.

Sóc un ferm defensor de la medicina pública, però no m’agrada que alguns aspectes del tracte amb el ciutadà no funcionin bé. Perdre mitja jornada laboral al dia perquè agafin el telèfon a trenta persones equival a la pèrdua de tres jornades senceres en una setmana, o tretze dies al mes perduts només per fer el primer pas, és a dir, perquè t’agafin el telèfon. Si el responsable d’aquest desgavell llegeix el meu comentari, no dubto que complirà amb la seva obligació i intentarà resoldre-ho. I si no es veu capaç de fer-ho, potser demanarà que una altra persona més capaç ocupi el seu lloc.

Parenostre

No he vist la pel·lícula Parenostre, del director Manuel Huerga, amb guió de Toni Soler. No tinc cap intenció de veure-la, n’he tingut prou llegint les coses que s’han publicat. No vull que ni un euro meu de la taquilla del cinema vagi a la butxaca de determinats personatges. Tothom coneix la trajectòria mediàtica d’una de les dues persones mencionades, un gran especialista a fer un humor xavacà i de mal gust que només entén ell i quatre de la seva corda. Això sí, sempre amb l’ajut dels diners públics.

A Espanya, i a Catalunya també, quan s’ha de parlar malament de Catalunya, o de persones que tenen i hagin tingut un protagonisme especial en la història de la nostra nació, sempre hi ha voluntaris disposats a col·laborar-hi. Més encara si hi ha subvencions públiques pel mig. A veure, a mi també m’agrada la festa, però no se m’acudirà mai demanar una subvenció pública per finançar-la. Les meves festes sempre me les pago jo, no com en Soler.

Jordi Pujol ha comès molts errors, com en cometem tots. Això forma part de la condició humana. Les úniques persones que no s’equivoquen són les que no fan res, i Pujol ha fet moltes coses en la seva llarguíssima trajectòria pública, a la política, però també fora de la política. La realitat és que d'en Soler i de tota aquesta gent que sempre l’ha criticat, d’aquí a quatre dies ni se’n parlarà. Tot i els seus errors, Pujol serà l’únic protagonista de la política catalana de l’últim mig segle que passarà a la història. La resta són trons.

Opinions que no agradaran a tothom

Un dels objectius d'El radar de Sarrià és posar tota la distància possible amb les consignes ideològiques i polítiques d’uns i altres i, molt especialment, d’aquelles persones i institucions que es creuen propietàries del monopoli d’una veritat única que al meu entendre no existeix. Com a persona contrària al pensament únic no em sap greu dissentir de les opinions majoritàries.

Amb uns escrits que no agradaran a tothom, l’autor busca promoure l’esperit crític del lector. Això implica rebutjar determinats dogmes ideològics que se’ns intenten imposar per part d’uns individus que en el fons només pretenen exercir el control de la societat amb arguments sovint poc creïbles.

Tot plegat es concreta en la publicació d’informacions i opinions, lliures i sense peatges de cap mena, amb l’objectiu d’intentar conscienciar persones que fins ara no s’han plantejat mai la dissidència sobre el discurs únic que tot sovint se’ns intenta imposar. Potser sóc massa pretensiós amb aquests plantejaments, però cada dia m’ho passo més bé fent aquesta tasca. I d’això es tracta, de passar-ho bé, que la vida és curta.

Ser d'esquerres no comporta automàticament ser progressista

Certa esquerra pretén erròniament monopolitzar l’ús del terme progressista per definir-se ideològicament. Aquesta falsa pretensió seria aplicable a molts àmbits, també en entorns geogràfics i lingüístics més enllà del català.

Però associar l’esquerra amb el progressisme i, per eliminació, la dreta amb el conservadorisme, és un error de plantejament. Conec persones molt progressistes en la seva vida diària que voten partits de dretes, i persones d’esquerres d’allò més conservadores.

En el món de la política no hi ha res més conservador que el funcionament del politburó d’un partit comunista. Això és una realitat que persones intel·ligents admeten de bon grat, mentre que altres que ho són menys es resisteixen a acceptar.

La meva conclusió és que les definicions progressista i conservador, o progressisme i conservadorisme, no tenen necessàriament una adscripció o traducció automàtica en els termes clàssics de la dreta i l’esquerra polítiques. Com diuen a les illes, per tot hi ha de tot.

La banca basca i la banca catalana

(Article original publicat el 4/4/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2220, pàg. 2)
 
Salvant les distàncies, que són moltes, l’OPA hostil del banc basc BBVA contra el Banc Sabadell (BS) m’ha fet recordar la compra de Banca Catalana (BC) per part del banc basc Banco de Vizcaya (BV). La lletra V del BBVA correspon, precisament, a aquell BV que fa tres dècades va comprar BC, i la va tancar. Com a accionista de BC vaig seguir de prop la formalització d’aquella operació.

Vaig ser a la junta de BC celebrada a la Diagonal de Barcelona on es va aprovar que els accionistes es fessin l’harakiri reduint el valor de les accions de la sèrie A, de 5.000 a cinc pessetes, i les de la sèrie B, de mil a una pesseta. Així, en aquella junta de trista memòria, els accionistes de BC presents a la sala —la majoria eren treballadors de l’entitat— van acceptar dividir per mil el seu capital, passant a ser irrellevants.

He començat dient “salvant les distàncies, que són moltes”. Des que es va anunciar l’OPA hostil, el preu de l’acció del BS ha pujat molt més que el preu de l’acció del BBVA, fins al punt que, en termes de rendibilitat, el dia de la junta del BS la proposta de l’OPA per l’accionista del BS era negativa. Cal destacar també la manca d’empatia i sensibilitat per part del BBVA, que no ha entès la filosofia del BS. Així, dirigir-se als accionistes del BS mitjançant uns anuncis infantiloides per TV que semblen adreçats a pàrvuls de P3 ha estat un error, i argumentar les bondats de l’OPA en la mida que tindria el nou banc, també.

En el cas de BC, recordo bé que els fiscals Mena i Villarejo, ara jubilats, es van proposar engarjolar Jordi Pujol i altres directius de l’entitat. No se’n van sortir, ja que el jutge va decretar el sobreseïment definitiu de la causa. Tot i la pèrdua d’una part del meu patrimoni, i tot i la meva manca de confiança en la justícia espanyola, ni que fos per casualitat en aquella ocasió els jutges van treballar bé. Mena encara no ha paït aquella dura derrota, i el veiem per Sarrià amb cara d’amargat. El seu país és Espanya, i Catalunya només és una nosa que a parer d’aquesta gent s’ha de combatre.

Ara és un altre banc basc, el BBVA, una entitat que engloba l’antic BV, qui vol eliminar un altre banc català. A la junta del BS va quedar clar que els petits accionistes no donen suport a l’OPA. El govern espanyol diu en veu alta que també està en contra de l’OPA, però en el fons estaria encantat que triomfés. El BBVA argumenta que vol guanyar mida, però aquí no es discuteix la mida. Aquí s’està discutint si Catalunya ha de perdre un altre banc.

Treballadors en risc de redundància

L’alta direcció del Santander ha definit com a “treballadors en risc de redundància” els 750 empleats que aniran a l’atur a causa del tancament previst d’un centenar d’oficines d’aquell banc al Regne Unit. En podrien haver dit “treballadors que perdran la feina”, però això no sona bé i quedaria menys diplomàtic. Però denominacions al marge, la realitat és que amb les noves tecnologies els bancs —a moltes altres empreses també els passarà el mateix— cada dia necessitaran menys empleats per desenvolupar la seva activitat.

Fins no fa gaires anys la importància d’un banc es mesurava pel nombre d’oficines que tenia obertes al públic. Llavors l’activitat principal dels bancs es feia a les oficines, mentre l’activitat digital era gairebé inexistent. Però amb la implantació d’Internet arreu això ha anat canviant, i avui en dia el nombre d’oficines bancàries és menys rellevant. La presidenta del Santander va dient a qui la vol escoltar que vol convertir el banc en una empresa digital, amb algunes oficines, quan abans era un banc amb moltes oficines i una activitat digital gairebé irrellevant.

Amb la implantació creixent de les noves tecnologies associades a Internet la nova realitat es tradueix, lògicament, en la disminució del nombre de treballadors necessaris per tirar endavant alguns negocis. Hi ha qui ho valora de manera negativa, i des del punt de vista humà es pot entendre que els treballadors que veuen perillar el seu lloc de treball estiguin preocupats. Altres, en canvi, ens mirem aquest fenomen imparable amb optimisme. Així, com menys treballadors siguin necessaris per desenvolupar els negocis tradicionals, més se’n necessitaran per gestionar les noves formes de guanyar-se la vida que van sorgint i aniran apareixent en el futur.

