Igualada, on tothom coneix algú que coneix algú

(Article original publicat el 27/12/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2206, pàg. 2)

Sempre que sóc a Igualada constato que “tothom coneix algú que coneix algú” (l’entrecomillat no és meu, és d’A.Maresma, de VilaWeb). Igualada és una ciutat relativament petita, d’aquelles que els britànics defineixen com un lloc on ho pots trobar tot “in a walking distance”, on pots anar a peu a tot arreu. Aquesta característica la fa una ciutat força agradable.

Però això comporta, també, algun inconvenient. Quan tothom sap qui és qui i què fa cadascú, es perd part de la privacitat que trobes en ciutats més grans. Pots tenir un Lamborghini si vius a Igualada? És clar que sí. Però pots evitar que se sàpiga que tens un Lamborghini? Segur que no. Si et compres un Lamborghini, busques gaudir-lo amb discreció o busques, simplement, presumir d’un cotxe exclusiu? M’ho he preguntat sovint.

Igualada té problemes econòmics, com n’hi ha a tot arreu. Si l’ajuntament fa coses, aquestes s’han de pagar, i com que els diners no cauen del cel, les despeses i inversions municipals les han de pagar els igualadins. Amb una població de 42.000 habitants i un pressupost anual de 76 milions d’euros que inclou també les societats municipals i els organismes autònoms, això significa que a cada igualadí, també els nadons i jubilats, li pertoquen uns 1.800 euros/any. Cal no oblidar els interessos i l’amortització del deute municipal heretat de governs anteriors, que tard o d’hora s’han de pagar.

“Photo opportunity”. Abans els governants actuaven amb més discreció, però ara alguns polítics semblen buscar la foto per davant de tot. I ja no és només l’alcalde que surt contínuament a les xarxes socials i als mitjans locals sinó també el cap de l’oposició, al qual sembla que se li hagi encomanat aquesta dèria per un excessiu protagonisme fotogràfic. Surt a les fotos fins i tot traient pit d’algunes iniciatives municipals, com si ell també formés part de l’equip de govern; de vegades ho sembla. Alguns igualadins m’ho han comentat. No valoro estratègies electorals, només ho menciono.

En transport públic, es pot anar d’Igualada a Barcelona en tren i per carretera. El carrilet tarda a fer el trajecte igual que fa un segle, i amb això ja queda clara la nul·la importància que els responsables polítics donen al tren. Per carretera es tarda bastant menys, però el servei de La Hispano Igualadina —ara anomenada Monbus— deixa molt a desitjar. No hi ha setmana que no es publiquin queixes de tota mena, i d’alabances fa anys que no se’n llegeix cap. Quina administració hauria de posar fil a l’agulla?

Bon any i bons Reis!

La inflació argentina

 

La inflació és una eina perversa que no es veu però que empobreix els ciutadans de manera sistemàtica; és molt habitual en els països mal governats, i la República Argentina n’és un bon exemple. Quan un país com l’Argentina té una moneda que fora del país no val res, que no cotitza enlloc, que ningú la vol, la primera preocupació dels ciutadans consisteix a treure-se-la de sobre com més aviat millor. Qualsevol opció és millor que conservar els pesos: comprar dòlars o altres divises sòlides, o comprar béns i serveis.

Els argentins, en això, són uns experts, i saben que si avui no es treuen de sobre els pesos i s’esperen a fer-ho demà, demà ja hi sortiran perdent. Si haguéssim de fer un balanç de la gran quantitat de zeros que en les últimes dècades les autoritats argentines han anat eliminant del valor facial de la moneda, ens perdríem. Habitualment només s’han suprimit zeros, però, de vegades, per despistar, també s'ha canviat el nom de la moneda (Peso, Austral, etc.).

S’ha complert el primer any del govern de Javier Milei. El president de la República Argentina va prometre que si guanyava les eleccions posaria fi a la inflació endèmica, i ho està aconseguint. Això, però, no surt de franc, i una de les contrapartides més dures és la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i els pensionistes, ja que sous i pensions no s’actualitzen en la mateixa proporció que pugen els preus.

Per entendre millor la inflació argentina actual, a dalt es reprodueix un bitllet argentí de cent pesos al costat d’una moneda europea de 10 cèntims d’euro. Avui en dia són valors equivalents, perquè amb un euro a Buenos Aires et donen mil pesos. Als efectes pràctics, això es tradueix en el fet que allà sempre cal anar molt carregat de bitllets per fer qualsevol transacció pagant en efectiu.

Avui no és la nit bona

La nit que va del 24 al 25 de desembre es pot celebrar de moltes maneres: anant a la Missa del Gall i fent després, o no, un ressopó en família com feia jo mateix quan era petit, o de manera diguem-ne més laica fent un bon sopar, marisquejat o no, amb la família o amics, etc., o simplement no fent res especial com faig jo mateix des de fa molts anys. Que cadascú faci el que vulgui, només faltaria!

Però, dit això, una cosa hem de tenir clara: avui no és la nit bona. Avui és la nit de Nadal. I encara que alguns es resisteixen a utilitzar aquesta paraula, com si per mencionar Nadal els agafés una mena d’urticària ideològica, demà és Nadal. I l’endemà, Sant Esteve. I la nit del 31 de desembre a l’1 de gener, la Nit Cap d’Any. I després arribaran els Reis, que ni són màgics ni són mags.

BON NADAL!

Tres entrevistes polítiques

Per a la majoria dels polítics que busquen repetir mandat en un càrrec institucional el més important sempre són les pròximes eleccions, i gairebé mai pensen en les pròximes generacions. I així ens va. Les persones que es dediquen a la política sempre busquen el màxim protagonisme mediàtic, i és comprensible que sigui així. Han de donar-se a conèixer a com més gent millor, han d’explicar les coses bones que estan fent i han fet, i quins projectes tenen de cara al futur. No cal dir que els seus errors, tot i que humanament són comprensibles i podrien ser disculpats, sempre s’intenten amagar.

Els polítics busquen sempre l’entrevista en horari de màxima audiència. Els presidents i alguns expresidents de la Generalitat tenen el privilegi de ser entrevistats just després de sopar, cap allà les deu. Així, recentment, el president Salvador Illa va ser entrevistat per TV3 durant gairebé una hora, però com que el personatge és més aviat fosc i no dóna per gaire, va ser una entrevista insulsa, sense pena ni glòria. No va deixar titulars.

La mateixa cadena va anar a l’exili belga a entrevistar el president Carles Puigdemont durant mitja horeta escassa. Tenint en compte que ara a TV3 hi mana el PSOE, els periodistes encarregats de fer les entrevistes tenen un tracte diguem-ne amable i conciliador amb qui governa actualment la Generalitat (Illa), i un tracte més fred, seriós i inquisitiu amb qui ho feia abans (Puigdemont). No hauria de ser així, però com que TV3 no és la BBC, és així. El periodista no és lliure de treballar com vulgui, perquè sap que qui paga, mana. Això sí, l’entrevista amb l’expresident ens va deixar un bon titular, que és el concepte d'“amnistia política” que el govern espanyol es resisteix a aplicar-li, com una mena de càstig complementari al boicot més que evident de l’amnistia judicial.

