El relat del mentrestant

En qualsevol conflicte social, bèl·lic, polític, etc., tan important és saber qui acabarà guanyant la guerra, com qui està guanyant, provisionalment, la batalla temporal del relat mediàtic. Guanyar formalment un conflicte és bàsic, però guanyar el relat del mentrestant no deixa de ser també molt important. Ara ens trobem en el mentrestant, quan ni la derrota ni la victòria són definitives.

Els terroristes de Hamàs sempre posen l’excusa dels pobres palestins per justificar les seves malifetes criminals. Això els fa més simpàtics a ulls d’alguns, i més antipàtics a uns altres que miren més enllà de la punta del seu nas. El fet és que amb el final del creuer de la flotilla, tan ridícul com del tot previsible, Hamàs està guanyant la batalla del relat del mentrestant.

Molta gent que de bona fe defensa la flotilla de Hamàs ignora que qui ha finançat l’excursió marítima és, precisament, aquest grup terrorista. Molts es resisteixen a acceptar que l’enemic número 1 dels palestins és Hamàs. I també hi ha un gran desconeixement sobre l’objectiu final de Hamàs, que no és cap altre que la destrucció d’Israel.

Són realitats que sovint s’intenten amagar, no només per part dels terroristes sinó també per part de la premsa que els dóna suport. TV3 i Catalunya Ràdio són bons exemples d’aquesta manipulació continuada de la realitat. Sigui com sigui, de moment la batalla del relat l’estan guanyant els terroristes de Hamàs, és a dir, i això cal no oblidar-ho, els que van començar aquesta guerra demà farà dos anys.

Uns aclariments finals: no he defensat mai la carnisseria decidida pel govern d’Israel, però sí el dret dels jueus a existir. Tampoc no he defensat mai Hamàs, però sí el dret dels palestins a viure en pau, i això vol dir al marge de Hamàs. Defensar un poble, sigui Israel o Palestina, no significa necessàriament defensar els seus governants, i per entendre el conflicte cal evitar barrejar les coses.

Tot és teatre

Esperpent: Persona o cosa ridícula, extravagant (del diccionari.cat)

He viatjat força per molts països, però gairebé mai ho he fet com a turista sinó per feina. De vegades, quan ets lluny de casa et trobes amb situacions imprevisibles, algunes fins i tot perilloses. Ara mateix em ve al cap una vegada que em trobava a Nairobi fent una escala llarga anant cap a Sud-àfrica, i mentre era a Kenya es va produir un intent de cop d’estat. Tal com és habitual en aquests casos, el primer que van fer els colpistes va ser tancar l’aeroport, però després d’unes hores d’incertesa i alguna violència pels carrers, tot plegat va acabar en un no res. Uns quants dies més tard, de tornada a Europa vaig repetir escala a la mateixa ciutat, i la tranquil·litat era absoluta.

Ara bé, si conscientment decideixes viatjar a una zona conflictiva, una zona que està en guerra, estàs comprant molts números perquè t’acabi tocant el rebre. La flotilla de Thunberg, Colau i companyia, conscientment o no, van optar per anar a l’escenari d’una guerra la qual, aprofitem per recordar-ho, va començar Hamàs fa dos anys. L’excusa no declarada de la flotilla és ajudar als terroristes de Hamàs; l’excusa oficial, ajudar els palestins. Però tot plegat és teatre. Els nostres navegants només busquen la notorietat que els dóna sortir als diaris amb ves a saber quins foscos objectius.

El que s’ha publicat fins ara sobre les moltes incidències de la flotilla no deixa de ser esperpèntic. Això sí, els nostres navegants ja han gaudit d'unes quantes estades turístiques. Després de fer escala a diferents ports del Mediterrani, la setmana passada els pocs vaixells que continuen aquesta aventura van arribar a l’illa de Creta. Van triar bé, conec aquella illa i puc assegurar que és un lloc excel·lent per fer-hi una mica de turisme.

Però quan els nostres intrèpids navegants s’acosten a Israel a Ada Colau li ha agafat el cangueli, i ha demanat als governants del seu país que els protegeixin. I sempre preparat per ficar-se en jardins que no toquen, el president espanyol Sánchez ha decidit enviar un vaixell militar —equipat, per cert, amb armament israelià— a una zona en guerra per protegir els excursionistes. Sent continguts en la valoració tot plegat es pot qualificar d’esperpèntic. Ens podem fer una pregunta: algú amb dos dits de front es pot creure que, arribat el moment, els militars espanyols entraran en guerra contra Israel per defensar els nostres turistes? Tot és teatre.

(Article escrit el 26 de setembre; avui la situació pot haver canviat)

Societats precaritzades

(Article original publicat el XX/7/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 119/07-2025, pàg.22)

Encara que no ho admetin en públic o fins i tot diguin el contrari, són molts els polítics que aspiren a governar societats precaritzades. El seu ideal és una societat formada per ciutadans dependents dels poders públics. Una societat, això sí, on tothom pugui menjar un plat de bledes i tingui garantits uns serveis bàsics mínims, com la sanitat i l’ensenyament. A l’altra banda, els ciutadans capaços de treure’s les castanyes del foc sense els ajuts públics són més difícils de manipular.

Així, hi ha governants que tendeixen a normalitzar la precarietat laboral, a considerar correctes uns salaris baixos que ni tan sols permeten al treballador llogar un habitatge en condicions, i ja no parlem de formar una família i tenir fills. De vegades aquests polítics arriben a l’extrem de presentar l’estabilitat laboral com un premi, i no com un dret bàsic que haurien de tenir tots els treballadors.

Com més en precari es troben les societats, més fàcils són de manipular els ciutadans. Partint d’aquesta realitat, els governants s’han anat traient de la màniga tot un catàleg ampli de subvencions públiques, que és la gran eina que tenen els governs per fer creure la gent. Una gran preocupació de les persones que depenen de la subvenció pública és el temor a perdre-la. Saben que, si la perdessin, més d’un seria incapaç de tirar endavant.

A més a més, sense les subvencions públiques unes quantes entitats deixarien de ser econòmicament viables i haurien d’abaixar la persiana, i uns quants treballadors anirien a l’atur. A Sarrià en tenim algunes. Així que, arribat el moment de mostrar públicament la discrepància amb els governants, molta gent opta per callar.

L’error d’alguns polítics és associar l’èxit amb la riquesa, i com que amb els anys s’ha creat el relat pervers de considerar la riquesa molt mal vista socialment, per associació d’idees també tendeixen a criminalitzar l’èxit. Mort el gos, morta la ràbia. 

Un exemple entre molts: quan una promoció immobiliària anuncia la construcció de pisos de 70 metres que s’ofereixen a preus de mercat —al nostre barri de Sarrià n’hi ha unes quantes—, el món dels ciutadans subvencionats, o els aspirants a ser-ho, ho bateja com a pisos de luxe, amb les crítiques habituals als promotors, redactades, per cert, en el ridícul femení plural que se’ns intenta imposar fora de tota lògica.

Hi ha una falsa equació que sosté que un pobre, d’entrada, és una bona persona, mentre que a un ric sempre se l’ha de veure com un presumpte delinqüent. I de tant sentir-ho, molts ciutadans que per anar fent la viu-viu aspiren a ser subvencionats, acaben afegint-se al carro de les persones acrítiques amb el poder.

Ara bé, deixant de banda la ridiculesa d’aquesta falsa equació, sovint es passa per alt que qui es guanya bé la vida i se’n surt amb èxit és qui paga més impostos, uns impostos que serveixen, precisament, per ajudar els ciutadans que tenen més dificultats. Tothom sap que els diners de la caixa de les subvencions no cauen del cel, algú els hi ha posat abans. Se’n diu solidaritat fiscal.

La Travesia “El Río”

 

Aquest matí ha tingut lloc la travessia marítima de natació anomenada “El Río”, una competició popular que té la sortida a la platja Bajo el Risco, que es troba just a sota del Mirador del Río (de César Manrique), al nord de Lanzarote, una illa africana de sobirania espanyola. L’arribada es troba al sud de La Graciosa, a Caleta de Sebo, que és la “capital” de l’illa canària coneguda com la octava.

La distància recorreguda pels més de 500 nedadors inscrits —hi ha un numerus clausus fixat pels organitzadors de l’esdeveniment— és de 2.600 metres, però tenint en compte el corrent marítim que hi ha d'est a oest entre les dues illes (per això li diuen El Río), l’esforç per fer el recorregut és remarcable. Aquesta competició, ja del tot consolidada, té lloc cada any a finals de setembre, i la d’aquest any ha estat l’edició número 29. El guanyador d’aquest any ha tardat poc més de mitja hora en fer el recorregut. Tots els participants que han acabat la prova han tingut una medalla commemorativa.

Explico tot això perquè si alguna vegada us perdeu per Lanzarote i us sobra un dia que no sabeu què fer, l’opció d’anar a passar el dia a La Graciosa —no cal anar-hi nedant, el ferry que us porta d’una illa a l’altra tarda menys de mitja hora a fer el trajecte— és també una bona recomanació. La particularitat d’aquesta illa és que no hi ha res asfaltat, ni motos, ni cotxes; només bicicletes i uns pocs Land Rover que fan el servei de taxi.

Balanç d’un boicot ridícul

(Article original publicat el 19/9/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2244, pàg. 2)
 

Quan ja ha passat més de mig any des que algú va tenir la idea lluminosa de posar en marxa un boicot ridícul a la xarxa social Twitter/X, potser és el moment de fer una mica de balanç sobre què n’ha quedat de tot plegat. El boicot va ser patrocinat amb l’entusiasme que els caracteritza per alguns polítics d’esquerres, i aviat s’hi van afegir institucions públiques governades per la mateixa ideologia. Els usuaris habituals d’aquesta xarxa social recordem bé aquell episodi. Se’ns deia que, tant sí com no, calia deixar Twitter/X i passar-se a altres xarxes socials.

El motiu del boicot no estava gens justificat, però com que el promovia l’esquerra que ara mateix ens governa, la seva parròquia política, sempre obedient amb les directrius sorgides dels seus politburós ideològics, s’hi va apuntar de seguida. Així, polítics i institucions van deixar d’utilitzar la xarxa Twitter/X. En aquest sentit, cal recordar que a Sarrià, a Barcelona i a l’estat espanyol ara mateix hi governa el PSOE, un partit teòricament d’esquerres, tot i que en aquests territoris els socialistes no van guanyar les últimes eleccions.

Però de tancar-se comptes de Twitter/X, res de res. No se’n va tancar gairebé cap, simplement alguns polítics i algunes institucions van deixar d’utilitzar la xarxa, i els comptes van continuar oberts però adormits. Si més no, alguns van deixar d’emetre la seva propaganda, opinions i crítiques a la competència. I a veure-les venir, no fos cas que més endavant tot plegat quedés en un no res, es veiessin obligats a rectificar i decidissin tornar a utilitzar la xarxa social que té més visibilitat del món.

Però quin és el balanç després de poc més de mig any d’un ridícul boicot ideològic? És ben simple, no ha passat res. La majoria dels dirigents del món, de totes les ideologies, i no només els polítics, continuen usant la xarxa Twitter/X per publicar les seves opinions, crítiques i propostes. I aquells usuaris que, com jo, es volen informar sobre què diuen els manaires i els que aspiren a manar algun dia, continuem trobant aquesta informació al mateix lloc que la trobàvem abans, és a dir, a Twitter/X.

