.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 14 de gener de 2009

“El votant mai s’equivoca”. Voleu dir?

Després d’unes eleccions aquesta és la típica afirmació que amb posat molt seriós ens deixen anar a les primeres de canvi els grans experts en política. També solen expressar-se així els anomenats tertulians, uns suposats experts capaços d’opinar sobre qualsevol assumpte encara que, amb les seves afirmacions, sovint només demostren ser uns perfectes ignorants. Doncs bé, jo opino exactament el contrari; al meu entendre la frase és més falsa que un bitllet de sis euros. A veure si sóc capaç d’explicar-me.

Els votants som persones, oi? I les persones ens equivoquem, oi? I ho fem bastant sovint, oi? Dons bé, defensar que el votant no s’equivoca és tant com defensar que les persones no s’equivoquen. I al meu entendre defensar una cosa així és més aviat indefensable.

És evident que el votant s’equivoca més sovint del que seria desitjable. El votant s’equivoca molt. Segurament tots tenim ara mateix al cap més d’un exemple de les lamentables conseqüències de determinades equivocacions electorals. El que ja és més greu és que de vegades el votant repeteix la mateixa equivocació elecció rere elecció. Si no fos perquè sóc un demòcrata convençut això potser ja seria motiu per posar-ho en mans de la fiscalia.

El que també passa sovint és que l’elector s’equivoca sense saber-ho, sense ser-ne prou conscient; evidentment aquests, pobrets, no tenen cap culpa (a mi, pobret de mi, això també m’ha passat algun cop). També es dóna el cas força estès del que s’equivoca per militància, conscientment. Sap perfectament que els seus són uns sapastres però... són els seus. Aquest potser seria un cas per ser tractat per un bon professional de la psicologia.

Òbviament allò que no negaré és que, encara que hi hagi pel mig una flagrant equivocació electoral dels votants, el resultat de l’elecció és del tot legítim i democràticament inqüestionable. Així funciona la democràcia, el menys dolent dels sistemes polítics. Si t’equivoques a l'anar a votar saps que pots rectificar al cap de quatre anys i, mentrestant, molta paciència, molta til·la i creuar els dits tot esperant que els que hi has posat per error com a administradors d’una part dels teus diners no facin massa disbarats ni malifetes. I això sí, la propera vegada procura no tornar-te a equivocar.

4 comentaris:

Guillem Carbonell ha dit...

I tant que s'equivoca, el votant. De la mateixa manera que cada un de nosaltres ens equivoquem en coses, els col·lectius també. Però vaja, també està bé tenir el dret a equivocar-se, l'important és que el voltant i els col·lectius aprenguin dels seus errors i vagin corregint, de vegades ho fan, de vegades no.

Unknown ha dit...

Jo crec que tampoc es tracta de fer una història dels seus i els meus. La política és una part de les nostres vides però no crec que sigui positiu que valorem la gent per si són dels nostres o dels seus. És un missatge que no crec que sigui interessant. De fet, hem d'aspirar a que la societat tingui esperit crític i excepte militants molt actius, la resta de la població hauria de poder ser capaç de reconèixer virtuts i errors de tots els polítics i partits.

Tots ens equivoquem, i segurament els votants que més s'equivoquen serien (en teoria) els menys exposats a formar-se un esperit crític. Fomentar aquest esperit no ens lliurarà d'equivocar-nos, però de ben segur evitarà que apareguin arguments Schumpeterians i elitistes sobre la política i qui hauria o no d'afectar en ella.Un tema complexe, en tot cas.

Anònim ha dit...

La virtud d'equivocar-se és que en siguis conscient i per desgràcia aquí a Catalunya tenim molt de "massoca"

Miquel Saumell ha dit...

Gràcies Guillem, Andreu i Saltenc per les vostres aportacions. Veig que tots coincidim en que, com a mínim, tots ens equivoquem i que el primer pas per no equivocar-nos en el futur –o equivocar-nos menys- passa per acceptar les nostres pròpies equivocacions.

Jo, per posar un exemple proper de que s’han de valorar les persones al marge de les preferències polítiques, sempre dic amb total convenciment que a l’ajuntament de la meva ciutat el que fa millor oposició, i de lluny, és el PP i, concretament, l’Alberto Fernández. I això que no els he votat mai ni penso fer-ho. De fet, la darrera vegada em vaig votar a mi mateix, amb un èxit més aviat discret ja que tancava una llista que no va guanyar ni la “pedrea”.

Ara bé, dit això suposo que més o menys tots coincidirem en que no ens mereixem la pobre classe política que tenim. A mi m’agafa sovint vergonya aliena. De vegades em diuen que sóc massa exigent però crec tenir tot el dret a ser-ho.