Aquestes dues entrevistes institucionals han destacat en el panorama mediàtic català, però aquí s’hi hauria d’afegir la que van fer a la diputada Sílvia Orriols (AC), la qual va ser entrevistada per primera vegada en una tele pública amb cara i ulls. (Betevé no la incloc en aquesta categoria, ja que només és una eina de propaganda del PSOE barceloní). Aquesta entrevista, però, va ser abans de sopar. Orriols, com dèiem, va ser entrevistada al Canal 24 Horas de TVE, un canal, per cert, amb molt poca audiència. La diputada se’n va sortir prou bé, i les xarxes socials encapçalades per X se’n van fer el ressò que l’ocasió demandava. L’última enquesta del CEO dóna sis diputats al seu partit, però tothom intueix que en traurà alguns més.

A Alemanya també hi ha crisi

(Article original publicat el 13/12/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2204, pàg. 2)
 
La meva experiència d’anys treballant, també, per a companyies alemanyes, em porta a concloure que a Alemanya es treballa bastant més que aquí, i quan dic aquí tant és que ens referim a Catalunya com a Espanya. Els catalans no som bessons dels espanyols, però en alguns aspectes ens hi assemblem força. Per arribar a aquesta conclusió sobre la manera de treballar dels alemanys i la nostra no parlo en termes d’hores de treball presencial d’uns i altres, ja que aquesta dada sempre resulta enganyosa. Convindrem que el fet d’estar moltes hores a la feina no es tradueix, necessàriament, en estar moltes hores treballant.

Aquí, per exemple, hi ha el mal costum de sortir de casa sense esmorzar, i això es tradueix en el fet que a mig matí molts treballadors deixen el lloc de treball i es traslladen al bar de la cantonada, aturant la seva activitat per menjar-se un entrepà. Això sí, sempre hi ha les veus discrepants que consideren que, amb una consideració sindicalista dels horaris laborals, el temps d’esmorzar —i de l’aperitiu al migdia— també s’ha de computar com a hores treballades. Amb aquesta argumentació tan tramposa desenfoquem el problema i tendim a minimitzar-lo, ja que avui parlem, repeteixo, en termes de productivitat.

Però, tot i que els alemanys acostumen a sortir esmorzats de casa, allà tampoc lliguen els gossos amb llonganisses. A Alemanya també hi ha crisi. Volkswagen, l’empresa líder del sector de l’automoció, va anunciar fa poc el tancament de tres fàbriques d’aquell país. No es tracta, només, de reduir temporalment la producció i els llocs de treball en espera de temps millors, sinó de tancar definitivament i desmantellar tres fàbriques, o posar-les en venda.

Una decisió empresarial tan dura i irreversible com abaixar definitivament la persiana sempre sap greu, tant pels treballadors en primera instància com pel país que perd pistonada econòmica i industrial. Fins ara no s’han anunciat mesures similars en altres fàbriques que aquest grup té fora d’Alemanya, però tampoc s’han de descartar. De moment, només a Alemanya la mesura representa l’acomiadament de milers de persones, amb la corresponent pèrdua definitiva de llocs de treball.

La mesura sembla, però, raonable. Si estudiem fredament les dades europees de la venda de vehicles i les comparem amb les d’abans de la pandèmia COVID-19, les conclusions són clares: ara es venen menys cotxes que abans i, per altra banda, l’aposta pel cotxe elèctric que semblava qui sap què, a Europa no està donant els resultats esperats.

Governar sense guanyar

El PSOE està demostrant una gran habilitat per governar sense guanyar les eleccions. EP!, de manera cent per cent democràtica, això no es posa en dubte. A Espanya, per exemple, el PSOE té l’avantatge afegit que políticament el seu contrincant popular és bastant fluixet, i la debilitat del líder del PP ajuda molt al PSOE a mantenir-se en el poder. Catalunya és l’excepció, ja que el PSOE hi va guanyar les eleccions, i tot i que molt lluny de la majoria absoluta, també hi governa. A continuació, encara que aquesta és una institució que no es governa mitjançant el vot popular, tenim la Diputació de Barcelona, que ve a ser una repartidora política de càrrecs i subvencions. Alguns la critiquen —jo encara vaig una mica més lluny, proposo tancar-la, i que la seva tasca sigui transferida a la Generalitat, i els càrrecs polítics amortitzats—, però tots els partits sense excepció hi estan en contra, ja que aprofiten la Diputació per anar-hi col·locant els seus. El PSOE, ara mateix, en té la presidència. A l'AMB, exactament el mateix. A Barcelona ciutat, más de lo mismo, el PSOE també hi governa havent perdut, en precari, amb només deu regidors de 41. I si per acabar aquesta relació parlem del govern dels districtes barcelonins, l’escàndol democràtic és majúscul. Els polítics ens expliquen sovint que Barcelona és una ciutat descentralitzada, però al meu districte de Sarrià-Sant Gervasi també hi governa el PSOE, amb només dos consellers de dinou. És, per tant, una descentralització fake. Per acabar, d’uns anys ençà quan parlo dels socialistes catalans parlo sempre del PSOE, tot i que alguns fan veure que el PSC encara existeix. En fi, com diuen a l’oest, de ilusión también se vive.

Visca el capitalisme, sí, per què no?

Dues característiques dels governs de signe capitalista en les societats democràtiques són que, per una banda, sempre són reversibles, ja que cada quatre anys els ciutadans són cridats a les urnes i amb els seus vots poden treure el govern i posar-n’hi un altre. L’altra característica és que havent-hi un poder legislatiu efectiu, escollit democràticament, aquesta institució pot establir normatives de control, i de fet les estableix, tendents a minimitzar els abusos dels governants.

En canvi, els països governats per comunistes (posem per cas Vietnam, Cuba, algunes repúbliques ex soviètiques, Corea del Nord, etc.) es caracteritzen per no permetre l’alternança política un cop els camarades han assolit el poder. Això sí, després de desactivar mitjançant presó, exili o assassinat altres candidats que no tenen les simpaties del dictador de torn, alguns d’aquests països de tant en tant organitzen simulacres d’eleccions perquè no sigui dit. I sense oblidar un petit detall: els comunistes no acostumen a accedir al govern per vies democràtiques sinó per camins violents com ara cops d’estat, guerres i revolucions de tota mena.

Un cop establerts aquests principis, podem comparar fredament l’evolució dels països i les seves poblacions en un sistema i en l’altre. Es pot arribar fàcilment a la conclusió que és a partir del capitalisme i l’economia de mercat que les societats avancen, i que aquesta millora és impensable en les societats comunistes. Així, no és cap secret que si es busca prosperar com a societat, la dictadura cubana (ara mateix potser és la més antiga del món, amb una durada de seixanta-cinc anys) no és pas la millor alternativa per intentar-ho. A Cuba has de ser molt obedient, o marxar del país.

Partint de la base que el sistema perfecte no existeix, a partir d’aquestes dades podem concloure que ser capitalistes i defensors de l’economia de mercat, amb tots els controls democràtics que es considerin convenients, és l’opció menys dolenta que tenim. Viatjar serveix també per constatar que en el món lliure avui es viu infinitament millor que fa seixanta-cinc anys. Els cubans no poden pas dir el mateix.

Per què l’empresari està tan mal considerat?

El nostre és un país on, acabats els estudis, la màxima aspiració de molts joves —sortosament no tots— és passar a formar part del club dels funcionaris públics. Què busquen aquests joves? Busquen, bàsicament, una garantia de per vida de sou i feina, uns objectius que humanament poden ser comprensibles. Cerquen, en definitiva, una seguretat laboral que el món de l’empresa privada no els pot oferir. L'objectiu és trobar una feina amb poques complicacions, i que sempre n’hi hagi un altre per sobre que, arribat el cas, decideixi per ells. A partir d’aquesta comoditat laboral i de la seva ignorància del món empresarial, molts funcionaris es dediquen a criminalitzar els empresaris, com si fossin els dolents de la pel·lícula, quan en realitat són el motor de les societats avançades. Alguns periodistes també compren aquest fals relat, i arriben a l’extrem d’anomenar empresari al senyor Aldama, de la trama Ábalos/Koldo, quan observant una mica la biografia i l’actuació d’aquest personatge, de seguida veus que d’empresari no en té res. Dit això amb totes les excepcions que calguin, que sortosament hi són i és bo que hi siguin.

Un drama humà

Només a les vuit Illes Canàries (Espanya), cada mes hi arriben milers d’adults, joves, nens i nadons en embarcacions precàries procedents de l’Àfrica. En els últims onze mesos, de gener a novembre d’aquest any, s’hi han registrat 41.425 arribades. I el drama afegit és que a ningú se li escapa que des de la costa africana han embarcat moltes més persones que han mort ofegades pel camí i no han pogut arribar a la seva destinació. Amb aquest ritme d’arribades resulta impossible atendre tanta gent alhora en unes condicions raonables, i la majoria d’aquestes persones acaben sent traslladades a la península per via aèria. Al lloc on més n’arriben és Catalunya, però això des d’Espanya tot sovint s’intenta amagar.

La majoria de les persones que s’arrisquen a embarcar-se en embarcacions precàries són emigrants econòmics, i no ho fan per caprici ni per ganes de conèixer món sinó per poder tenir un plat a taula cada dia. Però si al lloc on vius no hi veus cap futur, té tot el sentit arriscar-se per buscar horitzons millors. Negar el drama humà d’aquestes persones és desconèixer la dura realitat de la majoria dels països africans —en conec uns quants—, però negar el problema creixent que tenim nosaltres com a receptors i acollidors d’aquesta immigració irregular és una gran irresponsabilitat.

Així, continuar amb el discurs bonista del “Volem acollir” i “Papers per tothom” que fan les nostres esquerres és d’una irresponsabilitat encara major, ja que a ningú se li escapa que l’efecte crida del “Volem acollir” no només no resoldrà el problema que tenen els ciutadans africans, sinó que n’està creant un altre en els països de destinació. És això el que busquen alguns polítics, crear un nou problema aquí, sense intentar resoldre abans el problema original que hi ha a l’Àfrica?

Maltractaments a la mili

La setmana passada TV3 va emetre un reportatge molt interessant sobre les tortures físiques i psicològiques que patien els reclutes quan el servei militar a la pàtria del país veí era obligatori. A mi també em va tocar anar a la mili, però la diferència és que no vaig patir tortures de cap mena, ja que no vaig anar mai a una caserna.

Ara bé, vaig ser sotmès a maltractament psicològic per part de qui lluïa més galons i estrelles que jo, que no en lluïa cap. Mai em van dir que jo era un conejo com explica el reportatge, em deien que jo només era un bulto, i tot el que aquest mot representa. Bé, per ser més precís, amb aquella facilitat que tenen alguns militars per expressar-se, ells deien burto.

Els gairebé tres mesos de campament els vaig passar al Centro de Instrucción de Reclutas (CIR) de San Clemente de Sasebas, un poble de l’Alt Empordà que ara es diu Sant Climent Sescebes. Tot i que posteriorment he passat a prop de Sant Climent, al poble no hi he tornat a posar els peus mai més. No tinc cap bon record d’aquella època de la meva vida. Durant la meva estada al campament no em van ensenyar res que em fos d’utilitat, i sí un munt de coses per oblidar.

El meu màxim interès durant la setmana era intentar passar desapercebut per evitar que em castiguessin sense poder baixar a Barcelona el divendres per passar-hi el cap de setmana, i poder desconnectar, així, d’un món que no era el meu. I me’n vaig sortir amb nota, no em van castigar mai.

Segurament va ser llavors, per exclusió, que em vaig convertir en independentista. El meu plantejament mental va ser molt senzill: si Espanya era allò que jo veia a Sant Climent i que aquells uniformats armats em volien transmetre, ser espanyol no em generava cap atractiu. Cap ni un.

Invertir amb garanties

(Article original publicat el 29/11/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2202, pàg. 2)

Hi ha qui creu tenir dret a imposar condicions a empresaris i inversors sobre què haurien de fer i què no poden fer amb els seus patrimonis particulars. Ho fan persones que sent incapaces de muntar un negoci propi, no els costa gaire donar consells i lliçons sobre com s’ha d’actuar per tirar endavant una empresa, allò que d’un temps ençà alguns en diuen emprendre. Resulta fàcil decidir sobre el destí d’uns diners que no són propis, i aquí també em venen al cap persones que es dediquen a la política i que no han treballat mai en l’economia productiva.

Els empresaris —és a dir, aquells que arrisquen el seu patrimoni— s’informen bé i després prenen lliurement les seves decisions, sense tutories. Inverteixen allà on els sembla més convenient pels seus interessos, i, evidentment, on creuen que les expectatives de benefici seran millors. Convé recordar que el primer objectiu d’una empresa és el benefici i, també, que les societats avancen gràcies als impostos generats per l’economia productiva.

I tot i aquestes obvietats, sempre hi ha qui es resisteix a reconèixer la llibertat de qui opta per guanyar-se la vida pel seu compte, sense el paraigua d’un tercer, sigui el d’una empresa privada o el d’una administració pública. Fa molts anys, si entraves a treballar a Fecsa, la Seat o La Caixa es deia que ja tenies la vida resolta, però després aquelles seguretats laborals van acabar desapareixent. I si ets funcionari, tens feina i sou assegurats de per vida, però s’ha de respectar que alguns vulguin anar una mica més enllà.

L’inversor accepta el risc que comporta crear una empresa, però amb això no n’hi ha prou, ja que necessita seguretat jurídica i un mínim de garanties abans d’arriscar el seu patrimoni. Durant els vuit anys del govern dels comuns a Barcelona es van desestimar moltes inversions particulars, i això va anar en detriment de la creació de llocs de treball. També resulta imprescindible que l’administració garanteixi una defensa sense esquerdes del dret a la propietat privada. Això no hi va ser durant el mandat dels comuns, i per revertir aquella situació costarà temps recuperar la confiança dels inversors.

Javier Quesada de Luis, CEO de Teknia, ho va dir ben clar: "No vamos a invertir más donde el relato marque que el empresario es el enemigo". Aquest senyor ho va dir en públic. Altres inversors que també ho pensen però no ho diuen en veu alta, acaben desviant discretament les seves inversions cap a escenaris fiscalment més amables i respectuosos amb l’activitat privada.

Perquè sempre s’ha fet així

Quan proposes a algú canviar alguna cosa per tal de millorar-la i et respon dient que no cal canviar-la, i insisteix que s’ha de fer com s’ha fet sempre, i com a únic argument per justificar la seva posició et diu que perquè sempre s’ha fet així, podem posar la mà al foc que segurament estem davant d’un funcionari públic sense iniciativa, o d’algú que, sense ser-ho, no creu en l’evolució intel·ligent, ni en el fet que, posant-hi una mica de ganes, les coses sempre es poden millorar.

Res a celebrar, ni a Amèrica ni a Sarrià

(Article original publicat el XX/11/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 111/11-2024, pàg.22)

A Espanya, del 12 d'octubre en diuen "Dia de la Hispanidad". És la festa nacional del país veí. El Govern espanyol cada any ho celebra amb un gran protagonisme militar, mentre els pobles conquerits d'Amèrica no tenen res a celebrar, i només commemoren aquells fets.

El 4 de novembre de 1921, ara fa 103 anys, Barcelona es va annexionar el poble de Sant Vicenç de Sarrià amb la complicitat de Madrid, i en contra de la voluntat dels sarrianencs. Els governants de Barcelona sempre han considerat que l'annexió dels pobles del voltant eren motius de celebració. Sarrià no, i no ho celebra, només ho commemora. Són dos exemples que expliquen la diferència entre celebrar i commemorar.

He perdut el compte de les vegades que m'he vist obligat a retreure als polítics municipals de Barcelona que es permeten la frivolitat de definir com a celebració el final de Sarrià com a vila independent. Des de la seva visió centralista de la política, als governants de Barcelona els costa d'entendre que els sarrianencs no celebrem una derrota; ens limitem a commemorar-la.

Com dèiem abans, Sarrià va passar a formar part de Barcelona com un barri més de la ciutat. Aquell procés dolorós d'annexió forçada va tirar endavant en contra de l'opinió majoritària dels sarrianencs, els quals van sortir repetidament al carrer a protestar, tal com es pot comprovar consultant els diaris de l'època. Els sarrianencs no podem celebrar un fet tan negatiu de la nostra història.

Darrerament, han tingut lloc diversos actes i conferències sobre el centenari de l'annexió de Sarrià a Barcelona. També s'han publicat articles i algun llibre. I mentre la majoria dels sarrianencs es mostra contrària a la pèrdua de la seva independència, alguns polítics amb visió centralista encara defensen aquella annexió. L'Ajuntament de Barcelona ha intentat imposar el relat de les suposades bondats de l'annexió, però no se n'ha sortit. La memòria dels pobles té una vida llarga, i encara que els que van viure en directe aquells fets ja no hi siguin, els seus descendents, sí.

Els defensors d'aquella mesura pertanyen, majoritàriament, als partits unionistes de l'estat els quals, i no és per casualitat, també defensen la celebració del "Dia de la Hispanidad". A Sarrià, en canvi, no hi ha res a celebrar, ja que amb la pèrdua de la seva independència Sarrià també va perdre una part de la seva identitat, i de la seva capacitat de decisió. El resultat de tot això és que avui en dia a Sarrià no es pot decidir gairebé res sense el permís previ dels polítics centralistes que tenen el despatx a la plaça de Sant Jaume.

La política dels extrems

Tot sovint ens preguntem en veu alta si en una democràcia hi caben totes les opcions polítiques votades pels ciutadans, és a dir, si arribat el cas d’uns determinats resultats electorals, s’ha d’acceptar que els extremismes de dretes i els extremismes d’esquerres governin les institucions. Admeto que ni jo mateix, que tinc molt clars els principis de la democràcia, tinc una posició inequívoca al respecte.

Els principis de la democràcia comporten respectar la voluntat popular, però no em puc treure del cap que Hitler va començar la seva carrera política guanyant unes eleccions, i després va passar el que va passar. Ens omplim la boca recordant que a Franco li donava suport Mussolini, però massa sovint ens oblidem que a la República li donava suport Stalin, que no són precisament personatges políticament exemplars.

A Europa veiem com en els darrers anys els extremismes de dretes han anat pujant en vot popular, fins al punt que polítics de l’extrema dreta ja governen diversos països. Aquesta setmana, amb l’elecció d’un personatge de la colla de Meloni com a vicepresident de la Comissió Europea, hem constatat que a partir d’ara també governaran les institucions comunitàries. Tot democràtic, tot basat en la voluntat dels ciutadans expressada a les urnes.

Si ens fixem en Catalunya, el debat el podríem centrar en si s’hauria d’acceptar que arribat el cas d’uns determinats resultats electorals, poguessin accedir a governar partits com Aliança Catalana i Bocs —no és un error, sempre ho escric així— per una banda, i la CUP i els comunistes (amb el nom que toqui en cada moment), per l’altra. I aquí les simpaties polítiques dependrien de la ideologia de cadascú.

Alguns que segurament no han fet l’esforç de llegir-se els estatuts d’Aliança Catalana, defensen el cordó sanitari a la diputada Sílvia Orriols. Altres no accepten els comunistes, i cadascú des del seu punt de vista intenta donar lliçons sobre principis democràtics i drets humans, dos conceptes que es poden estirar com un xiclet depenent de qui el mastegui.

Estat policial

Sense que els ciutadans en siguin massa conscients, alguns polítics de més enllà de Fraga estan buscant convertir Catalunya —i posats a fer, potser també Espanya— en un estat policial. I aquí ningú es queixa, ningú diu res, o gairebé ningú. Alguns, pocs, som conscients del problema, però la majoria de gent no hi dóna importància o, encara pitjor, fins i tot ho justifiquen amb allò tan infantiloide de “si és pel nostre bé, res a dir”.

Passar la nit a l’hotel es convertirà en un episodi de risc democràtic. Dilluns que ve entrarà en vigor una nova normativa que regula el control de la clientela dels hotels. Així, en arribar a l’hotel ens demanaran els números dels nostres telèfons fix i mòbil, el correu electrònic, la data de caducitat de determinats documents, i altres detalls que ara mateix no recordo. L’endemà l’hotel tindrà l’obligació de transmetre totes aquestes dades a la policia.

Tothom que accedeixi a les nostres dades (personal de l’hotel que no coneixem de res, policies de ves a saber quins departaments foscos, d’espionatge, operación Cataluña, clavegueres diverses, etc.) sabrà més del compte de nosaltres. Jo ho tinc molt clar: quan a l’hotel em demanin determinades dades que ni l’hotel ni menys encara els funcionaris armats que dèiem abans necessiten, intueixo que potser m’equivocaré... sense cap mala intenció.

Hem sabut que l’ideòleg dels atemptats de la Rambla de Barcelona (octubre del 2017) era un personatge que es trobava condemnat i empresonat, i que rebia sovint visites de policies espanyols amb ves a saber quines intencions. Hem sabut també coses molt lletges de la mal anomenada policia patriòtica i l’entramat de les clavegueres de l’estat. No és cap secret l’obsessió anticatalana de molts funcionaris espanyols, així com l’obsessió anticatalana de gairebé tots els mitjans de comunicació d’Espanya.

A Espanya no només no ens estimen —tot i que, a mi, que m’estimin o no, tant se me’n dóna— sinó que no ens respecten, i això ja m’emprenya més, ja que es dóna la circumstància que, de moment, això d’Espanya encara ho paguem, també, els catalans. I no ens surt gens barat. La conclusió és que, amb aquests antecedents, potser és massa demanar pretendre que els catalans tinguem confiança en la policia espanyola sobre el bon ús que faran de les nostres dades més personals.

L'important no és qui vota, sinó qui compta els vots

La frase utilitzada per titular aquest comentari no és pas del seu autor sinó del camarada comunista Ióssif Stalin, màxim dirigent de l’URSS després de la mort de Lenin, ara fa un segle.

Avui, però, no parlarem d’aquest personatge nefast que va deixar milions de morts en nom del comunisme. El tema d’avui el centrarem en quins controls democràtics existeixen per comptar els vots en unes eleccions, i qui és el responsable de comptar-los i de donar el resultat oficial per bo.

A Veneçuela van votar fa quatre mesos, i tot indica que va guanyar el candidat de l’oposició, amb més de dos terços dels vots emesos. Però el recompte de vots el va gestionar l’administració de Maduro sense cap mena de control mínimament fiable, i després de molts dies d’incerteses, Maduro ens va voler fer creure que havia guanyat ell.

El govern de Maduro no ha permès mai comprovar les actes ni que aquestes es fessin públiques, i per tal d’evitar mals majors el candidat presumptament guanyador, Edmundo González, va haver d’exiliar-se per evitar ser detingut o alguna cosa pitjor.

Veurem com acabarà aquesta història, però tot indica que per Maduro no acabarà gaire bé. Mentrestant, continua governant el país qui presumptament va perdre les eleccions, tot i que pocs països han reconegut els resultats electorals oficials. Més d'hora que tard tindrem el desenllaç, i el president actual haurà d’emprendre el camí de l’exili, com acaba passant gairebé sempre amb els dictadors.

Trenta-cinc anys

(Article original publicat el 15/11/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2200, pàg. 2)

Segons la valoració personal de qui signa aquest article, el 9 de novembre de 1989 es va produir el fet sociopolític més remarcable de la segona meitat del segle XX: la caiguda del Mur de Berlín (en alemany, Mauerfall), i tot el que allò representava. A tot el món es commemora l’aniversari, encara que els ciutadans alemanys, òbviament, són els que el celebren amb més motiu. És interessant fer una ullada a la pàgina web commemorativa d’aquest any: https://www.mauerfall35.berlin/en/. Ja han passat trenta-cinc anys, però cal que allò no s’oblidi mai.

Aquella data va marcar el principi de la fi de l’experiment comunista, un sistema de governança totalment fallit. Serveix també de record i homenatge per als ciutadans que van patir les nefastes conseqüències de les bogeries d’aquells governants. A partir de la caiguda del Mur de Berlín el comunisme s’ha anat desfent a tot arreu com si fos un terròs de sucre en un cafè, exceptuant uns petits reductes governats per uns individus que encara es resisteixen a admetre el fracàs que va representar l’aplicació pràctica d’aquella ideologia. Uns governants que són perfectament conscients que si als seus països se celebressin unes eleccions lliures, ells s’haurien d’amagar sota les pedres per evitar que els linxessin.

Utilitzant altres noms i marques, en les últimes dècades hem vist alguns intents de revifar el comunisme a l’Amèrica del Sud, però sempre han acabat en fracassos estrepitosos, i en més d’un cas amb els governants condemnats per la justícia per delictes de corrupció. I és que contràriament a una idea tan falsa com molt estesa, la corrupció no és un monopoli de la dreta, ja que també té molts practicants d’esquerres. I sense oblidar que el comunisme també s’ha intentat implantar en altres latituds geogràficament més properes. Però en els països més endreçats, com el nostre, cada quatre anys es vota, i qui opti per opcions polítiques equivocades sempre pot rectificar.

Queden encara, això sí, alguns reductes comunistes repartits pel món, amb uns partits comunistes que, amb més o menys encert, ara permeten que el comunisme teòric convisqui amb el capitalisme, com a la Xina, Vietnam, Corea del Nord, Cuba i algunes repúbliques exsoviètiques. La Xina —alguna cosa en sé, hi he estat quinze vegades— és un bon exemple que demostra que comunisme teòric i capitalisme pràctic poden conviure amb una aparent normalitat, a condició que a cap ciutadà li passi pel cap reivindicar un partit polític al marge del partit únic, el comunista.

Adaptar-se és una obligació del nouvingut

No ens enganyem, les persones primer de tot defensen el que és seu, i només després es poden plantejar pensar en termes dels interessos de la comunitat, i això partint de la base que uns suposats interessos col·lectius siguin compartits per tothom, que potser és massa suposar. No tothom pensa igual i, per tant, no tothom té necessàriament els mateixos interessos. Però, a Catalunya, entre els interessos col·lectius innegociables hi ha d’haver la defensa i el coneixement de la llengua, sense excuses de cap mena.

Ara tenim, per exemple, el debat de la immigració, amb dues postures enfrontades. Uns defensen una immigració sense límits ni traves de cap mena; aquelles manifestacions encapçalades amb lemes poc rumiats de “Volem acollir” i “Papers per tothom” en serien un bon exemple. Han vingut, els hem acollit, però la majoria no s’han volgut adaptar.

Uns altres, i diria que són majoria, pensen que als immigrants se’ls ha d’imposar una sèrie d’obligacions com, per exemple, el coneixement de la llengua pròpia del país que han escollit per anar a viure. En el cas de Catalunya, la llengua pròpia és el català, i no ho dic jo, ho diu ben clar una llei orgànica espanyola i, per tant, gens sospitosa de res, anomenada “Estatut d’Autonomia de Catalunya”.

Però molts immigrants, sortosament no tots, s’oposen a aprendre la llengua pròpia del país que han escollit per anar a viure. Els immigrants hispanoamericans, aquells que tenen l’espanyol com la llengua pròpia dels seus països d’origen són, en aquest sentit, els més reticents, juntament amb moltes persones vingudes d’altres zones de la península.

Molts no volen acceptar que qui ha de fer l’esforç d’adaptar-se és el que ve de fora. A partir d’aquí ens trobem amb tota mena de problemes que no tenen, per posar un exemple ben proper, els francesos, perquè qui decideix anar a viure a França de seguida aprèn que sense el coneixement del francès difícilment podrà tirar endavant. A Catalunya s’hauria de legislar de manera que s’obtingués el mateix resultat, i fins ara no s’ha fet. La culpa és dels polítics que ens han governat i encara ens governen.

Boye és l’acusat, però Puigdemont l’objectiu a batre

Avui comença a Madrid (Espanya) un judici contra Gonzalo Boye, l’advocat del MHP Carles Puigdemont. El judici serà llarg, ja que no està previst que finalitzi fins a l’any que ve. I encara que Boye sigui un dels acusats en un procediment judicial, per cert, ple d’irregularitats, a ningú se li escapa que l’objectiu real d’aquesta nova la cacera judicial és Puigdemont.

He anat seguint aquest tema des que es va fer públic, fa uns quants anys, i la meva impressió és que el deep state espanyol, en aquest cas en format Fiscalía Antidroga, ha tornat a inventar-se un fals relat per intentar fer valdre les seves tesis. Així, el fiscal parla d’uns fets que a parer de la defensa no tenen ni cap ni peus, per tal de concloure que Boye és culpable, i que ha de ser condemnat a deu anys de presó per un delicte de narcotràfic.

El diari El Mundo, un dels portaveus oficiosos de les clavegueres espanyoles —cal recordar la tasca patriòtica d’aquest pamflet, amb aparença de diari seriós, acusant falsament l’alcalde Xavier Trias, així com altres episodis vergonyosos en clau anticatalana durant i abans del judici del procés—, treia ahir en portada la notícia d’aquest judici amb el següent titular: Un investigado que se retracta, una cinta y una falsa geolocalización: las claves del juicio contra el abogado de Puigdemont en la Audiencia Nacional. 

