Miopia és quan veus bé de prop però no de lluny. Molta gent la pateix, però amb unes ulleres adequades desapareixen els efectes negatius associats a aquesta alteració ocular, tan comuna a la nostra societat. Després hi ha el que podríem anomenar miopia política, però aquesta malaltia, que afecta tant l’esquerra com la dreta, no se soluciona, dissortadament, anant a ca l’òptic a buscar unes ulleres.
Amb l’argument democràtic que Maduro va guanyar les eleccions, l’esquerra dóna per inevitable —el mal menor en diuen— la sangria econòmica, social i humana de Veneçuela deguda al nefast govern que pateix aquella república des de fa anys. Sobre la degradació total del país, una dada ho diu tot: Veneçuela pateix una inflació anual superior al milió per cent. Però per l’esquerra això no sembla tenir importància, com tampoc la té que milions de veneçolans de totes les condicions socials hagin tocat el dos del seu país en els últims anys. Votar amb els peus en diuen a molts llocs d’aquesta emigració massiva. L’esquerra considera que reconèixer Guaidó com a cap d’estat provisional, amb la condició que convoqui immediatament unes eleccions, equival a donar suport a un cop d’estat, tot i que la constitució veneçolana contempla aquesta possibilitat. Per l’esquerra, el fet que Maduro hagués tancat el parlament veneçolà és una anècdota sense importància. L’esquerra tendeix a oblidar que Maduro va guanyar les últimes eleccions a causa de la no participació dels partits de l’oposició en aquells comicis. És la miopia política amb la qual l’esquerra fa la seva anàlisi política i treu les seves curioses conclusions.
La dreta espanyola, és a dir, el tripartit pro 155 més Vox i una part remarcable del PSOE (sí, sí, el PSOE dels barons, el PSOE d’Alfonso Guerra @mienmano, el PSOE de Josep Borrell, etc.), una dreta que està ben present en totes les institucions de l’estat, sovint també pateix episodis de miopia política. Per exemple, quan mira cap al nord-est peninsular. Així, en nom d’una manera ben estranya d’entendre els principis bàsics de la democràcia, es permet empresonar sense judici un govern legítim elegit democràticament a les urnes, la presidenta i altres membres de la mesa de Parlament, i líders de la societat civil catalana. I, mentrestant, als premis Goya de diumenge passat, els intel·lectuals espanyols com si sentissin ploure; Catalunya no sembla formar part del seu negoci. Marxem?
Amb l’argument democràtic que Maduro va guanyar les eleccions, l’esquerra dóna per inevitable —el mal menor en diuen— la sangria econòmica, social i humana de Veneçuela deguda al nefast govern que pateix aquella república des de fa anys. Sobre la degradació total del país, una dada ho diu tot: Veneçuela pateix una inflació anual superior al milió per cent. Però per l’esquerra això no sembla tenir importància, com tampoc la té que milions de veneçolans de totes les condicions socials hagin tocat el dos del seu país en els últims anys. Votar amb els peus en diuen a molts llocs d’aquesta emigració massiva. L’esquerra considera que reconèixer Guaidó com a cap d’estat provisional, amb la condició que convoqui immediatament unes eleccions, equival a donar suport a un cop d’estat, tot i que la constitució veneçolana contempla aquesta possibilitat. Per l’esquerra, el fet que Maduro hagués tancat el parlament veneçolà és una anècdota sense importància. L’esquerra tendeix a oblidar que Maduro va guanyar les últimes eleccions a causa de la no participació dels partits de l’oposició en aquells comicis. És la miopia política amb la qual l’esquerra fa la seva anàlisi política i treu les seves curioses conclusions.
La dreta espanyola, és a dir, el tripartit pro 155 més Vox i una part remarcable del PSOE (sí, sí, el PSOE dels barons, el PSOE d’Alfonso Guerra @mienmano, el PSOE de Josep Borrell, etc.), una dreta que està ben present en totes les institucions de l’estat, sovint també pateix episodis de miopia política. Per exemple, quan mira cap al nord-est peninsular. Així, en nom d’una manera ben estranya d’entendre els principis bàsics de la democràcia, es permet empresonar sense judici un govern legítim elegit democràticament a les urnes, la presidenta i altres membres de la mesa de Parlament, i líders de la societat civil catalana. I, mentrestant, als premis Goya de diumenge passat, els intel·lectuals espanyols com si sentissin ploure; Catalunya no sembla formar part del seu negoci. Marxem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada