.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 27 de juny del 2011

Una qüestió gens tangencial

En parlo ara, quan les concentracions d'indignats en el format acampades urbanes ja no semblen donar més de sí, i no ho he fet abans perquè no vull que m’acusin de voler-les boicotejar. Sobre el tema de fons la meva posició ja la vaig deixar clara aquí, aquí, aquí i aquí. Sobre el tema d’avui, estretament relacionat amb l’acampada, la meva font d’informació no és directa sinó que prové de tercers. N’he parlat amb gent que se’n va adonar en visitar el campament de la plaça de Catalunya de Barcelona. I després vaig veure que determinada premsa, val a dir que no tota, també se n’havia fet algun ressò. Així que, amb totes aquestes consideracions prèvies, ho comento. Sembla ser que això dels indignats concentrats estava, en termes polítics i lingüístics, bastant espanyolitzat. I fins i tot m’atreviria a dir que s’hi respirava un cert tuf anticatalanista. Una votació sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya es va haver de posposar i repetir diverses vegades per imposició dels portaveus. Per altra banda la llengua catalana, que ja des del principi no hi tenia un paper preponderant, a mesura que passaven els dies semblava que fins i tot els fes nosa.

La lingua franca utilitzada pels indignats concentrats durant les assemblees era l’espanyol. En aquesta llengua eren la majoria de les intervencions dels portaveus. També es podien sentir xiulades contra les persones que en les assemblees pretenien intervenir en català. Unes xiulades que al principi eren discretes i més o menys amables, si es pot considerar amable que et recriminin per expressar-te en la teva llengua, que sobre això també hi hauria molt a dir. El fet és que a mesura que van anar passant els dies aquests retrets lingüístics, totalment fora de lloc, van anar pujant de to. Els que dominaven el campament, perquè és evident que uns quants, molt pocs, el dominaven i en movien els fils, es van anar traient les caretes anticatalanes, i et deien a la cara que quan t’adreçaves a l’assemblea en català estaves fomentant la divisió entre els concentrats. Ho repeteixo per si no ha quedat prou clar: parlar català al bell mig de la capital de Catalunya és per a alguns fomentar la divisió. Vaja, de psiquiatre. Fins aquí hem arribat.

Doncs bé, tot té un límit, i penso que per aquí no s’hi hauria de passar, i com que són molt pocs els que ho han denunciat em permeto insistir-hi. A Catalunya, la llengua catalana no pot ser mai una llengua de segona, com pretenien els espanyolistes infiltrats a l’acampada. Potser encara tindran raó aquells que diuen que de fora vingueren que de casa ens tragueren. Dit i comentat, repeteixo, amb totes les reserves que calguin. Jo no hi era, però les meves fonts d’informació les considero de tota fiabilitat.

5 comentaris:

Martí ha dit...

El teu article d’avui em sorprèn perquè tinc un amic portuguès que hi va ser, només dos dies, i em va dir que entenia menys de la meitat del què deien a les assemblees perquè la majoria de les intervencions eren en català.
El que sí que vaig veure quan vaig ser a Sevilla és que moltes de les coses que es demanen, tipus circumscripció única, van en contra dels "avantatges" de les comunitats autònomes que tenen més pes a Madrid.

Anònim ha dit...

DE SPIQUIATRE?...NO AMIC MEU,ES COSA DE FAXISTES I SI NOMES HAGUES SIGUT AIXO,"NO SOMOS DE DERECHAS NI DE IZQUIERDAS"...."JURISDICCION ELECTORAL UNICA PARA TODA ESPAÑA"..."SINDICATOS UNICOS,SIN MEMEZES IDEOLIGICAS"....NOMES FALTA CANTAR EL "CARA EL SOL"...I QUATRE INTELECTUALS D'AQUELLS DE "CONTRA FRANCO VIVIAM MILLOR"FEN DE MESTRE TITAS...
JUGANT AMB BARCELONA

Anònim ha dit...

Doncs què vols que et digui, jo hi veig una certa lògica en evitar els temes que poguessin causar divisions dins els propis indignats, i em sembla molt que el tema lingüístic/nacional n'era un de ben clar, ja que allà s'hi aplegaven tant nacionalistes com a nacionalistes (i fins i tot un ben nutrit grup d'anarquistes).

Entenc que es volgués evitar el "divideix i venceràs", tot i que el correcte hagués estat fer d'entrada una assamblar per votar quina havia de ser la llengua de l'acampada.

Miquel Saumell ha dit...

Martí,
Amb el que es demostra que mirant les mateixes coses... no tothom les veu de la mateixa manera.

Oliva,
Doncs sí, alguns indignats han quedat ben retratats.

Miquel Saumell ha dit...

Seguint les normes d’aquest blog, l’anònim que ha deixat el comentari de les 21:02 s’hauria de quedar sense resposta. Avui, però, faré una excepció, sense que serveixi de precedent. Anònim, deixa’m dir-te que quedes perfectament retratat. Igual que feien els portaveus de plaça Catalunya, dius que permetre l’ús del català podia ser causa de divisió, però no qualifiques de cap manera la rebutjable imposició totalitària de l’espanyol. Fixa’t que parles de "permetre" que es parli la llengua pròpia del país, com si a casa nostra això algú ens ho hagués de permetre. És per això que deia que és de psiquiatre. Però com que no n’has tingut prou, acabes dient que s’hagués d’haver votat si es podia parlar en català a la plaça de Catalunya de la capital de Catalunya. D’aquí a la prohibició franquista del català en llocs públics només hi ha un pas. Qui ha fomentat la divisió aquí? Qui ha promogut el totalitarisme lingüístic? A mi, però, entremig de totalitaris lingüístics com els que tu defenses no m’hi trobaràs mai, per més raó que puguin tenir en les seves reivindicacions polítiques i socials. Tot té un límit.