(L’article original en versió paper es va publicar el 13 d'abril de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.856 de La Veu de l'Anoia)
Em vaig assabentar de la llibertat del president Puigdemont mentre era en una reunió amb gent políticament molt transversal. I tot i que vaig intentar dissimular, quan vaig llegir-ho a la pantalla del mòbil se’m va quedar de sobte una cara de gran satisfacció que no vaig poder evitar. I és que darrerament han estat tantes les notícies negatives que hem anat rebent que si no tenies molt clar quin és l’objectiu a llarg termini, és a dir, que els catalans visquin millor que ara, corries el risc d’engegar-ho tot a rodar i dir ja us ho fareu, jo ja no jugo més. No és el meu cas, tinc molt clar que el recorregut és molt difícil i també que no serà de curta durada. El fet és que cada dia som més els que hem optat per un camí sense retorn cap a la independència de Catalunya, i quan aquesta opció sigui compartida per una majoria de catalans, si es dóna el cas, que es donarà, llavors ja no hi haurà marxa enrere ni res que aturi el naixement d’un nou estat anomenat Catalunya. Ara només ens falten tres punts percentuals per superar la barrera democràtica del cinquanta per cent de l’electorat.
Però mirem com hem arribat fins aquí. En una de les decisions més errònies de la política espanyola, fa dotze anys es va portar l’estatut català al Tribunal Constitucional, després d’haver estat aprovat per totes les instàncies catalanes i estatals que diu la llei. En aquests dotze anys, què ha ofert Espanya per debilitar el moviment independentista? Res. Espanya només ens ha parlat de repressió, de presó per als dissidents, de jutges, de policia, d’exèrcit si cal, d’intervenció política de les institucions, i de menyspreu per la cultura i la llengua pròpies del país. Podríem allargar el catàleg de greuges i no tindríem prou paper per encabir-los tots. Però els efectes pràctics d’aquesta política ultra repressiva de l’estat contra els catalans són molt negatius per als interessos espanyols. Així, els votants independentistes ja arriben a la meitat de l’electorat. Un de cada dos catalans vota opcions independentistes, i la nòmina, políticament molt transversal, no para de créixer. Si fa dotze anys l’independentisme era minoritari, aquest moviment ja ha guanyat les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. I les penúltimes. I dos referèndums informals. I quina ha estat la reacció de l’estat? Més xarop de bastó, cap mena d’intel·ligència. Espanya ja ha perdut Catalunya, d’una manera gairebé irreversible. Les noves generacions no entendrien que ens rendíssim ara. Falta l’empenteta final.
Em vaig assabentar de la llibertat del president Puigdemont mentre era en una reunió amb gent políticament molt transversal. I tot i que vaig intentar dissimular, quan vaig llegir-ho a la pantalla del mòbil se’m va quedar de sobte una cara de gran satisfacció que no vaig poder evitar. I és que darrerament han estat tantes les notícies negatives que hem anat rebent que si no tenies molt clar quin és l’objectiu a llarg termini, és a dir, que els catalans visquin millor que ara, corries el risc d’engegar-ho tot a rodar i dir ja us ho fareu, jo ja no jugo més. No és el meu cas, tinc molt clar que el recorregut és molt difícil i també que no serà de curta durada. El fet és que cada dia som més els que hem optat per un camí sense retorn cap a la independència de Catalunya, i quan aquesta opció sigui compartida per una majoria de catalans, si es dóna el cas, que es donarà, llavors ja no hi haurà marxa enrere ni res que aturi el naixement d’un nou estat anomenat Catalunya. Ara només ens falten tres punts percentuals per superar la barrera democràtica del cinquanta per cent de l’electorat.
Però mirem com hem arribat fins aquí. En una de les decisions més errònies de la política espanyola, fa dotze anys es va portar l’estatut català al Tribunal Constitucional, després d’haver estat aprovat per totes les instàncies catalanes i estatals que diu la llei. En aquests dotze anys, què ha ofert Espanya per debilitar el moviment independentista? Res. Espanya només ens ha parlat de repressió, de presó per als dissidents, de jutges, de policia, d’exèrcit si cal, d’intervenció política de les institucions, i de menyspreu per la cultura i la llengua pròpies del país. Podríem allargar el catàleg de greuges i no tindríem prou paper per encabir-los tots. Però els efectes pràctics d’aquesta política ultra repressiva de l’estat contra els catalans són molt negatius per als interessos espanyols. Així, els votants independentistes ja arriben a la meitat de l’electorat. Un de cada dos catalans vota opcions independentistes, i la nòmina, políticament molt transversal, no para de créixer. Si fa dotze anys l’independentisme era minoritari, aquest moviment ja ha guanyat les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. I les penúltimes. I dos referèndums informals. I quina ha estat la reacció de l’estat? Més xarop de bastó, cap mena d’intel·ligència. Espanya ja ha perdut Catalunya, d’una manera gairebé irreversible. Les noves generacions no entendrien que ens rendíssim ara. Falta l’empenteta final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada