.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 11 de desembre de 2020

El mal periodisme

(Article original publicat el 4/12/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1994, pàg. 2)

Hi ha qui es dedica a espiar, i no fa falta que l’espia pertany al món policial tot i que, de manera directa o indirecta, la majoria dels espies en formen part. Ens trobem també amb espies que es dediquen a vendre informació obtinguda de manera il·legal a periodistes sense escrúpols. I a partir d’aquí podem deduir que, en aquest mercat, hi ha mals periodistes que en la seva tasca professional estan disposats a utilitzar aquesta informació i, també, a fer xantatges particulars a canvi d’alguna contrapartida. I tot i que aquesta mala praxi ha existit sempre, sembla que ara és més habitual que abans. Segur que tots tenim al cap personatges coneguts i mitjans de comunicació que sovintegen aquestes clavegueres.

A partir d’aquesta realitat sorgeix el debat ètic. Per una banda, ens trobem que l’obligació d’un periodista és publicar tot allò que passa i, especialment, tot allò que alguns no volen que es faci públic. Però les fronteres ètiques del món policial i de determinats perfils de periodista tot sovint no estan ben delimitades. Deixarem, però, de banda la primera baula de la cadena, per òbvia, és a dir, els personatges que ens espien il·legalment i després treuen al mercat els fruits de les seves malifetes. La seva actuació és mereixedora de tots els retrets socials, i seria molt d’agrair que en casos evidents de males pràctiques delictives la judicatura també hi digués la seva.

Centrem-nos, doncs, en els compradors del material informatiu obtingut de manera il·legal. Estic pensant en els individus que, amb carnet de periodista o sense, estan disposats a prescindir de qualsevol norma ètica en el desenvolupament de la seva tasca professional. Són persones socialment menyspreables, i seria desitjable que ningú consumís el seu producte. Si tothom fos conscient que també forma part del delicte consumir productes obtinguts mitjançant la via de la delinqüència, el problema potser deixaria d’existir.

Però tal com estan les coses tot indica que això no passarà. Així, alguns periodistes seguiran comprant informació obtinguda de manera delictiva, i alguns ciutadans seguiran consumint el producte final, segurament sense ni tan sols fer-se el plantejament ètic d’estar col·laborant en un delicte. Alguns policies corruptes seguiran actuant com fins ara, i alguns jutges i fiscals, coneixedors d’aquestes males pràctiques, faran com si sentissin ploure. La combinació de tots aquests factors és força decebedora, però cal ser-ne conscients i no subestimar un problema que ens afecta a tots.