Convé fixar-se en un detall, gens casual: en el titular del pamflet no es menciona Boye sinó que es menciona Puigdemont, un polític que no té res a veure amb aquest judici. Però, per Espanya, Puigdemont sempre és l’objectiu a batre, i com que no el poden empresonar per la via legal intenten perjudicar-lo castigant injustament a persones del seu entorn.

No tinc cap confiança en la justícia espanyola, o, concretant una mica més, no crec que la cúpula judicial espanyola sigui un exemple de neutralitat, i molt especialment quan jutgen temes directament o indirecta relacionats amb Catalunya. Espero, però, que Boye sigui declarat innocent i que sigui degudament indemnitzat, i que els responsables de la fiscalia ("de qui depèn la fiscalia?", va dir Pedro Sánchez) rebin la sanció que toqui i passin vergonya pública.

Esbroncar amb contundència no pot ser delicte

Potser no es pot assegurar que va ser una provocació, però a molts ens ho va semblar. Amb la perspectiva que ens dóna el temps transcorregut, podem dir que la gestió de la visita a Paiporta del 3 de novembre que van fer les autoritats espanyoles Borbón, Sánchez i Mazón va ser nefasta. D’aquests tres personatges, per cert, potser cal recordar que el càrrec del primer no ha estat mai sotmès a votació popular, ja que Borbón ocupa el càrrec que ocupa per la decisió personal d’un dictador, i això ja representa una greu irregularitat democràtica. Els altres dos, almenys, presideixen els governs d’Espanya i de València, respectivament, gràcies als vots dels ciutadans. Sovint es diu que aquests tres personatges ens representen a tots, però tot i que som molts els ciutadans que no ens hi sentim representats, no obrirem ara aquest debat.

Ara bé, que ens representin no vol dir que no puguin ser objecte de crítica. Un sou públic comporta sempre entomar les crítiques. A València la DANA ha causat oficialment més de dos-cents morts, i si considerem les persones desaparegudes que mai es trobaran, les víctimes mortals són moltes més. I aquí hi hem d’afegir les grans pèrdues de béns materials que no hi haurà cap assegurança ni ajut públic que les compensi. Així, els perjudicats valencians i famílies no només estan molt tristos sinó tremendament molestos amb els dirigents polítics per la pèssima gestió que s’està fent d’aquest episodi meteorològic. La pluja no era evitable, però molts dels morts s’haurien pogut evitar si s’hagués gestionat correctament la prevenció i la gestió immediata del desastre.

Resulta irrellevant si la decisió de visitar la zona afectada i els detalls de la passejada del 3 de novembre van ser del Palacio de la Zarzuela, del Palacio de la Moncloa o del Palau de la Generalitat Valenciana. El fet és que els tres personatges van coincidir a Paiporta i van ser fortament esbroncats i una mica esquitxats de fang pels veïns i els molts voluntaris que els ajudaven a minimitzar els efectes del desastre. Doncs bé, es veu que a criteri de les autoritats els insults i algunes esquitxades de fang que van patir els nostres personatges superen els límits permesos, i pretenen castigar penalment a qui es va expressar amb contundència. No cal dir que si aquestes més que lògiques protestes tinguessin conseqüències penals, la manca de perspectiva de les autoritats polítiques i judicials espanyoles encara quedaria més en evidència, i el divorci entre els nostres governants i els ciutadans que els mantenim econòmicament s’agreujaria una mica més.

Un president inepte

Per les referències anteriors que teníem del personatge, alguns ja ens ensumàvem que la gestió institucional del senyor Rull com a president del Parlament de Catalunya no ens donaria gaires alegries. No anàvem gens desencaminats. El seu maltractament continuat a una educada diputada de Ripoll és vergonyós i antidemocràtic, i si el comparem amb el seu tracte exquisit a un diputat stalinista que li va dir fatxa a la senyora de Ripoll queden clares les seves habilitats com a moderador dels debats parlamentaris. Persones amb càrrec del seu partit també ho pensen però no ho diuen. Saben que si es queixen en veu alta continua tenint plena vigència aquella amenaça d’Alfonso Guerra @ mienmano que en el seu dia va pontificar que el que se mueva no sale en la foto. I després els polítics encara es lamenten de la creixent desafecció política dels ciutadans.

Menorca en venda

D’uns anys ençà sembla que les Illes Balears estiguin en venda. Hi ha una queixa generalitzada més que justificada, certes zones d’aquestes illes ja són en bona part propietat de ciutadans estrangers, molts d’ells alemanys. Aquest sentiment de frustració per la pèrdua de la identitat balear està especialment present a Menorca, que és la més propera a Catalunya i no només en termes geogràfics.

Recordo que l’última vegada que vam ser a Menorca, anant pel centre de Ciutadella amb amics d’allà, ens anaven mostrant els edificis nobles que en els darrers anys han passat a ser propietat de forasters. Alguns d’aquests palauets s’han convertit en residències privades, però molts altres en hotels petits que tenen molt bona pinta, d’aquells establiments que ara s’anomenen hotels boutique.

Si hagués de triar entre els dos models turístics, m’inclinaria pel mal menor d’aquesta mena d’hotelets, els quals no són precisament barats. Reben un turisme més endreçat i silenciós, un turisme que deixa més doblers que el que s'instal·la en els hotels més massificats de la costa, on s’opta massa pel soroll i els excessos de tota mena. Em podeu dir classista si voleu, però a mi no m’agraden els sorolls, ni les aglomeracions, ni l’anomenat turisme massificat de xancleta i entrepà.

Ara bé, ens podem lamentar tant com vulguem de la pèrdua de patrimoni menorquí en benefici dels forasters, però quan algú compra una propietat primer hi ha d’haver un propietari local que la vulgui vendre. Vull dir que els culpables, si es pot parlar de culpables, són, en primer lloc, els menorquins que han optat per fer calaix venent les seves propietats. La ciutadellenca Maite Salord, escriptora i expresidenta del Consell Insular de Menorca, ho explicava l’altre dia amb molta claredat: “Es parla molt de qui compra i poc de qui ven. Qui venem som els menorquins”.

Errejón, la decepció

(Article original publicat el 31/10/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2198, pàg. 2)

Fa una setmana Íñigo Errejón, que representava la quota de Más Madrid a la coalició espanyola d'esquerres, va dimitir per sorpresa com a diputat i portaveu de Sumar al parlament espanyol. En una nota tan cínica com críptica que semblava redactada per algú que no hi és tot, Errejón s'acomiadava, per cert, sense disculpar-se.

L'extrema esquerra espanyola ha tingut moltes ensopegades i resurreccions. Si des de la mort del dictador Franco comptéssim aquests episodis, amb dues mans ens faltarien dits per detallar-los tots. Però ni el millor guionista hauria pogut imaginar que l'aventura política que va començar fa deu anys acabés amb un epíleg tan decebedor. Ara bé, les coses són com són, i amb la marxa d'Errejón queda amortitzada l'última versió del comunisme de sempre, "la nova política" sorgida a Espanya l'any 2015 amb la marca Podemos.