Sempre que aquesta acció estigui molt ben justificada, sóc partidari de boicotejar persones, empreses, institucions i xarxes socials. Però abans de patrocinar un boicot cal rumiar molt bé per què ho fas i quines possibilitats d’èxit pot acabar tenint aquesta acció. Per acabar fent el ridícul com han fet els patrocinadors del boicot infantil a Twitter/X, és molt millor abstenir-se.

Dos estats, d’acord, però com?

Hi ha una opinió molt estesa que defensa que la solució passa per dos estats, Israel i Palestina. Sense entrar en detalls hi podria estar d’acord. Dos estats no semblaria una mala opció, però, insisteixo, sempre que no profunditzem en els detalls. Ara bé, a banda d’aquesta opinió que fins i tot podria ser majoritària, tenim també els dos extrems més violents que per motius oposats discrepen d’aquest plantejament. Per una banda, a Israel hi ha qui no vol sentir parlar dels dos estats, i defensen que amb un únic estat, Israel, que acolli les dues comunitats, n’hi hauria d’haver prou. Un petit detall que no tothom coneix és que més d’un vint per cent de la població d’Israel és àrab, majoritàriament musulmans. El fet que siguin àrabs no els impedeix disposar d’un passaport israelià, dret a vot, representació al Parlament, etc. Segons les Lleis Bàsiques d’Israel, els àrabs tenen els mateixos drets que els jueus.

Però per part dels àrabs també hi ha qui està radicalment en contra de la solució dels dos estats. Aquest és el cas dels terroristes de Hamàs, els quals, no ho oblidem, no tenen com a objectiu la defensa dels pobres palestins sinó la desaparició d’Israel; és el mateix objectiu que té l’Iran i alguns països àrabs de la zona, que fins i tot el porten especificat en les seves constitucions. També és bo recordar que els grans enemics dels palestins no són els jueus sinó, precisament, els seus propis governants, és a dir, els terroristes i dictadors de Hamàs que governen Palestina.

Òbviament no m’agrada gens la deriva que ha anat agafant aquesta guerra, ni els innocents que hi deixen la vida cada dia. No pretenc tenir la vareta màgica de quina acabarà sent la solució del conflicte. Dit això, dic també que Israel té tot el dret a defensar-se dels atacs de Hamàs, el grup terrorista que va començar aquesta guerra el 7 d’octubre del 2023, el mes que ve farà dos anys. A ningú se li escapa que si Israel no es defensés acabaria desapareixent. Sortosament, es dóna el cas que els jueus tenen molt clara la seva voluntat de supervivència, i sempre que els ataquin, respondran. No tindria cap sentit que es quedessin de braços plegats.

Tardà treu el cap a Madrid... mentre ER va perdent pistonada

La Vanguardia va publicar ahir una enquesta sobre com quedarien distribuïts els escons del Parlament si ara es convoquessin eleccions. Però a gairebé tres anys d’anar a votar, es tracta d’un exercici de ciència-ficció. En tres anys poden passar tantes coses que ho poden canviar tot. Ara bé, ja que tenim l’enquesta, diguem-ne alguna cosa. Em sorprèn molt el bon resultat atribuït a ER, amb una xifra d’escons que al meu entendre està interessadament molt cuinada a l’alça.

Dues consideracions. La primera: mentre els independentistes no siguin capaços d’entendre que en política les coses s’han de fer per l’ordre natural, no anirem enlloc. Cal tenir clar que primer és la independència i, un cop aconseguida, ja decidirem cada quatre anys quin model de societat volem. Per aquest ordre. La segona consideració: ER sempre ha presumit de ser un partit net i sense corrupció, però després de l’escàndol de la DGAIA ja no ho podran dir mai més. Ara estan empastifats, ja veurem què diuen els tribunals.

Les persones i els partits tenen tot el dret a canviar d’objectius. D’uns anys ençà el politburó d’ER està fent aquest canvi, però els seus dirigents no ho admeten en públic sinó que el van aplicant de mica en mica, amb discreció i sense fer soroll, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. En aquesta tasca el jubilat Tardà sempre ajuda.

Els entesos en demoscòpia electoral ens diuen que ER ha perdut el suport de dos terços dels votants que optaven per aquest partit no fa gaires anys, quan es declarava inequívocament independentista i no se li coneixien episodis de corrupció. Avui en dia, però, la major part del suport electoral d’ER prové de persones que literalment viuen del partit i dels càrrecs públics i parapúblics que en depenen.

Podríem parlar de Junqueras, però, últimament, quan parla mai saps si diu blanc, o diu negre, o no diu res. Els seus, però, ja l’han jutjat, i la meitat de la militància li ha girat l’esquena. És per això que opto per centrar-me en el jubilat Tardà. No tinc cap dubte que Tardà encara és d’esquerres, però, escoltant-lo, cada dia estic menys segur que sigui independentista. Només ell sap el joc d’interessos que es porta entre mans.

Fins no fa gaire Tardà era la bèstia negra dels mitjans estatals de Madrid, però ara tothom el convida a dir-hi la seva, li obren les portes i el reben amb els braços oberts; ja el consideren un dels seus. Ara que Tardà sembla donar la màxima prioritat a una Espanya d’esquerres, i deixa els interessos de Catalunya aparcats a la cuneta en espera de temps millors, a Madrid se l’escolten molt més que abans. Mentrestant, ER va perdent pistonada.

Mongat no vol visitants

Mongat no té interès a facilitar les visites dels forasters. Hi he hagut d’anar deu vegades en els últims dos mesos, i a l’hora de pagar la zona blava on deixo el cotxe, no ho puc fer, ja que el sistema no permet que es faci servir la targeta ni el pagament en efectiu. Només es pot fer amb una aplicació de mòbil, donant per fet que el visitant està obligat a portar-ne un.

Un dia un cotxe de la policia local aparcava a la zona on tenia el meu, i en sortir els dos agents amb l’entrepà a la mà —anaven a esmorzar al bar del davant— els vaig preguntar com podia pagar la zona blava en efectiu o amb targeta. Em van respondre el que he explicat abans, advertint-me que si no pagava amb l’aplicació em multarien, no ells, que en aquella zona entre la carretera i el tren no hi intervenen, però sí que ho faria el vigilant d’aquell espai quan s’acostés a controlar que tothom pagués.

Sortosament, hi ha altres llocs on pots deixar el cotxe sense aquests inconvenients. Els comerciants montgatins s’ho perden.

Miquel Saumell

(carta publicada el 17/9/2025 a La Vanguardia)

Capitalisme, comunisme i comunicació

(Article original publicat el 5/9/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2242, pàg. 2)

Als llocs on hi ha premsa lliure i els lectors poden triar què volen llegir, on cada diari té la seva línia editorial, un mateix esdeveniment es pot explicar de moltes maneres. A Espanya no és el mateix llegir El País que La Razón, i parlant del diari La Razón potser algú ignora que és un diari de capital català i amb direcció catalana, tot i que fet a Madrid. A Catalunya tenim de tot.

Abans d’existir Internet, sempre que era a Hong Kong donava una ullada al South China Morning Post, un diari que molt d’hora al matí em passaven per sota la porta de l’habitació de l’hotel. Un bon diari que llavors no tenia interferències polítiques dels governants comunistes de Beijing.

Avui, per saber què vol transmetre el Partit Comunista de la Xina, em miro el Global Times. Sé molt bé que no llegiré la veritat, però si més no coneixeré la veritat oficial que, sense cap mena de dubte, també defensaran els meus interlocutors xinesos. No és cap secret que si un xinés vol triomfar en qualsevol àmbit d’aquella societat, també a l’empresa privada, resulta gairebé imprescindible tenir el carnet del partit comunista a la butxaca.

Comunisme capitalista no és un oxímoron. Quan aterres a la Xina et trobes el comunisme de partit únic més capitalista del planeta; salvant les distàncies, que són moltes, potser empatats amb el Vietnam. Però deixant de banda la prohibició d’importants llibertats individuals i col·lectives, econòmicament no els va gens malament. Amb la discreció que els caracteritza, els xinesos ja juguen a la primera divisió del món global, i d’aquí uns quants anys el Vietnam també n’acabarà formant part.

Cuba ha fet alguns intents per combinar la ideologia comunista amb una certa llibertat d’empresa. Però no se n’han sortit. Els dirigents polítics cubans, des dels germans Castro fins al dictador actual, Miguel Mario Díaz-Canel, per sobre del benestar dels seus ciutadans sempre han imposat amb mà de ferro la seva tronada ideologia. I tot i el que explica el Granma, el diari amb menys credibilitat d’Amèrica, Cuba és un país trinxat. Milions de cubans voten amb els peus i van abandonant aquella illa buscant millors horitzons.

A casa nostra passa una cosa sorprenent. Utilitzant unes sigles polítiques canviants, els comunistes encara mantenen una petita però fidel clientela. Intueixo que la majoria dels seus votants no ha viatjat gaire per veure amb els seus propis ulls que passa allà on encara governen els seus camarades. Amb uns quants dies a Cuba en tindrien prou per baixar de la figuera.

Reescriure la història

Hem crescut escoltant el fals relat que sosté que quan al segle XV Espanya va descobrir Amèrica tot van ser flors i violes, i que els conquistadors espanyols van incorporar a aquells territoris la nostra civilització i altres avantatges. Ara bé, en aquest relat mai es mencionen les contrapartides, i a partir d’una falsedat ensucrada han anat sorgint expressions ridícules com allò de la madre patria. Però tots sabem que quan els espanyols van arribar a Amèrica els conquistadors es van dedicar a espoliar aquells territoris, i a carregar-se les seves llengües i la seva cultura.

Darrerament, tant des d’Espanya com també per part de les excolònies, han anat sorgint veus discrepants amb el relat oficial. I encara que s’hagi tardat més de cinc-cents anys a qüestionar en veu alta les actuacions dels descobridors peninsulars, és molt positiu que es comenci a parlar de la gran violència que el descobriment portava implícita. Mai és tard per explicar la veritat, ni per fer pedagogia.

Sense pretendre tallar tots els conquistadors pel mateix patró, el fet és que les coses no van ser tan exemplars com se’ns ha explicat. Si es volgués arrodonir el revisionisme històric en clau senyorívola, els governants espanyols d’ara, com a successors dels governants que hi havia fa mig mil·lenni, haurien de disculpar-se oficialment i oferir compensacions. Però tots sabem que això no passarà, ja que els espanyols són massa orgullosos per acceptar les seves culpes i demanar perdó. A Catalunya no ens han d’explicar res, ja que de patir actituds similars de la que encara és la nostra metròpoli en sabem molt.

La Diada en cinc tuits

Vaig resumir la Diada d’ahir publicant aquests cinc tuits en el meu compte x.com/miquelsaumell:

1/ Bona Diada nacional de Catalunya! Ara bé, diguin el que diguin els mitjans públics catalans (TV3 i Catràdio) i els privats (Ara, El Periódico, El Punt Avui, La Vanguardia, RAC1, etc.), avui no es mesura el suport de la ciutadania a l'independentisme; això ja va quedar 100% clar l'1/10/2017.

