.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 22 de novembre del 2010

La Vanguardia i El Periódico

A Catalunya tenim dos grans diaris, La Vanguardia i El Periódico. Sense entrar en valoracions sobre la seva qualitat, en tirada i difusió estan molt per sobre de la resta dels diaris catalans. Són els mitjans més emblemàtics dels grups de comunicació Grupo Godó i Grupo Zeta, respectivament. Esquematitzant-ho molt, potser massa i tot, podríem dir que La Vanguardia és un producte més de dretes que El Periódico, especialment des que aquest últim actua de facto com una corretja de transmissió dels socialistes. La Vanguardia, en canvi, tot i ser bastant de dretes, sempre procura està bé amb els que manen, siguin de dretes o d’esquerres. És en aquest sentit que s’ha d’entendre, i dic entendre i no pas justificar-ho, que en un moment determinat decidissin allargar la seva manxeta, afegint el mot “española” al nom del diari. I potser precisament per això aquest diari, que va ser fundat per dos igualadins l’any 1881, ha complert els 129 anys de vida i encara el trobem cada dia al quiosc, mentre que molts altres diaris han anat desapareixent.

Sobre la sensibilitat lingüística amb la llengua catalana que mostren aquests dos grups de comunicació hi ha una dada que no ho diu tot però diu molt: ambdós grups ofereixen les seves webs institucionals només en versió espanyola. El Periódico, però, va fer una aposta per posar també al mercat una versió del diari traduïda al català, que diuen que té força èxit de venda. Fins ara La Vanguardia sempre s’hi ha resistit, i s’ha limitat a petits gestos: alguna carta al director en català i poca cosa més. Però sembla ser que en pocs mesos sortirà també una versió del diari traduïda al català, més per intentar buscar sortides a la greu crisi que pateix el sector que per la sensibilitat lingüística del Grupo Godó amb el català, que ja ha quedat clar que és més aviat escassa.

Com a diari de paper, La Vanguardia podríem dir que és més dens; costa més de llegir que El Periódico, que té més fotos, gràfics i dibuixets. Però en contrapartida el diari dels Godó té la secció de les esqueles, molt valorada per una part gens menyspreable dels seus subscriptors i lectors, així com els articles sabatins intempestius de Gregorio Morán. Des de fa un temps, però, els diaris de paper ja no em serveixen per informar-me sinó només per veure si i/o cóm expliquen les coses que el lector ja coneix via internet des del dia abans. Per això, ara que s’acosta la data de caducitat de la meva subscripció em plantejo un cop més si em val la pena renovar-la. Costa trencar amb els costums i la decisió no és fàcil però em sembla que d’aquest any no passarà. I si més endavant algun dia se’m presentés la necessitat de tornar a tocar la versió paper del diari, tinc la tranquil·litat de saber que molt a prop de casa hi ha un quiosc.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

No gasto paper, a casa el pare compra El Periódico els diumenges perquè s'hi passa l'estona i perquè està en un suposat català, abans comprava La Vanguardia, però li fa mandra llegir en castellà. Però, és clar, ja sabem del peu que calcen l'un i l'altre i comença a ser força avorrit. M'agradaria que la premsa escrita no fos "adscrita" a cap ideologia, ni que fos tan descarada. Però contràriament al que se sol dir: els diners tenen ideologia. Per tant tendeixo a no creure'm gran cosa.

Clara Esquena i Freixas ha dit...

També trobo que 'La Vanguardia' hauria de fer més eforços amb el tema del català, a mi m'agrada molt la premsa en format paper, quan tornes de la feina pots llegir més tranquil·lament, hi ha articles que no me'ls llegeixo per internet, faig una ullada ràpida i només m'aturo en moments puntuals. Potser aquesta tendència canviarà i ens acostumarem a llegir a la pantalla cada vegada més, la veritat és que a mi em molesta força la vista. Penso com la Clidice que el vertader repte de la premsa és una major independència dels poders econòmics i polítics i també invertir recursos per a fer bon periodisme, que aprofundeixi sobre els problemes que ens afecten. Ara bé, com es pot invertir si es venen cada cop menys diaris? Són suficients els ingressos publicitaris que dóna internet?

Miquel ha dit...

Amb els propers relleus generacionals les versions de paper dels diaris quedaran obsoletes. És una qüestió de temps.

Anònim ha dit...

La Vanguardia té en Monzó i la Rahola. però sobretot el Crucigrama d'en Fortuny, que ha aconsegui elevar els mots encreuats a la categoria de gènere literari. Per mi és imprescindible. Potser caldrà veure l'Ara
En Cabat

Alfons ha dit...

"A Catalunya tenim dos grans diaris, La Vanguardia i El Periódico"

Diaris, sí. Grans, potser no tant.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Seria ideal que els diaris fossin objectius i no adscrits a res, però això tots sabem que és una utopia.

Clara,
Hi ha un petit problema: les fàbriques de diaris tenen amo, i òbviament l’amo té tot el dret a decidir quin tipus de producte fabrica.

Miquel,
Hi estic d’acord.

En Cabat,
Segur que caldrà veure l'Ara, d’aquí a cinc dies ja el podrem llegir.

Alfons,
Potser, tot depèn de quina comparació es faci.