.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 23 de desembre de 2020

Militar té un preu

(Article original publicat el 18/12/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1996, pàg. 2)

No m’agraden les disciplines, i menys les de partit. Mai he militat en un partit polític. Les meves referències són, per tant, indirectes. Són les experiències de persones conegudes que han optat per defensar les seves idees des de dins dels partits. Però sent una opció molt respectable, no ha sigut mai la meva. Considero que puc defensar millor les meves idees mantenint la meva llibertat individual sense la contrapartida dels peatges que comporta qualsevol militància. Això sí, tinc amics i coneguts a gairebé tots els partits polítics, i la meva experiència em diu que, respectant les idees polítiques de cadascú, es pot mantenir una relació cordial amb gairebé tothom, tant si milites com si t’ho mires des de fora.

He tingut algunes enganxades amables amb persones de l’entorn convergent, militants de les diverses formacions que han anat sorgint a partir de la confessió de Jordi Pujol de fa uns anys; allò de la deixa del seu pare. Amb gent de més a la dreta i unionista, populares i ciudadanos, hi ha poc espai per al debat, ja que la distància que ens separa en termes nacionals és sideral. Amb els socialistes em passa el mateix, i més des que, als efectes pràctics, van optar per ser una franquícia més del PSOE. Amb l’entorn d’Esquerra hi tinc un bon tracte, ja que, en general, les persones que m’he trobat saben escoltar a qui no comparteix les seves idees. Amb els comunistes, que inclou tots els grups i grupets d’aquesta ideologia, sempre hi he discrepat, i acostumen a callar quan els pregunto què han fet de bo en els països on han governat (URSS i l’Europa de l’Est, Corea del Nord, Cuba, etc.).

Tenim també les plataformes ciutadanes reivindicatives que reben suport dels partits. El lobby ciclista, per exemple. Aquesta eina de pressió ha anat deixant d’interessar-me a mesura que s’ha anat convertint en una mena de religió laica d’obligat compliment. Així, davant les crítiques a determinades mesures de l’urbanisme tàctic barceloní que els ciclistes defensen a capa i espasa, la seva reacció sempre ha estat més ideològica (cotxes = caca) que argumentada amb dades; en altres paraules, no accepten la discrepància. Un cas similar és el lobby okupa, que no pot beneir ningú que, com jo, defensi el dret a la propietat privada, una de les bases de la convivència ciutadana. En definitiva, no m’interessen les organitzacions que no accepten la llibertat de criticar determinades decisions de les seves cúpules dirigents, i per això no milito. Militar té un preu que no estic disposat a pagar.

Cap comentari: