.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dissabte, 12 de juny de 2021

El trio de Colón

(Article original publicat el 4/6/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2020, pàg. 2)

En política gairebé tot està inventant, i tot acaba tornant. A Espanya, per exemple, la coalició anticatalana tornarà a confluir a la plaça Colón de Madrid. Simultàniament, es tornaran a recollir signatures contra Catalunya. Bé, els promotors diuen que són contra els indults, però a aquestes alçades ja tots ens entenem. Són poc originals, i tot plegat és una repetició dels episodis viscuts fa uns anys. L’etapa actual del procés català va començar amb la recollida de signatures orquestrada pel PP en contra de Catalunya. Ells en deien signatures contra l’estatut, però, com dèiem abans, a hores d’ara tothom sap de que parlem. Quin va ser el resultat d’aquell disbarat? L’independentisme va passar de tenir un suport baix per part de la societat catalana a superar el cinquanta per cent. A partir d’aquells fets, el suport a l’independentisme ha augmentat elecció rere elecció, i fins i tot partits que llavors eren autonomistes fan ara una defensa inequívoca del dret a l’estat propi.

Però aquesta evolució la deuen considerar de poca importància. El gran beneficiat és aquell partit que no em ve de gust anomenar i que veu com, sense fer cap esforç, els altres partits del trio (Cs i PP) es van acostant a les seves tesis. Poso Ciudadanos al costat dels populares, però avui en dia Cs és una formació política moribunda, en liquidació, com en el seu dia va passar amb UPyD. Però mentre disposin de suport econòmic, aniran fent com aquell gall sense cap que va corrent amunt i avall fins que s’adona que està mort i cau definitivament a terra. Parlem ara del PP. En aquest camí que han fet els populares, i que va des de la recollida de signatures contra l’estatut fins a les últimes eleccions catalanes, aquest partit ha passat a ser una força residual al Parlament de Catalunya, amb només tres escons: un cap de llista del PP i dues diputades vingudes de les escorrialles de Ciudadanos. És això el que buscaven? No ho sabrem mai. Sí que sabem, però, que cada vot que perden a Catalunya el recuperen amb escreix a Espanya. Un vot menys a Girona signifiquen tres vots més a Zamora, i qui diu Zamora, diu Espanya.

Doncs bé, aquesta estranya barreja política d’interessos anticatalans tornarà a confluir a Colón, i hi veurem també algun socialista. Alguns barons i exbarons d’aquest partit ja han fet sentir la seva veu discrepant amb la direcció. I és que, de fet, quan es tracta de la carpeta catalana, PP i PSOE sempre han format part del mateix equip. Potser canvien les formes, però en el fons coincideixen.