Per si algú s’ha sentit ofès

(Article original publicat el 30/4/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2276, pàg. 2)
 
Qui té boca s’equivoca, i quan això passa poden passar dues coses: negar l’error, o acceptar-lo i demanar disculpes sinceres. Si s’opta per la prepotència de no acceptar l’error, queda ben clar que estem davant d’una persona que no és mereixedora de la nostra confiança. Però quan s’opta per la postura intel•ligent d’acceptar la relliscada i es demanen disculpes, sense condicions ni excuses, sabem que d’aquesta persona te’n pots refiar. S’ha equivocat, ho ha reconegut i s’ha disculpat. Per tant, assumpte tancat.

Però quan, com a complement d’unes disculpes, s’hi afegeix “per si algú s’ha sentit ofès”, ja sabem que es tracta d’unes disculpes falses i poc sentides. És una situació molt habitual. Quan algú que ha dit una cosa inconvenient fa veure que es disculpa, però hi inclou aquest afegitó, podem intuir que aquestes disculpes no són sinceres. La persona que ha comès la relliscada amb una frase inconvenient no se sent ofesa ni pensa que hagi comès cap error, com donant a entendre que el culpable de l’escàndol que s’ha muntat no és qui ha insultat, sinó la persona que ha estat insultada, com volent dir que qui s’ha sentit insultat té la pell massa fina.

Dit en altres paraules, quan algú fa veure que es disculpa, però afegeix la fórmula “per si algú s’ha sentit ofès”, podem assegurar que som davant d’una persona que no creu que hi hagi cap motiu per disculpar-se. Ho fa perquè toca, perquè algú l’obliga, perquè ha rebut crítiques i a ningú li agrada que el critiquin, i perquè li sembla que d’aquesta manera ja pot donar l’episodi per tancat. Però, repeteixo, qui es disculpa d’aquesta manera no diu allò que pensa, perquè en el fons no creu que hi hagi motiu per disculpar-se.

De persones que opten per les falses disculpes en veiem en molts àmbits, i entre la classe política són molt habituals. Resulta decebedor constatar que molts polítics no es disculpen quan s’equivoquen. Però, com qualsevol persona, els polítics també rellisquen, i quan això passa al ciutadà li agradaria que el polític es disculpés. 

Si obrim una mica més l’objectiu, els incompliments electorals que ens fan els polítics abans d’unes eleccions podrien perfectament formar part d’aquest comentari. Tot i que les promeses electorals d’impossible compliment poden ser fetes de bona fe, massa sovint ens les fan sent conscients que allò que prometen els polítics no ho compliran. Però corren el risc que a les següents eleccions el ciutadà potser decidirà escollir una altra opció política que li generi més confiança.