Els límits del periodisme

Per començar, una anècdota. Fa anys el diari més important de Catalunya tenia setmanalment una pàgina molt llegida dedicada a informacions i xafarderies del món empresarial. Aquella pàgina era de lectura obligada si volies seguir l’actualitat empresarial del país. En cercles econòmics es comentava que l'autor no només cobrava perquè una notícia sobre una determinada empresa sortís a la seva pàgina, sinó també perquè no hi sortís. Encara que no disposo de cap prova que això sigui cert, dono total credibilitat a les meves fonts.

“Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. Tota la resta són relacions públiques”. Aquestes dues frases les faig meves, sense reserves, tot i que no són meves sinó de l’escriptor i periodista George Orwell (1903-1950). Dissortadament, coneixent una mica com funciona el negoci de la informació, la conclusió que se’n pot treure és que ben pocs periodistes poden escriure lliurement sense posar en risc el seu lloc de treball.

Els mitjans d’informació, siguin petits o grans, pàgines web, diaris de paper i digitals, emissores de ràdio i TV, etc. sempre tenen algú que hi posa els diners necessaris perquè funcionin. Com que això passa gairebé sempre, els periodistes que hi treballen saben molt bé que no poden escriure en contra dels interessos dels finançadors que ajuden a pagar els seus salaris.

Diuen que qui té el cul llogat no seu quan vol, i és ben bé així. La realitat del periodisme és que o tens un amo a qui has d’obeir, o tens una empresa o institució —política, bancària, anunciants, etc.— que finança el mitjà per al qual treballes. Tot sovint es donen les dues circumstàncies alhora, i els periodistes en són perfectament conscients. Ni als uns ni als altres els pots criticar, per més que de vegades s’ho mereixin. Qui paga, mana, i en el món del periodisme, també. Sempre ha sigut així.

La Catalunya ultra

Els extremismes ultres, de dreta i d’esquerra, sempre m’han fet angúnia. Els considero socialment poc recomanables, ja que en la gran majoria dels casos no aporten res de positiu per a la millora de la vida dels ciutadans. Serveixen per provocar i per ocupar alguna portada dels mitjans de comunicació, per a épater les bourgeois i, tot sovint, per intentar satisfer determinades ambicions personals no confessades d’alguns personatges que tenen un excessiu afany de protagonisme. Tot i això, hi ha persones que voten partits extremistes, i no cal dir que el dret democràtic a equivocar-se a l’hora de votar també s’ha de respectar. Sortosament, però, els votants dels extrems són poquets, tal com ens mostren repetidament els resultats electorals.

Fent una classificació molt esquemàtica dels vuit partits polítics que tenen representació institucional al Parlament de Catalunya, la CUP seria el partit representant de l’esquerra ultra, i Bocs representaria la dreta ultra. Els altres sis partits, ordenats per estricte ordre alfabètic per evitar susceptibilitats —AC, Comuns, ERC, JxC, PP i PSOE— no són partits ultres, tot i que, puntualment, també poden arribar a plantejar propostes democràticament forassenyades.

Des de fa un temps hi ha la consigna dels partits de sempre (Comuns, ERC, JxC, PP i PSOE) d’acusar AC de ser un partit ultra. El motiu no és cap altre que el partit de l’alcaldessa de Ripoll va treure uns resultats electorals molt bons en les últimes eleccions municipals, i molt prometedors en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. I això els partits de sempre instal·lats en el sistema encara no ho han paït, i amb la seva rebequeria només demostren que no s’han llegit els estatuts d’AC; si els coneguessin, no farien aquestes falses acusacions.

Jo no em crec les enquestes, però quan ara mateix totes coincideixen admeto que potser hi hauria de prestar més atenció. Diuen que a les pròximes eleccions la collita de vots d’AC serà de les que faran història, i algunes persones desinformades continuaran insistint que els votants d’Orriols són els dolents de la pel·lícula, com segons ells també ho són els votants de Trump als Estats Units. I com que no estan disposats a escoltar la veu del carrer, els partits de sempre no estan entenent res, ni a Catalunya ni als Estats Units. Però no ens confonguem, a les pròximes eleccions el vot ultra no serà el d’AC, sinó la suma de Bocs i la CUP.

Com a liberal sense adjectius que em considero, no hi ha cap partit que em representi. Quan arriben les eleccions no dic mai a quin partit voto, però sí que he dit més d’una vegada a qui no voto. Doncs bé, vull acabar aquest comentari afirmant que no he votat mai cap d’aquests tres partits.

Cal intentar-ho de nou

(Article original publicat el 21/3/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2218, pàg. 2)
 
Catalunya no és Escòcia ni és el Quebec, però si ens fixem en la voluntat independentista de molts dels seus habitants, aquestes tres nacions s’assemblen força. El problema que tenim els catalans és que Espanya no s’assembla al Regne Unit ni al Canadà, i això es tradueix en el fet que els catalans sabem que l’estat espanyol mai permetrà un referèndum d’independència a Catalunya. Però lluitar separats com s’ha fet fins ara no només no porta enlloc sinó que s’ha demostrat que afebleix l’independentisme. La conclusió és que s’ha de buscar un altre camí.

Fa anys que alguns anem explicant que l’única via que tenim per assolir la independència passa, necessàriament, per oblidar-se de les capelletes polítiques actuals. Totes les persones que tenen aquesta legítima aspiració haurien d’actuar conjuntament. El camí per fer-ho implicaria la creació d’un partit polític independentista i ideològicament transversal, amb el qual, durant el procés fins a assolir la independència, tots els votants independentistes s’hi sentissin identificats. Aquest partit s’hauria de presentar a les eleccions catalanes, i guanyar-les. Aquests comicis tindrien els efectes d’un referèndum. Sabem que els votants hi són, i sabem també que a tot arreu les independències es voten i es proclamen, ningú les ha de concedir.

Un cop Catalunya s’hagués desvinculat de la tutela espanyola, seria el moment, llavors sí, que cada partit sotmetés les seves propostes polítiques als votants, en unes eleccions que serien constituents. Però, mentrestant, en aquesta fase els independentistes s’haurien d’oblidar dels protagonismes individuals actuals i treballar plegats amb un únic objectiu: transformar Catalunya en una república independent que converteixi Espanya en un país veí més, com ho és França.

El nou partit que tingués la independència com a objectiu únic del seu programa electoral hauria de tenir un lideratge fort però deslligat dels partits actuals. L’exemple podria ser la via escocesa liderada per l’Scottish National Party, que a Catalunya podria molt bé anomenar-se Partit Independentista Català. Els independentistes d’Escòcia gairebé se’n van sortir —els van faltar uns pocs vots—, i més aviat que tard ho tornaran a provar. A Catalunya no s’ha intentat mai, tot i que tenim el precedent del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 que ja ens dona una bona pista. Els votants independentistes hi eren i hi són, i només caldria convèncer-los que el dia de les eleccions no es tornessin a quedar a casa i anessin tots a votar.

La pagesia s’està morint

(Article original publicat el XX/3/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 115/03-2025, pàg.16)
 
Quan parlem del món agroalimentari, que representa el 20% del PIB català, polítics i alts funcionaris públics opten gairebé sempre per fer discursos buits de contingut. Quan surten al faristol fan un posat seriós, i es fan envoltar d’altres personatges que van fent que sí amb el cap. Potser amb aquesta escenificació pensen que tenen més credibilitat.

Ha passat un any des de la mobilització de la Revolta Pagesa i ara, els seus successors agrupats en el Gremi de la Pagesia Catalana han fet el balanç de les actuacions governamentals per millorar la seva difícil situació. Doncs bé, constaten que, dissortadament, no s’ha fet res de positiu al marge de les proclames i discursos que dèiem abans. Els pagesos, justificadament emprenyats, veuen que la burocràcia excessiva imposada des de l’administració no ha disminuït. Ras i curt, els polítics es continuen burlant de la pagesia.

Fa tres setmanes hi va haver el congrés de la Unió de Pagesos. El més significatiu d’aquell esdeveniment va ser el canvi del coordinador general, que ja feia molts anys que estava al capdavant de l’organització. De vegades sembla que els dirigents de la UP ignorin el problema dels pagesos, però tot té una explicació. UP és una organització molt ben finançada amb fons públics, i els seus dirigents difícilment s’enfrontaran al govern que els subvenciona.

Diuen que qui té el cul llogat no seu quan vol, i els dirigents de la UP, que es reclamen representants sindicals de la pagesia, no poden dir en veu alta tot el que pensen. En aquest sentit, també cal dir que els dirigents de la UP s’haurien d’anomenar representants empresarials i no sindicals, ja que al capdavall un pagès és un empresari, i una explotació pagesa és una empresa.

Els polítics que imposen la burocràcia forassenyada que pateixen els pagesos semblen adversaris del progrés de la nostra societat. I amb l’excusa d’exercir un control de les activitats pageses, els nostres buròcrates —polítics i alts funcionaris— estan matant la pagesia. Saben que encara que vagi desapareixent aquesta activitat, tenen feina i sou garantits. Mentrestant, la prova del nou que demostra que les coses no s’estan fent bé és que molts pagesos es jubilen sense que hi hagi una continuïtat empresarial en les seves explotacions. Moltes acaben tancant, i els consumidors ens anem quedant sense proveïdors de proximitat.

Algú potser discreparà d’aquestes reflexions, i explicarà que també hi ha activitats pageses i ramaderes de proximitat, i posarà alguns exemples molt meritoris i voluntariosos que tenen lloc al nostre barri de Sarrià, i a altres indrets. Parlem, però, d’algunes petites explotacions agrícoles, uns minúsculs horts urbans i algun petit ramat d’ovelles per netejar el sotabosc de Collserola. Però no ens enganyem, tot plegat no va més enllà de les bones intencions d’un petit grup d’activistes, però gairebé sense efectes pràctics per al conjunt dels consumidors.

El cognom Saumell

 

El cognom Saumell no és gaire habitual. A l’última guia telefònica en suport paper publicada a Barcelona fa bastants anys, els Saumell amb prou feines ocupàvem un terç de columna. Fora de l’àmbit lingüístic català aquest cognom deu tenir una pronunciació difícil, ja que sovint se’ns anomena Samuel, i es queden tan amples. La ignorància d’alguns ignorants és molt atrevida.

S’ha publicat que el cognom Saumell podria ser jueu, encara que no es pot assegurar. Jo estaria encantat que es confirmés que Saumell és un cognom amb arrels jueves. Sigui com sigui, com que el primer cognom de l’autor d’aquest blog és Saumell, i ara mateix soc el més gran de la meva família més directa, observo tot això amb una barreja d’interès i simpatia.

A la meva família, només comptant els meus fills, nets, germans, nebots i renebots, ens acostem a la setantena. De tant en tant ens trobem per dinar, encara que per dificultats de transport i logístiques resulta molt difícil que puguem coincidir tots el mateix dia. La majoria dels Saumell estem escampats per Catalunya, però alguns viuen més enllà i molt més enllà, allò que els anglesos en diuen within flying distance.

Al barri de Sarrià, just per sobre del monestir de Pedralbes, hi ha un carrer que porta el cognom Saumell, i encara que no està dedicat a ningú de la nostra família ens fa il·lusió que hi sigui.

Cap on va Esquerra?

Els grans assumptes que estava previst tancar en el congrés d’Esquerra Republicana —l’afegitó “de Catalunya” fa temps que va ser eliminat del logo d’aquest partit, ells sabran per què—, celebrat a Martorell el passat cap de setmana, no només no es van tancar amb discreció, com la direcció tenia previst fer-ho, sinó que encara han quedat més oberts que abans del congrés.

Estem parlant, d’una banda, de l’anomenada Comissió de la Veritat sobre l’estructura B del partit, apadrinada sota mà per una senyora de Vic que fa anys que viu a Suïssa, i el palafrugellenc Sergi Sabrià. Passaran a la història dels disbarats polítics aquells cartells tan vergonyosos dels germans Maragall, uns cartells que, te’ls miris com te’ls miris, no hi ha per on agafar-los.

Hi ha, també, la proposta ideològica de picada d’ullet a l’unionisme presentada per Joan Tardà (qui, sinó, podia proposar una cosa així?), un document, per cert, que tot i rebre el vot favorable de Junqueras, ni tan sols va ser aprovat per la soferta militància. Amb la seva decisió, el president del partit es va afegir a la minoria perdedora i va quedar ben en evidència.

La deriva electoralment suïcida d’aquest partit sembla no tenir aturador. Així, la cirereta del pastís dels despropòsits va ser el traspàs fallit (= no traspàs) de Rodalies, que ha quedat en no res. A la direcció d’Esquerra hi ha algun il·luminat que defensa que si ets el president d'una empresa de la qual només tens el 49,99% del capital, manes tu (la Generalitat). La realitat és que manes tant que aquesta mateixa setmana l'amo del 50,01% del capitat (l'Estat espanyol) ja ha nomenat el nou responsable de l'empresa; és a dir, fins que siguem independents a Rodalies hi continuarà manant a Espanya.

Veient tot això, la pregunta que molta gent es fa és qui s’aprofitarà de la bossa de votants independentistes d’esquerres que fins fa poc votava Esquerra. Es fa difícil respondre aquesta pregunta.

L’assignatura pendent de l’habitatge

(Article original publicat el XX/2/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 114/02-2025, pàg.16)
 
Es parla molt de les bones perspectives electorals que l’extrema dreta té a Europa, i s’especula sobre com anirà evolucionant el segon mandat de Trump als Estats Units, i quin serà el paper dels seus socis de facto Musk i Zuckerberg. Es discuteix sobre com acabarà la guerra de Rússia contra Ucraïna, així com la guerra engegada pels terroristes de Hamàs —poc a veure amb els palestins— contra Israel.

A casa nostra es parla de les possibilitats que té AC de superar en vots un partit històric com és ERC, ara en hores molt baixes. Es constata amb sorpresa que les vendes de cotxes elèctrics són molt inferiors a les previsions optimistes que s’havien fet. Han sorprès també els problemes que va tenir el Barça amb les fitxes d’uns jugadors, lluitant contra unes institucions controlades per un personatge fosc que sempre s’ha mostrat en contra del Barça.

Però cap d’aquests assumptes és actualment el tema estrella de les nostres converses quan ens posem a arreglar el món en llargues sobretaules. Així, el tema estrella de totes les converses és l’alt cost de l’habitatge, amb uns preus que resulten inassumibles per a la majoria de la població i, molt especialment, per a la gent jove.

És una preocupació compartida tant per les persones mileuristes com també per la gent benestant, ja que potser no els afecta directament però sí als seus descendents. Tothom coincideix que el cost de l’habitatge és el problema social més greu que té ara mateix la nostra societat, un problema que lluny de resoldre’s es va agreujant cada dia que passa. I, mentrestant, els polítics que hi haurien de fer alguna cosa, només fan demagògia amb discursos buits de contingut.

A l’hora de proposar mesures efectives per resoldre el problema de l’habitatge és quan sorgeixen les discrepàncies. Així, les esquerres que ens governen ara —a Espanya, a Catalunya, a Barcelona i a Sarrià hi mana el PSOE, amb la complicitat d’altres partits d’esquerra— no defensen amb prou contundència el dret a la propietat privada. Alguns fins i tot arriben a l’extrem de veure amb simpatia el fenomen delictiu de les okupacions de les propietats privades, i això fa que, lògicament, l’oferta de lloguer vagi minvant.

Alguns il·luminats pretenen traslladar als privats la solució del problema. Un exemple entre molts: la diputada Pilar Vallugera va explicar des del faristol del Congreso de los Diputados que si un matrimoni gran té dos pisos en propietat, un per viure-hi i l’altre per llogar-lo per tal de complementar la pensió, no haurien de tenir dret a gaudir del seu segon habitatge. Gairebé com aquell dictador veneçolà que passejant pels carrers de Caracas anava assenyalant determinats edificis i ordenant ¡exprópiese!

Així no anem enlloc, ja que de solució només n’hi ha una: constituir una xarxa d’habitatge públic de lloguer, com fan els governants de l’Europa més endreçada. Quan s’hi posaran aquí?

Els metges i el català

Els metges estrangers, com els d’aquí, només pel fet d’estar col·legiats ja poden exercir la professió a la sanitat pública i també a la privada, sense més condicions. Molts d’aquests metges diuen que no entenen ni parlen el català, i alguns manifesten obertament que no tenen gens d'interès per aprendre la llengua pròpia de Catalunya, que és el lloc que lliurement han triat per venir a viure.

Dades: “L’any passat el 56% dels metges que es van col·legiar a Barcelona eren estrangers, i quasi el 50% extracomunitaris” (Olga Pané, consellera de Salut, La Vanguardia, 16/3/2025). En aquest percentatge tan alt d’estrangers no hi inclou els metges provinents de la resta de l’estat espanyol, ja que, si es fes, les xifres encara serien més cridaneres. Si ho mirem en termes de grau de simpatia per la llengua catalana, la posició d’un metge de Badajoz no difereix molt de la d’un metge provinent de Tegucigalpa.

Franco va morir fa mig segle, però en termes de respecte pel català de vegades sembla que encara estigui viu. El català no és un caprici d’uns quants catalans de la ceba; és la llengua pròpia de Catalunya. El fet és que mentre no s’estipuli per llei l’obligació que tenen els metges d’atendre en català a les persones que se'ls adrecen en català, alguns professionals potser aprendran la llengua, però altres no ho faran.

Vull acabar dient que això de normal no en té res. Posats a buscar culpables, els diputats del Parlament tenen la seva quota de responsabilitat per omissió, és a dir, per no defensar els drets dels catalans catalanoparlants.

