(Article original publicat el 27/12/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2206, pàg. 2)
Sempre que sóc a Igualada constato que “tothom coneix algú que coneix algú” (l’entrecomillat no és meu, és d’A.Maresma, de VilaWeb). Igualada és una ciutat relativament petita, d’aquelles que els britànics defineixen com un lloc on ho pots trobar tot “in a walking distance”, on pots anar a peu a tot arreu. Aquesta característica la fa una ciutat força agradable.
Però això comporta, també, algun inconvenient. Quan tothom sap qui és qui i què fa cadascú, es perd part de la privacitat que trobes en ciutats més grans. Pots tenir un Lamborghini si vius a Igualada? És clar que sí. Però pots evitar que se sàpiga que tens un Lamborghini? Segur que no. Si et compres un Lamborghini, busques gaudir-lo amb discreció o busques, simplement, presumir d’un cotxe exclusiu? M’ho he preguntat sovint.
Igualada té problemes econòmics, com n’hi ha a tot arreu. Si l’ajuntament fa coses, aquestes s’han de pagar, i com que els diners no cauen del cel, les despeses i inversions municipals les han de pagar els igualadins. Amb una població de 42.000 habitants i un pressupost anual de 76 milions d’euros que inclou també les societats municipals i els organismes autònoms, això significa que a cada igualadí, també els nadons i jubilats, li pertoquen uns 1.800 euros/any. Cal no oblidar els interessos i l’amortització del deute municipal heretat de governs anteriors, que tard o d’hora s’han de pagar.
“Photo opportunity”. Abans els governants actuaven amb més discreció, però ara alguns polítics semblen buscar la foto per davant de tot. I ja no és només l’alcalde que surt contínuament a les xarxes socials i als mitjans locals sinó també el cap de l’oposició, al qual sembla que se li hagi encomanat aquesta dèria per un excessiu protagonisme fotogràfic. Surt a les fotos fins i tot traient pit d’algunes iniciatives municipals, com si ell també formés part de l’equip de govern; de vegades ho sembla. Alguns igualadins m’ho han comentat. No valoro estratègies electorals, només ho menciono.
En transport públic, es pot anar d’Igualada a Barcelona en tren i per carretera. El carrilet tarda a fer el trajecte igual que fa un segle, i amb això ja queda clara la nul·la importància que els responsables polítics donen al tren. Per carretera es tarda bastant menys, però el servei de La Hispano Igualadina —ara anomenada Monbus— deixa molt a desitjar. No hi ha setmana que no es publiquin queixes de tota mena, i d’alabances fa anys que no se’n llegeix cap. Quina administració hauria de posar fil a l’agulla?
Bon any i bons Reis!
