Militar té un preu

(Article original publicat el 18/12/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1996, pàg. 2)

No m’agraden les disciplines, i menys les de partit. Mai he militat en un partit polític. Les meves referències són, per tant, indirectes. Són les experiències de persones conegudes que han optat per defensar les seves idees des de dins dels partits. Però sent una opció molt respectable, no ha sigut mai la meva. Considero que puc defensar millor les meves idees mantenint la meva llibertat individual sense la contrapartida dels peatges que comporta qualsevol militància. Això sí, tinc amics i coneguts a gairebé tots els partits polítics, i la meva experiència em diu que, respectant les idees polítiques de cadascú, es pot mantenir una relació cordial amb gairebé tothom, tant si milites com si t’ho mires des de fora.

He tingut algunes enganxades amables amb persones de l’entorn convergent, militants de les diverses formacions que han anat sorgint a partir de la confessió de Jordi Pujol de fa uns anys; allò de la deixa del seu pare. Amb gent de més a la dreta i unionista, populares i ciudadanos, hi ha poc espai per al debat, ja que la distància que ens separa en termes nacionals és sideral. Amb els socialistes em passa el mateix, i més des que, als efectes pràctics, van optar per ser una franquícia més del PSOE. Amb l’entorn d’Esquerra hi tinc un bon tracte, ja que, en general, les persones que m’he trobat saben escoltar a qui no comparteix les seves idees. Amb els comunistes, que inclou tots els grups i grupets d’aquesta ideologia, sempre hi he discrepat, i acostumen a callar quan els pregunto què han fet de bo en els països on han governat (URSS i l’Europa de l’Est, Corea del Nord, Cuba, etc.).

Tenim també les plataformes ciutadanes reivindicatives que reben suport dels partits. El lobby ciclista, per exemple. Aquesta eina de pressió ha anat deixant d’interessar-me a mesura que s’ha anat convertint en una mena de religió laica d’obligat compliment. Així, davant les crítiques a determinades mesures de l’urbanisme tàctic barceloní que els ciclistes defensen a capa i espasa, la seva reacció sempre ha estat més ideològica (cotxes = caca) que argumentada amb dades; en altres paraules, no accepten la discrepància. Un cas similar és el lobby okupa, que no pot beneir ningú que, com jo, defensi el dret a la propietat privada, una de les bases de la convivència ciutadana. En definitiva, no m’interessen les organitzacions que no accepten la llibertat de criticar determinades decisions de les seves cúpules dirigents, i per això no milito. Militar té un preu que no estic disposat a pagar.

El mal periodisme

(Article original publicat el 4/12/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1994, pàg. 2)

Hi ha qui es dedica a espiar, i no fa falta que l’espia pertany al món policial tot i que, de manera directa o indirecta, la majoria dels espies en formen part. Ens trobem també amb espies que es dediquen a vendre informació obtinguda de manera il·legal a periodistes sense escrúpols. I a partir d’aquí podem deduir que, en aquest mercat, hi ha mals periodistes que en la seva tasca professional estan disposats a utilitzar aquesta informació i, també, a fer xantatges particulars a canvi d’alguna contrapartida. I tot i que aquesta mala praxi ha existit sempre, sembla que ara és més habitual que abans. Segur que tots tenim al cap personatges coneguts i mitjans de comunicació que sovintegen aquestes clavegueres.

A partir d’aquesta realitat sorgeix el debat ètic. Per una banda, ens trobem que l’obligació d’un periodista és publicar tot allò que passa i, especialment, tot allò que alguns no volen que es faci públic. Però les fronteres ètiques del món policial i de determinats perfils de periodista tot sovint no estan ben delimitades. Deixarem, però, de banda la primera baula de la cadena, per òbvia, és a dir, els personatges que ens espien il·legalment i després treuen al mercat els fruits de les seves malifetes. La seva actuació és mereixedora de tots els retrets socials, i seria molt d’agrair que en casos evidents de males pràctiques delictives la judicatura també hi digués la seva.

Centrem-nos, doncs, en els compradors del material informatiu obtingut de manera il·legal. Estic pensant en els individus que, amb carnet de periodista o sense, estan disposats a prescindir de qualsevol norma ètica en el desenvolupament de la seva tasca professional. Són persones socialment menyspreables, i seria desitjable que ningú consumís el seu producte. Si tothom fos conscient que també forma part del delicte consumir productes obtinguts mitjançant la via de la delinqüència, el problema potser deixaria d’existir.

Però tal com estan les coses tot indica que això no passarà. Així, alguns periodistes seguiran comprant informació obtinguda de manera delictiva, i alguns ciutadans seguiran consumint el producte final, segurament sense ni tan sols fer-se el plantejament ètic d’estar col·laborant en un delicte. Alguns policies corruptes seguiran actuant com fins ara, i alguns jutges i fiscals, coneixedors d’aquestes males pràctiques, faran com si sentissin ploure. La combinació de tots aquests factors és força decebedora, però cal ser-ne conscients i no subestimar un problema que ens afecta a tots.