.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 17 de juliol del 2023

Barcelona, una ciutat d’esquerres

(Article original publicat el XX/7/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 97/7-2023, pàg.18)

Amb l'excepció del govern Trias del període 2011-2015, des de les primeres eleccions democràtiques de 1979 Barcelona ha estat sempre governada pels sociacomunistes.

Perdudes les eleccions del 28 de maig, els socialcomunistes van argumentar que sumats els regidors socialistes, comunistes i republicans tenien majoria absoluta, i, a partir d'aquí, van exigir que governés un tripartit d'esquerres. Però com que els republicans no van voler entrar en aquest joc ja no sortien els números, i els socialcomunistes van buscar una alternativa que impedís que la capital de Catalunya tingués a Trias d'alcalde.

L'alternativa implicava sumar socialistes, comunistes, peperos i els dos regidors de Bocs, per tal que governés un multipartit unionista sòlid, amb el vistiplau de la Moncloa i dels despatxos nobles dels carrers Ferraz (PSOE) i Génova (PP). Al capdavall, si en una cosa coincideixen aquests quatre partits és en la defensa a qualsevol preu de l'statu quo unionista. Però com que només els tres primers ja sumaven majoria absoluta, es va poder prescindir de Bocs, i evitar un escàndol majúscul.

Liderant amb intel·ligència l'anticolauisme, Trias va guanyar les eleccions com a contrapartida a la prepotència, l'autoritarisme i la nefasta teoria del decreixement que des del 2015 s'ha pretès imposar als barcelonins. Les decisions sempre han estat en negatiu: no luxe, no turisme, no hotels, no avions, no Hermitatge, no cotxes, no motos i no competència entre taxistes —contra el criteri de la justícia europea—. Ha estat el govern del no a tot, amb l'excepció del sí a la bicicleta i el sí al caríssim tramvia privat per la Diagonal.

Els comuns no només no van guanyar les eleccions sinó que ni tan sols van ser capaços de quedar segons. Han patit allò que a l'oest en diuen “un severo correctivo”, i la prepotència dels seus dirigents va impedir que tinguessin en compte les crítiques raonades dels barcelonins que no els havien votat. Ara Colau ha deixat el càrrec, però manté el sottogoverno; continuarà tutelant el nou alcalde des de l'ombra, i després de l'estiu ja veurem què passa.

Barcelona és una ciutat d'esquerres, com ho és Bolonya a Itàlia. A la Itàlia rica saben molt bé que ser d'esquerres no està renyit amb el progrés econòmic, però aquí encara no n'hem après. Ara venen quatre anys per esmenar els disbarats perpetrats en els últims vuit anys. Si més no, això és el que va prometre fa pocs dies el nou alcalde, amb la credibilitat que puguin tenir les seves promeses, que com ja ens ha demostrat repetidament és més aviat escassa.