Antigues metròpolis que van deixant de ser-ho

Imperis europeus que durant el segle XIX i anteriors van ser colonitzadors molt importants d’altres països i territoris distribuïts per tot el món, a mesura que les colònies assolien la seva independència han anat deixant de tenir la gran influència que tenien. Sense cap pretensió de fer història, en mencionaré només tres: Espanya, el Regne Unit i França, tres països que han tingut formes molt diferents de colonitzar i de deixar enrere l’època colonial.

Quan va ser l’hora de marxar, els espanyols van sortir de pressa i corrents, i ara aquella gent, excepte per la llengua comuna, ni se sent lligada amb l’antiga metròpoli ni ens té gran simpatia; Espanya ha perdut tota la influència que tenia. El Regne Unit, en canvi, es va inventar The Commonwealth, que és una organització d’estats repartits per tot el món, amb poques atribucions però que treballen per mantenir certs lligams amb l’antiga metròpoli; els seus membres se senten orgullosos de formar-ne part. I després hi ha el cas de França, del qual en parlarem avui, però centrant-ho en el continent africà.

Amb el tancament ordenat de la base militar francesa de Dakar, al Senegal, i després d’haver-se retirat, no sempre tan ordenadament, d’altres països com Burkina Faso, Txad, Costa del Marfil, Mali, Níger i República Centreafricana, s’acaba més d’un segle de presència militar francesa a l’Àfrica. A partir d’ara, aquesta queda reduïda a un petit contingent gairebé testimonial al Gabon, i un de més important a Djibouti, tot i que aquest últim està molt centrat en el problema que causa la pirateria del Mar Roig.

Aquests episodis m’interessen especialment perquè amb els nou països citats abans hi he tingut relacions comercials durant molts anys, tot i que de vegades he necessitat la intermediació d’empreses franceses per tal de facilitar la paperassa. Després de més d’un segle de presència continuada em sap greu que s’acabi aquesta tutoria militar post colonial francesa a l’Àfrica. Amb la seva presència els francesos hi guanyaven, però els locals potser encara se’n beneficiaven més. Tot sembla indicar que el futur no serà tan ordenat com ho ha sigut fins ara.

El penjoll de Lamine Yamal

 

Potser estic equivocat, però en veure el gran penjoll amb les seves inicials “LY” fet amb diamants i altres pedres precioses, vaig pensar que ara que aquest futbolista ha assolit la majoria d’edat i ja pren les seves decisions sense tutories ni limitacions externes, s’està situant, potser sense ser-ne del tot conscient, a la banda més xarona, hortera i vulgar de la pobra societat de nou-rics a la qual s’ha incorporat. Ser ric de mena sense fer el ridícul també requereix d'un aprenentatge, i no sembla que a ell li hagin ensenyat aquesta lliçó. I això no exclou que Yamal sigui un excel·lent jugador de futbol, que els entesos diuen que ho és, i no tinc perquè dubtar-ho. Una cosa no treu l’altra.

Els col·laboradors necessaris

(Article original publicat el 11/7/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2234, pàg. 2)                                            

L’alcaldessa de Palafrugell és una mestra jove i amb poca experiència política, i gràcies a la renúncia de l’alcalde que hi havia abans des de fa menys d’un any ocupa l’alcaldia del seu poble. És a dir, els seus veïns no l’han votat per ser alcaldessa sinó que es va trobar ocupant l’alcaldia del municipi de manera inesperada. Tot perfectament legal, això sí. L’alcaldessa milita a la franquícia catalana del PSOE, un partit que abans en deien PSC però que fa uns anys va perdre la seva independència de la casa central de Madrid.

De l’Ajuntament de Palafrugell en depenen també els pobles de Calella, Llafranc, Llofriu i Tamariu, i és precisament a la platja de Calella on, des de fa més de mig segle, cada any per aquestes dates celebren la Cantada d’Havaneres, acte organitzat per l’ajuntament. Va ser dissabte passat, i aquest és el context del personatge i el context geopolític.

Hi ha qui considera que ara toca enfortir l’unionisme que alguns veuen en perill, i diuen que s’ha de fer al preu que sigui, encara que sigui caient en la ridiculesa més estrepitosa, com ho és un intent gens dissimulat de censura cultural en plena democràcia.

