A Extremadura (Espanya) una senyora que es dedica a la política semblava que potser seria l'excepció de la regla, i com que la discrepància dels polítics amb els dirigents dels seus partits no és habitual, alguns ho vam celebrar. Es diu Maria Guardiola, i va estar deu dies negant que acabaria pactant amb Bocs. Però, des de divendres, gràcies a uns pactes signats amb Bocs que durant deu dies va estar negant amb contundència, ja és la presidenta d'aquella regió. Guardiola no és tan criticable per haver pactat amb Bocs sinó per haver-se passat deu dies negant que acabaria pactant amb Bocs. Guardiola ha acabat fent exactament el contrari del que deia. Guardiola ha acabat acceptant que "donde hay patrón, no manda marinero", i ha mentit. Mig plorosa davant de la militància del seu partit, va intentar justificar un canvi radical de postura dient que els interessos dels ciutadans extremenys havien d'estar per sobre de la seva paraula. Textual. A partir d'ara, doncs, tothom sap que la paraula de Guardiola —ara ja amb el càrrec al sarró— no val per res. Complint les ordres del partit i donant un valor zero a la seva credibilitat, Guardiola s'ha empassat un gripau incomplint el que va prometre de manera reiterada, demostrant així la seva nul·la credibilitat. Al principi d'aquest vodevil, persones benintencionades que creuen en el valor de la paraula donada es van creure Guardiola, i veient la seva actitud posterior van tenir una decepció. Jo mateix, sense anar més lluny. Si Guardiola estigués entre els meus contactes professionals, ja l'hauria esborrat de la meva agenda. És de la mena de persones que prefereixo que tractin amb la competència. No són de fiar, al marge del partit al qual pertanyen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada