El passaport

 

Motius professionals m’han portat a viatjar per tot el món i tractar amb gent de tota mena. Aviat vaig poder observar que alguns dels meus interlocutors viatjaven amb més d’un passaport. Per entrar a segons quins països n’utilitzaven un, i per altres destinacions en mostraven un altre. El motiu d’aquesta duplicitat és fàcil d’entendre. No pots pretendre entrar a Israel sense problemes si quan hi arribes mostres un passaport amb segells d’entrada a països enemics d’Israel, que són gairebé tots els del seu entorn geogràfic. Pel mateix motiu, no pots entrar a Teheran mostrant un passaport que denoti que viatges sovint a Tel-Aviv. Abans de la caiguda del Mur de Berlín i de l’enfonsament del comunisme (1989), si no volies perdre temps als aeroports necessitaves un passaport per entrar als paradisos comunistes —així els definien alguns dels seus propagandistes, que parlaven més d’oïdes que d’experiències pràctiques—, i un altre per moure’t pels països democràtics. Per cert, si s’han obtingut legalment enlloc està escrit que sigui delicte viatjar amb més d’un passaport, tot i que per raons òbvies no és aconsellable mostrar-los alhora.

Només en efectiu

Sovint et trobes amb establiments comercials que tenen a la porta un cartell que demana el pagament en efectiu pels productes i serveis que comercialitzen. I ara que molta gent ja s’ha acostumat a anar pel món sense tocar bitllets, també comencem a veure que alguns restaurants exigeixin el pagament en efectiu. Si m’avisen abans, no tinc cap problema. El comerciant sap millor que ningú com ha de gestionar el seu negoci i si li convé oferir aquest servei a la clientela. I el client potencial sempre té la llibertat d’entrar-hi o no. Llibertat per a tothom sempre i en qualsevol circumstància, és clar que sí.

L’últim cas que m’he trobat ha sigut fa pocs dies en una petita empresa de lloguer de cotxes. El dia abans de recollir el vehicle contractat em van trucar per recordar-me que el lloguer el cobraven per avançat, tal com és habitual en aquests negocis, i com qui no vol la cosa hi van afegir que el pagament, de més de cinc-cents euros, havia de ser necessàriament en efectiu. Bitllets de banc sí, Bizum i targetes de crèdit i dèbit, no. A ningú el sorprendrà que l’exigència de cobrar en efectiu no surti a la pàgina web.

I a partir d’aquestes realitats, les conclusions són lliures. Els benpensants potser només conclouen que el comerciant es vol estalviar les comissions bancàries. Els malpensats és possible que vagin una mica més enllà.

No tots els espanyols són iguals

(Article original publicat el 8/8/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2238, pàg. 2)
 
Costarà trobar un ciutadà unionista que estigui disposat a acceptar que no tots els espanyols són iguals, tot i que la desigualtat entre espanyols és una realitat inqüestionable. No ho és perquè ho digui l’autor d’aquest comentari, sinó perquè així ho estableix la, per a alguns, sacrosanta Constitución Española, aquella llei que els unionistes tant diuen defensar. Doncs sí, la Carta Magna estableix que no tots els espanyols són legalment iguals, ni ho són tots els territoris que conformen l’estat.

No només és el cas dels habitants dels territoris forals d’Euskadi i Navarra, els quals tenen uns avantatges fiscals que sempre es posen d’exemple per explicar una situació avantatjosa i ben diferent de la vigent en altres territoris de l’estat. Històricament, els governs basc i navarrès recapten el cent per cent dels impostos i, un cop disposen dels diners, en transfereixen a Espanya una petita part (el cupo) acordada prèviament.

Posats a detallar més diferències entre ciutadans i territoris d’Espanya, podríem citar també Catalunya, les Illes Balears i les Illes Canàries, i soc conscient que em deixo altres territoris singulars. Així, tal com estableix una llei orgànica espanyola, Catalunya té una llengua pròpia que no és el castellà. A més, Catalunya s’ocupa de gestionar les seves presons, la seva policia incloent el control del trànsit, i un munt de responsabilitats més que en altres territoris de l’estat estan centralitzades.

Els ciutadans balears i els canaris també gaudeixen de peculiaritats econòmiques i fiscals. Així, quan un ciutadà català va a Menorca o a Lanzarote, ha de pagar el bitllet aeri sencer, i no són gens barats. En canvi, quan un balear o un canari viatgen fora de les seves illes només paguen el 25% del cost del bitllet; l’estalvi és molt important. Per acabar-ho d’arrodonir, a les Canàries no existeix l’IVA, sinó un impost específic molt més raonable, l’IGIC.