Com passa sovint en casos com aquest, ara resulta que molts ja ho sabien, i que tant el seu actual partit com els partits aliats ho coneixien des de feia temps. Altres confessen que ho intuïen. Doncs bé, jo, que em considero una persona bastant ben informada, ni coneixia, ni intuïa, ni em podia imaginar les agressions sexuals que el diputat Errejón perpetrava a les senyores. I si "els seus" o algú altre ja les coneixien, tenen la seva quota de responsabilitat per no haver-ho denunciat.

Que un dels grans referents polítics i mediàtics de la nova esquerra espanyola sorgida fa una dècada al voltant de Pablo Iglesias —"la nova política" en deien, orgullosos, els seus promotors—, doni ara per acabada la seva carrera política d'una manera tan poc honorable no el fa ni més ni menys culpable que si el presumpte delinqüent hagués sigut un polític de qualsevol altra tendència política. Amb les agressions sexuals, vinguin d'on vinguin, no valen excuses de cap mena.

En fer-se públic l'escàndol, vaig publicar un missatge a la xarxa que deia: "Sap greu, és un polític d'esquerres que ha fet bé la seva feina, parla bé, parla seguit, és molt educat i sempre mostra respecte per l'adversari. És una pèrdua per a la política espanyola. Ep!, no l'he votat mai, però com a liberal sé reconèixer els mèrits dels altres." Al cap d'una hora, coneixent ja els detalls foscos, en vaig publicar un altre que deia: "Ara llegeixo que Errejón no era de fiar, i que tenia alguna denúncia per maltractaments. Jo ho ignorava, i en això no li donaré mai suport. Però una cosa no exclou l'altra." És decebedor que polítics aparentment molt vàlids tinguin amagada una segona vida gens exemplar.

Impost a la banca perquè sí

En general, les esquerres tenen al·lèrgia a les empreses privades, i encara els agrada menys que aquestes guanyin diners. L’empresa privada i el benefici empresarial són dues realitats que ajuden a fer avançar la societat, però són contràries als principis ideològics de l’esquerra, amb tots els matisos que hi vulguem posar. La societat ideal de l’esquerra estaria formada per ciutadans funcionaris, tots més aviat pobrets —ser ric, tot i que es paguin més impostos, no està ben vist per l'esquerra— i amb les mínimes necessitats vitals bàsiques més o menys cobertes per l’estat. Llavors, quan els convingui, poden sortir ells, els governants d’esquerres, amb el miracle de les subvencions públiques com a premi pels que fan bondat i no molesten al poder polític.

Si ens centrem en l’esquerra més extrema, és a dir, la colla de Yolanda Díaz & Co. (Podemos, Sumar, Comuns i confluències vàries), és a dir, el poc que queda de la nostàlgia comunista en sentit ampli, aquesta obsessió anti empresa i anti benefici és encara més exagerada. Però tothom té el dret a equivocar-se, i si els polítics d’esquerres ho expliquen clarament en els seus programes electorals i la gent els vota, la resta de ciutadans ens hem d'aguantar fins a les següents eleccions. Se’n diu democràcia.

Observem, per exemple, el cas d’Ada Colau, aquella senyora que, com diria el poeta, Déu l’hagi perdonat. Semblava que no marxaria mai i, per fi, ja no hi és. Va deixar la ciutat molt pitjor que la Barcelona que va trobar l’any 2015, però s’ha posat ufanosa el seu mocador palestí i ha marxat terra enllà a veure a qui pot entabanar fora de les nostres fronteres. A l’oest diuen que no hay mal que cien años dure, i encara que com a alcaldessa només en va durar vuit, a alguns ens va semblar una eternitat. Quin malson!

La societat ideal de les esquerres seria aquella que només tingués banca pública, com donant per fet que una banca pública ha de ser millor que una de privada; ja sé que és molt suposar, però en això avui no hi entrarem. Ara tenim un episodi fiscal de la màxima actualitat, un impost extraordinari a la banca, injustificable, que ens l’hem de mirar com un càstig a la banca i, de retruc, al benefici empresarial de les empreses financeres. Alguns semblen ignorar que dels beneficis obtinguts ja es paga l’Impost de Societats, però tant se val. Com deia l’altre dia Gonzalo Gortázar, el CEO de laCaixa, “la justificació d’aquest impost ja no és una altra que la banca ha de pagar més que altres sectors perquè sí”. Potser es va oblidar de dir, però, que aquest impost, d'una manera o altra, es repercutirà a la clientela, també a la clientela d'esquerres que equivocadament defensa aquest disbarat.

Engrunes a canvi de la llibertat? Mai

No hi ha cap país del món que hagi accedit a la independència i que, un cop assolida, hagi expressat la voluntat de tornar a formar part de l'antiga metròpoli. Això és perquè gairebé totes les experiències prèvies a les independències d'aquests territoris i els seus habitants han sigut negatives, i d'aquí ve la voluntat d'independitzar-se de molts territoris, al preu que sigui. Dit en altres paraules, no hi ha cap país dels que s'han independitzat en els últims cent anys que admeti que es va equivocar en independitzar-se de la seva antiga metròpoli, i menys encara que vulgui revertir la seva independència.

Tots tenim al cap un munt de països molt pobres que han accedit a la seva independència en els últims anys. Però, tot i les dificultats, aquests països cada any celebren amb orgull la seva llibertat, és a dir, la decisió de desempallegar-se de la metròpoli i ser ells els que decideixen allò que més els convé, també el seu dret a equivocar-se i poder rectificar si ho consideren convenient. La pobresa dels països no justifica que els seus habitants acceptin el peatge de perdre la independència per tornar a dependre de l'antiga metròpoli. Engrunes a canvi de la llibertat? Mai.

La cap d'Errejón

 

Per voluntat expressa de qui va ser el primer responsable màxim de Podemos, Pablo Iglesias, al capdavant d'aquesta coalició hi ha actualment Yolanda Díaz, vicepresidenta del govern espanyol. Fins ara Díaz ha estat la cap directa del dimitit Íñigo Errejón, però avui no parlarem d'ell, ja que aviat li dedicarem un altre article.

Tornant a Díaz, qualsevol persona que s'hagi mirat la seva biografia política quan actuava a Galícia, abans d'anar cap a Madrid, sap que tot el que políticament ha tocat aquesta senyora ha acabat malament per a la gent del seu voltant. Díaz és una especialista a salvar-se ella a costa de deixar que s'enfonsi el seu entorn.

Observant el lamentable episodi que ha portat a la dimissió d'Errejón, i que alguns ja gosen associar amb el final definitiu de Sumar i el poc que encara representa aquest partit, veurem si aquesta vegada Díaz també se'n surt sense esgarrinxades greus que l'arrossegarien, també a ella, pel pedregar. Més d’un, per Díaz, tampoc hi posaria la mà al foc.

De l'abús de les cites prèvies i altres despropòsits

(Article original publicat el 18/10/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2196, pàg. 2)

Segons opinions molt generalitzades, l'abús de la cita prèvia per part de l'administració pública només ha servit per empitjorar, retardar o eliminar l'atenció al ciutadà. Els nostres governants són perfectament conscients de la valoració ciutadana poc amable de la cita prèvia, i ara han tornat a obrir el debat per a suggerir, un cop més, la seva reformulació. Però com que no és la primera vegada que els polítics ens prometen que suprimiran aquest sistema tan pervers de desatenció al ciutadà, cal expressar totes les reserves sobre el compromís governamental d'eliminar la cita prèvia.