2/ No sóc de manifestar-me al carrer, però voto sempre que toca. Poso TV3 un moment i la tertulianada està molt centrada en les presències i absències de polítics a la manifestació de Barcelona, i a partir d'aquí treuen conclusions interessades. Una tal Milagros Pérez (PSOE) fa cara de satisfeta.

3/ Xifra oficial de la manifestació de Barcelona: segons la Guàrdia Urbana de Barcelona (PSOE) només 28.000 persones. El regidor que controla la policia, Albert Batlle, fa bé la seva feina. Però tots sabem que les independències les fan els votants, no els manifestants. Cal no oblidar-ho.

4/ El suport a la independència no és mesura amb enquestes o amb manifestants al carrer sinó amb els vots dipositats a les urnes. És a dir, amb democràcia. Això ja es va fer l'1 d'octubre del 2017. Vam votar massivament a favor d'una Catalunya independent. No maregeu més la perdiu.

5/ L'editorial de La Vanguardia d'avui defineix l'objectiu d'una Catalunya independent com a objetivos inalcanzables. Estic tan segur que els Godó així ho creuen com que altres, precisament la majoria dels catalans que vam guanyar el referèndum del 2017, creiem el contrari.

Coses que no m’acaben de fer el pes

Les persones incapaces de demanar les coses per favor i de donar les gràcies quan toca fer-ho; els cossos humans excessivament tunejats amb pírcings, els cabells pintats de blau, de taronja, de verd o a franges, els tatuatges en general exceptuant aquells tan petits i discrets que no criden l’atenció, les mans amb cadascuna de les ungles pintades d’un color diferent, etc., i tot això especialment dedicat a les persones que treballen de cara al públic, on no tot val; les motos i els cotxes amb els tubs d’escapament tunejats que només busquen fer més soroll del compte; els cotxes amb motor dièsel, per la contaminació extra que generen; els mossos d'esquadra i els policies locals que d’entrada es dirigeixen als ciutadans en castellà; els vols de Ryanair; els (ir)responsables del desgavell de Rodalies; els patinets i les bicis que no porten llums al davant, ni al darrere, ni matrícula; les bicis que porten un, dos o més nens com a passatgers, generant una conducció perillosament inestable; el carril bici de la Via Augusta de Barcelona, des de Ganduxer fins a la plaça Borràs; els venedors que se t’adrecen anomenant-te caballero; l’atribució generalitzada del mot feixista dirigida a tothom que discrepi; l’atribució generalitzada del mot comunista dirigida a tothom que discrepi; els crítics amb determinats polítics i partits polítics que admeten alegrement que ni tan sols s’han llegit els estatuts ni els programes electorals de les organitzacions criticades, ni tenen cap intenció de fer-ho; les corresponsalies ideològiques antijueves dels mitjans públics catalans —TV3 i Catràdio—, molt especialment els que treballen a l’Orient Mitjà; els polítics catalans que es declaraven independentistes i el temps ens ha demostrat que ni ho eren abans ni ho són ara; la feina que fan molts dels jutges de la cúpula judicial espanyola; molts informes de l’UCO (GC); els botiguers i cambrers que et contesten en castellà podent-ho fer en català, o els que per justificar que no et responguin en català utilitzin aquell argument tan simpàtic es que estamos en España; els sindicalistes que sense haver treballat mai a l’economia productiva intenten alliçonar als empresaris; les persones que criden massa i els maleducats en general; i moltes coses i situacions més que deixarem per un altre dia.

La mandra és una mala consellera

He tractat amb petits empresaris, clients meus, els quals en algun moment se m’han queixat que els seus clients no els trucaven ni els visitaven, i posaven aquesta pobra excusa per justificar la davallada de les vendes de la seva empresa i, de retruc, que no em compressin a mi. En casos així, la meva resposta sempre ha sigut molt clara. No has d’esperar que et truqui el client, és el proveïdor qui ha de trucar al client, qui ha d’agafar el cotxe o l’avió i anar a visitar-lo allà on sigui per intentar convèncer-lo. Vendre no és gens fàcil, i el negoci mai arriba sol, ets tu qui t’ho has de treballar, trucant, viatjant, insistint i no donant mai una operació per perduda, per més difícil que sembli. El negoci mai arriba sol, i la mandra és una mala consellera. Actuant amb aquest convenciment, tard o d’hora acabes collint els fruits del teu esforç; si més no, aquesta ha sigut la meva experiència.

Justícia polititzada

Alguns defensem la tesi que, a Espanya, la justícia, incloent-hi el sistema d’accés dels jutges a la cúpula judicial i el seu funcionament posterior, s’ha anat degradant fins a transformar-se en un estadi més de la política bruta. Separació de poders? En teoria existeix, a la pràctica gairebé no n’hi ha. Tothom ho sap i molts se’n queixen, però que es faci política des del món judicial és precisament l’objectiu d’alguns polítics.

Aquí també hi podríem aplicar allò que fa uns quants segles va proclamar el Conde Duque de Olivares: "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Tothom veu que molts jutges fan política (se consigue el efecto), però els seus protagonistes, els jutges, ho neguen descaradament (sin que se note el cuidado).

Molts jutges de la cúpula judicial espanyola fan política precisament perquè tots ells han accedit al càrrec gràcies a la decisió presa pels partits polítics. A partir d’aquí, alguns jutges actuen políticament sense amagar-se’n, com una forma d’agraïment al partit que els ha nomenat. Altres intenten dissimular la seva dependència política, però el tuf partidista de les seves resolucions judicials és similar.

El president espanyol Sánchez s’ha queixat que la seva família pateix les conseqüències de la justícia polititzada. Sánchez disposa d’altaveus i se’n pot queixar en públic. Me’l crec, i ben fet que fa de denunciar-ho. Ara bé, sempre que la justícia polititzada ha perjudicat l’independentisme català, Sánchez ha callat. Per tant, repeteixo, a Sánchez me’l crec, però la seva situació em genera la mateixa manca de solidaritat que demostra ell amb els catalans que també pateixen la justícia polititzada.

Fills

Durant molts anys a la Xina les parelles només podien tenir un fill (o filla). Si en tenien més d’un, el govern els castigava. Ara ja se’n poden tenir dos sense problemes, això sí, sempre que els pares els puguin mantenir. En aquest aspecte concret, el de la llibertat individual per formar una família, els xinesos han avançat força.
 
A casa nostra, en canvi, el nombre de fills per parella s’ha reduït molt. Avui en dia, o no se’n té cap o se’n té només un. I tenir-ne més de dos ja és per nota. Els motius de la nostra baixa natalitat són diversos i, en primer lloc, hi podríem posar el baix poder adquisitiu dels baixos salaris que es paguen avui en dia.
 
Pertanyo a una família molt nombrosa. Tinc molts germans, i tinc més de dos fills. Per tant, oficialment, famílies nombroses. Però mai he pensat en el pagament de les pensions per decidir constituir una família nombrosa, tot i que de vegades penso que també en aquest aspecte social compleixo de sobres.
 
Hi ha qui té molt clar que no vol tenir fills, i cadascú deu tenir els seus motius per prendre aquesta decisió, i s'han de respectar. Hi ha, també, qui prefereix tenir un gos a tenir fills. Tenir un gos surt bastant més bé de preu que tenir fills, i les responsabilitats que has d'assumir quan poses un gos a la teva vida són inferiors.

La foto de la vergonya

 

Les formes i l’escenificació són molt importants en política, i de vegades ho són tant com els assumptes a tractar. Aquesta foto de fa uns dies, molt ben triada i distribuïda per la Casa Blanca, ha estat publicada en diaris de tot el món. La imatge diu molt més del que pot semblar a primera vista. Es podria fàcilment associar amb una classe de pàrvuls, amb el mestre de cara i situat en un pla més elevat que els seus alumnes els quals, molt atents i obedients, hi apareixen d’esquena, asseguts en cadires més petites. Qui mana, mana, i tot el protagonisme queda reservat al mestre. És la foto de la vergonya, un escenari-trampa molt ben preparat per a un nou intent d’humiliació pública dels dirigents europeus per part de Donald Trump, el president dels Estats Units. Constatant, una vegada més, la trista realitat de la submissió europea, cada dia està més clar que Ucraïna té totes les de perdre. Així, els dirigents dels Estats Units i de Rússia, sense la intervenció de l’ucraïnès Zelenski, discutiran el calendari i l’abast de la pèrdua ucraïnesa, mentre que en el context internacional torna a quedar clar que Europa cada dia hi pinta menys. Necessitem nous lideratges amb urgència. A Catalunya, és clar que sí, però també a Europa. Aquí i allà estem en males mans.

Quan s’acaba l’agost

A l’agost el barri de Sarrià queda buit de gent, buit de cotxes, motos, patinets i bicis d’una, dues i fins a tres places, les quals, òbviament, circulen sense matrícula ni assegurança —alguns sostenen que exigir-ho no seria prou progressista—. Sarrià, a l’agost, s’ha quedat buit de sorolls i gairebé sense botigues, ja que la majoria estan tancades. Això sí, sempre es pot baixar fins al refugi climàtic d’El Tall Anglès, tot i que aquest no ha sigut mai el meu esport preferit. També pots anar als grans supermercats que obren cada dia, així com a les moltes botigues de l’Illa Diagonal, però el consumisme tampoc forma part de les prioritats d’aquest comentarista.

El fet és que a l’agost, com passa cada any, la gent fuig de la ciutat, la gent marxa allà on sigui. La qüestió és marxar. I ara que s’acaba l’agost, la gent torna. Se’ns explica, insistentment, que hi ha molta precarietat laboral, i que els que tenen la sort de tenir feina acostumen a cobrar sous de cal justet. Totes dues afirmacions són certes. El fet és que, amb la cartera més buida que plena, arriba l’agost i gairebé tothom marxa. En cotxe o en moto, en tren, en vaixell o en avió de baix cost, que mentre no ens ampliïn l’aeroport aquesta és l’oferta majoritària que tenim a Barcelona. Ara bé, molts ens preguntem com s’ho fan. Potser a còpia d'esprémer la Visa sense rumiar gaire? Chi lo sa! Diuen que qui dia passa any empeny, i quan arribi el setembre ja en parlarem.

Sigui com sigui, la rentrée de finals d’agost és també un senyal positiu per a uns pocs. A partir de demà començaran a marxar els veïns que a l’agost, buscant evitar les típiques cues i aglomeracions que es formen a l’estiu, s’han quedat solidàriament a Sarrià. A partir de setembre pots anar als mateixos llocs que aniries a l’agost però sense els molts inconvenients estiuencs, i sense patir per trobar taula als restaurants. I, tot plegat, amb una temperatura molt més agradable i a uns preus força més moderats.

Avui toca desitjar una bona tornada a tots els que han passat l’agost lluny de Sarrià, i unes bones vacances als privilegiats que les comencen demà.

A Madrid no cal parlar en català

(Article original publicat el 22/8/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2240, pàg. 2)
 
L’exigència de poder parlar en català al Parlament espanyol no deixa de ser una manera sibil·lina d’admetre, potser de manera poc conscient, que el futur de Catalunya continuarà estant vinculat a Espanya. És com un premi perquè ens quedem. Un català no hauria de perdre el temps demanant permís a la metròpoli per poder parlar en català a Madrid. Sóc ben conscient, però, que si no segueixes la línia oficial marcada des de Catalunya corres el risc que et titllin d’allò que no ets: si no ets dels meus, segur que ets dels altres. Dit això, el comentari d’avui potser no agradarà als independentistes.