Així, l’alcaldessa va prohibir que l’acte s’acabés amb la cantada de l’havanera més coneguda. Però, com era d’esperar, no se’n va sortir, i els grups participants des de l’escenari, i el públic des de les grades, van concloure l’acte cantant-la, com fan cada any. L’havanera acaba dient “Visca Catalunya, visca el català!”, unes proclames que en els temps presents alguns consideren que són una provocació a l’unionisme governant a Madrid, a Catalunya i a Palafrugell. Resulta sobrer comentar l'excusa pueril que va donar l’alcaldessa per intentar justificar una censura política que no s’aguanta per enlloc.

José María Aznar, un conegut ideòleg de l’unionisme, ho va suggerir fa poc amb una claredat inequívoca: “quien pueda hacer, que haga”, i l’alcaldessa de Palafrugell va intentar fer el que bonament va poder. Els palafrugellencs sabran valorar electoralment la relliscada política de l’alcaldessa quan d’aquí a vint-i-dos mesos siguin cridats a les urnes.

Entre els col·laboradors necessaris que estan disposats a fer la feina bruta de l’unionisme, trobem personatges ridículs com l’alcaldessa de Palafrugell. I també alguns membres de l'UCO que ens han demostrat que tot sovint redacten els seus informes oficials d’una manera excessivament novel·lada, així com alguns jutges i fiscals que hi donen credibilitat encara que es demostri que no són prou rigorosos.

Edicions del Periscopi

Des que fa uns dies es va fer pública la venda de l’empresa, i veient que tothom es veu amb cor de dir-hi la seva, avui em ve de gust escriure alguna cosa sobre Edicions del Periscopi. Com a lector, la meva relació amb aquesta editorial no puc dir que sigui exemplar, ja que per motius que ara mateix no venen al cas prescindeixo de llegir novel·les, i em concentro en els assajos. N’hi ha tants d’interessants que m’és impossible abastar tots els que m’agradaria llegir.

Alguna vegada he saludat a l’Aniol Rafel i a altres persones de l’empresa, però no puc dir que els conegui, ja que mai hem passat d’unes salutacions de cortesia. Això sí, tinc una estreta relació familiar amb un dels correctors de l’editorial, i per la part que em toca estic francament satisfet i orgullós de la feina que hi fa i que, n’estic segur, continuarà fent en el futur.

Des de molt jove he sigut un petit empresari d’un sector que no té res a veure amb els llibres. Però conec bé, i alguna vegada els he patit en carn pròpia, els problemes puntuals de manca de tresoreria, i les dificultats per a poder pagar factures i sous el dia que toca. Per tant, les explicacions que ha donat el propietari de Periscopi per justificar la seva decisió de vendre l’empresa les entenc perfectament i no em venen gens de nou; sé molt bé com es pateix en aquestes situacions.

A partir d'ara, sota el gran paraigua de Planeta, espero i desitjo que Periscopi continuï fent la feina excel·lent que ha desenvolupat fins ara. Dintre del sector de les publicacions en català, Periscopi té un prestigi indiscutible guanyat a pols, i no tinc cap dubte que els nous propietaris faran el possible per mantenir-lo. Ara bé, no hem de perdre de vista que si bé l’objectiu prioritari de Periscopi era publicar bons llibres, el de Planeta diria que és, per sobre de tot, vendre com més llibres millor i generar beneficis. Només el temps ens dirà com es compaginen aquests dos objectius. Sort!

Política econòmica malabar

S’acosten les eleccions municipals, que no vol dir que siguin demà passat, però quan ja s’ha superat la meitat de mandat els polítics que aspiren a guanyar-les comencen a explicar en públic la seva particular carta als Reis. Així, prometen als electors la lluna, però passen de puntetes sobre la contrapartida imprescindible dels ingressos. Si sóc alcalde faré això, allò i el de més enllà, però callen a l’hora d’explicar de quina manera es pagarà la festa. És a dir, la pregunta del milió sovint es queda sense resposta: d’on sortiran les misses? 

Segons el diccionari que tinc més a mà, els jocs malabars són “uns exercicis d’habilitat i destresa que hom practica com a espectacle, consistents a llançar enlaire diferents boles o altres objectes i tomar-los de manera que no caiguin a terra”. A partir d’aquesta definició, podríem definir l’economia malabar que tot sovint practiquen els nostres polítics com el miracle d’encaixar la despesa pública que ens prometen amb aquella alegria que els caracteritza, sense parlar dels ingressos necessaris per finançar-ho. I no és cap secret que aquell miracle dels pans i els peixos no s’ha repetit mai més.