Perquè una cosa són les declaracions dels polítics, sovint sense que hi hagi al darrere cap estudi ni voluntat de tirar endavant els seus compromisos, i una altra són els continguts dels diaris oficials. Quan tenim l'experiència d'haver estat enganyats tan sovint per les administracions públiques, el ciutadà acaba deixant de creure en les promeses i ja només es creu els fets, és a dir, els continguts del DOGC i el BOE. En altres paraules, si no es pot tocar, no existeix.

Sovintegen els polítics que ens prometen la lluna, però trobar la traducció oficial de les promeses polítiques en lleis o decrets ja resulta més difícil. La cita prèvia es va popularitzar l'any 2020 amb la pandèmia Covid-19, i potser en aquelles circumstàncies el sistema podia tenir un sentit. Però han passat gairebé cinc anys i encara hi ha persones que s'han quedat mentalment aturades el 2020, i ja els va bé continuar aplicant aquest sistema pervers de maltractament al ciutadà.

Entre els despropòsits de l'administració que alguns privats també han fet seus, hi podríem afegir l'abús generalitzat de les inscripcions prèvies que se'ns han anat imposant per intentar tenir-nos més controlats a tots. Avui en dia et demanen inscripció prèvia fins i tot per anar a la presentació d'un llibre, o per poder assistir a un debat públic sobre l'ampliació de l'aeroport de Barcelona i el futur de les granotes de la Ricarda.

Aquesta obsessió malaltissa per controlar-ho tot em porta el record d'aquelles tristes societats de l'Europa de l'Est d'abans de la caiguda del Mur de Berlín. Què n'ha de fer un tercer, sigui o no funcionari, de si un ciutadà demana hora al metge, o vol anar a una determinada conferència? Res. Alguns semblen sentir nostàlgia d'aquell model de societat, sortosament desaparegut, tan ben descrit en la pel·lícula "La vida dels altres", on tothom espiava i, alhora, tothom era espiat. On queden les llibertats individuals?

Ningú és imprescindible

(Article original publicat el XX/10/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 110/10-2024, pàg.22)

Tot i que és obvi que ningú és imprescindible, tots coneixem casos de persones que es creuen insubstituïbles. La valoració exagerada i fora de tota lògica que tenen alguns dirigents polítics de si mateixos arriba a nivells malaltissos. Algunes persones que es troben al capdavant de les seves organitzacions —posem per cas, un partit polític— és poc probable que reconeguin els seus errors, pleguin i deixin pas voluntàriament a altres persones. El fet de no tenir ningú per sobre d'elles que quan toca els hi pugui tocar el crostó pot portar-los a creure que són infal·libles. I evidentment no ho són; ningú ho és.

Hi ha molta gent que pensa que cal una renovació urgent dels dirigents polítics independentistes. Recentment, el MHP Quim Torra es referia als lideratges polítics del món independentista, i va comentar, molt oportunament, la necessitat imperiosa de promoure canvis radicals a les cúpules dels partits. Algunes persones que potser es van sentir al·ludides van considerar que aquell comentari era inoportú, però veient com han anat les coses en els últims anys difícilment es pot estar en contra de les reflexions de Torra. La paciència ciutadana no és infinita.

Uns nous lideratges són del tot imprescindibles, i això vol dir que la majoria dels que fins ara han estat al capdavant del moviment independentista se n'haurien d'anar cap a casa. Catalunya necessita nous líders amb idees i estratègies noves, que estiguin disposats a desvincular-se de les polítiques aplicades fins ara, ja que s'han demostrat poc útils. Els dirigents polítics que ens han portat fins aquí han demostrat amb escreix la seva incompetència. A hores d'ara resulta irrellevant si no han volgut o no han pogut fer la feina que els tocava, però la realitat és que no l'han fet i han provocat molta frustració social. Els toca marxar cap a casa, i hem de confiar que els seus substituts ho facin millor.

Els polítics independentistes ens van prometre que ho tenien tot a punt per pujar al Mont Blanc (4.800 metres) i no han estat capaços ni d'arribar al Tibidabo (500 metres); s'han quedat aturats a la carretera de les Aigües. Si la política independentista de Catalunya la gestionés una empresa privada, en la qual els accionistes arrisquen els seus diners, el que ha passat en els últims anys és un fracàs estrepitós i mereix un canvi urgent de lideratges. Els accionistes de Catalunya som els catalans, i ens toca pressionar en aquest sentit. Dir les coses pel seu nom sempre és recomanable. Cal deixar de minimitzar la magnitud del fiasco i no buscar més excuses externes. El problema el tenim aquí, i la solució només depèn de nosaltres.

Cuba a les fosques

 

Les notícies ens diuen que Cuba s'ha quedat sense energia elèctrica, i que la majoria d'activitats de l’illa han quedat aturades per manca de subministrament d'electricitat. Els motius del problema són dos. El primer és la manca d'un mínim manteniment de la xarxa elèctrica del país, que des de fa molts anys falla contínuament. I com que a Cuba produeixen l'electricitat a partir del petroli, el segon motiu és la forta reducció del subministrament de combustible per part dels seus proveïdors habituals com, per exemple, Veneçuela, els quals també tenen problemes similars.

Quan els cubans gaudeixin d'una societat lliure, amb les mesures democràtiques imprescindibles per tal de deixar enrere els abusos dels dictadors comunistes que ha tingut el país des de l'arribada de Fidel Castro a l'Havana fa seixanta-cinc anys, Cuba tornarà a ser una economia de mercat al marge del que digui el diari Granma i l'actual constitució la qual, lògicament, quedarà derogada. I llavors es podran deixar enrere moltes coses, entre elles els talls de llum.

Mentrestant, Cuba continuarà sent un país en fallida multiorgànica, un país fosc en tots els sentits, i ara, també, a les fosques en sentit literal a causa de la manca d'electricitat. Només dels mateixos cubans dependrà posar fi a aquesta anòmala situació, però el procés no serà gens fàcil, ja que la majoria dels cubans han viscut sempre en dictadura, i molts ja s'han acostumat a la foscor.

Premsa militant

En el món de l'empresa privada, els diaris, les ràdios, les teles i la premsa digital tenen amo, gairebé sempre conegut tot i que, per trobar qui són, de vegades ho tenen mig amagat i has de buscar una mica.

Però la majoria d'aquests mitjans també tenen uns altres amos, diguem-ne els amos ideològics, que no sempre són tan coneguts i no necessàriament participen en l'accionariat de la propietat. El fet és que llegeixes els diaris d'àmbit estatal i de seguida veus que allà hi mana el PP, o el PSOE, amb més o menys intensitat.

I encara que quan toquen el tema Catalunya els plantejaments dels diferents partits espanyols gairebé sempre coincideixen, i té sentit que sigui així —des del sentit comú no podem pretendre que fora de Catalunya hi hagi mitjans partidaris d'una Catalunya independent, ningú es tira pedres al seu propi terrat— això òbviament no passa quan observem el biaix nacional de la premsa feta a Catalunya.

Si observem els quatre diaris catalans de paper d'àmbit nacional (Ara, El Periódico, El Punt Avui i La Vanguardia), només un és inequívocament independentista, mentre els altres tres o són declaradament unionistes o juguen a enredar el lector.