.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

dimarts, 12 de febrer de 2019

Comença la farsa

A les 10 del matí d’avui està previst que comenci a Madrid una farsa en forma de judici que passarà a la història negra d’aquest país i s’estudiarà a les facultats de dret i de ciències polítiques de les universitats. Uns catalans independentistes (polítics uns, líders d’organitzacions de la societat civil els altres) fa més d’un any que estan empresonats. Un any s’escriu de pressa, però tenint en compte que són persones innocents, un any de presó equival a 8.760 hores segrestats injustament o, si us agrada més, més de mig milió de minuts. Tic-tac tic-tac tic-tac, i així fins a trenta-un milions i mig de segons.

Un dels principis de la democràcia és la presumpció d’innocència, però en el peculiar règim polític espanyol s’està aplicant la presumpció de culpabilitat. Als efectes pràctics, els presos polítics catalans són tractats com a culpables, i amb aquesta lògica perversa ja estan complint la pena de presó que sens dubte els espera. Tot i que la sentència condemnatòria encara no està formalment redactada, sí que està perfectament dissenyada. Ras i curt, pels estaments oficials espanyols els presos polítics catalans ja són culpables abans de ser jutjats.

En aquesta farsa en forma de judici que comença avui a Madrid els presos polítics catalans es juguen molts anys de presó, com a mínim els que passaran engarjolats fins que el seu cas sigui vist i jutjat pels tribunals europeus. El deep state espanyol això no ho desconeix pas, però per a la majoria dels polítics espanyols, la judicatura, els militars, els directius de les grans empreses, la banca, la majoria dels mitjans de comunicació, etc., la unitat d’Espanya ha d’estar sempre per sobre de tot. I de tot vol dir de tot, també dels principis democràtics bàsics.