Regreso al futuro

Avui he tornat al món digital després d’estar uns dies pràcticament desconnectat de les noves tecnologies, no pas per voluntat pròpia sinó forçat per unes circumstàncies adverses que se m’han presentat sense avís previ i gairebé totes de cop. Així, després d’una llarga agonia (ja feia setmanes que no em permetia actualitzar-lo) dissabte se’m va morir definitivament el mòbil. Era un aparell low cost que me’l va cedir la companyia sense cobrar-me res, si més no, directament, però no n’estava gens descontent; durant dos anys m’ha donat el servei que necessitava. N’he hagut de comprar un altre (185 €), i en comptes d’un aparell low cost he optat per un de medium cost 4G, i veig que tal com em van prometre va molt més ràpid que el vell. També he hagut de comprar una targeta SIM més petita, el protector del darrere i el protector de la pantalla, total 38 €. Un es pot preguntar —de fet jo m’ho pregunto— per què totes aquestes coses no estan incloses en el preu del telèfon.

Però no tot acaba aquí. Dilluns se’m va morir definitivament l’ordinador; l’obria i se’m penjava, suposant que es pogués acabar d’obrir, cosa que cada vegada resultava més difícil. Ahir me’n vaig haver de comprar un altre (295 €) però aquest matí la persona que me l’havia d’instal·lar m’ha fet veure que tenia uns problemes tècnics de compatibilitat entre el disc dur i el sistema operatiu, i he hagut de tornar a la botiga per resoldre el problema canviant alguns components (128 € més). En total, la reencesa informàtica m’ha costat 646 €, i aquí encara s’hi hauria d’afegir el desplaçament al clúster informàtic del carrer Sepúlveda, el pàrquing i els honoraris de l’expert informàtic que m’ha muntat l’ordinador. And last but not least, sense oblidar l’emprenyada que tot plegat m’ha produït.

Per si tot això no fos poc, avui, a més a més, m’he quedat dues vegades sense Wifi, i segons els tècnics de l’empresa proveïdora del servei sembla que podria ser degut a algun veí bandarra que intentava aprofitar-se de la meva connexió sense permís. En fi, un ja no pot estar tranquil ni a casa seva. Ara, però, ja està tot resolt, però no cal dir que amb la butxaca més buida. Una cosa sí que vull dir abans d’acabar: estar-se uns dies sense aquestes eines, tornar a utilitzar el bolígraf i el paper, prendre uns cafès reals mentre tens una conversa no virtual, i totes aquelles coses que d’uns anys ençà han anat quedant arraconades tampoc és cap drama. De fet, em sembla que a partir d’ara de tant en tant faré aquestes desconnexions. Al capdavall, si hi hagués una cosa urgent ja m’ho dirien pel telèfon fix, que jo encara el conservo.