.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 18 de juliol de 2012

El sou de l’alcalde

Entre les mesures presumptament d’estalvi que el govern d’Espanya està posant en marxa, no pas per iniciativa pròpia sinó seguint indicacions del directori europeu, n’hi ha algunes amb les quals no hi estic gens d’acord. Avui em centraré en una de molt concreta, i és aquella que limita per dalt el sou dels alcaldes. Així, ara s’ha fixat com a topall del salari d’un alcalde el sou que cobra el president del govern espanyol. A partir d’ara cap alcalde no podrà cobrar més que el president Rajoy. Permeteu-me la franquesa però aquesta és una norma força estúpida i poc rumiada, feta des de la demagògia barata i pensada bàsicament de cara a la galeria, la galeria dels que no són capaços de veure massa més enllà de la punta del seu nas.

Gestionar un ajuntament no és només però és, també, l’equivalent a gestionar una empresa: adequar les despeses i la inversió als ingressos reals, mirar de no endeutar-se massa per tal de no hipotecar les generacions futures, gestionar una correcta política de personal i donar un bon servei a la ciutadania. A veure, és evident que un alcalde té un ventall més ampli d’aspectes que s’han de gestionar que el director general de, posem per cas, l’empresa Desigual. Però tampoc no hi ha tanta diferència. L’alcalde de Barcelona, que diuen que és el més ben pagat d’Espanya i supera els cent mil euros de sou brut, a partir d’ara passarà a cobrar-ne setanta mil. Però de què ens serveix als barcelonins tenir un alcalde amb un sou modest si després correm el risc que es gasti alegrement tres milions d’euros organitzant un referèndum que no porta enlloc sobre el futur de la Diagonal? De què ens serveix tenir un alcalde amb el sou reduït si aquest mateix alcalde és capaç de fer-nos un Fòrum de les Cultures que només ha servit per enterrar-hi milions d'euros de diners públics, és a dir, nostres? I deixem-ho aquí, però podríem posar molts més exemples de disbauxes pressupostàries dels alcaldes.

No, la solució no és limitar el sou de l’alcalde. Jo, que a l’alcalde de Barcelona li pago una part del seu sou, preferiria que es guanyés un sou molt més elevat, un sou que estigués en competència amb el que cobraria si el fitxessin per gestionar una empresa privada amb un pressupost similar al del nostre ajuntament. I ara algú potser em dirà: però és que una empresa d’aquestes característiques no es fixaria mai en un perfil professional com el dels nostres polítics per posar-lo al davant de la seva direcció. I el nostre interlocutor tindria tota la raó; aquest és precisament el nostre mal, que la gent que es dedica a la política és, en general i amb totes les excepcions que calguin, que haberlas haylas, molt mediocre. Sento repetir-ho, el discurs tronat sobre el sou dels alcaldes és demagògia barata de cara a la galeria. No s’ha de mirar tant el sou de l’alcalde sinó el balanç global de la seva gestió. Un alcalde que cobri molt pot acabar sortint molt barat als ciutadans, de la mateixa manera que un alcalde amb un sou de misèria pot acabar resultant econòmicament prohibitiu. Però la sortida fàcil és, dissortadament, centrar-se en la qüestió salarial i passar de puntetes sobre la gestió, i és precisament per això que al principi d’aquest article he utilitzat l’expressió mesures presumptament d’estalvi.

11 comentaris:

Clidice ha dit...

Arreu es fa servir la bubota dels sous dels polítics amb escàndol, com si això fos el gran drama del país i no la baixa qualitat política i democràtica que patim. L'altre dia vaig veure una d'aquestes fotografies que es posen al feisbuc on, amb escàndol, s'hi posava el sou dels polítics. Em sembla que la vicepresidenta del govern espanyol hi posava que cobrava 67.000 euros, un salari de càrrec tirant a baixet en una corporació. Això em va preocupar, perquè 1. cobra poc, 2. qui va fer, i va penjar, això es pensa que cobra massa. 3. Ves que no sigui que s'estigui dient: ei! que jo voldria cobrar això!. El que jo em pregunto quan veig el salari d'aquesta senyora és: 1. és que no està prou capacitada? 2. és que n'està i és una punyetera cínica que es treu un sobresou de forma poc lícita? En qualsevol dels casos estic esgarrifada de pensar que el país està en mans de gent que cobra (o ho sembla) tan poc.

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Són sous obscens, els que cobren, tenint en compte que es passen pel folre (i manilles) les incompatibilitats i cobren més d'un sou de fons públics, a banda de dietes, cobraments en espècies i altres prebendes. És obscè que no es vulgui retallar el sou de 120.000 € quan hi ha gent que no arriba a finals de mes o que no pot seguir un tractament mèdic pels increments de les medecines i les taxes. On dius de l'alcalde que Gestionar un ajuntament no és només però és, també, l’equivalent a gestionar una empresa: adequar les despeses i la inversió als ingressos reals, mirar de no endeutar-se massa per tal de no hipotecar les generacions futures, gestionar una correcta política de personal i donar un bon servei a la ciutadania., pots dir-ho també del president del Govern, que no gestiona un únic municipi sinó tot un país. Qui té més responsabilitat que ll en les finances d'un país?

Han de donar exemple i més amb la poca credibilitat que els queda.

Jordi ha dit...

Home des del punt de vista actual de cobrar i enriquir-se el més possible pot semblar que aquests salaris siguin baixos. Suposo que els directius dels bancs també pensen que cobren poc i per això es posen unes pensions "adequades". Aquesta visió de la societat com una empresa és el que no m'agrada.

Molts polítics si que acaben a les direccions de grans empreses perquè valguin o per endoll però acaben allà. I els marits/mullers, els fills, els amics, etc.

APU ha dit...

Totalmente de acuerdo. Un saludo

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Quan veig aquesta reconfortant coincidència de criteris entre un que va per lliure com jo i una senyora regidora d'Esquerrea i molt d'esquerres com tu penso que no tot està perdut. Celebro, un cop més, la coincidència.

Víctor,
Les teves aportacions sempre són molt ben rebudes però ja saps que no sempre hi estic d'acord. Avui n'és un altre exemple. Això sí, coincideixo plenament amb tu quan menciones les responsabilitats afegides del president del govern d'Espanya respecte les d'un alcalde. Per això penso, i aquí tu i jo ja tornaríem a discrepar, que el sou de Rajoy és vergonyosament baix. Però repeteixo, la solució no és abaixar el sou dels alcaldes sinó adequar els sous públics al mercat. Mentre això no es faci, els bons gestors mai no es passaran una temporada per la política perquè econòmicament parlant els resultaria prohibitiu perdre un 70/80/90 per cent del seu poder adquisitiu.

Jordi,
Tu vas d'un extrem a l'altre i sovint t'oblides dels punts mitjos. Primer, sempre parles dels bancs, així, en plural i posant-los a tots en el mateix sac, i s'ha de diferenciar molt bé entre bankies i catalunyacaixes per una banda, de la resta del sistema financer per l’altra. Una cosa són les caixes de gestió política, que han acabat totes malament per culpa dels absolutament lamentables gestors polítics que les han dirigit, siguin de dretes o d'esquerres, tant se val, i una altra cosa són els bancs privats que regularment han de passar comptes amb els seus accionistes i no es poden permetre determinats excessos. I evidentment t’admeto que a tot arreu n’hi poden haver d’excessos; amb les participacions preferents, per exemple, gairebé tota la banca hi ha participat. Una altra cosa són les solucions que cadascuna de les entitats ha ofert a la seva clientela. Dues coses més. Una, mentre la llei no canviï, i no és previsible que això passi, enriquir-se no és delicte, sempre que es paguin els impostos que toquin. La segona, es poden comptar amb els dits d'una mà els polítics i els seus familiars que acaben a la direcció de les empreses privades, siguin grans, mitjanes o petites. No en trobaràs gairebé cap, i si n’hi ha algun no et càpiga dubte que és perquè s’ho val. Altra cosa són les empreses públiques i/o de control polític públic “teledirigit” com Telefonica i similars; aquí et dono la raó.

APU,
Gràcies.

Unknown ha dit...

Per la part que em toca defensaré que el principal problema va en la direcció que comentes. Efectivament, els sous són només una mínima part dels costos. I, si es vol limitar o millor l'eficàcia dels serveis i activitats, l'avaluació cost-benefici feta abans de la intervenció ha de ser necessari.Actualment les coses es fan per instint i no per viabilitat tècnica i econòmica dels projectes. I molt sovint, quan es demana l'avaluació "ex-ante", aquesta es fa ràpid i malament. En el cas de les obres públiques tenim, a sobre, el problema que som un dels països d'Europa on pitjor es calculen pressupostos. La desviació entre pressupost aprovat i l'executat és brutal... i aquí evidentment qui surt perdent és el contribuent, perquè l'empresa privada que guanya el concurs no té cap incentiu per presentar pressupostos realistes.
Falta responsabilitat, que no va amb el sou. I la responsabilitat és bidireccional, necessita que algú exigeixi. Els casos que comentes, Miquel, no deixen de ser els casos més populars i mediàtics. Però es pot fer molt mala gestió que acabin sumant un Forum de les Cultures.

Jordi ha dit...

Quan vaig posar bancs era només com a exemple. I no vull dir que tots. A moltes empreses privades s'està fent fora gent perquè suposadament tenen unes pèrdues. I aquestes són degudes a augments de salaris en forma de percentatges per vendes, de vinculades, despeses privades, etc... No estic dient que ho facin totes les empreses però l'empresa privada no és tampoc un exemple de gestió.

Com pot ser que persones que cobren molt sempre vulguin reduir despeses de tot però no del seu salari que els sobre per viure molt bé?

En fi, és una qüestió dels principis de cadascú.

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
Sí, i el contribuent, que som tots, sempre acaba rebent i pagant la festa. És per això que sovint propugno una administració pública com més reduïda millor, perquè la possibilitat de millorar la nostra classe política la veig molt però que molt remota. Dissortadament.

Jordi,
Queda clara la teva posició però quan dius que "l'empresa privada no és tampoc un exemple de gestió" cal no oblidar un petit detall: els errors de l'empresa privada els paguen exclusivament els seus accionistes, mentre que els errors de la gestió pública els paguem entre tots. La diferència no és banal.

Jordi ha dit...

Miquel, les errades a l'empresa privada també la paguen principalment els treballadors: o es redueixen salaris, o en fan fora uns quants, bronques,... I estem veient que últimament també socialitzen pèrdues.

Jo el que vull és una gestió correcta sense classificar si és pública, privada o mixta.

Anònim ha dit...

Em semblen molt interessant totes les propostes pel tema de l'escàndol (perquè per a mi ho és) dels sous pels currículums que tenen els nostres càrrecs de l'administració, diputació, i anem pujant. Sense concretar si l'alcalde, els 5 tinents d'alcaldes, els regidors, els gerents municipals, consellers, etc...,mereixen un sou més digne o el que tenen ja és prou alt, tampoc ens ajuda comparar-los o equiparar-los amb els nivells salarials del mercat.

Perquè no ens enganyem, la carrera política i la col·locació dels càrrecs polítics segueix unes normes que no són les habituals en el mercat real. Que una persona sigui la millor qualificada pel lloc no és tan important com que sigui afí políticament, segons veiem. Després, ja hi posarem uns quants perfils tècnics per a complementar la seva poca qualificació.

Així que no cal parlar si l'alcalde o altres membres directors són com el director gerent d'alguna multinacional com l'exemple que posàveu de Desigual. No, no ho són. Ni són els més qualificats, ni es juguen el seu lloc de treball si no aconsegueixen els objectius exigits, ni generen llocs de treball directes, ni aporten riquesa, ni estan obsessionats amb innovar, ni amb adequar-se a les necessitats del mercat, ni son estrategues, alguns ni saben mirar un compte de resultats i no tenen cap mena de responsabilitat pels resultats que respalden.

Per tant, l'argument d'equiparar els seus sous amb els de les empreses privades no és molt vàlid. Ara que sembla que sigui molt ínfim cobrar 75.000 euros a l'any més dietes (de 2000-3000 euros mensuals) + complements per assistir a plens i aquesta mena de coses que hauries d'estar incloses per la seva feina, hi ha molta gent amb carreres (1 o 2), doctorats (pocs polítics amb doctorat), idiomes (un altre debilitat dels urriculums), màsters, etc, que no arriba a aquest salari.

En conclusió, per a mi, sous alts per a polítics de molt baixa qualificació. Això de fer carrera política no ens fa més competitius. I que després d'haver deixat els càrrecs es beneficiin de sous compensatoris, ja té tela. Igual que a l'empresa privada, igualíssim!

Segurament ens aniria millor si a part de fixar-nos en els sous de les empreses i del mercat ens fixéssim també en els processos de contractació i en la idoneïtat dels currículums per a càrrecs de gestió i direcció

Miquel Saumell ha dit...

No acostumo a contestar els comentaris anònims, però avui faré una excepció per dir que coincideixo fil per randa amb aquestes reflexions que, tal com jo les interpreto, complementen perfectament les meves.