A Catalunya, l’ús del català l’hem de defensar amb tots els mitjans que tenim al nostre abast incloent, si cal, els menys amables. La nostra llengua l’hem de defensar nosaltres; si no ho fem, ni els espanyols ni ningú ens faran aquesta feina. Aquesta defensa pot implicar que ens hàgim de posar impertinents, sense caure en la mala educació. Des de l’unionisme, se’ns vol convèncer amb el discurs bonista, però aquest discurs ja no resulta creïble. Quan se’ns maltracta lingüísticament els catalans ens hem de quadrar, i actuar amb tota la contundència que calgui. I si això vol dir marxar d’un restaurant o d’una botiga perquè lingüísticament no se’ns tracta amb correcció, es fa i no passa res. Tenim molts establiments per triar on entrem.

Cal exercir el dret a boicotejar a qui ens maltracti. A Catalunya no és acceptable que una entitat o un negoci que necessitin personal per treballar de cara el públic contractin persones analfabetes en català. Si t’hi trobes, boicot. I si els responsables no ho volen entendre, ja ho aniran entenent quan vegin que perden clientela. 

Parlem ara de l’ús del català a Madrid, sense perdre de vista que quan Catalunya sigui independent, a Espanya el català no tindrà raó de ser, com tampoc la té el francès. A París es parla francès, a Milà es parla italià, a Porto es parla portuguès i a Catalunya es parla català. I amb la mateixa normalitat, a la monolingüista Madrid es parla castellà. No intentem imposar allò que ens molesta que ens imposin aquí.

No cal gastar energies per poder parlar en català a Madrid, ni al Congreso, ni al Senado, ni enlloc. Estic en contra de comprar el relat autonòmic que representa que els espanyols ens fan el favor de permetre’ns parlar una estoneta en català. Oblidem-nos d’Espanya i centrem-nos en Catalunya. Fem les lleis que calguin per obligar a conèixer el català a tota persona que visqui a Catalunya i cobri del pressupost públic.

Tenir aire condicionat no és de dretes

El debat que s’ha obert a França aquest estiu és sobre l’ús de l’aire condicionat (AC). Al país veí només el 7% dels habitatges disposen d’AC, així que són ben pocs els francesos que en gaudeixen. La majoria que opta per no tenir-ne al·lega tant raons mediambientals com el cost energètic que suposa.

S’ha de dir que, a França, de dies de calor extrema n’hi ha pocs, i molts francesos pensen que fer una inversió important per utilitzar-la pocs dies l’any no els surt a compte. Però la poca utilització no és sempre un argument prou potent. A la Cerdanya del sud, la nostra, hi ha moltes segones residències que amb prou feines es fan servir dues setmanes l’any, i la resta de l’any estan buides. Són pobles fantasma.

Si la notícia de l’AC la llegeixes al diari Libération ja saps què en pots esperar, i si la notícia la comenta un polític d’esquerres, el minso 7% potser encara li semblarà massa. Encara que sigui entre línies, l’ecologisme d’esquerres té tendència a associar l’AC amb les persones de dretes. A França, com aquí, també trobes gent amb plantejaments equivocats molt simples. Però disposar d’AC a casa no és de dretes ni d’esquerres sinó, simplement, el dret que tenim els ciutadans a gaudir d’un benestar climàtic raonable. 

A casa tenim l’AC programat a 22°, de manera que l’estança queda aclimatada a uns 24/25°, i amb molta menys humitat que al carrer. Això queda lluny dels consells ecològics dels comunaires que, directament o indirecta, fa deu anys que governen Barcelona. Els polítics d'esquerres que gaudeixen donant consells tot sovint també s’equivoquen.

El passaport

 

Motius professionals m’han portat a viatjar per tot el món i tractar amb gent de tota mena. Aviat vaig poder observar que alguns dels meus interlocutors viatjaven amb més d’un passaport. Per entrar a segons quins països n’utilitzaven un, i per altres destinacions en mostraven un altre. El motiu d’aquesta duplicitat és fàcil d’entendre. No pots pretendre entrar a Israel sense problemes si quan hi arribes mostres un passaport amb segells d’entrada a països enemics d’Israel, que són gairebé tots els del seu entorn geogràfic. Pel mateix motiu, no pots entrar a Teheran mostrant un passaport que denoti que viatges sovint a Tel-Aviv. Abans de la caiguda del Mur de Berlín i de l’enfonsament del comunisme (1989), si no volies perdre temps als aeroports necessitaves un passaport per entrar als paradisos comunistes —així els definien alguns dels seus propagandistes, que parlaven més d’oïdes que d’experiències pràctiques—, i un altre per moure’t pels països democràtics. Per cert, si s’han obtingut legalment enlloc està escrit que sigui delicte viatjar amb més d’un passaport, tot i que per raons òbvies no és aconsellable mostrar-los alhora.

Només en efectiu

Sovint et trobes amb establiments comercials que tenen a la porta un cartell que demana el pagament en efectiu pels productes i serveis que comercialitzen. I ara que molta gent ja s’ha acostumat a anar pel món sense tocar bitllets, també comencem a veure que alguns restaurants exigeixin el pagament en efectiu. Si m’avisen abans, no tinc cap problema. El comerciant sap millor que ningú com ha de gestionar el seu negoci i si li convé oferir aquest servei a la clientela. I el client potencial sempre té la llibertat d’entrar-hi o no. Llibertat per a tothom sempre i en qualsevol circumstància, és clar que sí.

L’últim cas que m’he trobat ha sigut fa pocs dies en una petita empresa de lloguer de cotxes. El dia abans de recollir el vehicle contractat em van trucar per recordar-me que el lloguer el cobraven per avançat, tal com és habitual en aquests negocis, i com qui no vol la cosa hi van afegir que el pagament, de més de cinc-cents euros, havia de ser necessàriament en efectiu. Bitllets de banc sí, Bizum i targetes de crèdit i dèbit, no. A ningú el sorprendrà que l’exigència de cobrar en efectiu no surti a la pàgina web.

I a partir d’aquestes realitats, les conclusions són lliures. Els benpensants potser només conclouen que el comerciant es vol estalviar les comissions bancàries. Els malpensats és possible que vagin una mica més enllà.

No tots els espanyols són iguals

(Article original publicat el 8/8/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2238, pàg. 2)
 
Costarà trobar un ciutadà unionista que estigui disposat a acceptar que no tots els espanyols són iguals, tot i que la desigualtat entre espanyols és una realitat inqüestionable. No ho és perquè ho digui l’autor d’aquest comentari, sinó perquè així ho estableix la, per a alguns, sacrosanta Constitución Española, aquella llei que els unionistes tant diuen defensar. Doncs sí, la Carta Magna estableix que no tots els espanyols són legalment iguals, ni ho són tots els territoris que conformen l’estat.

No només és el cas dels habitants dels territoris forals d’Euskadi i Navarra, els quals tenen uns avantatges fiscals que sempre es posen d’exemple per explicar una situació avantatjosa i ben diferent de la vigent en altres territoris de l’estat. Històricament, els governs basc i navarrès recapten el cent per cent dels impostos i, un cop disposen dels diners, en transfereixen a Espanya una petita part (el cupo) acordada prèviament.

Posats a detallar més diferències entre ciutadans i territoris d’Espanya, podríem citar també Catalunya, les Illes Balears i les Illes Canàries, i soc conscient que em deixo altres territoris singulars. Així, tal com estableix una llei orgànica espanyola, Catalunya té una llengua pròpia que no és el castellà. A més, Catalunya s’ocupa de gestionar les seves presons, la seva policia incloent el control del trànsit, i un munt de responsabilitats més que en altres territoris de l’estat estan centralitzades.

Els ciutadans balears i els canaris també gaudeixen de peculiaritats econòmiques i fiscals. Així, quan un ciutadà català va a Menorca o a Lanzarote, ha de pagar el bitllet aeri sencer, i no són gens barats. En canvi, quan un balear o un canari viatgen fora de les seves illes només paguen el 25% del cost del bitllet; l’estalvi és molt important. Per acabar-ho d’arrodonir, a les Canàries no existeix l’IVA, sinó un impost específic molt més raonable, l’IGIC.

Així, per més que alguns insisteixin en la igualtat entre espanyols, a l’hora de la veritat i a l’hora de rascar-se la butxaca no tots els espanyols són iguals, ni tenen els mateixos drets, ni els mateixos deures. Tots recordem els crits de A por ellos! dels armats espanyols enviats a Catalunya l’any 2017, amb ordres precises d’agredir ciutadans catalans pel sol fet de voler votar, una situació impensable en qualsevol país democràtic del nostre entorn. Per cert, els delictes d’aquells uniformats embogits ja han estat amnistiats, mentre molts dels catalans agredits encara esperen que se’ls apliqui l’amnistia.

La lliçó d’una OPA hostil fracassada

Fa setze mesos el banc BBVA va presentar una OPA hostil contra el Banc Sabadell. Segons el diccionari, l’adjectiu hostil té dues accepcions: 1/ Propi d’un enemic, que mostra la disposició d’un enemic. 2/ Inspirat per un enemic. Ho podríem completar dient que una actitud hostil és contrària a una actitud amable o amigable.

En el món dels negocis no és recomanable mostrar prepotència ni hostilitat cap al teu interlocutor. No costa gaire d’entendre que tu no pots entrar en una botiga que saps que funciona molt bé dient que t’has proposat comprar-la, tant si als seus propietaris els agrada la idea de vendre el negoci com si no tenen gens d'interès per desprendre-se’n.

Doncs bé, això és el que ha passat amb la proposta hostil que la direcció prepotent del banc BBVA va presentar contra els milers d’accionistes del Banc Sabadell. La reacció més previsible del banc opat exigeix defensar-se del banc opador amb tots els mitjans al seu abast. Això és el que ha estat fent el Sabadell.

L’OPA ha fracassat, i això és bo pel Sabadell i també pel país. El BBVA no va voler entendre que els interessos del Sabadell no coincideixen amb els seus. Al marge de l’activitat bancària clàssica, hi ha unes determinades maneres de fer del Sabadell, també en clau país, que el BBVA no ha sabut o no ha volgut valorar. No és només un tema de diners, sinó de sensibilitats; la ridícula campanya de propaganda del BBVA en defensa de l’OPA n’és un bon exemple.

Resulta irrellevant que els clients, sindicats, patronals, partits polítics i els governs català, espanyol i europeu s’hagin posicionat a favor o en contra de l’OPA. Òbviament, tothom té dret a opinar, però la decisió final de vendre un negoci només és en mans dels seus propietaris, i aquests han dit ben clar que no volen vendre el banc.

Els col·locodrems dels partits

En un règim polític amb moltes mancances com el que tenim a Catalunya, els ciutadans paguem dos tipus d’institucions polítiques: les que formalment són democràtiques, és a dir, les que votem els ciutadans, i les que ni ho són ni les votem. Els nostres polítics s’omplen la boca sobre la necessitat d’establir vegueries d’elecció popular i democràtica, però a l’hora de la veritat defensen les províncies, unes institucions obsoletes i prescindibles que no voten els ciutadans. 

