L’excepcionalitat de tancar bé

Avui en dia, un tancament empresarial modèlic que hauria de ser la norma resulta que és l’excepció que confirma la regla. A casa nostra les empreses acostumen a tancar malament. No cobra ningú i els treballadors sort en tenen del Fogasa per cobrar una part de la indemnització que per llei els correspon. Normalment tothom en surt emprenyat, i ho dic amb coneixement de causa. La setmana passada vaig visitar una empresa industrial d’un país que va entrar a la Unió Europea fa bastants anys i que té, per tant, ben assumida i consolidada la seva pertinença a Europa així com la moneda única, amb tots els avantatges –molts- i inconvenients –alguns- que això comporta. És tracta d’una petita empresa però molt prestigiosa dintre del seu ram d’activitat. Fabriquen un producte d’alta qualitat destinat gairebé en la seva totalitat als mercats de l’anomenat primer món. La seva ràtio exportadora és gairebé del cent per cent. Excepte un petit percentatge en dòlars i altres monedes fortes ho compren quasi tot en euros, i vénen bàsicament en una proporció similar en quant a monedes. És a dir, s’estalvien el risc de canvi de moneda que tant ha perjudicat, i ha beneficiat, segons els casos, a moltes empreses.

La companyia sempre ha estat ben dirigida pels seus propietaris però a causa de la competència dels països emergents anomenats BRICS (Brasil, Rússia, India, Xina i Sud-àfrica), ja feia temps que anaven disminuint el seu marge comercial així com les seves quotes de mercat. L’empresa encara no generava pèrdues comptables però anava pel camí d’entrar-hi aviat. Els propietaris tenien molt clar que no s’emmirallarien mai en les pràctiques empresarialment suïcides de molts dels seus competidors quan es trobaven en situacions similars. Són aquelles empreses que abans de perdre clients opten per abaixar els preus de venda de manera irresponsable i entren en una dinàmica imparable de pèrdues que, normalment, acostuma a acabar en una gran fallida. L’empresa acaba tancant igualment però no cobra ningú.

Fa uns mesos els propietaris van prendre una difícil decisió: tancar ordenadament l’empresa. Disposaven d’un estoc important que estan col·locant a preus de mercat entre la seva clientela tradicional, sense presses i, per tant, sense rebentar preus. Quant als treballadors, des de feia temps l’empresa ja no cobria les baixes; si puntualment necessitaven algú l’agafaven d’una ETT. No s’ha produït cap conflicte laboral, els treballadors són ben conscients de la situació d’inviabilitat futura de l’empresa. Tothom ha cobrat bastant més del que per llei els corresponia ja que els amos de l’empresa, que a la vegada hi treballaven com qualsevol altre però moltes més hores, no han volgut quedar malament amb ningú. Evidentment els proveïdors també han cobrat sense problemes ja que l’empresa no ha deixat mai de pagar al comptat. Els bancs no tindran cap problema per cobrar els seus crèdits. Doncs bé, tot això que pot semblar tan normal a ulls d’un que no segueixi de prop el món de l’empresa, no deixa de ser l’excepció que confirma la regla. Dissortadament.