Així, què, deixem d’exportar?

Em van convidar a una sessió organitzada per una empresa que treballa per compte de l'ajuntament, amb l'objectiu de millorar l'organització d'esdeveniments i actes públics i privats per fer-los més sostenibles. Em va semblar una idea interessant i hi vaig anar. Se'ns va recordar un resum del catàleg d'obvietats sobre la sostenibilitat, que moltes persones amb un mínim de sensibilitat i sentit comú sobre aquests temes ja tenen interioritzat. Així, per tal de reduir l'impacte mediambiental del transport de productes i evitar la petjada climàtica negativa, tothom té molt assumit que s'ha de tendir pel consum km.0, evitant, per exemple, comprar i consumir a Catalunya raïm produït al Perú i altres disbarats per l'estil. Les mesures tendents a assolir una finalitat climàtica més sostenible em semblen del tot raonables.

Ara bé, i sense pretendre tirar aigua al vi, també ens ho podem mirar des de l'altra banda, és a dir, des de les persones i les empreses de casa nostra que es dediquen a vendre els seus productes lluny de les seves instal·lacions productives. Se’n diu exportar. Posem per cas el vi i el cava, uns productes catalans que acaben a les taules dels cinc continents. L'impacte mediambiental d'importar el raïm des de Sud-amèrica fins a Catalunya deu ser similar a l'impacte mediambiental derivat d'enviar productes catalans a l'altra punta del món, oi? I no cal ser un expert en el món de l'empresa per concloure que les empreses no venen allà on volen sinó on poden.

Vaig gosar exposar aquest dilema en aquella sessió, preguntant a la persona que la dirigia per la seva opinió sobre l'impacte que mesures tan restrictives com les que ens proposava podien incidir en la continuïtat d'algunes de les nostres empreses i, en conseqüència, dels llocs de treball associats. La reacció va consistir a intentar fugir d'estudi amb quatre vaguetats, que és el que acostuma a passar quan planteges un tema del món de l’empresa productiva a qui possiblement no n'ha trepitjat mai cap.