Països democràtics amb governants que no ho són

(Article original publicat el 20/3/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2270, pàg. 2)

Una de les promeses més sorprenents de Trump en iniciar el seu actual mandat de quatre anys va ser que en pocs dies ell posaria fi a la guerra de Rússia contra Ucraïna, i no en començaria cap de nova. Doncs bé, quan ha transcorregut més d’un any des de la seva arribada a la Casa Blanca, ni una cosa ni l’altra, i això ens diu molt sobre la poca credibilitat del personatge.
 
Amb les seves fanfarronades Trump ja s’ha situat en el costat equivocat de la història, i molts ciutadans pagarem cares les conseqüències de les seves desafortunades i criminals actuacions. Però cal dir també que el fet que Trump estigui en el costat equivocat de la història no exclou que els Estats Units continuïn sent una gran democràcia. Una cosa no treu l’altra; el dolent és Trump, no els Estats Units.

Podem dir també que quan hi ha governants impresentables com Trump, una part de la culpa cal atribuir-la als ciutadans que els han escollit, allà on es pot votar. Trump es mereix un càstig sever i ben merescut, però potser també caldria reprovar aquells que el van votar, i van concedir un plus immerescut de confiança a un personatge fosc que tenia uns antecedents polítics democràticament gens engrescadors.

Trump considera que qui discrepi de les seves posicions polítiques es situa al marge del pensament únic que pretén imposar al món. Amb les seves decisions forassenyades Trump sempre busca justificar una inexistent legalitat dels seus disbarats. Però el pensament únic que defensen persones com Trump i el seu menysteniment cap als que no el comparteixen només demostren que no tothom està preparat per acceptar les normes de la democràcia. 

Trump aprofita algunes escletxes de les normes democràtiques per anar imposant la seva perversa voluntat. Potser podríem concloure que la culpa és compartida entre Trump i els que no han estat capaços de legislar per evitar els excessos de personatges com ell. Alguna llei hauria d’impedir que el president dels Estats Units, elegit democràticament, pugui utilitzar escletxes legals que li permetin actuar com a dictador en una gran democràcia.

Podríem acabar afirmant que Israel també és un país democràtic, i de fet és l’única democràcia d’aquella zona tan conflictiva. Amb l’agreujant que està envoltat de països que tenen com a prioritat la destrucció d’aquell estat, i això obliga Israel a defensar-se. Però, per desgràcia, que Israel sigui una democràcia no impedeix que els seus governants es puguin saltar tots els límits amb unes actuacions criminals del tot reprovables.

Continua el gir cap a la dreta

Diumenge es van celebrar unes noves eleccions autonòmiques a Espanya, concretament a Castella i Lleó, i es va produir un altre triomf de la dreta, després dels d’Extremadura i l’Aragó. Espanya ara vota dreta.

A Perpinyà, a la Catalunya Nord, les eleccions municipals de diumenge també les va tornar a guanyar la dreta, en aquest cas la dreta més extrema, i per majoria absoluta. És bo recordar que fa uns anys aquella zona era un feu dels comunistes, i no deixa de sorprendre amb quina facilitat l’elector ha passat d’un extrem a l’altre.

A les eleccions de diumenge a la presidència del Barça no sé si es pot dir que va guanyar la dreta, però l’esquerra segur que no les va guanyar.

El resum és que la societat que ens envolta mira cada dia més cap a la dreta, i potser ens podríem preguntar per què ho fa. Una explicació podria ser que els electors miren a la dreta per evitar passar vergonya quan observen com governa l’esquerra.

Com a fets anecdòtics, a Castella i Lleó ha deixat de tenir representació parlamentària un partit, Ciudadanos, que a Catalunya va deixar un pèssim record. Com diu la gent gran, un bon cel, però en aquest cas hi podríem afegir que gens merescut.

En aquella regió espanyola també s’han quedat sense representació parlamentària els comunistes, amb els seus diferents noms, marques, colles, grups, coalicions i confluències vàries. ICV, Podemos, Sumar, Comunes, etc. tenen mala peça al teler, i els seus dirigents en són plenament conscients. Ciudadanos desapareix de la política de mort natural, i els comunistes potser acabaran igual.

El món està canviant amb molta rapidesa, però alguns no ho volen admetre fins que les urnes els acaben posant al lloc que els correspon.

L’elector sap molt bé què li convé en cada moment i en cada elecció, així que quan una oferta política es queda sense demanda, sense votants, sense clientela, és que alguna cosa passa. L’elector no s’equivoca mai, els polítics sí.

Especular

(Article original publicat el 6/3/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2268, pàg. 2)
 
Tot sovint els polítics que gestionen la cosa pública es mostren incapaços de resoldre els problemes socials, i per no reconèixer la seva incapacitat ens diuen que els culpables són uns altres, als quals fan injustament responsables amb l’objectiu de treure’s les puces de sobre. Això està passant, per exemple, amb el dret a l’habitatge —un dret constitucional, per cert, que els polítics no van desenvolupar mitjançant una llei—, i pretenen passar el mort a qui no en té cap culpa. Segons alguns polítics d’esquerres, els dolents serien els propietaris privats, als quals acusen injustament d’especular amb els seus pisos.

Especular no és només una activitat perfectament legal sinó que podríem dir que especular és una obligació de qualsevol consumidor responsable. Si tal com es pot llegir el diccionari especular vol dir “Comprar o vendre comptant aprofitar-se d’una fluctuació en el preu”, sent-ne conscient o no tothom especula. Si compro al Bonpreu i no a l’Ametller, o a l’inrevés, és per buscar un avantatge. I si compro o venc un determinat producte avui i no m’espero a fer-ho l’any que ve, o a l’inrevés, estic fent el mateix. Estic vetllant pels meus interessos, és a dir, estic especulant amb el meu patrimoni.

Alguns polítics d’esquerres diuen estar en contra de les compres especulatives, i des del seu populisme parlen d’habitatges com podrien parlar de mandarines. Confonen especular amb un robatori social, ja que la ignorància d’alguns és molt atrevida. I com que consideren que especular és una activitat antisocial i perniciosa, pretenen prohibir el comerç lliure. La realitat és, però, que alguns polítics no han cregut mai en el dret constitucional a la propietat privada.

Alguns polítics d’esquerres asseguren que prohibint el comerç lliure dels pisos resoldran el problema de l’habitatge, i alguns ja comencen a reclamar medalles al mèrit. Però si ens centrem en la realitat del mercat de l’habitatge, s’està donant la situació contrària: els pisos continuen pujant de preu, i com més s’intervé el mercat, pitjor.

Per dir tot això corres el risc que et facin responsable de totes les maldats relacionades amb els preus dels pisos. Ara bé, la crisi de l’habitatge només es pot resoldre amb un augment de l’oferta d’habitatge públic. Als efectes pràctics, això es tradueix que a Catalunya els únics responsables d’aquest drama social són els ajuntaments i la Generalitat, els quals no han fet ni fan el que toca. Els propietaris privats n’han de quedar al marge, no en tenen cap culpa.