Institucions formalment democràtiques són aquelles les composicions de les quals decidim els ciutadans cada quatre anys mitjançant el nostre vot: el Parlament, d’on surt el president de la Generalitat, i els ajuntaments, d’on surten els 948 alcaldes que hi ha a Catalunya. Institucions no democràtiques, les que anomeno els col·locodrems dels partits, són aquelles que no votem mai, i que s’omplen de personatges col·locats pels partits; per exemple, les diputacions i els consells comarcals.

En haver passat pel sedàs d’unes eleccions, els polítics de les institucions democràtiques (diputats del Parlament i regidors dels ajuntaments) poden presumir de tenir el suport democràtic de la ciutadania. En canvi, els polítics que omplen les diputacions i els consells comarcals només tenen el suport del secretari d’organització del seu partit, és a dir, de la persona que els ha col·locat allà. Per això els anomeno col·locodrems.

Per eliminar els col·locodrems tindríem una solució ben fàcil: tancar-los o, si legalment no es poden tancar, deixar-los reduïts a un despatxet amb un telèfon, i traspassar a la Generalitat i als ajuntaments les atribucions que tenen ara. D’aquesta manera eliminaríem dues administracions que no votem, suprimiríem una burocràcia del tot prescindible així com les moltes despeses associades.

Hi ha, però, un petit inconvenient: mentre ens estalviaríem milers de sous públics, uns diners que es podrien utilitzar, per exemple, per construir habitatge públic destinat al lloguer, i això seria molt positiu per a la societat, milers de polítics i funcionaris adscrits a aquestes administracions es trobarien de cop i volta a la cua de l’atur. És per això que els partits no volen ni sentir parlar d’eliminar aquestes institucions, ja que tots viuen de la seva existència.

Gaza, cinc preguntes incòmodes

1/ Per què aquí s’amaga —en societats periodísticament més serioses que la nostra sí que ho expliquen— que l’organisme encarregat de comptabilitzar els morts i ferits de la guerra de Gaza és dirigit per Hamàs, és a dir, per l’organització terrorista que el 7 d’octubre del 2023 va iniciar l’etapa més cruenta del conflicte araboisraelià, amb la matança més gran de jueus —la gran majoria civils— des de l’Holocaust?

2/ Per què organitzacions globals com diversos organismes de l'ONU, la Creu Roja, etc., i locals com la Generalitat, molts ajuntaments, TV3, Catràdio, RAC1, etc., no objecten mai i donen per bona una xifra de morts no auditada per un organisme mínimament neutral?

3/ Per què els nens petits que passen fam i que ens mostren les televisions com a demostració dels excessos de la guerra sempre estan envoltats de persones adultes que pel seu aspecte no sembla que en passin gens, de fam?

4/ Per què les manifestacions de protesta que tenen lloc a Gaza contra aquesta guerra estan formades exclusivament per homes que pel seu aspecte saludable tampoc sembla que passin fam?

5/ Per què determinada premsa equipara els il·legítims interessos terroristes de Hamàs amb els legítims interessos polítics dels palestins, quan és ben sabut que Hamàs és l’enemic número 1 dels palestins?

Castells vs. Cuadras

(Article original publicat el 25/7/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2236, pàg. 2)
 
El director de La Veu de l’Anoia va publicar recentment una entrevista llarga (tres pàgines, dues fotos) a l’alcalde d’Igualada, Marc Castells. Uns dies més tard en va publicar una altra a Jordi Cuadras, cap de l’oposició, però aquesta no era tan llarga (una pàgina, una foto). El primer governa Igualada des de fa catorze anys, mentre que el segon aspira a prendre-li el relleu. La decisió és en mans dels igualadins que l’any 2027 seran cridats a votar en unes noves eleccions municipals.

No sóc partidari dels mandats massa llargs dels càrrecs electes. El meu ideal el fixaria en un màxim de dos mandats consecutius, és a dir, fixaria com a límit vuit anys exercint el càrrec, com passa, per exemple, amb els presidents dels Estats Units. Castells, l’alcalde actual, explica que el seu referent polític és el MHP Jordi Pujol, i a l’entrevista es defineix sense embuts com a “convergent i pujolista”. En aquest sentit, potser convé recordar que Pujol va ser president de la Generalitat durant vint-i-tres anys seguits, guanyant totes les eleccions a les quals es va presentar.

De cara a les pròximes eleccions municipals, Cuadras, el cap de l’oposició, no ho tindrà gens fàcil. Aspira a ocupar la butaca on ara seu un alcalde consolidat; el 2027 Castells farà setze anys que estarà a l’alcaldia. Cuadras es presenta sovint com el soci extern del govern, i quan s’opta a ocupar el despatx que ara ocupa el teu soci, simultaniejar les dues posicions ha de ser difícil de gestionar, tot i que no és incompatible. Ara bé, als votants potser els costarà d’entendre aquesta ambivalència.

Caldrà veure com evolucionen els fets en els vint-i-dos mesos que falten per a les eleccions, i com es van matisant les posicions polítiques d’uns i altres. A les entrevistes veiem que Castells fa retrets a Cuadras, i l’aspirant també critica el seu soci de facto, tot i que se suposa que en privat se li agraeix la col·laboració. Sigui com sigui, aquells que ens ho mirem des de la distància no podem evitar una certa sorpresa amb aquestes declaracions.

I com que encara em queda espai per completar aquesta columna sobre les perspectives que s’obren a l’alcaldia d’Igualada de cara a les eleccions del 2027, cal destacar també que des de l’any 1979 han transcorregut quaranta-sis anys d’ajuntaments suposadament democràtics, i en tot aquest temps Igualada no ha tingut mai una alcaldessa. Molts ens preguntem si aquesta més que evident anomalia democràtica s’anirà perpetuant en el temps o algun dia algú decidirà posar-hi fi.

Aranzels

Els governs creen funcionaris, però amb les polítiques aranzelàries poden ajudar o dificultar que la iniciativa privada creï llocs de treball productius. M’he dedicat tota la vida al comerç internacional de matèries primeres, i les polítiques aranzelàries que apliquen els governs han tingut una relació molt directa en el meu negoci. Així, mentre sempre he tingut un ull posat a les cotitzacions de les divises i les subhastes internacionals de les matèries primeres amb les quals he tractat, l’altre l’he dedicat a vigilar les polítiques aranzelàries dels governs. Els aranzels poden crear, enfortir, dificultar o eliminar possibilitats de negoci, així com crear o destruir empreses i llocs de treball.

L’aranzel és l’eina que tenen els estats per defensar-se dels països que els fan la competència, i també, quan els convé pel motiu que sigui, per atacar-los. Així, quan un govern decreta un canvi en la seva política aranzelària pot ocasionar que les possibilitats comercials que existien en el país afectat desapareguin. Una política aranzelària poc rumiada —com aparentment és la del govern nord-americà actual— pot enfonsar fàbriques i deixar molta gent sense feina. Ara bé, mirat des de la part contrària, la mateixa política aranzelària pot enfortir negocis i crear llocs de treball en altres països.

Quan el president Trump decreta un aranzel del 15% a les importacions nord-americanes de vins catalans, la lectura fàcil ens diu que aquest 15% anirà a càrrec del consumidor final. La realitat, però, no és tan senzilla, i poden passar tres coses. La primera, que per mantenir el mateix preu de venda al supermercat, el preu de compra que s’ofereix al productor català sigui menor, i que aquest digui que amb aquesta rebaixa no ven. La segona, que per no tocar el preu de compra s’augmenti un 15% el preu de venda al supermercat, però el consumidor americà pot decidir que amb aquest increment no compra. Es pot intentar també partir la diferència, i que venedor i comprador comparteixin el pagament l’aranzel. Però quan els marges comercials són molt ajustats —gairebé sempre ho són—, el resultat de l’aplicació de l’aranzel pot representar que les importacions d’aquests productes deixin de tenir interès.

Com a resum, els dirigents polítics que decideixen les polítiques aranzelàries dels seus països haurien de ser molt més curosos abans de prendre determinades decisions, ja que de vegades sembla que no rumiïn gaire totes les conseqüències derivades d'aquestes.

Unionisme d’ampli espectre

El món independentista és senzill de definir, ja que els partidaris de la independència no amaguen mai quins són els seus objectius polítics. Són independentistes i punt. Però com que no disposen d’un estat al darrere, tenen poques eines per assolir l’objectiu. Ara bé, en tenen una que val més que la resta, i és la voluntat dels ciutadans expressada democràticament a les urnes. Quan s’acosta el vuitè aniversari del referèndum de la independència de Catalunya, cal no oblidar-ho: l’u d’octubre del 2017 la majoria dels catalans van decidir democràticament que volen ser independents.

A l’altra banda d’aquesta opció s’hi troba el món polític unionista. Si bé a Espanya és clarament majoritari, a Catalunya és minoritari. L’unionisme té com a únic objectiu mantenir, al preu que sigui, la unitat d’Espanya. La seva única fita és l'Espanya Una Grande y Libre. Treballa amb tots els mitjans al seu abast, que són molts. Així, per tal de dificultar que cap dels seus territoris marxi, disposa de tot l’ampli catàleg d’eines de l’estat que té al darrere. Partint d’aquesta voluntat, les vies utilitzades per l’unionisme en contra de l’independentisme —econòmiques, fiscals, lingüístiques, policials, socials, etc.— no necessàriament han de complir amb uns mínims requeriments democràtics. Segons el seu antidemocràtic punt de vista, la voluntat unionista ha d’estar per sobre de la democràcia, entenent aquesta doctrina política en sentit ampli. Els unionistes creuen que en aquesta guerra tot ho val, i no tenen cap remordiment quan decideixen utilitzar els mitjans violents en contra de la dissidència.

Però llavors ens trobem allò que alguns anomenen una tercera opció, que en teoria pretén aglutinar les dues voluntats. Als efectes pràctics, però, no deixa de ser un complement de la segona opció, l’unionisme. Joan Vall Clara, director-propietari del diari El Punt Avui, va definir fa uns anys aquesta suposada tercera opció com l’unionisme emmascarat, i aquí hi entrarien els civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors.

No tinc cap dubte que al final s’acabarà imposant la democràcia, entenent aquesta doctrina política en sentit ampli.

Camina, no corris

 

Walk, don't run. Hi ha frases que són molt més que una frase. “Camina, no corris” és el lema de Camper, un prestigiós fabricant de calçat d’Inca (Mallorca). Venen la seva producció per tot el món, i el seu model més conegut és el Pelotas, el qual es va posar a la venda l’any 1995, fa tres dècades. De tant en tant encara n’utilitzo uns que deuen tenir més de vint anys. És una sabata vintage però alhora molt actual. És una sabata cara, no ens enganyem, però amb els anys descobreixes que es barata.

Jo no corro mai, no corro ni per agafar l’autobús quan veig que potser se m’escaparà. Fa molts anys vaig aprendre que si se t’escapa l’autobús tampoc és cap drama. Ja en vindrà un altre (excepte si és en diumenge, que a Barcelona el següent pot tardar mitja hora o més a passar). Per no arribar tard als llocs no cal córrer, només t’has de llevar deu minuts abans.

Visc a pocs minuts a peu de la Diagonal, i una de les coses que em fa més angúnia és veure a totes hores com moltes persones, la majoria vestides amb colors cridaners, corren per un dels indrets amb més trànsit i més contaminats de la ciutat. Les voreres són molt amples, això sí. Tothom té dret a equivocar-se. 

Els experts asseguren que caminar és un bon exercici, que no cal córrer com un desesperat per preservar la salut. I molts metges desaconsellen anar a córrer per la Diagonal de Barcelona. Jo me’ls crec, però molta gent que potser pretén saber-ne més opta per no fer cas als metges. Ja n’aprendran. Walk, don’t run.

Antigues metròpolis que van deixant de ser-ho

Imperis europeus que durant el segle XIX i anteriors van ser colonitzadors molt importants d’altres països i territoris distribuïts per tot el món, a mesura que les colònies assolien la seva independència han anat deixant de tenir la gran influència que tenien. Sense cap pretensió de fer història, en mencionaré només tres: Espanya, el Regne Unit i França, tres països que han tingut formes molt diferents de colonitzar i de deixar enrere l’època colonial.

Quan va ser l’hora de marxar, els espanyols van sortir de pressa i corrents, i ara aquella gent, excepte per la llengua comuna, ni se sent lligada amb l’antiga metròpoli ni ens té gran simpatia; Espanya ha perdut tota la influència que tenia. El Regne Unit, en canvi, es va inventar The Commonwealth, que és una organització d’estats repartits per tot el món, amb poques atribucions però que treballen per mantenir certs lligams amb l’antiga metròpoli; els seus membres se senten orgullosos de formar-ne part. I després hi ha el cas de França, del qual en parlarem avui, però centrant-ho en el continent africà.

Amb el tancament ordenat de la base militar francesa de Dakar, al Senegal, i després d’haver-se retirat, no sempre tan ordenadament, d’altres països com Burkina Faso, Txad, Costa del Marfil, Mali, Níger i República Centreafricana, s’acaba més d’un segle de presència militar francesa a l’Àfrica. A partir d’ara, aquesta queda reduïda a un petit contingent gairebé testimonial al Gabon, i un de més important a Djibouti, tot i que aquest últim està molt centrat en el problema que causa la pirateria del Mar Roig.

Aquests episodis m’interessen especialment perquè amb els nou països citats abans hi he tingut relacions comercials durant molts anys, tot i que de vegades he necessitat la intermediació d’empreses franceses per tal de facilitar la paperassa. Després de més d’un segle de presència continuada em sap greu que s’acabi aquesta tutoria militar post colonial francesa a l’Àfrica. Amb la seva presència els francesos hi guanyaven, però els locals potser encara se’n beneficiaven més. Tot sembla indicar que el futur no serà tan ordenat com ho ha sigut fins ara.

El penjoll de Lamine Yamal

 

Potser estic equivocat, però en veure el gran penjoll amb les seves inicials “LY” fet amb diamants i altres pedres precioses, vaig pensar que ara que aquest futbolista ha assolit la majoria d’edat i ja pren les seves decisions sense tutories ni limitacions externes, s’està situant, potser sense ser-ne del tot conscient, a la banda més xarona, hortera i vulgar de la pobra societat de nou-rics a la qual s’ha incorporat. Ser ric de mena sense fer el ridícul també requereix d'un aprenentatge, i no sembla que a ell li hagin ensenyat aquesta lliçó. I això no exclou que Yamal sigui un excel·lent jugador de futbol, que els entesos diuen que ho és, i no tinc perquè dubtar-ho. Una cosa no treu l’altra.

Els col·laboradors necessaris

(Article original publicat el 11/7/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2234, pàg. 2)                                            

L’alcaldessa de Palafrugell és una mestra jove i amb poca experiència política, i gràcies a la renúncia de l’alcalde que hi havia abans des de fa menys d’un any ocupa l’alcaldia del seu poble. És a dir, els seus veïns no l’han votat per ser alcaldessa sinó que es va trobar ocupant l’alcaldia del municipi de manera inesperada. Tot perfectament legal, això sí. L’alcaldessa milita a la franquícia catalana del PSOE, un partit que abans en deien PSC però que fa uns anys va perdre la seva independència de la casa central de Madrid.

De l’Ajuntament de Palafrugell en depenen també els pobles de Calella, Llafranc, Llofriu i Tamariu, i és precisament a la platja de Calella on, des de fa més de mig segle, cada any per aquestes dates celebren la Cantada d’Havaneres, acte organitzat per l’ajuntament. Va ser dissabte passat, i aquest és el context del personatge i el context geopolític.

Hi ha qui considera que ara toca enfortir l’unionisme que alguns veuen en perill, i diuen que s’ha de fer al preu que sigui, encara que sigui caient en la ridiculesa més estrepitosa, com ho és un intent gens dissimulat de censura cultural en plena democràcia.

Així, l’alcaldessa va prohibir que l’acte s’acabés amb la cantada de l’havanera més coneguda. Però, com era d’esperar, no se’n va sortir, i els grups participants des de l’escenari, i el públic des de les grades, van concloure l’acte cantant-la, com fan cada any. L’havanera acaba dient “Visca Catalunya, visca el català!”, unes proclames que en els temps presents alguns consideren que són una provocació a l’unionisme governant a Madrid, a Catalunya i a Palafrugell. Resulta sobrer comentar l'excusa pueril que va donar l’alcaldessa per intentar justificar una censura política que no s’aguanta per enlloc.

José María Aznar, un conegut ideòleg de l’unionisme, ho va suggerir fa poc amb una claredat inequívoca: “quien pueda hacer, que haga”, i l’alcaldessa de Palafrugell va intentar fer el que bonament va poder. Els palafrugellencs sabran valorar electoralment la relliscada política de l’alcaldessa quan d’aquí a vint-i-dos mesos siguin cridats a les urnes.

Entre els col·laboradors necessaris que estan disposats a fer la feina bruta de l’unionisme, trobem personatges ridículs com l’alcaldessa de Palafrugell. I també alguns membres de l'UCO que ens han demostrat que tot sovint redacten els seus informes oficials d’una manera excessivament novel·lada, així com alguns jutges i fiscals que hi donen credibilitat encara que es demostri que no són prou rigorosos.

Edicions del Periscopi

Des que fa uns dies es va fer pública la venda de l’empresa, i veient que tothom es veu amb cor de dir-hi la seva, avui em ve de gust escriure alguna cosa sobre Edicions del Periscopi. Com a lector, la meva relació amb aquesta editorial no puc dir que sigui exemplar, ja que per motius que ara mateix no venen al cas prescindeixo de llegir novel·les, i em concentro en els assajos. N’hi ha tants d’interessants que m’és impossible abastar tots els que m’agradaria llegir.

Alguna vegada he saludat a l’Aniol Rafel i a altres persones de l’empresa, però no puc dir que els conegui, ja que mai hem passat d’unes salutacions de cortesia. Això sí, tinc una estreta relació familiar amb un dels correctors de l’editorial, i per la part que em toca estic francament satisfet i orgullós de la feina que hi fa i que, n’estic segur, continuarà fent en el futur.

Des de molt jove he sigut un petit empresari d’un sector que no té res a veure amb els llibres. Però conec bé, i alguna vegada els he patit en carn pròpia, els problemes puntuals de manca de tresoreria, i les dificultats per a poder pagar factures i sous el dia que toca. Per tant, les explicacions que ha donat el propietari de Periscopi per justificar la seva decisió de vendre l’empresa les entenc perfectament i no em venen gens de nou; sé molt bé com es pateix en aquestes situacions.

A partir d'ara, sota el gran paraigua de Planeta, espero i desitjo que Periscopi continuï fent la feina excel·lent que ha desenvolupat fins ara. Dintre del sector de les publicacions en català, Periscopi té un prestigi indiscutible guanyat a pols, i no tinc cap dubte que els nous propietaris faran el possible per mantenir-lo. Ara bé, no hem de perdre de vista que si bé l’objectiu prioritari de Periscopi era publicar bons llibres, el de Planeta diria que és, per sobre de tot, vendre com més llibres millor i generar beneficis. Només el temps ens dirà com es compaginen aquests dos objectius. Sort!

Política econòmica malabar

S’acosten les eleccions municipals, que no vol dir que siguin demà passat, però quan ja s’ha superat la meitat de mandat els polítics que aspiren a guanyar-les comencen a explicar en públic la seva particular carta als Reis. Així, prometen als electors la lluna, però passen de puntetes sobre la contrapartida imprescindible dels ingressos. Si sóc alcalde faré això, allò i el de més enllà, però callen a l’hora d’explicar de quina manera es pagarà la festa. És a dir, la pregunta del milió sovint es queda sense resposta: d’on sortiran les misses? 

Segons el diccionari que tinc més a mà, els jocs malabars són “uns exercicis d’habilitat i destresa que hom practica com a espectacle, consistents a llançar enlaire diferents boles o altres objectes i tomar-los de manera que no caiguin a terra”. A partir d’aquesta definició, podríem definir l’economia malabar que tot sovint practiquen els nostres polítics com el miracle d’encaixar la despesa pública que ens prometen amb aquella alegria que els caracteritza, sense parlar dels ingressos necessaris per finançar-ho. I no és cap secret que aquell miracle dels pans i els peixos no s’ha repetit mai més.

El sociòleg i psicòleg Alfons Duran-Pich en parlava fa poc (8.7.2025) quan deia que els polítics, per pagar les seves promeses electorals de despesa i inversió, “reduiran les partides socials, retallaran les pensions, augmentaran el deute públic amb càrrec a les generacions futures o s’inventaran qualsevol altre joc malabar”, entre d’altres, l’augment dels impostos. El fet és que com que els diners no cauen del cel, per cada euro que surti ha d’entrar un euro, amb la fórmula que sigui. Són faves comptades.

I aquesta és l’assignatura pendent de la gran majoria dels aspirants a ocupar alcaldies i altres càrrecs polítics, els quals es mostren decididament partidaris de l’economia malabar. Els candidats tenen molta facilitat per dir què faran, però una mandra infinita per explicar com ho faran.

Barcelona: refugis climàtics

Em sembla recordar que van ser els comunistes, que darrerament es fan dir comuns, els que van popularitzar l’expressió refugis climàtics. La denominació ha fet fortuna, i ara, amb les altes temperatures de l’estiu, tothom parla dels refugis climàtics. Però tampoc cal fer-se il·lusions, no tot allò que l’ajuntament defineix com a refugi climàtic és un refugi climàtic.

Els parcs, per exemple, no deixen de ser falsos refugis, ja que quan a la ciutat tenim una temperatura ambient superior als 30°, de refugi climàtic en tenen poc. Amb una humitat ambiental molt alta, habitual a Barcelona, pretendre que l’ombra d’un arbre és un refugi climàtic —els pocs arbres que els amics de Parcs i Jardins encara no han eliminat— sembla una broma de mal gust.

Refugis climàtics són els edificis amb aire condicionat. N’hi ha molts de públics repartits per tota la ciutat (biblioteques, poliesportius, oficines de tota mena, casals, seus dels districtes i equipaments diversos), però en arribar el mes d’agost l’ajuntament els tanca gairebé tots. L’excusa oficial és que els funcionaris també tenen dret a anar-se'n de vacances, i no seré pas jo qui els negui aquest dret. Però l’ajuntament s’hauria d’adaptar a la meteorologia extrema i organitzar-se per poder garantir l’accés dels ciutadans als edificis climatitzats els quals, per cert, són propietat dels ciutadans (l’ajuntament només els administra), especialment a l’agost.

