L’extrema dreta catalana

Alguns sostenen que a Catalunya els partits d’extrema dreta són Bocs i AC; al meu entendre no és ben bé així. Hi ha qui s’entesta a comparar AC amb Bocs; res a dir, comparar i treure conclusions és un bon exercici intel·lectual. Però si es fa una comparació honesta, és fàcil concloure que aquests dos partits tenen poc a veure l’un amb l’altre, i molt especialment mirat des de l’òptica catalana.

Bocs és extrema dreta de manual, homologada com a tal a tot arreu, i els seus dirigents no ho han amagat mai. Però AC no és extrema dreta. Només cal escoltar els seus dirigents i llegir els programes electorals d’aquests dos partits i comparar-los. I com que jo ja ho he fet, puc dir el que dic amb coneixement de causa.

Considero que votar partits extremistes no ens aporta res de bo. L’extrema dreta és tan poc útil socialment com l’extrema esquerra, encara que a un comunista d’extrema esquerra no li agradarà que se’l compari amb un votant de l’extrema dreta. Però les coses són com són, i els extrems es toquen.

La meva conclusió final és que votar partits extremistes —de dretes o d’esquerres— és del tot legítim, però és un error. Ara bé, tothom té dret a equivocar-se, també quan vota, i aquest dret s’ha de respectar. Dit tot això, si un català vol votar un partit d’extrema dreta entre els que tenen representació parlamentària, només té una opció: Bocs.

Coincidències i discrepàncies

(Article original publicat el 6/2/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2264, pàg. 2)
 
Veiem coincidències de vot entre les esquerres i les dretes, o entre els partits catalans i els espanyols. Es critica que alguna vegada Junts ha votat en el mateix sentit que el PP i Bocs. I és ben cert, en temes molt concrets el vot de partits antagònics pot coincidir, i no per això aquestes coincidències han de ser motiu de crítica. No cal dir que en temes nacionals Junts es troba als antípodes del PP i Bocs, dos partits espanyolistes. Però si es tracta de temes econòmics, és lògic que Junts coincideixi més amb els partits de dretes que amb els d’esquerres. Junts no és un partit d’esquerres, com tampoc ho era Convergència.

Quan es tracta de temes econòmics i fiscals, les esquerres que tant critiquen Junts sempre es posen d’acord. Però quan escric aquest article veig que la setmana passada les coincidències van ser unes altres, en aquest cas en clau espanyolista i unionista. Així, la franquícia catalana del PSOE —alguns encara l’anomenen PSC— va coincidir amb el PP i Bocs en el vot contrari al concert econòmic per a Catalunya. I en aquesta coincidència també hi haurien pogut ser els comuns. Però des del món de l’esquerra això no es critica, i com a màxim ho titllen també de coincidències puntuals.

El fet és que Junts defensa Catalunya, i té sentit que sigui així. PSOE, PP, Bocs i els comuns defensen Espanya, i també té tot el sentit que sigui així, ja que Espanya és el seu país. La coincidència en el vot és fruit de la coherència nacional. Són partits que no dissimulen, i entre defensar Catalunya i defensar Espanya la seva opció sempre és Espanya, de la mateixa manera que l’opció de Junts sempre hauria de ser Catalunya; ho expresso així perquè alguna vegada també s’han despistat.

Per completar aquest panorama, també podríem parlar d’Esquerra, i si no s’ha englobat aquest partit en una d’aquestes colles és degut al fet que la direcció actual d’Esquerra ha deixat de ser clara en els seus plantejaments nacionals. Abans Esquerra era un partit clarament independentista; avui, veient les declaracions dels seus dirigents, costa de trobar-hi aquell relat nacional. S’han d’aclarir. I encara quedaria la CUP, però aquests ja fa temps que no toquen quarts ni hores; si bé abans, en temes nacionals, semblava clar a què aspiraven, avui en dia, com passa amb Esquerra, també costa de veure quins són els seus objectius de país.

S’ha dit ja en comentaris anteriors que el primer debat hauria de ser el nacional. El debat ideològic ve després, i es fa cada quatre anys mitjançant les eleccions.

Guanyar perdent

En política sempre s’ha de tenir molt clar qui és el teu adversari. El PP s’equivoca quan defensa que el seu adversari polític és el PSOE, ja que ara mateix el seu gran adversari és Bocs, que de mica en mica es va fent seu l’espai que va deixant lliure el PP.

El PP ha guanyat les eleccions a l’Aragó (Espanya), però si ho comparem amb la situació que tenien fins diumenge, el PP les ha guanyat perdent, ja que ha perdut per partida doble. Per una banda, el PP ha perdut dos diputats propis, i per l’altra els seus competidors directes han guanyat set diputats. Formalment, el PP ha guanyat les eleccions, sí, però la distància amb els seus competidors s’ha escurçat en nou diputats, els dos que han perdut més els set que han guanyat els seus competidors.

Per altra banda, el PSOE no és que no hagi guanyat res sinó que, es miri com es miri, ha fracassat estrepitosament. Faci els càlculs que faci, el PSOE no pot governar, i no hem d’oblidar que l’objectiu d’un partit polític és governar. Per completar l’equació, els resultats obtinguts per la resta de partits són irrellevants, perquè aquesta legislatura tampoc podran governar.

Resumint, els únics guanyadors de les eleccions a l’Aragó són els de Bocs, i els grans perdedors el PP i el PSOE.

Menors i xarxes socials

El govern espanyol ha anunciat que prohibirà que els menors de setze anys utilitzin les xarxes socials. Personalment, crec que és molt recomanable que els menors no facin servir determinades xarxes socials, però també penso que és un error de plantejament que hagi de ser el govern qui ens resolgui el problema prohibint l’ús de les xarxes a una determinada franja d’edat. No ens enganyem, aquest problema el tenen els pares irresponsables que no estan preparats per educar els fills, és a dir i entre altres coses, per saber dir que no quan toca. Quan alguns pares aplaudeixen la mesura anunciada pel govern sembla que només ho facin per treure’s la responsabilitat de sobre, acceptant irresponsablement que l’obligació de l’educació dels fills canviï de mans. I amb prohibició governamental o sense, no cal ser un expert en informàtica per concloure que si els menors volen utilitzar les xarxes ho faran igualment. Resumint, en una societat lliure com se suposa que és la nostra, els responsables de l’educació dels fills són els pares. Els governs estan per a altres coses.