Així, per més que alguns insisteixin en la igualtat entre espanyols, a l’hora de la veritat i a l’hora de rascar-se la butxaca no tots els espanyols són iguals, ni tenen els mateixos drets, ni els mateixos deures. Tots recordem els crits de A por ellos! dels armats espanyols enviats a Catalunya l’any 2017, amb ordres precises d’agredir ciutadans catalans pel sol fet de voler votar, una situació impensable en qualsevol país democràtic del nostre entorn. Per cert, els delictes d’aquells uniformats embogits ja han estat amnistiats, mentre molts dels catalans agredits encara esperen que se’ls apliqui l’amnistia.

La lliçó d’una OPA hostil fracassada

Fa setze mesos el banc BBVA va presentar una OPA hostil contra el Banc Sabadell. Segons el diccionari, l’adjectiu hostil té dues accepcions: 1/ Propi d’un enemic, que mostra la disposició d’un enemic. 2/ Inspirat per un enemic. Ho podríem completar dient que una actitud hostil és contrària a una actitud amable o amigable.

En el món dels negocis no és recomanable mostrar prepotència ni hostilitat cap al teu interlocutor. No costa gaire d’entendre que tu no pots entrar en una botiga que saps que funciona molt bé dient que t’has proposat comprar-la, tant si als seus propietaris els agrada la idea de vendre el negoci com si no tenen gens d'interès per desprendre-se’n.

Doncs bé, això és el que ha passat amb la proposta hostil que la direcció prepotent del banc BBVA va presentar contra els milers d’accionistes del Banc Sabadell. La reacció més previsible del banc opat exigeix defensar-se del banc opador amb tots els mitjans al seu abast. Això és el que ha estat fent el Sabadell.

L’OPA ha fracassat, i això és bo pel Sabadell i també pel país. El BBVA no va voler entendre que els interessos del Sabadell no coincideixen amb els seus. Al marge de l’activitat bancària clàssica, hi ha unes determinades maneres de fer del Sabadell, també en clau país, que el BBVA no ha sabut o no ha volgut valorar. No és només un tema de diners, sinó de sensibilitats; la ridícula campanya de propaganda del BBVA en defensa de l’OPA n’és un bon exemple.

Resulta irrellevant que els clients, sindicats, patronals, partits polítics i els governs català, espanyol i europeu s’hagin posicionat a favor o en contra de l’OPA. Òbviament, tothom té dret a opinar, però la decisió final de vendre un negoci només és en mans dels seus propietaris, i aquests han dit ben clar que no volen vendre el banc.

Els col·locodrems dels partits

En un règim polític amb moltes mancances com el que tenim a Catalunya, els ciutadans paguem dos tipus d’institucions polítiques: les que formalment són democràtiques, és a dir, les que votem els ciutadans, i les que ni ho són ni les votem. Els nostres polítics s’omplen la boca sobre la necessitat d’establir vegueries d’elecció popular i democràtica, però a l’hora de la veritat defensen les províncies, unes institucions obsoletes i prescindibles que no voten els ciutadans. 

Institucions formalment democràtiques són aquelles les composicions de les quals decidim els ciutadans cada quatre anys mitjançant el nostre vot: el Parlament, d’on surt el president de la Generalitat, i els ajuntaments, d’on surten els 948 alcaldes que hi ha a Catalunya. Institucions no democràtiques, les que anomeno els col·locodrems dels partits, són aquelles que no votem mai, i que s’omplen de personatges col·locats pels partits; per exemple, les diputacions i els consells comarcals.

En haver passat pel sedàs d’unes eleccions, els polítics de les institucions democràtiques (diputats del Parlament i regidors dels ajuntaments) poden presumir de tenir el suport democràtic de la ciutadania. En canvi, els polítics que omplen les diputacions i els consells comarcals només tenen el suport del secretari d’organització del seu partit, és a dir, de la persona que els ha col·locat allà. Per això els anomeno col·locodrems.

Per eliminar els col·locodrems tindríem una solució ben fàcil: tancar-los o, si legalment no es poden tancar, deixar-los reduïts a un despatxet amb un telèfon, i traspassar a la Generalitat i als ajuntaments les atribucions que tenen ara. D’aquesta manera eliminaríem dues administracions que no votem, suprimiríem una burocràcia del tot prescindible així com les moltes despeses associades.