Què ens està passant?

(Article original publicat el 7/3/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2216, pàg. 2)
 
Sorpresos i preocupats, són molts els ciutadans europeus i americans que es pregunten què ens està passant. L’últim episodi són els resultats, ben previsibles, de les eleccions alemanyes de fa tres setmanes. Per què el món està girant cap a la dreta? Per què molts votants que fins fa poc optaven per l’esquerra, ben convençuts, ara voten partits dretans, més convençuts encara? S’ha tornat boja la gent contribuint a aquest gir polític sobtat cap a la dreta i l’extrema dreta que veiem en els països més endreçats?

La majoria dels ciutadans no entén d’ideologies, però sap molt bé quins són els seus problemes. A partir d’aquí, la lògica ens diu que la feina del polític s’hauria de limitar a resoldre els problemes dels ciutadans. I tot i que això hauria de ser una obvietat, els fets ens demostren que no tots els polítics ho tenen tan clar. Així, quan el ciutadà constata que el polític no només no li resol els seus problemes sinó que n’hi crea de nous, a l’hora de votar, lògicament, li gira l’esquena. La gent no s’ha tornat boja, el votant sap molt bé quins són els seus interessos i les seves necessitats, i a l’hora de votar tria l’opció de vot en funció del partit que pensa que els defensarà millor.

Els postulats de decreixement econòmic de l’Agenda 2030, a parer meu molt perniciosos, o la protecció de les granotes que hi ha a tocar de l’Aeroport de Barcelona, són més importants que els interessos dels ciutadans i els dels nostres pagesos en particular? És legítim defensar per sobre de tot aquelles granotes, encara que sigui a costa de la no creació d’uns llocs de treball que no existiran mentre no s’ampliï l’aeroport? Quan una ideologia tracta d’imposar-se als interessos generals, els votants, lògicament, reaccionen a la contra. És tan senzill com això, i no ha de sorprendre. Els únics sorpresos són els que posen la seva ideologia per davant de les coses de menjar. I amb les coses de menjar no s’hi juga.

Fins no fa gaire, quan travessaves la frontera de la Jonquera i entraves a la Catalunya Nord, entraves al feu del comunisme francès. Però, de cop i volta, els catalans del nord van perdre la confiança en els governants comunistes, i es van passar a l’altre l’extrem. Són els mateixos votants, però ara aquell territori és el feu de l’extrema dreta lepenista. Per què a Europa i a Amèrica passen aquestes coses? Els responsables dels canvis de les preferències ciutadanes són els polítics que han governat en contra dels interessos dels votants. Ara en paguen les conseqüències.

Exigir el català a tothom, no només als nouvinguts

Josep Pla va dir que el seu país és aquell que quan tu dius bon dia et contesten bon dia. Ho comparteixo sense reserves. Sóc veí d’un dels dos fiscals —ara jubilats— que mentre estaven en actiu van lluitar fins a límits malaltissos per intentar empresonar el MHP Jordi Pujol. No se’n van sortir, però va anar de ben poc. Ara et trobes aquest fiscal per les botigues i bars de Sarrià i veus que continua amb la seva obsessió malaltissa anticatalana. Mai li he sentit a respondre amb un “bon dia” enlloc.

Ara s’està discutint si als immigrants que decideixen lliurement venir a viure a Catalunya se’ls ha d’exigir el coneixement de la llengua pròpia del país escollit, és a dir, la llengua catalana. No em sembla pas malament, ja que és el mateix que els passaria si decidissin anar a viure a qualsevol altre país europeu. Però, a més, deixant les lleis de banda, és de sentit comú conèixer la llengua del lloc on vius.

Però tindria lògica establir aquesta exigència als que estan arribant ara, i no exigir el coneixement del català als que van arribar abans-d'ahir? Trobaria ridícul que s'exigís el coneixement del català als nouvinguts de l’última fornada mentre ens oblidem dels que van arribar en les fornades anteriors. No és normal que persones que van arribar fa dècades encara avui no siguin capaces d’expressar-se en català, i algunes fins i tot en presumeixin.

La solució seria senzilla: fer una llei que obligués a conèixer el català a qualsevol persona que visqui a Catalunya i utilitzi els seus serveis públics, o cobri un sou o pensió públics. I això inclouria funcionaris de totes les administracions que ens governen (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, govern de l’Estat i Unió Europea). Però és evident que entre els polítics porucs que tenim ara no hi ha la voluntat política per fer-ho. Fins que no es faci aquesta llei, no resoldrem el problema d’una llengua, la nostra, que s’està morint. Si esperem a demà potser ja serà massa tard.

Divisions en el Dia de la Dona

Com cada any, dissabte 8 de març es van convocar una sèrie de manifestacions en commemoració del Dia de la Dona. A Barcelona se’n van convocar dues, una al migdia i una altra a la tarda, ben separades. No totes les dones que dissabte van sortir al carrer estaven d’acord amb les consignes dels organitzadors d’una manifestació i l'altra, i això va impedir que hi hagués un acte unitari. D’uns anys ençà no hi ha una unanimitat en les reivindicacions de les dones, i és bo que sigui així. Com que la veritat absoluta no existeix, no s’ha de promoure el pensament únic, i és molt raonable que cadascú tingui, defensi i reivindiqui les seves idees. Se'n diu democràcia. Per posar només dos exemples, algunes dones no estan d’acord a promoure l’abolició legal de la prostitució, i d’altres sí. I algunes dones rebutgen que es reconeguin els drets de les persones trans, equiparant-los als drets de les dones biològiques.

Hi ha molts altres aspectes que poden dividir les dones. A algunes, per exemple, no els agrada que a la manifestació del Dia de la Dona es defensi el grup terrorista Hamàs, amb l’excusa de la defensa dels palestins. Tot i que alguns pretenen equiparar-los, tots sabem que Hamàs i Palestina no són la mateixa cosa. A altres no els agrada que la capçalera de la manifestació estigui gairebé monopolitzada per un determinat partit polític d’esquerres que reivindica un protagonisme que Podemos i les seves confluències ja no tenen a la societat; el van tenir i el van desaprofitar. Vots canten. Després dels escàndols Errejón, Monedero i d’altres que han passat més desapercebuts, els Comuns i companyia ja no són el que eren.

Tristament, tot el que ahir era lila avui torna a ser gris, i si no ens esforcem entre tots els que hi tenim alguna cosa a dir i a fer per intentar millorar el món de les dones, l’any que ve s’hauran de tornar a convocar manifestacions en el Dia de la Dona.

Opcions dels polítics

 

Sobre la guerra de Rússia contra Ucraïna hi ha polítics que xerren més que els altres, com Trump —president del país que fins ara ha pagat una bona part d’aquesta festa bèl·lica—, i Zelenski, president del país agredit. Llavors tenim un altre polític més discret, Putin, el president del país agressor. Tenim també els dirigents de la UE, que de moment s’ho miren de lluny. I, finalment, hi ha un polític que es mostra molt més discret que els altres, ja que fa setmanes que no diu res: el president xinès, Xi Jinping.

Dels tres primers, la revista portuguesa Sábado que es pot comprar des d’ahir als quioscos de Lisboa (el dibuix reproduït a sobre), n’ha fet un bon resum gràfic, i no hi afegiré res més. Respecte als dirigents de la UE, està per veure quin paper efectiu voldran tenir a partir d’ara, i fins on s’implicaran en aquesta guerra; és a dir, quin serà l’import de la factura a càrrec dels europeus.

Finalment, ens queda el comunista-capitalista (o capitalista-comunista) Xi Jinping, que s’ho mira des de la distància i, de moment, opta per callar. La Xina tindrà un gran protagonisme en tots els afers mundials —de fet, ja el té— i caldrà estar molt atents a com s’acaba posicionant el polític xinés sobre aquesta guerra i les seves conseqüències, aranzelàries i d’altres.

Control de fronteres

Segurament això del control fronterer per part dels Mossos, un acord pactat entre Junts per Catalunya i el PSOE, quedarà en res, o en gairebé res. El fet és que, de moment, ningú ens ha ensenyat la lletra petita de l’acord, i això ja resulta un pèl sospitós. Però Espanya ja sabem com les gasta, i com incompleix repetidament els acords que signa amb la seva colònia del nord-est peninsular. Com a nació colonitzada que som des de fa més de tres segles, ja hauríem de tenir experiència sobre els incompliments de la que encara és la nostra metròpoli. Però, sigui com sigui, mentrestant, mentre duri aquesta ficció festiva, alguns polítics presumiran de l’acord, altres el criticaran, i el poble, més intel·ligent que els polítics, passarà olímpicament de tot i es mostrarà del tot indiferent.

A Madrid (Espanya) alguns es mostren preocupats, i els periodistes unionistes —que són tots— es mostren escandalitzats que al pas fronterer de la Jonquera siguin els Mossos i no la PN o la GC els encarregats de segellar els passaports dels viatgers. On s’és vist, diuen escandalitzats? Alguns unionistes semblen ignorar que tant Catalunya com Espanya formem part del Tractat de Schengen. Semblen ignorar que entre els països membres d’aquest club hi ha llibertat de moviments de persones i mercaderies i, per tant, van errats si creuen que a la Jonquera hi haurà algun funcionari per segellar el passaport. Així que, si és per això, no cal que pateixin.

El futur d’Ucraïna

Que Donald Trump és un personatge ben peculiar no ho dubta ningú. Que és un prepotent i un maleducat està a la vista de tothom, i que des de l’any passat és un criminal condemnat per la justícia és una realitat. Ara bé, que sabent com és Trump la majoria dels seus conciutadans l’hagin votat tampoc s’ha de perdre de vista. Ens en podem estranyar, però la realitat és la que és. I si, coneixent-lo, els nord-americans el van tornar a votar deu ser per alguna cosa, i segur que hi ha influït molt que l’oferta electoral dels demòcrates tampoc era com per tirar coets. Els votants americans no són uns ignorants com tot sovint alguns ignorants ens volen fer creure.

La setmana passada el president dels Estats Units va convidar el president d’Ucraïna a visitar-lo a la Casa Blanca. L’objectiu principal de Trump era fer signar al seu convidat un document de cessió parcial de la sobirania ucraïnesa: la cessió de les anomenades “terres rares”. Zelensky, però, no el va signar. No sabem del cert de què van parlar —es barregen massa les informacions reals amb les notícies falses creades amb intel·ligència artificial—, però tothom va poder veure que aquella conversa no va anar gens bé. L’escenografia preparada per Donald Trump tampoc constituïa l’entorn ideal per conversar tranquil·lament. Això el president Volodímir Zelenski ho va veure només entrar al despatx oval, però ja era massa tard per girar cua, i es va haver de sotmetre a una vergonyosa humiliació per part del seu amfitrió.

Què pot passar a partir d’ara? Si es deixa carta blanca al dictador rus perquè faci el que li vingui de gust, s’acceptarà un precedent molt perillós que més d’hora que tard tindrà una continuïtat. Quin podria ser el següent país envaït per Rússia? Polònia, potser? Les repúbliques bàltiques? Ho ignorem. Divendres, però, va quedar clar que els Estats Units han deixat de ser els grans defensors de la llibertat d’Ucraïna que eren fins ara. El país envaït per Rússia s’haurà de buscar uns nous socis que l’ajudin de manera efectiva, tant des d’Europa —països de la UE i el Regne Unit ja s’hi han ofert— com potser des de més enllà. A tots ens convé que els trobin aviat. Llegim que ahir a la tarda, a Londres, a la cimera anomenada "Securing our future", es va començar a posar fil a l’agulla.

Tossa, d’Ava Gardner a YooA

(Article original publicat el 21/2/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2214, pàg. 2)

L’altre dia dinàvem a Tossa de Mar, una vila d’uns 6.000 habitants situada al nord de la comarca de la Selva. Feia anys que no hi anava, però si em baso en el meu record de l’última vegada que hi vaig ser diria que no ha canviat gaire. És un poble agradable. Mirant les matrícules dels cotxes que hi havia a l’aparcament que hi ha a tocar de la platja —ep!, de pagament, tot i ser entre setmana i fora de temporada— diria que gairebé la meitat eren francesos, i la resta eren matrícules espanyoles; de catalanes encara no en tenim.

Si arribes a Tossa des de Lloret (menys d’un quart d’hora per una carretera amb molts revolts, de les que m’agraden a mi), de seguida veus el gran contrast que hi ha entre aquestes dues poblacions. Turísticament parlant, el turisme que va a Lloret és dels més arrossegats de la Costa Brava; l’uniforme de Lloret és el xandall (de mercadillo), i dient això no cal entrar en més detalls. En canvi, els turistes que et trobes a Tossa semblen més polits; també veus xandalls, però no tants.

Salvant totes les distàncies, que són moltes, si ens imaginéssim un Lloret molt més petit, molt més endreçat, molt més net, molt menys sorollós i molt més agradable, això seria la Tossa d’avui en dia. A Tossa encara hi veus hotelets petits —a Lloret gairebé tots els hotels són edificis alts— i carrers nets, no sé si perquè la gent és més educada o perquè l’ajuntament neteja més que a Lloret. I, repeteixo, a Tossa hi veus molts menys xandalls que a Lloret.

A Tossa hi ha una estàtua de bronze de l’actriu Ava Gardner, que l’any 1951 va protagonitzar la pel·lícula Pandora and the Flying Dutchman, filmada a Tossa. Doncs bé, setanta anys més tard la cantant i actriu coreana YooA (el seu nom real és Lyu Siah) va enregistrar uns vídeos promocionals al mateix lloc, i ha tornat a posar de moda Tossa de Mar.

Cada dia arriben a Tossa moltes noies coreanes; també algunes xineses i japoneses. La majoria són joves molt ben vestides amb vestits blancs o de colors molt clars, amb l’objectiu de ser retratades en els mateixos escenaris que la YooA, fins al punt que es formen llargues cues, molt endreçades, per cert, en diversos indrets de la muralla de Tossa, com al Forat del Dimoni i altres. També es retraten a la platja d’Es Codolar. Arriben expressament per fer-se la foto, i tornem cap a Barcelona un cop aconseguit l’objectiu.

No cal dir que els amos espavilats dels restaurants tossencs tenen la carta en coreà, i al migdia t’hi trobes també aquestes turistes aprofitant gastronòmicament el viatge a Tossa.

IA, un exemple

L'autor ha demanat a l’assistent d’intel·ligència artificial Grok que resumís en poques paraules el contingut del blog El radar de Sarrià. A continuació es reprodueix textualment la resposta rebuda:
 
El blog "El radar de Sarrià" va ser creat l'any 2007 com una iniciativa personal, sense intencions inicials de gran abast. Va començar com una plataforma per expressar opinions lliures i crítiques sobre diversos temes, des de l'actualitat local de Sarrià fins a qüestions nacionals i internacionals. L'autor, un barceloní de Sarrià amb arrels familiars a Igualada, es presenta com un professional independent del comerç internacional de matèries primeres, cosa que li permet opinar amb independència política i econòmica.
 
A partir de 2009, el blog va consolidar la seva presència en línia, arribant a l'any 2010 amb una base de lectors consolidada i un repertori de temes pendents per tractar. El seu estil és sovint descrit com poc políticament correcte, amb una perspectiva crítica sobre la societat, la política, i altres temes d'interès públic. El blog ha mantingut una política de comentaris oberts, sense censura prèvia, i ha rebut reconeixement per la qualitat de les interaccions dels seus lectors.
 
Pel que fa al contingut, "El radar de Sarrià" ha cobert una àmplia gamma de temes, des de la crítica a polítiques culturals i lingüístiques fins a discussions sobre economia, creixement i desenvolupament urbà. L'autor ha expressat posicions clares contra el decreixement com a solució per a problemes urbans i ha debatut sobre la importància de la identitat cultural i lingüística catalana.
 
El blog també ha destacat per la seva posició crítica envers certes decisions polítiques i urbanístiques, com l'annexió de Sarrià a Barcelona el 1921, que opta per commemorar en lloc de celebrar, reflectint un sentit de pèrdua d'identitat local. Així, "El radar de Sarrià" no només ha servit com una plataforma d'opinió, sinó també com un espai de memòria històrica i debat sobre la identitat i el futur de Sarrià i, per extensió, de Barcelona.

L’Opus Dei, un punt de vista

He vist els quatre capítols d’una sèrie de televisió emesa per la plataforma Max que porta per títol “El minuto heroico: Yo también dejé el Opus Dei”, i en parlo avui perquè ha estat un producte molt publicitat arreu, incloent un munt d’entrevistes a la directora, la periodista catalana Mònica Terribas. Però potser no n’hi ha per tant.

L’Opus Dei (OD) sempre m’ha interessat, tot i que personalment no hi he tingut ni hi tinc cap tracte. Però conec i he conegut persones que són o han sigut membres de l’OD. He visitat alguns pisos de numeraris; he anat a celebracions religioses a Bonaigua i a Montalegre, i també a un col·legi molt conegut de Sant Cugat; he estat diverses vegades al Santuari de Torreciudad (Aragó), i no fa gaire vaig anar a la seu central de l’OD, Villa Tevere, al Viale Bruno Buozzi de Roma. Dono tots aquests detalls per deixar constància que sobre aquest tema tinc força informació.

Una de les coses que ha esperonat el meu interès per l’OD és el secretisme que sempre hi ha hagut entorn d'aquesta institució, un secretisme que no he entès mai i que ningú ha estat capaç de justificar-me’l amb arguments mínimament intel·ligents. Dissortadament, però, és un secretisme similar al que practiquen altres institucions religioses.