El sociòleg i psicòleg Alfons Duran-Pich en parlava fa poc (8.7.2025) quan deia que els polítics, per pagar les seves promeses electorals de despesa i inversió, “reduiran les partides socials, retallaran les pensions, augmentaran el deute públic amb càrrec a les generacions futures o s’inventaran qualsevol altre joc malabar”, entre d’altres, l’augment dels impostos. El fet és que com que els diners no cauen del cel, per cada euro que surti ha d’entrar un euro, amb la fórmula que sigui. Són faves comptades.

I aquesta és l’assignatura pendent de la gran majoria dels aspirants a ocupar alcaldies i altres càrrecs polítics, els quals es mostren decididament partidaris de l’economia malabar. Els candidats tenen molta facilitat per dir què faran, però una mandra infinita per explicar com ho faran.

Barcelona: refugis climàtics

Em sembla recordar que van ser els comunistes, que darrerament es fan dir comuns, els que van popularitzar l’expressió refugis climàtics. La denominació ha fet fortuna, i ara, amb les altes temperatures de l’estiu, tothom parla dels refugis climàtics. Però tampoc cal fer-se il·lusions, no tot allò que l’ajuntament defineix com a refugi climàtic és un refugi climàtic.

Els parcs, per exemple, no deixen de ser falsos refugis, ja que quan a la ciutat tenim una temperatura ambient superior als 30°, de refugi climàtic en tenen poc. Amb una humitat ambiental molt alta, habitual a Barcelona, pretendre que l’ombra d’un arbre és un refugi climàtic —els pocs arbres que els amics de Parcs i Jardins encara no han eliminat— sembla una broma de mal gust.

Refugis climàtics són els edificis amb aire condicionat. N’hi ha molts de públics repartits per tota la ciutat (biblioteques, poliesportius, oficines de tota mena, casals, seus dels districtes i equipaments diversos), però en arribar el mes d’agost l’ajuntament els tanca gairebé tots. L’excusa oficial és que els funcionaris també tenen dret a anar-se'n de vacances, i no seré pas jo qui els negui aquest dret. Però l’ajuntament s’hauria d’adaptar a la meteorologia extrema i organitzar-se per poder garantir l’accés dels ciutadans als edificis climatitzats els quals, per cert, són propietat dels ciutadans (l’ajuntament només els administra), especialment a l’agost.

Es pot entendre que els dirigents de les entitats subvencionades no discreparan del discurs oficial sobre la pretesa bondat dels refugis climàtics barcelonins, i segurament s’abstindran de fer en públic una crítica com aquesta, ja que potser posarien en risc la continuïtat de la subvenció municipal, i tampoc és això. Qui mana, mana, i l’euro és l’euro. Però, com diu un conegut meu, a l’agost, a Barcelona, l’únic refugi climàtic que no falla mai és El Corte Inglés.

De singular, res de res

Els dirigents d’Esquerra insisteixen que tenen pactat i blindat amb el PSOE el compromís d’un futur finançament singular per a Catalunya, com donant a entendre que serà un sistema de finançament diferent del que ha estat vigent fins ara, que és el mateix que s’aplica a les altres comunitats autònomes d’Espanya, tret d'Euskadi, Navarra i les Illes Canàries. I donen per sobreentès que serà un sistema molt millor per a Catalunya. Si fos cert, no sona malament.

Però els dirigents d’Esquerra tenen un problema, perquè es neguen a admetre que tant amb governs espanyols del PSOE com amb governs del PP, Espanya continuarà sent Una, Grande y Libre, amb la uniformitat fiscal que això representa. És allò del café para todos. Així, mentre Catalunya formi part d’Espanya —esperem que ja per poc temps—, el nostre sistema de finançament seguirà sent similar al de La Rioja o el de la Región de Murcia. O potser pitjor, com passa ara.

La conclusió lògica és clara: si Esquerra està disposada a rectificar i torna a situar Catalunya com a únic objectiu del seu interès polític, els dirigents d’aquest partit farien bé de tornar al carril independentista que ara tenen abandonat. Els dirigents d’Esquerra saben, com ho sap tothom, que amb una Catalunya independent el debat actual de la singularitat del finançament ja no tindria sentit, ja que els diners es recaptarien a Catalunya i s’administrarien a Catalunya. I Espanya passaria a ser un país veí més, com ho són ara França o Portugal.

Què hem d’esperar d’un polític?

(Article original publicat el 27/6/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2232, pàg. 2)
 
Hi ha ciutadans insatisfets amb la gestió pública, i a partir d’aquesta percepció consideren que els polítics cobren massa per la feina que fan. Alguns polítics també ho pensen, i no se n’estan de dir-ho en veu alta. Fa deu anys va ser molt comentat el cas paradigmàtic de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Quan l’any 2015 va arribar a l’alcaldia, una de les primeres mesures que va sotmetre a votació del plenari va ser una reducció en clau populista del seu sou. Però com que la majoria dels regidors van rebutjar la proposta, aquesta va decaure i no se’n va parlar més.