Es pot entendre que els dirigents de les entitats subvencionades no discreparan del discurs oficial sobre la pretesa bondat dels refugis climàtics barcelonins, i segurament s’abstindran de fer en públic una crítica com aquesta, ja que potser posarien en risc la continuïtat de la subvenció municipal, i tampoc és això. Qui mana, mana, i l’euro és l’euro. Però, com diu un conegut meu, a l’agost, a Barcelona, l’únic refugi climàtic que no falla mai és El Corte Inglés.

De singular, res de res

Els dirigents d’Esquerra insisteixen que tenen pactat i blindat amb el PSOE el compromís d’un futur finançament singular per a Catalunya, com donant a entendre que serà un sistema de finançament diferent del que ha estat vigent fins ara, que és el mateix que s’aplica a les altres comunitats autònomes d’Espanya, tret d'Euskadi, Navarra i les Illes Canàries. I donen per sobreentès que serà un sistema molt millor per a Catalunya. Si fos cert, no sona malament.

Però els dirigents d’Esquerra tenen un problema, perquè es neguen a admetre que tant amb governs espanyols del PSOE com amb governs del PP, Espanya continuarà sent Una, Grande y Libre, amb la uniformitat fiscal que això representa. És allò del café para todos. Així, mentre Catalunya formi part d’Espanya —esperem que ja per poc temps—, el nostre sistema de finançament seguirà sent similar al de La Rioja o el de la Región de Murcia. O potser pitjor, com passa ara.

La conclusió lògica és clara: si Esquerra està disposada a rectificar i torna a situar Catalunya com a únic objectiu del seu interès polític, els dirigents d’aquest partit farien bé de tornar al carril independentista que ara tenen abandonat. Els dirigents d’Esquerra saben, com ho sap tothom, que amb una Catalunya independent el debat actual de la singularitat del finançament ja no tindria sentit, ja que els diners es recaptarien a Catalunya i s’administrarien a Catalunya. I Espanya passaria a ser un país veí més, com ho són ara França o Portugal.

Què hem d’esperar d’un polític?

(Article original publicat el 27/6/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2232, pàg. 2)
 
Hi ha ciutadans insatisfets amb la gestió pública, i a partir d’aquesta percepció consideren que els polítics cobren massa per la feina que fan. Alguns polítics també ho pensen, i no se n’estan de dir-ho en veu alta. Fa deu anys va ser molt comentat el cas paradigmàtic de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Quan l’any 2015 va arribar a l’alcaldia, una de les primeres mesures que va sotmetre a votació del plenari va ser una reducció en clau populista del seu sou. Però com que la majoria dels regidors van rebutjar la proposta, aquesta va decaure i no se’n va parlar més.

Colau era conscient que no estava preparada per fer d’alcaldessa, i devia tenir un remordiment de consciència en veure que tenia assignat un sou que, segons ella, no es mereixia. Cent mil euros l’any li semblava una assignació massa elevada, prescindint de relacionar el sou amb el pressupost municipal de la ciutat de Barcelona, que llavors era d’uns 2.500 milions d’euros anuals. La realitat és que el CEO d’una empresa privada amb un volum de negoci similar cobra molt més. De totes maneres, el debat entre massa i poc és relatiu. Si una persona, es dediqui o no a la política, fa bé la seva feina, és raonable que es guanyi bé la vida. I si no la fa bé, com va ser el cas de Colau, per poc que cobri ja és massa.

La ciutadania espera que els polítics que gestionen els diners públics treballin bé. De fet, ho haurien de fer encara millor que si el seu àmbit d’actuació fos una empresa privada. Els polítics són els administradors dels nostres diners, i molts ciutadans estan descontents observant la seva deficient gestió pública. El resum podria ser que si, per una banda, els problemes de la nostra societat estan bastant ben definits i els veu tothom, el problema comença quan els polítics es mostren incapaços de posar-hi remei.

Tothom és conscient que tenim un problema greu amb el preu de l’habitatge, sigui de compra o de lloguer. Però els polítics que tenen l’obligació de prendre mesures per resoldre el problema número u dels ciutadans, l’habitatge, no fan res que sigui efectiu. O encara pitjor, allò que fan agreuja el problema. La reserva del 30% per a habitatge social va ser un disbarat. En aquest sentit, la incompetència dels administradors públics és molt frustrant.

Si el CEO que arriba a una empresa per resoldre problemes no fa bé la seva feina, se’l fa fora i se’n busca un altre. No sembla raonable que si l’incompetent és un càrrec públic, ens hàgim d’esperar fins a les següents eleccions per substituir-lo.

Uns dies de desconnexió gairebé total

Es parla sovint de la España vaciada, però per constatar la realitat d’un territori gairebé buit no cal anar tan lluny, no cal anar a Espanya. Catalunya també inclou la Catalunya buida, i ara hi hem anat a passar uns dies com fem cada any per aquestes dates. Aquest any hem tornat a Odèn, al nord del Solsonès, un lloc per on no s'acostuma a passar. Allà hi has d’anar expressament, i és tota una experiència molt agradable. Els dies molt clars, afinant la vista, des d’Odèn es pot veure la serralada de Montserrat, que es troba a uns setanta quilòmetres en línia recta.

Una setmana prescindint de televisió i ràdio, sense possibilitat de comprar un diari, és una bona experiència de desconnexió. Però per si a algú tanta desconnexió li representa un problema, allà els mòbils funcionen. Una setmana sense veure cotxes, però sí algunes motos, ja que és un territori molt interessant pels motards. Esmorzars de forquilla. De vaques i xais encara se’n veuen, però cada any n’hi ha menys. Ramaders i pagesos es van jubilant, i no hi ha gaires joves que estiguin disposats a continuar els negocis familiars relacionats amb el món de l’agricultura i la ramaderia.

Aprofito per comentar que el maltractament que reben els pagesos i ramaders per part de l’administració pública és lamentable. La burrocràcia (amb tres erres) que la Generalitat ha anat inoculant en el món rural és vergonyosa, i sent generosos amb la descripció, podríem dir que l’administració pública és un mata-negocis. Però polítics i funcionaris viuen en un altre món que no és el món real, i moltes normatives i protocols que ens imposen des dels seus despatxos són contràries al sentit comú. I així ens va, cada dia hi ha més funcionaris no productius, i menys activitat productiva al país en general i a la Catalunya buida en particular.

El comentari d’avui no té vocació de guia turística, però no me’n puc estar de destacar una de les troballes que hem fet aquest any. Es tracta del restaurant Cal Celso, a Alinyà, un poblet que es troba encara més al nord, ja a la comarca de l’Alt Urgell. La qualitat gastronòmica dels seus plats és entre alta i molt alta. Només una recomanació: cal reservar taula, ja que l’establiment és petit i s’omple de seguida. I per pagar no cal que prepareu la Visa platí; els preus són moderats.

De què serveix guanyar les eleccions?

(Article original publicat el XX/6/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 118/06-2025, pàg.18)
 
Fa anys es va decidir descentralitzar la gestió de la ciutat de Barcelona per a prendre les decisions municipals de despesa i inversió més a prop dels ciutadans. La descentralització hauria estat una bona mesura si no fos que, per manca de voluntat política dels seus governants, és gairebé inexistent. Tenim una ciutat teòricament descentralitzada, però amb una gestió centralitzada.

Barcelona està dividida en deu districtes, i cada districte disposa d’un teòric marge de maniobra, d’uns funcionaris i, també, d’una petita part del pressupost de la ciutat. Si al barri es necessita, posem per cas, un equipament per acollir els Castellers de Sarrià que ara mateix es veuen obligats a assajar al carrer, qui millor que els propis sarrianencs per valorar correctament aquesta necessitat i posar-hi solució? Els Consells de Districte —formats per una vintena de consellers designats a dit pels partits en proporció als resultats electorals obtinguts— haurien de servir precisament per això, per governar el districte des de la proximitat i des d’un millor coneixement de les seves necessitats.

Arribats a aquest punt ens podem preguntar de què serveix guanyar les eleccions, i com que El Jardí només es distribueix al Districte de Sarrià-Sant Gervasi, centrarem aquest comentari en el nostre districte. Ara bé, això no exclou que situacions similars es donin en tots i cadascun dels altres nou districtes de Barcelona.

La democràcia no consisteix, només, a votar cada quatre anys, però convindrem que la norma bàsica d’una democràcia és que el partit que guanya les eleccions queda legitimat per governar, en solitari o mitjançant pactes amb altres partits. Al nostre districte, a més, es dóna una circumstància que el diferencia de la resta de la ciutat. Així, dels dinou consellers de districte que ens toquen, deu pertanyen a un sol partit, el qual disposa de la majoria absoluta del plenari. Així, sempre que es vota guanya aquest partit, i això no passa en cap altre districte de Barcelona.

Però de què li serveix al partit guanyador de les eleccions municipals del 2023 —tant en el conjunt de la ciutat com al nostre districte— disposar d’una majoria absoluta a Sarrià-Sant Gervasi, amb deu consellers de dinou, si qui governa el districte no és aquest partit sinó el partit que governa Barcelona, un partit que en el nostre districte només compta amb el minso suport de dos consellers? Això no té ni cap ni peus, i mentre els polítics no hi posin remei potser seria millor eliminar la descentralització teòrica que tenim ara i les despeses poc útils que comporta. Dos centenars de consellers i una part dels funcionaris repartits pels districtes costen molts diners que es podrien destinar, per exemple, a constituir un parc d’habitatges públics, que és la gran assignatura pendent de Barcelona.

Dit tot això, els Pressupostos Participatius no resolen el problema, només són la xocolata del lloro que s’han empescat els nostres governants per simular una descentralització gairebé inexistent.

La cateta de Madrid

La província de Madrid (Espanya) —tot i que d’aquella província ara en diuen comunidad— està presidida per una senyora ignorant, prepotent i mal educada en grau superlatiu. Deixant ben clares les distàncies de tota mena que tinc amb ella però intentant mantenir alhora un to amable i respectuós, i no sé si me’n sortiré, podríem dir que aquesta senyora és tan pallussa que si ho diguéssim en castellà no seria exagerat definir-la tranquil·lament de cateta.

Parlar idiomes, així, en general, és segons ella propi de catetos, i parlar en la teva pròpia llengua tenint-la a ella al davant, encara que sigui a casa teva, és el pitjor greuge que se li pot infligir a una indivídua tan rematadament ignorant. La ignorància, però, és molt atrevida, i sovint veiem que genera situacions tan forassenyades que les persones normals, que som la majoria, no podem entendre per més que ens hi esforcem.

Dit tot això, i potser encara m’he quedat curt, que alguns madrilenys estiguin encantats de la vida tenint una cateta com a presidenta de la seva província em sembla significatiu. Cadascú es conforma com pot, i alguns no són gens exigents amb els seus dirigents polítics, per més disbarats que facin. Partint d’aquesta realitat, el resultat és que hi ha ciutadans que són capaços de votar una cateta com a presidenta provincial. I es queden tan amples.

Els diputats independentistes del parlament espanyol

(Article original publicat el 13/6/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2230, pàg. 2)
 
En la present legislatura els set diputats de Junts del parlament espanyol tenen una gran influència política. D’ells depèn l’estabilitat de la majoria governamental amb Pedro Sánchez al capdavant, i l’aprovació de qualsevol llei per part d’aquella cambra legislativa. El fet és que ara hi ha la correlació de forces que hi ha, i un govern alternatiu només podria arribar si la suma de Bocs i PP tingués un diputat més que la suma dels partits que conformen la majoria actual. De moment no és el cas.

Junts ha comès molts errors greus, i els errors sempre s’acaben pagant a les urnes. Ara s’està especulant que la representació de Junts es pot reduir dels set diputats actuals als cinc que diuen algunes enquestes. Però, com passa gairebé sempre, les enquestes acostumen a estar cuinades al gust de qui les encarrega. De totes maneres, que els diputats de Junts a Madrid siguin set, cinc o dotze resulta irrellevant. La importància de la representació de Junts a Madrid només depèn de si pot condicionar la majoria parlamentària.

Com dèiem abans, amb els set diputats actuals el pes polític de Junts és, ara mateix, molt remarcable. Però, a la pròxima legislatura, disposin dels escons que disposin a la Carrera de San Jerónimo, la seva força podria passar a ser irrellevant. Tot dependrà de com quedin configurades les majories i les minories parlamentàries a partir de les eleccions espanyoles previstes per l’any 2027.

Però, dit això, tots sabem que el problema polític que tenim a Catalunya no ens el resoldrà mai el parlament espanyol. El nostre futur l’hem de resoldre nosaltres sols, els catalans. Tard o d’hora una Catalunya independent serà una realitat, ja que la majoria sociològica favorable a la independència tot indica que hi continua sent. Caldrà, però, que els independentistes no es quedin a casa quan es convoquin les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, i que els polítics catalans no tornin a cometre els greus errors de l’any 2017.

Algú pot pensar que titular “els diputats independentistes del parlament espanyol” sense mencionar els diputats de l’altre partit teòricament independentista, Esquerra, pot ser un oblit o un error de plantejament. No ho és. Esquerra ha emprès un camí que prioritza per sobre de tot un acord polític d’esquerres amb el PSOE, un partit que no és menys unionista que el PP, Bocs o els comunistes amb el nom que toqui en cada moment. Es tracta d’una aposta política molt arriscada que, de moment, està portant Esquerra a perdre vots en totes les eleccions.

Un visitant a Montserrat

Un sempre queda sorprès davant de situacions que no s’espera, però que poden acabar passant. Ara s’ha fet públic que el nét polític d’aquell dictador espanyol de trista memòria anirà la setmana que ve al Monestir de Montserrat, on serà rebut per l’abat Gasch i el president Illa. El visitant és aquell personatge que encara no s’ha disculpat pel discurs que va perpetrar contra els catalans el dia 3 d’octubre del 2017. No cal entrar en més detalls, ja que tothom sap de què estem parlant.

És irrellevant si al visitant l’han convidat des de Montserrat, o s’ha autoconvidat ell; tan impertinent seria una cosa com l’altra. El fet és que el visitant es deixarà caure per Montserrat, i segur que aprofitarà la seva estada per deixar constància amb un somriure sorneguer que, de moment, els espanyols que ell pretén representar estan guanyant la batalla del relat. No se sap, però, amb quina autoritat o justificació s’atribueix aquesta representació, ja que el seu paper no ha estat mai sotmès a una votació democràtica. En fi, de moment és així. De moment.

El besavi del visitant també pensava que anava guanyant, però fa noranta-quatre anys, després d’unes eleccions municipals, va haver de sortir cames ajudeu-me cap a l’exili polític. Uns anys després, el pare del visitant també va haver de fugir cap a un exili fiscal gens honorable. I com que es tracta d’una família amb una evident afició a exiliar-se, i això dels exilis ja ho tenen bastant per la mà, no s’ha d’excloure que més d’hora que tard tornem a veure una excursió similar protagonitzada pel visitant que la setmana que ve anirà a Montserrat.

Els protocols familiars

La gran majoria de les empreses catalanes són empreses familiars. Avui parlem de la substitució de l’empresari, que no té res a veure amb substituir el o els directius de l’empresa. La diferència principal és un detall no menor, i radica en el fet que l’empresari s’hi juga el patrimoni familiar, cosa que no acostuma a passar amb els directius externs a la família.

Conec empreses familiars que van molt bé mentre les gestiona el seu propietari, i no mostren tensions de funcionament. Però arribada l’hora del canvi de generació poden sorgir friccions familiars si no hi ha un procediment acordat prèviament al qual s’hagin de sotmetre els nous accionistes —els hereus del propietari anterior—, sobretot si més d’un hereu aspira a gestionar l’empresa.

En alguns casos, tot i tractar-se de negocis molt sòlids i viables, quan hi ha el canvi de timó les tensions familiars poden deteriorar tant l’empresa que fins i tot poden acabar amb la seva desaparició. D’aquestes situacions n’he viscut unes quantes, tot i que, evidentment, en aquest comentari general no donaré cap pista concreta ni d’empreses ni de persones.

El fet és que de vegades es produeixen situacions molt lamentables i gens fàcils de gestionar, i si per part de les persones implicades no hi ha una mínima bona voluntat per trobar la sortida més adequada, tot plegat es pot complicar molt en detriment de l’empresa, dels seus treballadors i dels seus nous propietaris.

La millor opció és que el propietari, la persona que millor coneix l’empresa, quan intueix que aviat deixarà de gestionar-la, dissenyi un protocol familiar que estableixi clarament què toca fer quan ell ja no estigui al capdavant del negoci. No cal dir que hi té tot el dret, ja que són els seus diners els que estan en joc. El risc zero, però, no existeix, i no s’ha d’excloure la possibilitat que s’equivoqui.

No dubto que en les escoles de negoci tipus IESE el protocol familiar sobre la successió en l’empresa familiar és un tema que s’estudia a fons. Però veient tants fiascos en la successió d’algunes empreses familiars, grans, mitjanes i petites, un arriba a la conclusió que els seus propietaris potser es van oblidar de preparar correctament la seva successió i la nova etapa de l'empresa en mans de la generació següent, és a dir, dels seus hereus.

El Villarejo del PSOE

Els escàndols que ara envolten el PSOE fan pensar molt en els escàndols que anys enrere, quan governaven, envoltaven el PP. Les mecàniques de funcionament s’assemblen molt: per una banda, tenim uns polítics sense escrúpols, ètica ni moral que potser pensen que en el món de la gestió de la cosa pública ho val tot, i que tenen dret a tot, tant per preservar la sacrosanta unitat d’Espanya com per omplir-se les butxaques.

Però en aquestes històries de corrupció generalitzada sempre hi ha uns personatges secundaris però imprescindibles, que són els que van deixant constància gairebé notarial de totes les malifetes, enregistrant-ho tot, fins al dia que acaben sortint a la llum.

En el món de les clavegueres i la porqueria política generalitzada els podríem anomenar els secundaris de luxe: un tal Villarejo en el cas dels escàndols del PP, i un tal Koldo en el cas dels escàndols del PSOE. Aquests personatges, mitjançant els arxius d’àudio i vídeo que anaven enregistrant, amb el coneixement o no (això encara no ho sabem del cert) dels seus caps, també participen en el negoci.

Dit tot això, repeteixo dues piulades que vaig publicar ahir a X. La primera: “El més trist i decebedor de tota aquesta història és que el teòric substitut del PSOE ha de ser, necessàriament, el PP, el partit més corrupte de l'Europa endreçada segons van dictaminar els tribunals. Amb els uns o amb els altres, estem en molt males mans”.

La segona: “Política espanyola: no sé si ens hem de fiar d’algú, el temps ens dirà qui menteix i qui diu la veritat. Sí que sé que amb tots els antecedents que hem tingut, de moment ja podem dir que dels informes de l'UCO, jutges a banda, no se'n pot fiar ningú. Massa errors, massa manipulacions”. 

Una afirmació no exclou l’altra. És gràcies a X que els ciutadans ens assabentem d’aquests episodis, i potser és per això que hi ha un perfil de polític que d’aquesta xarxa no en vol saber res. Doncs bé, com més els polítics menystenen X, més m’interessa a mi.

El femení plural

M’agrada fer barri i col·laboro amb diverses entitats sarrianenques. Ahir al vespre vaig assistir a l’assemblea d’una entitat cívica de Sarrià, a la qual pertanyo com a soci des de fa anys pagant la moderada quota que em demanen. I tot i que em sento molt poc identificat amb la línia política que porten els seus dirigents, una línia situada clarament als antípodes ideològics de la majoria dels votants de Sarrià —resultats electorals canten— de tant en tant celebren debats interessants i m’hi acosto. Ahir es queixaven que els falten persones disposades a incorporar-se a la junta directiva de l’entitat, i per adreçar-se als assistents van utilitzar el femení plural durant tota l’estona, i no cal dir que jo no em vaig sentir interpel·lat. A la sala érem una trentena de persones, i no vaig veure que ningú arrufés el nas. A mi, però, aquests invents lingüístics em grinyolen, no ho puc evitar.

Aquesta manera estranya de parlar i escriure es va començar a posar de moda fa uns deu anys amb l’arribada de la senyora Ada Colau a l’ajuntament, i en alguns àmbits molt concrets s’ha anat consolidant. Primer deien “totes i tots” (com si el mot “tothom”, tan català, el volguessin eliminar del diccionari), i ara diuen “totes” i llestos. Aquella alcaldessa, sortosament, ja no és a l’ajuntament, però hi queda una part del seu llegat i del seu equip, i aquest llenguatge persisteix. És el sottogoverno colauista, l’herència Colau. O el nepotisme, com ho anomenem alguns. En fi, esperem que de mica en mica anirem tornant a la normalitat, però segur que no serà bufar i fer ampolles. Costarà, però ens en sortirem.

Luis de Galinsoga, Isabel Díaz Ayuso i el pinganillo

Luis de Galinsoga va ser el director de La Vanguardia nomenat pel dictador Franco l’any 1939 en guanyar la guerra incivil. Galinsoga va ser un personatge de trista memòria pels catalans mínimament intel·ligents. En prendre possessió del seu càrrec, aquell home va escriure: “Quédense para la recóndita intimidad los coqueteos lingüísticos. Todos los españoles debemos hacer tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que, hablando, naturalmente, en el idioma nacional, ha impuesto su victoria”.

Des d’aquella astracanada han passat vuitanta-sis anys, però els deixebles de Galinsoga continuen existint, i presumint de la mateixa ignorància.

La senyora Isabel Díaz Ayuso, encarregada de la franquícia del PP a la província de Madrid (Espanya), té una obsessió malaltissa amb qualsevol llengua que no sigui la seva. No fa gaire va anar a Londres a donar una conferència. Per poder entendre què deia, els assistents britànics es van veure obligats a posar-se el pinganillo. Díaz, quan va pels llocs, sempre parla en espanyol, i, lògicament, a la capital del Regne Unit aquesta és una llengua que no tothom domina. La setmana passada, però, va ser ella qui es va negar a utilitzar el pinganillo quan va venir a Barcelona amb l’objectiu de fer-se una foto amb el seu rei. Díaz va optar per presumir barroerament en públic de la seva manca de competències lingüístiques i polítiques, ignorant que Catalunya té una llengua pròpia que, ves per on, resulta que tampoc és la llengua que coneix la senyora Díaz, com no ho era l’anglès quan va anar a Londres. Presumir amb xuleria de no saber anar pels llocs és una mostra d’ignorància que personatges públics com en Galinsoga o Díaz no s’haurien de permetre.