O tots moros o tots cristians

Es miri com es miri, la desfilada dels legionaris espanyols, alguns amb tatuatges nazis, portant un sant crist de considerables dimensions, i quatre ministres cantant El novio de la muerte, és un espectacle caspós més propi de la dictadura franquista del segle passat que d’un país modern del segle XXI. Aquest episodi, que dissortadament es repeteix cada any, ens demostra, un cop més, que l’aconfessionalitat de l’estat, molt ben definida a la constitució que els ministres tant diuen defensar, no té res a veure amb la realitat. Cal no oblidar que són els mateixos ministres que juren el seu càrrec de la manera que ho fan, és a dir, davant d’un crucifix. Doncs bé, veient les provocacions d’aquests ministres i altres alts càrrecs espanyols, actuant com a tals i ocupant un lloc ben visible reservat a primera fila, i no com a persones particulars —si fos així, no hi hauria res a dir—, queda clar que alguns articles de la constitució no són d’obligat compliment per a tothom. Si els ministres, que haurien de donar exemple, tiren pel dret i són els primers a incomplir la llei, no veig cap motiu perquè els ciutadans —posem per cas els ciutadans independentistes catalans— no puguem prescindir d’altres articles d’una constitució que limita antidemocràticament les nostres llibertats individuals i col·lectives. O tots moros o tots cristians.