.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 6 de març del 2019

De professió, supervivent professional de la política

Així podríem definir els polítics amortitzats quan pleguen de la política sense marxar-ne. I és que formalment pleguen, però no acaben de marxar mai. Alguns no tenen alternativa professional fora de la política perquè des de molt jovenets s’han dedicat en exclusiva a aquest negoci. Altres es deuen considerar incapaços d’entrar a la selva del mercat per competir laboralment, en igualtat de condicions, amb els seus conciutadans. Parlo del negoci de la política perquè per a ells ho és. A Catalunya tenim el cas paradigmàtic de Josep Antoni Duran, un personatge ben peculiar i perfectament conegut com a supervivent professional de la política. Aquella foto de Duran esmorzant al Palace de Madrid a compte del contribuent resumeix molt bé la seva llarga trajectòria. El de Duran, però, és només un exemple més. Podríem parlar de Rafael Ribó i tants altres expsuqueros que van passar de la revolució a formar part de la casta amb corbata de seda, socialistes com Celestino Corbacho i José Montilla, Celia Villalobos i els germans Fernández Díaz del PP, etc. Tots els partits sense excepció, a Catalunya i a Espanya, tenen els seus supervivents professionals de la política. Són personatges que quan oficialment deixen la política no es posen a treballar en la seva professió —de fet molts no la tenen, no han treballat mai en l’economia productiva— sinó que busquen aixopluc en els entorns dels pressupostos públics. No s’enfonsen mai, sempre suren al voltant del món de la política. A banda del conegut cementiri d’elefants que és el Senado, una institució que no té cap utilitat pràctica pels contribuents però que paga bons sous als estomacs agraïts, la mà llarga dels pressupostos públics ofereix moltes alternatives per als polítics que formalment han deixat de ser-ho: consells d’administració d’empreses públiques, entitats, fòrums, observatoris i tota mena de xiringuitos que, siguin públics o semiprivats, viuen bàsicament dels pressupostos públics.

2 comentaris:

aquittania ha dit...

Honestament, el comentari d'avui el trobo trampós i poc encertat. Posar al mateix sac a Duran i Llei i a Rafel Ribó no és em sembla idoni, i obviar el cas més recent que és Joan Tardà no diu gaire a favor d'aquest article.

Miquel Saumell ha dit...

Gràcies, Sílvia. Es podien posar més exemples, és clar que sí, però tampoc es tractava de fer un inventari. Dit això, segueixo pensant que Duran i Ribó, cadascú amb el seu estil i des de les seves ideologies, són exemples claríssims de supervivents professionals de la política. En una altra cosa coincideixen: tant l'un com l'altre van deixar els seus partits carregats de deutes, uns deutes que no es pagaran mai.