Emprenedors

Un país sense emprenedors és un país sense futur, i amb aquesta afirmació em sembla que tothom hi pot estar d’acord. Però intueixo que a partir d’una obvietat com aquesta potser sorgirà alguna discrepància, tot i que no és la meva intenció provocar ningú. Ja fa temps que tinc al cap parlar críticament del tema dels emprenedors, aquesta paraula que, especialment des de l’administració pública, s’ha posat tan de moda darrerament. Més ben dit, la meva crítica no és òbviament en contra dels emprenedors sinó que va dirigida cap a molts dels seus entusiastes propagandistes, amb totes les excepcions que calguin, que n’hi ha i de molt meritòries.

Avui tothom es veu amb cor de parlar sobre els emprenedors i de quan necessaris són perquè un país vagi endavant. I és veritat, els emprenedors són imprescindibles. Crida l’atenció, però, veure com els que més parlen dels emprenedors són els polítics i els alts càrrecs de l’administració pública, que es permeten donar grans consells sobre un tema que en el millor dels casos només coneixen en el seu vessant teòric. Resulta curiós constatar que molts dels que s’omplen la boca amb el tema dels emprenedors a la pràctica no en són pas d’emprenedors sinó més aviat el contrari. Estic pensant en persones que professionalment parlant no han fet res més que dedicar-se a la política o treballar per l’administració, que precisament són els escenaris menys indicats per posar en pràctica allò que se suposa que ha de fer un emprenedor, i que comença per prendre la difícil decisió d’arriscar-se.

Fixeu-vos-hi, els grans propagandistes dels emprenedors són aquells que sobre el paper semblen tenir molt clar què és això de ser emprenedor però no ho posen ni ho posaran mai en pràctica perquè la seva estable situació laboral d’un lloc de treball públic els ho impedeix. Són aquelles persones que es permeten pontificar a tort i a dret perquè els altres facin allò que ells aconsellen, però que no prediquen amb l’exemple de demanar una excedència i posar-s’hi. Són com aquells metges que no paren d’aconsellar als seus pacients que deixin de fumar, però ho diuen amb el puro a la boca i sense cap voluntat de deixar de fumar. En altres paraules, la necessitat que hi hagin emprenedors no n’hi ha prou amb proclamar-la als quatre vents. I ho deixo aquí en el benentès que, com en tot, no es pot generalitzar, i de vegades et trobes amb agradables excepcions que confirmen la regla.