.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 10 de juny del 2019

Mentre la paguem, Espanya també és nostra

Els catalans som el 16% dels espanyols però, per circumstàncies desgraciades prou conegudes, ens toca pagar bastant més del 16% del total de les despeses espanyoles. Per motius semblants, Catalunya rep bastant menys del 16% del total de les inversions estatals. Després hi ha el menyspreu de les institucions espanyoles cap a la llengua pròpia de Catalunya, i molts altres menyspreus típics de les mentalitats colonials. Però, tot i això, encara hi ha alguns catalans, pocs, cada dia són menys, que troben que totes aquestes anomalies s’han d’acceptar submisament, com si fóssim xaiets que van a l’escorxador. Això sí, els col·laboracionistes amb la metròpoli que ens ofega de tant en tant fan veure que s’enfaden i, sense cap convenciment, simulen que reclamen, i diuen que algun dia tot això nostre s’hauria de resoldre. Però ho fan amb la boca tan petita que no tenen cap credibilitat. I així han anat passant els anys i les eleccions, i s’ha anat constatant que el problema, lluny de resoldre’s, segueix enquistat, mentre els resultats electorals cada vegada són més favorables a les opcions independentistes.

Dintre del grup unionista, molt heterogeni, hi trobaríem les franquícies catalanes dels partits espanyols defensors de tornar a aplicar el càstig 155 als catalans (PSOE, Cs, PP i Vox), els directius de la Caixa i el Banc Sabadell que van decidir tocar el dos de Catalunya sense consultar accionistes ni clients, el grupo Godó, les elits dels círculos i la majoria dels directius de les empreses de l’IBEX35. Hi trobaríem també personatges socialment influents de l’establishment com l’advocat convergent Miquel Roca Junyent, el notari socialista Juan José López Burniol, expolítics comunistes reciclats al capitalisme de l’empresa privada, i altres per l’estil. El resum del seu estrany full de ruta, si més no és estrany per mi, és que la sacrosanta unidad de la patria, la seva pàtria espanyola, s’ha de posar sempre per davant de tot, també per davant del benestar i de la voluntat majoritària dels ciutadans catalans. Ep, tenen tot el dret a voler seguir sent espanyols al preu que sigui, el mateix dret que tinc jo a explicar-ho i criticar-ho sempre que ho consideri convenient.

De solució per a Catalunya només n’hi ha una —referèndum d’autodeterminació—, i arribarà més aviat que tard. Mentrestant, però, els polítics catalans han de gestionar el mentrestant. Sempre he defensat que mentre els catalans siguem espanyols —tot i que no me’n sento, d’espanyol, a la portada del meu passaport encara hi diu España— i, per tant, mentre entre una quarta part i una cinquena part dels costos que comporta ser espanyol vagi a càrrec nostre, s’han d’aprofitar tots els recursos espanyols que estiguin al nostre abast i que en cada moment ens convingui utilitzar. Així, els parlamentaris catalans del Congreso de los Diputados i del Senado han de tenir molt clar que, mentre Catalunya no sigui un país independent d’Espanya, no són a Madrid com a convidats estrangers sinó com a copropietaris amb tots els drets d’aquelles institucions, i han d’actuar com a tals, sense cap remordiment, per donar veu a les legítimes reivindicacions catalanes. I si no són capaços de portar a terme aquesta tasca, un mínim sentit de la dignitat els hauria de portar a la dimissió immediata dels seus càrrecs.

6 comentaris:

luis ha dit...

Deixa de parlar de la voluntat majoritària dels ciutadans catalans mes que res perquè no ho sabem.
I parlant del referèndum, on està el mandat de l´1 d´octubre? no haviem votat ja? ara sembla que no. Quina vergonya!
Ara jo pregunto si aquest referèndum arriba algun dia i guanya el SI llavors en un futur permetrieu un altre referèndum per tornar a formar part d´Espanya. No crec.

Miquel Saumell ha dit...

Luis,
Aquesta pregunta l'hauries d'adreçar als polítics. Jo no en sóc, ni aspiro a formar part del club dels polítics.
I sobre el que escric o deixo d'escriure, t'ho torno a dir: jo escric el que vull, vaig per lliure. Sempre.

luis ha dit...

El referèndum d´autodeterminació (1 d´octubre no compte), que segons tu arribarà més aviat que tard, qui penses que t´ho donarà? PSOE ja ha dit que no. La resta ja sabem que opinen (PP-Ciutadans-VOX). I Podem mai guunyarà unes eleccions generals.
No volia dir deixa de parlar, volia dir deixa de mentir. No sabem quina es la voluntat majoritària dels catalans.

Miquel Saumell ha dit...

Luis,
La voluntat majoritària dels catalans és la que s'expressa a les urnes en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Així, el 43,5% són unionistes, el 47,5% són independentistes, i la resta ns/nc.
També, òbviament, es pot saber a partir d'un referèndum com el de l'1 d'octubre de 2017.
Pretendre treure conclusions sobre la voluntat dels catalans a partir d'enquestes i/o d'altres eleccions que no siguin les catalanes és fer trampeta.

luis ha dit...

Jo no pretenc treure conclusions sobre la voluntat dels catalans a partir d´enquestes. Simplement dic que no sabem quina és la voluntat majoritària dels catalans fins que no se celebri un referèndum d´autodeterminació com déu mana. Segons tu la voluntat dels catalans és una i jo puc dir que és una altra en base als resultats a l´alcaldia de Barcelona (és la capital i la ciutat més important de Catalunya). Però això no val.

Miquel Saumell ha dit...

Luis,
Quan un no té arguments nous, té tendència a repetir els arguments utilitzats anteriorment que ja han estat oportunament rebatuts. Amb això tanco aquest debat.