Des de fa molts anys m’informo sobre l’OD tant en mitjans “oficials” controlats per la mateixa institució, gairebé centenària, com en llibres, webs i reportatges de tota mena que queden al marge del seu control. L’últim llibre que he llegit sobre aquest tema és “Opus”, del periodista Gareth Gore. És un llibre del tot prescindible, mal estructurat, i escrit de pressa i corrents per una persona que demostra tenir una gran ignorància sobre l’OD. No passarà a la història.

La sèrie és un producte comercial que no m’ha aportat res de nou, res que les persones que seguim de prop aquesta institució no coneguéssim ja. La direcció de l’OD no recomana veure-la als seus membres, de fet la desaconsella. I mirat des de la seva coneguda política informativa més aviat fosca sobre la institució potser es pot entendre, que no vol dir acceptar-la. Així que si el lector ignora què és l’OD, té interès en aquest tema i es mira els quatre capítols, segur que n’aprendrà alguna cosa. Però tampoc n’esperi una tesi doctoral ni res que s’hi assembli. Els productors han buscat tenir una bona audiència i sembla ser que la sèrie l’està tenint.

X: uns diuen que marxen, uns altres ens quedem

(Article original publicat el XX/12/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 112/12-2024, pàg.22)

L’activitat de X (abans Twitter) està perjudicant molt el negoci dels mitjans d’informació tradicionals els quals, fins a l’aparició d’aquesta xarxa, gaudien d’una mena de monopoli. Parlem de les emissores públiques i privades de ràdio i televisió i dels diaris tradicionals, de paper i digitals. La gent que ha invertit en aquests mitjans o hi treballa està perdent el monopoli que havia tingut. Ara hi ha més competència, i això no els agrada.

Pels ciutadans “normals” un escenari de més competència sempre és positiu, mentre que polítics i periodistes, d’esquerres i de dretes, constaten que una societat que s’informa lliurement està lògicament allunyada dels seus interessos. Amb l’existència de X, els mitjans tradicionals ja no tenen tan fàcil la manipulació, el control i la censura de la informació. Ara tot està a l’abast de tothom mitjançant un simple clic de l’ordinador.

Un dia, fa uns quants anys, em vaig adonar que ja no llegia el diari per saber què havia passat el dia abans sinó només per veure de quina manera els diaris explicaven i valoraven les notícies que ja coneixia. No és el mateix llegir la mateixa notícia a El Punt Avui que llegir-la a El Periódico, i llavors vaig ser molt conscient del gran canvi que s’estava produint en el món de la informació.

Sóc usuari regular de X des de fa 17 anys, i com que al principi tenia moltes reticències utilitzava una identitat anònima. Després una de semianònima i, finalment, des de fa més de tretze anys, utilitzo el meu nom real. I avui tinc clar que mentre no hi hagi una alternativa millor, m'interessa seguir utilitzant la xarxa X. Sóc dels molts que no marxem de X, tot i que fem menys soroll mediàtic que els que diuen que marxen.

Intueixo, però, que molts dels polítics i periodistes que ara asseguren que abandonen X, alguns per mimetisme, continuen utilitzant la xarxa d'amagat, quan ningú els veu. I és que no es pot negar que és una xarxa molt útil per conèixer les opinions de molts personatges públics. Sabem, també, que ara com ara no existeix cap substitut amb unes prestacions similars. El dia que en surti un ja decidiré què faré però, mentrestant, visca X!

Podem acabar aquest comentari fent una menció al propietari de la xarxa X, i de Tesla i de moltes altres empreses de sectors molt diversos. El sud-africà Elon Musk és una persona peculiar, i molts l’estan posant com a excusa per abandonar X. La justificació és evitar donar negoci a un personatge extravagant, i també per les seves idees polítiques i relacions massa properes amb determinats polítics. Però per sostenir un boicot —sóc molt partidari dels boicots, i de tant en tant també en faig— s’ha d’actuar amb coherència, i és poc coherent anunciar als quatre vents que s’abandona X i conduir un Tesla, o ser client d’altres empreses d’aquest senyor. Pensem-hi.

Això sí, la xarxa X s’ha de saber utilitzar correctament, i molta gent no en sap. Que a X hi ha molta brossa? Segur. Però no crec que n’hi hagi més que al quiosc de diaris de la cantonada. I, per cert, ningú t’obliga a llegir la brossa.

La victòria té un nom: Sílvia Orriols

Quan les coses es comencen a fer malament, el més habitual i fins i tot lògic és que les coses acabin més malament de com estaven. En aquest cas, malament pels partits de l’oposició local de Ripoll.

Després de les eleccions del 2023, Junts, ERC, PSOE i CUP van maniobrar per evitar que accedís a la batllia Sílvia Orriols, cap visible d’Aliança Catalana i clara guanyadora d’aquells comicis. No se’n van sortir.

Al cap d’un any i mig els partits perdedors ho han tornat a intentar, aquesta vegada amb vergonyosos ajuts mediàtics com, per exemple, Catalunya Ràdio —ara en mans polítiques de la franquícia catalana del PSOE—, amb una entrevista que un tal Ustrell li va fer abans-d’ahir, i que va semblar una mena d’interrogatori policial més que un treball periodístic.

Doncs bé, aquest segon intent per fer fora la senyora Orriols tampoc ha triomfat, i està per veure en quina mesura aquest episodi tan lamentable perjudicarà els diferents partits perdedors de les eleccions del 2023. Perquè, que els perjudicarà, d’això no en dubta ningú.

Junts ha llençat la tovallola abans de la votació prevista, amb un comunicat fet públic ahir per Junts/Catalunya i Junts/Ripoll, en una demostració que tot plegat no s’ha decidit a Ripoll com se’ns deia, sinó a Barcelona com tothom sospitava. I aquí ho deixo.

L’alcalde ens visita

(Article original publicat el XX/01/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 113/01-2025, pàg.18)

Els representants municipals dels barcelonins, escollits per vies democràtiques cada quatre anys, són els 41 regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Un d’ells és l’alcalde Collboni. A l’alcalde, però, no l’escull el veïnat, sinó que com que no disposa d'una majoria absoluta, és fruit dels pactes entre partits. A més, en els deu districtes de la ciutat l’ajuntament té dos centenars d’interlocutors “polítics” que són, diguem-ne, més propers als ciutadans; són els consellers de districte, i en cada districte un d’aquests és el conseller tècnic que vindria a ser qui compleix les ordres del regidor. Al nostre districte de Sarrià-Sant Gervasi tenim 19 consellers els quals accedeixen al càrrec per via digital, és a dir, per decisió dels seus respectius partits. La seva distribució és proporcional als vots obtinguts per cada partit en les eleccions municipals.

En els seus vuit anys de mandat l’alcaldessa Colau no es va deixar veure gaire per Sarrià. Ens ha deixat, això sí, el record curiós d’aquella entrevista que li van fer a la Casa Orlandai, on va quedar molt clar que una cosa és la promesa formal de la candidata a l’alcaldia i una altra la realitat molt diferent que es va acabar imposant. A Sarrià hi va venir una altra vegada durant el seu segon mandat. Colau va dinar a Ca la Tresa i es va deixar veure una mica pel barri, però no gaire. En aquest sentit, cal recordar que el nostre districte vota sensiblement diferent de la resta de la ciutat. Així, dels 19 consellers del districte, els comuns que governaven abans i encara governen ara des del "sottogoverno" que Colau ens va deixar en herència només en tenen dos, i els socialistes que governen ara uns altres dos. Els quinze restants són els consellers de l’oposició.

Seguint la tradició, si d’això se’n pot dir tradició, Collboni ha anunciat que farà una visita al barri després de Reis, i s’ofereix a rebre els veïns que estiguin interessats a parlar amb ell. La notícia deia textualment: “Vius a Sarrià - Sant Gervasi i t’agradaria intercanviar les teves impressions amb l’alcalde? O transmetre-li les teves inquietuds? Et convidem a una trobada personal amb Jaume Collboni”. Però si es llegeix la lletra petita, aquesta invitació no va adreçada a tots els veïns del districte.

S’ha establert un formulari de control per decidir quins veïns poden ser rebuts per l’alcalde, i entre les condicions fixades n’hi ha una que crida l’atenció: “Quedaran descartades les sol·licituds que no compleixin les normes de conducta ètica”, sense més explicacions sobre què entén exactament l’ajuntament amb aquesta advertència, al meu entendre totalment fora de lloc. Sigui com sigui i anticipant-se a la realitat que s’acabarà imposant, des de l’ajuntament ja han dit que els veïns interessats que no siguin rebuts per l’alcalde seran atesos pel conseller del districte. En fi, aviat veurem què dóna de si aquesta visita de l’alcalde a Sarrià.

Canviar la seu social no és marxar

(Article original publicat el 7/2/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2212, pàg. 2)
 
S’està comentant molt que grans empreses catalanes que l’any 2017 van marxar de Catalunya —Banc Sabadell i Ciments Molins, entre d’altres— ara estan tornant. Cal recordar que l'octubre del 2017 algunes empreses catalanes van rebre fortes pressions polítiques, també per part de les més altes instàncies de l’estat espanyol, amb l’objectiu que aquestes empreses marxessin de Catalunya. Doncs bé, convé aclarir que les empreses que van fer cas de les pressions ni van marxar fa set anys ni ara tornen, ja que no s’han mogut de Catalunya. I si el Sabadell i Molins tornen a tenir el domicili social a Catalunya no és pas gràcies al MHP Illa sinó per pura estratègia empresarial.

Algunes empreses van canviar el domicili social, un canvi que no comporta ni la deslocalització de l’activitat ni del seu personal. Aquelles decisions empresarials de l’any 2017 van ser, bàsicament, en clau mediàtica i de cara a la galeria, sense conseqüències econòmiques. Hauria estat millor que les empreses no haguessin fet cas de les pressions que van rebre, però les coses són com són.

Les empreses tenen dret a prendre les seves decisions, i aquestes s’han de respectar. Jo mateix, sense anar més lluny, fa anys vaig domiciliar una petita empresa que gestionava en un territori foral que en aquells moments m’oferia unes condicions fiscals més favorables. Els governs poden augmentar els impostos i endurir les normatives, i els contribuents, en defensa dels seus legítims interessos, poden reaccionar marxant cap a escenaris més amables. Tot això forma part del joc. Ara bé, en el cas concret del Banc Sabadell hi va haver un episodi lleig que als accionistes del banc no ens va agradar gens, ja que van treure la seu social de Catalunya sense demanar permís als propietaris.

Una situació ben diferent és que una empresa prengui la decisió de tancar a Catalunya per reobrir-la més enllà. Això també és legal. Seria el cas, per exemple, d’algunes empreses lleidatanes que estan marxant cap a l’Aragó buscant unes millors condicions, una situació que fa anys que s’està donant. Les causes per marxar són diverses, entre les quals la inseguretat jurídica i la complexitat burocràtica que patim a Catalunya per part de les nostres autoritats no són motius menors. En aquest cas Catalunya perd quota d’activitat empresarial i de llocs de treball, i també perd recaptació fiscal. Els catalans no ens hauríem de permetre que un parlament i un govern que no fan correctament la seva feina provoquin una fugida d’empreses. Cal votar millor.

Comunistes, feministes, ateus

"Comunistes fins que s’enriqueixen.
Feministes fins que es casen,
Ateus fins que cau l’avió"

(Ep!, ho he llegit a la xarxa, i només ho he reproduït tal qual. M'ha fet gràcia)

L’error de comprar la Casa Orsola

Fa uns dies vaig veure un missatge publicat a una xarxa digital que deia: “Si lluitem podem perdre. Si no lluitem, estem perduts! Orsola ho confirma”. L’autor semblava coincidir amb el mal anomenat Sindicat de Llogateres, que ni és formalment un sindicat ni representa legalment els llogaters de l’edifici. Aquesta colla d’activistes exigia que l’ajuntament adquirís l’edifici per protegir els llogaters que hi viuen. És un cas realment insòlit: una part de la Barcelona d’esquerres sortint en defensa d’uns veïns de la Barcelona del luxe.

Sovint es tendeix a oblidar que els ajuntaments tenen l’obligació de gestionar el bon ús dels fons públics, els nostres diners. En aquest cas, no ha estat així. L’adquisició per part de l’ajuntament de la Casa Orsola de Barcelona (al 122 de Consell de Cent, un carrer pacificat per una alcaldessa que no va deixar un bon record a la ciutat) és un exemple de com no s’haurien de fer les coses per part de les autoritats municipals barcelonines.

L’error principal de l’ajuntament ha estat comprar la finca ara, de pressa i corrents i pagant-ne més diners, per intentar eliminar el rebombori mediàtic que s'havia generat. S’hagués pogut exercir el dret de retracte però no es va fer, i ara el preu s’ha encarit, però mai sabrem tots els detalls ni la lletra petita d’aquesta operació. El criteri d’adjudicació dels habitatges —que ja seran públics— potser serà un altre error, però encara és d’hora per poder-ho assegurar.

La pacificació del carrer Consell de Cent és el gran experiment urbanístic de l’ajuntament colauista. Els habitatges d’aquell carrer, lògicament, s’han encarit, ja que ara no hi passen uns cotxes que s’han de buscar la vida pels carrers del voltant. Però al meu entendre la solució al problema de l’encariment de l’habitatge no ha de passar per comprar una finca en un dels indrets més cars de la ciutat.

L’habitatge social s’ha de generar en els llocs més cars de la ciutat? Segur que no. Per tant, alguns entenem que l’ajuntament s’ha equivocat destinant més de nou milions d’euros per comprar aquest edifici. Han fet números sobre el cost de construir en altres zones menys tensionades de la ciutat? Han calculat quants habitatges socials es podrien fer amb nou milions d’euros? Segur que no ho han fet, i que només s’han volgut treure del damunt un conflicte que els feia nosa.

Resoldre el problema de la Casa Orsola no era una urgència. La primera urgència haurà de passar per derogar l’obligatorietat de destinar el 30% de l’obra nova a habitatge protegit, ja que a causa d'aquest disbarat s’ha publicat, i l’ajuntament no ho ha desmentit, que en sis anys només s’han construït entre 26 i 156 pisos protegits en el conjunt de la ciutat. Es miri com es miri, la mesura ha estat un fracàs estrepitós.

Models polítics d’autodestrucció

Ciudadanos, Comuns, Cupaires i Esquerra (per estricte ordre alfabètic), i segur que encara me’n deixo algun, cadascun d’aquests partits polítics amb les seves característiques i circumstàncies pròpies i salvant totes les distàncies, que són moltes, han demostrat que són models polítics d’autodestrucció, de destruir-se ells mateixos des de dins, gairebé sense intervenció externa. Per tant, no cal buscar enemics exteriors per entendre la seva davallada, ja que els seus enemics principals són ells mateixos. En podríem dir també models de suïcidi polític.

De Ciudadanos no cal dir gran cosa, perquè, sortosament, ja no hi són, com tampoc hi són la UCD, UDC, UPyD i tantes altres colles polítiques que de tenir en moments determinats un protagonisme polític remarcable, van acabar desapareixent del mapa polític, i no totes pagant els deutes que tenien.

Els Comuns ja han demostrat fins on poden arribar i quins són els seus límits amb la seva emblemàtica alcaldessa Ada Colau, ara en hores polítiques baixes. Colau va repetir mandat a l’alcaldia de Barcelona gràcies al senyor Valls (2019), i en el seu primer mandat va accedir a l’alcaldia gràcies al diari El Mundo (2015) el qual, publicant mentides flagrants en portada, va ajudar molt a impedir que Xavier Trias repetís mandat. Tot allò era fals, però l’objectiu el van aconseguir.

Els cupaires també han deixat passar el seu moment dolç. Al principi semblava que podrien tenir un paper rellevant com a crossa de les esquerres clàssiques, però d’uns anys ençà han optat per un altre camí més populista. L’últim disbarat ha anat a càrrec d’una diputada que s’ha posicionat en contra de les escoles privades concertades, oblidant que la meitat dels alumnes catalans són usuaris de la concertada. I oblidant també que, si molts pares han optat per l’escola concertada, és per alguna cosa.

Els d’Esquerra, després d’haver tocat el cel, porten uns anys d’autodestrucció claríssima (vots canten). Podem parlar, com a resum, de l’últim invent a càrrec del senyor Tardà: Àgora republicana, una eina per obrir el partit als que no són independentistes. A la pràctica, això vol dir obrir un partit que es declara independentista a l’unionisme defensat per la franquícia catalana del PSOE. De fet, és una situació que fa anys que es dóna, però que amb l’invent de Tardà pretenen oficialitzar.

Aquest article pot semblar incomplet, i segurament ho és, però l’espai és limitat i no tot hi cap. Altres partits polítics podrien acabar patint una situació similar, i alguns dirigents polítics no semblen ser conscients que de vegades les derives polítiques suïcides són més visibles des de fora que des de dins. I quan se n’adonin potser ja serà massa tard.

Generació BlackBerry

A principis dels anys noranta del segle passat em vaig comprar el primer telèfon mòbil, i des de llavors n’he tingut uns quants. Però la BlackBerry que jo utilitzava fa tres lustres —recordo que en vaig pagar unes 150.000 pessetes de l’època, una fortuna!— ha sigut el millor mòbil que he fet servir mai.

