.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Independentistes vs. unionistes al Parlament

Els 135 diputats del Parlament de Catalunya de la legislatura recent acabada pertanyien a deu partits polítics diferents: CDC, UDC, PSC, PP, ERC, ICV, EUiA, C’s, Si (que és, a la vegada, una coalició de set partits) i, en últim lloc DC, el partit de Laporta. Alguns d’aquests partits estaven agrupats en coalicions i altres es van presentar per lliure a les eleccions de fa dos anys, però cadascun d’ells té personalitat jurídica pròpia i una estructura política i organitzativa independent. Mirat des de segons on, des d’Espanya per exemple, algú potser pot pensar que un país amb tants partits amb representació parlamentària pot arribar a resultar ingovernable. Jo, en canvi, prefereixo fer-ne una lectura positiva i valoro especialment que, comparat amb els nostres veïns, Catalunya ha estat sempre un país ideològicament i políticament molt divers, amb tot el que d’enriquidor aquesta diversitat comporta.

És fa difícil calcular quants dels 135 diputats del Parlament ara dissolt eren independentistes, és a dir, quants haguessin votat “sí” en un hipotètic referèndum en el que es decidís si ens quedàvem a Espanya o marxàvem a entendre’ns directament amb Brussel·les. Deixant de banda els diputats dels partits que no enganyen (ERC i altres partits més petits es declaren inequívocament independentistes), la clau es troba en els diputats amb un tarannà personal igualment independentista però que pertanyen a partits ambigus que, almenys fins ara, no s’han declarat explícitament com a tals, però tampoc han dit mai que siguin contraris a l’independentisme. Arribats a aquest punt a ningú se li escapa que els diputats de CDC haguessin tingut -quantitativament almenys- un paper cabdal per decantar la balança en un sentit o un altre. Per altra banda tampoc s’ha de descartar que a la franquícia del PSOE, que a Catalunya opera amb la marca PSC, potser també hi havia algun diputat independentista, tot i que personalment ho dubto. Però sigui com sigui, només sortirem de dubtes quan, a la propera legislatura, es sotmeti a votació del Parlament una declaració inequívoca en aquest sentit, i els 135 diputats que surtin elegits el 25 de novembre s’hagin de mullar un a un.

Quant a la quota espanyolista o unionista del Parlament o, com a ells els agrada definir-se, constitucionalista, la cosa està una mica més definida, però tampoc ho està del tot. Per tal d’esvair dubtes, aclareixo que pels termes espanyolisme, unionisme o constitucionalisme entenc, bàsicament, la defensa prioritària dels interessos d’Espanya per sobre dels de Catalunya, uns interessos que molt sovint, massa sovint m’atreviria a dir, són totalment contraposats: el que és bo per Espanya no sempre ho és per Catalunya, i el que és bo per Catalunya no necessàriament ho és per Espanya. D’entrada, diria que a la quota unionista només hi podem incloure, amb la seguretat de no equivocar-nos, els diputats de la franquícia catalana del PP així com els del partit Ciudadanos de Rivera, Cañas, el Yoyas & Co. I sense oblidar que en aquesta quota unionista també s’hi haurien d’incloure tots o gairebé tots els diputats de la franquícia catalana del PSOE, així com un percentatge indeterminat dels d’UDC (Vila d’Abadal, per exemple, és declara independentista, però per decisió del politburó del seu partit la propera legislatura ja no tornarà a ser diputat).

Sortirem una mica de dubtes, però no del tot, la nit del 25 de novembre, quan es facin públics els resultats de les eleccions, suposant, que segurament és molt suposar, que tots els partits que obtinguin representació parlamentària es presentin a les eleccions amb un programa on aquest aspecte cabdal del futur de Catalunya estigui clarament definit. I dic que això és molt suposar perquè, tenint en compte els orígens i la transversalitat dels seus votants, se’m fa molt difícil imaginar-me a, per exemple, ICV-EUiA o CiU presentant-se a les eleccions com a partits clarament independentistes, perquè saben que si ho fessin potser guanyarien algun vot, però segur que també en perdrien. Intueixo que aquests partits trobaran una fórmula prou ambigua que els permeti, ni que sigui només temporalment, sortir del pas de les eleccions del 25 de novembre sense acabar de definir-se. Però més aviat que tard ho hauran de fer. A Catalunya sembla ser que, per fi, s’han acabat les indefinicions.

4 comentaris:

Percola ha dit...

Bona pregunta, però parteixes de suposar que tots els partits polítics representats donen llibertat de vot als seus diputats, cosa que no acostuma a passar.

No puc predir el futur ni sé com quedarà conformat el parlament ni si les direccions dels partits (i federacions) plantejaràn disciplina de vot en un sentit o en l'altre. O si algún diputat s'atrevirà a trencar-la en el sentit que cregui més convenient.

[De fet, pel que fan i com ho fan, gairebé n'hi hauria prou que només hi hagués un diputat per partit amb vot ponderat].

Galderich ha dit...

Voto pel vot ponderat per estalviar feina sinó hi ha una reforma seriosa de la llei electoral!

Sobre el que parles, els partits s'hauran de mullar i crec que és la gran utilitat d'aquestes eleccions. Són més aviat unes eleccions clarificadores del què passa en aquest país, el nostre.

Jordi ha dit...

Crec que la gent demana ja que es posicionin. De fet el PP i el PSOEc han fet llistes amb adeptes al règim, excepte algun cas aïllat per posat d'exemple per a dir que no.

En quant al principi, a mi m'agrada l'àmplia representació de partits a Catalunya. A Espanya al PPSOE ja treballen plegats de fa anys perquè ningú més els faci nosa.

Miquel Saumell ha dit...

Percola,
La disciplina de vot hi és també per saltar-te-la quan et convingui, assumint-ne, és clar, les conseqüències que se'n derivin. En un cas tan cabdal com aquest estic segur que més d’un se la saltarà, i no tardarem gaire en comprovar-ho.

Galderich,
Estic òbviament d'acord amb el vot ponderat, però casualment qui l'hauria d'establir són els mateixos partits polítics que en sortirien perjudicats. El peix que es mossega la cua, ergo no hi haurà vot ponderat.

Jordi,
Les llistes "amb adeptes al règim" que dius no són monopoli de cap partit concret, tots ho fan o almenys ho intenten... però de vegades s'equivoquen i surten les veus díscoles.