Hi ha, però, un petit inconvenient: mentre ens estalviaríem milers de sous públics, uns diners que es podrien utilitzar, per exemple, per construir habitatge públic destinat al lloguer, i això seria molt positiu per a la societat, milers de polítics i funcionaris adscrits a aquestes administracions es trobarien de cop i volta a la cua de l’atur. És per això que els partits no volen ni sentir parlar d’eliminar aquestes institucions, ja que tots viuen de la seva existència.

Gaza, cinc preguntes incòmodes

1/ Per què aquí s’amaga —en societats periodísticament més serioses que la nostra sí que ho expliquen— que l’organisme encarregat de comptabilitzar els morts i ferits de la guerra de Gaza és dirigit per Hamàs, és a dir, per l’organització terrorista que el 7 d’octubre del 2023 va iniciar l’etapa més cruenta del conflicte araboisraelià, amb la matança més gran de jueus —la gran majoria civils— des de l’Holocaust?

2/ Per què organitzacions globals com diversos organismes de l'ONU, la Creu Roja, etc., i locals com la Generalitat, molts ajuntaments, TV3, Catràdio, RAC1, etc., no objecten mai i donen per bona una xifra de morts no auditada per un organisme mínimament neutral?

3/ Per què els nens petits que passen fam i que ens mostren les televisions com a demostració dels excessos de la guerra sempre estan envoltats de persones adultes que pel seu aspecte no sembla que en passin gens, de fam?

4/ Per què les manifestacions de protesta que tenen lloc a Gaza contra aquesta guerra estan formades exclusivament per homes que pel seu aspecte saludable tampoc sembla que passin fam?

5/ Per què determinada premsa equipara els il·legítims interessos terroristes de Hamàs amb els legítims interessos polítics dels palestins, quan és ben sabut que Hamàs és l’enemic número 1 dels palestins?

Castells vs. Cuadras

(Article original publicat el 25/7/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2236, pàg. 2)
 
El director de La Veu de l’Anoia va publicar recentment una entrevista llarga (tres pàgines, dues fotos) a l’alcalde d’Igualada, Marc Castells. Uns dies més tard en va publicar una altra a Jordi Cuadras, cap de l’oposició, però aquesta no era tan llarga (una pàgina, una foto). El primer governa Igualada des de fa catorze anys, mentre que el segon aspira a prendre-li el relleu. La decisió és en mans dels igualadins que l’any 2027 seran cridats a votar en unes noves eleccions municipals.

No sóc partidari dels mandats massa llargs dels càrrecs electes. El meu ideal el fixaria en un màxim de dos mandats consecutius, és a dir, fixaria com a límit vuit anys exercint el càrrec, com passa, per exemple, amb els presidents dels Estats Units. Castells, l’alcalde actual, explica que el seu referent polític és el MHP Jordi Pujol, i a l’entrevista es defineix sense embuts com a “convergent i pujolista”. En aquest sentit, potser convé recordar que Pujol va ser president de la Generalitat durant vint-i-tres anys seguits, guanyant totes les eleccions a les quals es va presentar.

De cara a les pròximes eleccions municipals, Cuadras, el cap de l’oposició, no ho tindrà gens fàcil. Aspira a ocupar la butaca on ara seu un alcalde consolidat; el 2027 Castells farà setze anys que estarà a l’alcaldia. Cuadras es presenta sovint com el soci extern del govern, i quan s’opta a ocupar el despatx que ara ocupa el teu soci, simultaniejar les dues posicions ha de ser difícil de gestionar, tot i que no és incompatible. Ara bé, als votants potser els costarà d’entendre aquesta ambivalència.

Caldrà veure com evolucionen els fets en els vint-i-dos mesos que falten per a les eleccions, i com es van matisant les posicions polítiques d’uns i altres. A les entrevistes veiem que Castells fa retrets a Cuadras, i l’aspirant també critica el seu soci de facto, tot i que se suposa que en privat se li agraeix la col·laboració. Sigui com sigui, aquells que ens ho mirem des de la distància no podem evitar una certa sorpresa amb aquestes declaracions.

I com que encara em queda espai per completar aquesta columna sobre les perspectives que s’obren a l’alcaldia d’Igualada de cara a les eleccions del 2027, cal destacar també que des de l’any 1979 han transcorregut quaranta-sis anys d’ajuntaments suposadament democràtics, i en tot aquest temps Igualada no ha tingut mai una alcaldessa. Molts ens preguntem si aquesta més que evident anomalia democràtica s’anirà perpetuant en el temps o algun dia algú decidirà posar-hi fi.