Colau era conscient que no estava preparada per fer d’alcaldessa, i devia tenir un remordiment de consciència en veure que tenia assignat un sou que, segons ella, no es mereixia. Cent mil euros l’any li semblava una assignació massa elevada, prescindint de relacionar el sou amb el pressupost municipal de la ciutat de Barcelona, que llavors era d’uns 2.500 milions d’euros anuals. La realitat és que el CEO d’una empresa privada amb un volum de negoci similar cobra molt més. De totes maneres, el debat entre massa i poc és relatiu. Si una persona, es dediqui o no a la política, fa bé la seva feina, és raonable que es guanyi bé la vida. I si no la fa bé, com va ser el cas de Colau, per poc que cobri ja és massa.

La ciutadania espera que els polítics que gestionen els diners públics treballin bé. De fet, ho haurien de fer encara millor que si el seu àmbit d’actuació fos una empresa privada. Els polítics són els administradors dels nostres diners, i molts ciutadans estan descontents observant la seva deficient gestió pública. El resum podria ser que si, per una banda, els problemes de la nostra societat estan bastant ben definits i els veu tothom, el problema comença quan els polítics es mostren incapaços de posar-hi remei.

Tothom és conscient que tenim un problema greu amb el preu de l’habitatge, sigui de compra o de lloguer. Però els polítics que tenen l’obligació de prendre mesures per resoldre el problema número u dels ciutadans, l’habitatge, no fan res que sigui efectiu. O encara pitjor, allò que fan agreuja el problema. La reserva del 30% per a habitatge social va ser un disbarat. En aquest sentit, la incompetència dels administradors públics és molt frustrant.

Si el CEO que arriba a una empresa per resoldre problemes no fa bé la seva feina, se’l fa fora i se’n busca un altre. No sembla raonable que si l’incompetent és un càrrec públic, ens hàgim d’esperar fins a les següents eleccions per substituir-lo.

Uns dies de desconnexió gairebé total

Es parla sovint de la España vaciada, però per constatar la realitat d’un territori gairebé buit no cal anar tan lluny, no cal anar a Espanya. Catalunya també inclou la Catalunya buida, i ara hi hem anat a passar uns dies com fem cada any per aquestes dates. Aquest any hem tornat a Odèn, al nord del Solsonès, un lloc per on no s'acostuma a passar. Allà hi has d’anar expressament, i és tota una experiència molt agradable. Els dies molt clars, afinant la vista, des d’Odèn es pot veure la serralada de Montserrat, que es troba a uns setanta quilòmetres en línia recta.

Una setmana prescindint de televisió i ràdio, sense possibilitat de comprar un diari, és una bona experiència de desconnexió. Però per si a algú tanta desconnexió li representa un problema, allà els mòbils funcionen. Una setmana sense veure cotxes, però sí algunes motos, ja que és un territori molt interessant pels motards. Esmorzars de forquilla. De vaques i xais encara se’n veuen, però cada any n’hi ha menys. Ramaders i pagesos es van jubilant, i no hi ha gaires joves que estiguin disposats a continuar els negocis familiars relacionats amb el món de l’agricultura i la ramaderia.

Aprofito per comentar que el maltractament que reben els pagesos i ramaders per part de l’administració pública és lamentable. La burrocràcia (amb tres erres) que la Generalitat ha anat inoculant en el món rural és vergonyosa, i sent generosos amb la descripció, podríem dir que l’administració pública és un mata-negocis. Però polítics i funcionaris viuen en un altre món que no és el món real, i moltes normatives i protocols que ens imposen des dels seus despatxos són contràries al sentit comú. I així ens va, cada dia hi ha més funcionaris no productius, i menys activitat productiva al país en general i a la Catalunya buida en particular.

El comentari d’avui no té vocació de guia turística, però no me’n puc estar de destacar una de les troballes que hem fet aquest any. Es tracta del restaurant Cal Celso, a Alinyà, un poblet que es troba encara més al nord, ja a la comarca de l’Alt Urgell. La qualitat gastronòmica dels seus plats és entre alta i molt alta. Només una recomanació: cal reservar taula, ja que l’establiment és petit i s’omple de seguida. I per pagar no cal que prepareu la Visa platí; els preus són moderats.