Així, fa uns quinze anys jo també vaig formar part de l’anomenada “generació BlackBerry” d’una manera molt entusiasta, tot i que en el meu cas sense la connotació política que en aquells moments va tenir una expressió que mediàticament va fer fortuna, i es referia al sector més jove de la franquícia catalana del PSOE. Aquell jovent pretenia anar ocupant els llocs de la direcció que monopolitzaven els anomenats capitans, ja que consideraven que potser feia massa temps que hi eren.

Aquesta marca canadenca, BlackBerry, va desaparèixer del mercat ara fa tres anys, i alguns dels seus usuaris d’aquella època van aconseguir fer jubilar els vells dirigents socialistes. Ara governen ells, a Espanya, a Catalunya i a Barcelona. La renovació sempre és bona, tant de persones com d'eines de comunicació, i si uns han passat de la BlackBerry a un Apple o a un Android, altres s’han guanyat una jubilació més o menys merescuda.

Per assumptes professionals fa quinze anys havia d’enviar molts correus electrònics, i no sempre em podia esperar a ser al despatx. Alguns dels meus missatges eren força llargs, i sovint els havia d’escriure des del cotxe, des d’un aeroport, des de l’avió, des d’un taxi. Aquell aparell amb tecles que s’activaven mecànicament m’anava molt bé. Però tot evoluciona, i des de fa anys utilitzo un Android, i n’estic raonablement satisfet, tot i que de vegades encara trobo a faltar la vella BlackBerry. Els col·legues de la generació BlackBerry també s’han fet grans, i políticament ja tenen més passat que futur. I pensen més en la jubilació que es va acostant que en el seu futur a la política.

Biblioteca de Sarrià, llums i ombres

 

Abans-d'ahir, dissabte dia 1 de febrer, va tenir lloc l’acte de la inauguració de la Biblioteca J.V.Foix. Aquest és el nom guanyador del procés participatiu popular que es va fer fa uns mesos; Foix va treure més vots que la suma de les altres tres candidatures proposades (Carme Serrallonga, Núria Pompeia i Emili Teixidor).

Com que no hi havia unanimitat sobre el nom que hauria de portar l’equipament, fa uns mesos vaig traslladar als responsables que el nom de la biblioteca podria ser, ras i curt, Biblioteca de Sarrià. Però qui mana, mana, i qui mana no té el despatx a Sarrià sinó a la plaça de Sant Jaume. Dissabte vam veure, però, que l’ajuntament l’ha batejat com a “Biblioteca Sarrià – J.V.Foix”, que no deixa de ser un canvi menor.

En els discursos es va dir que la petita biblioteca de La Caixa que hi havia hagut a la plaça va tancar l’any 1997, fa gairebé tres dècades. Però ja des d’abans es reivindicava la construcció d’una biblioteca pública pel barri, com la tenen a gairebé tots els barris de la ciutat. És evident que les autoritats s’ho van rumiar molt fins a decidir tirar endavant el projecte.

Seria just atribuir els mèrits ciutadans d’aquesta construcció, en primer lloc, a l’Associació Veïnal de Sarrià, que sempre ha liderat la reivindicació veïnal. Els mèrits polítics els podem repartir entre l’alcaldessa Ada Colau (2015-2023), la qual va decidir construir la biblioteca, i l’alcalde Xavier Trias, ja que va ser durant el seu mandat (2011-2015) que l’ajuntament va comprar el terreny per construir-la. I ara, amb la inauguració, l’alcalde Jaume Collboni s’ha emportat els aplaudiments. Són coses que en política passen sovint.

Però no tot han sigut flors i violes. Per no allargar aquest punt, centrarem la part negativa d’aquest comentari en la FavB (Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona), i més concretament en el seu directiu Juan Camilo Ramos, el qual quan fa uns anys va venir a visitar el nostre districte es va negar en rodó a donar suport a la reivindicació de la biblioteca. Alguns veïns presents en aquella reunió encara no ho hem paït.

Bé, el fet és que a Sarrià ja tenim una biblioteca pública, i n’estem satisfets. Un cop s’hagi fet el rodatge inicial, els seus gestors potser s’haurien de replantejar els horaris de l’equipament, i obrir-lo cada dia de la setmana, matins i tardes. Si per fer-ho cal destinar-hi més personal això no hauria de representar cap problema, ja que el titular de la biblioteca és la Diputació de Barcelona, una institució ben peculiar que, tot i que no la vota la ciutadania, disposa d’un gran pressupost.

Toca, doncs, un agraïment sincer als alcaldes mencionats per haver possibilitat que, després de tants anys, a partir d’ara Sarrià ja disposi de la biblioteca pública que tant necessitava. I els directius, socis i simpatitzants de La Veïnal i veïns en general de Sarrià és d’esperar que la gaudeixin, que ens ho tenim ben merescut. Al capdavall, la biblioteca l’han fet ells però l’hem pagat nosaltres.

El debat sobre el teletreball

(Article original publicat el 24/1/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2210, pàg. 2)

Durant el tancament generalitzat que hi va haver a l’època més dura de la pandèmia COVID-19 a moltes empreses es va popularitzar la pràctica del teletreball. Alguns ho anomenaven treball en remot, però aquest terme no m’acaba de fer el pes. Segurament, en unes circumstàncies tan excepcionals com aquelles, el fet de treballar des de casa podia tenir un sentit, encara que, òbviament, no tots els treballadors s’hi podien acollir. Per raons evidents el xofer un camió, el d’un taxi, el conductor d’un autobús urbà, el pilot d’un avió o un mosso de magatzem no poden acollir-se a l’opció del teletreball. Tampoc poden adaptar la seva tasca laboral al teletreball un cirurgià cardíac, un dentista o molts altres professionals.

Admeto sense reserves alguns avantatges del teletreball, però en el meu cas concret seria incapaç de fer la meva feina només connectant-me amb les persones mitjançant una freda pantalla d’ordinador. M’he dedicat sempre a parlar i, sobretot, a escoltar a proveïdors i clients de tot el món, i a partir d’aquestes converses he pogut tancar negocis a canvi d’una comissió. Però, per fer-ho, necessito veure en directe la cara i les mans dels meus interlocutors. Un gest seu, per mínim que sigui, em dona pistes de per on haig d’anar o com haig d’enfocar o reenfocar una negociació. A partir d’aquesta realitat, si per reunir-me presencialment amb ells he hagut d’agafar molts avions i viatjar per tot el món, ho he fet sense remordiments per la meva quota de contaminació acústica i atmosfèrica. Repeteixo, no nego alguns avantatges de les reunions en línia o en remot, però per fer segons que també hi veig unes dificultats insalvables.

Ara bé, tampoc comparteixo les moltes crítiques que rep el sistema de teletreball amb l’excusa que treballant a distància es perd productivitat. He treballat sovint amb la mediació d’agents a la comissió, i mai m’he preocupat per controlar els seus horaris i costums. Al meu entendre, més que la feina en si mateixa qui és molt o poc productiva és la persona que le du a terme. Així, una persona poc productiva ho serà igual asseguda vuit hores a la taula del despatx de la seva empresa o a casa seva, i una persona amb un grau de productivitat elevat ho acostuma a ser sempre i en qualsevol circumstància. En aquest sentit, entenc que és l’empresari qui realment l’ha d’encertar quan decideix quin perfil professional han de tenir els seus col·laboradors, i no s’ha de preocupar tant per la burocràcia antiga dels controls horaris o d’assistència.

Les clarisses de Pedralbes

 

Després de set segles ininterromputs de presència a Pedralbes i si un miracle d’última hora no ho impedeix, i no és sobrer parlar de miracles considerant el tema que estem tractant, les tres monges que encara queden al Monestir de Pedralbes marxaran a mitjan febrer, i el monestir quedarà buit.

Fa uns anys vaig tenir una conversa amb l’abadessa del monestir, que va morir l’any passat. Llavors el meu interès es va centrar a demanar-li el suport moral i públic de la comunitat i ella, molt amable, ens va donar el seu suport. El nostre objectiu era i continua sent que el monestir de Pedralbes torni a formar part del barri de Sarrià d’on no hauria d’haver sortit mai.

Hi ha molta gent que ignora que l’adscripció de Pedralbes al districte de les Corts va ser responsabilitat exclusiva de l’alcalde Pasqual Maragall, mitjançant un decret d’alcaldia que ell mateix va signar als anys vuitanta del segle passat. Amb aquell decret equivocat, el barri i el monestir de Pedralbes van deixar oficialment de formar part de Sarrià.

Ara els sarrianencs tenim, doncs, dos problemes els quals no són d’impossible resolució. Per tornar el Monestir de Pedralbes a Sarrià només cal que un alcalde valent esmeni l’error del seu antecessor i signi un decret que torni a modificar els límits entre Sarrià i les Corts. I per evitar que les monges marxin es necessitaria que altres monges s’incorporessin a la comunitat, i el Senyor Cardenal Arquebisbe de Barcelona segur que hi podria fer alguna cosa. A veure si es produeix el doble miracle.