.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 13 d’octubre del 2025

Es burlen del ciutadà

Un dijous a la tarda el carter deixa una carta certificada con acuse de recibo a l’habitatge d’un ciutadà. Se li notifica la resolució d’un organisme oficial espanyol per la qual se li denega el pagament d’uns diners que li deuen des de fa uns anys. A la carta li donen un termini màxim de tres dies hàbils per respondre, és a dir, la data límit és el dimarts següent.

L’endemà, divendres, el ciutadà veu a la web de l’organisme oficial que per presentar una instància i que li posin el segell d’entrada a la còpia ha de demanar cita prèvia. Ho ha de fer, necessàriament, trucant a un telèfon que comença per 91. Hi truca, i després d’alguns intents fallits pot parlar amb una persona que molt amablement li diu que no li poden donar cita prèvia amb tan poc temps.

Estem davant d’una trampa de l’administració pública, la qual sembla tenir només dos objectius: el primer, molestar i burlar-se del contribuent, i el segon, intentar estalviar-se afluixar la mosca. El contribuent perjudicat pot deixar-ho estar i renunciar a uns diners que són seus, o continuar amb un procés administratiu i judicial que va començar fa més de tres anys i que no hi ha manera de resoldre.

Com que el contribuent sap del cert que té raó, com també ho sap l’administració, ha optat per no rendir-se i continuar el viacrucis administratiu i judicial. De passada, ha aprofitat per recordar a l’administració que també reclama els interessos de demora, que seria el mateix que faria l’administració si el deutor fos el contribuent. Continuarà.

divendres, 10 d’octubre del 2025

Modes i colors

(Article original publicat el 3/10/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2246, pàg. 2)
 
Quan et toca canviar de cotxe una de les moltes coses que has de decidir, tot i que no és ni de lluny la més important, és de quin color vols que sigui el vehicle que et vols comprar. Per a tots aquells que valoren la imatge pública que volen donar, el color del cotxe que utilitzen també té la seva importància. Jo, per exemple, no he volgut ni he tingut mai un cotxe de color vermell, perquè el color vermell el trobo massa cridaner; m’agrada molt més la discreció que transmet el color blau marí o el blanc. I si aquesta actitud algú la vol anomenar perjudici cromàtic injustificat, cap problema, però jo continuaré evitant el color vermell.

Últimament, veiem cotxes de marques de baix cost xineses i coreanes, però també alguns de marques europees, que estan pintats de color de gos com fuig, un color que alguns troben que és original i, potser, fins i tot elegant. A mi, però, aquest color sempre m’ha semblat que bruteja. Podríem dir que és una tonalitat de gris i deixar-ho aquí; això no obstant, el color de gos com fuig crec que va més enllà d’un simple gris, i potser retrata també una determinada manera de ser de l’usuari. Diuen que potser no s'hi veu tant la brutícia, però el sentit comú em diu que si el cotxe està brut i no t’agrada anar amb el cotxe brut, el que cal és rentar-lo.

Se’m fa difícil definir amb més precisió com és el color de gos com fuig, o fer-ho amb paraules més precises, però si el lector ho busca bé al diccionari segur que hi trobarà algunes pistes. Dit tot això i podent triar, jo no em compraria mai un cotxe d’aquest color, com tampoc, per motius mediambientals, mai no em compraria un cotxe amb motor dièsel (no n’he tingut mai cap). Però els gustos personals de cadascú no necessàriament han de ser coincidents ja que, sortosament, els nostres governants encara ens permeten triar. Alguns diuen que sobre modes i colors no hi ha res escrit, cosa que no és del tot certa. Ho dic amb coneixement de causa, perquè la meva activitat professional sempre ha estat molt relacionada amb el món de la moda.

La realitat és que sobre modes i colors hi ha molta cosa escrita, i com que, sortosament, en qüestió de gustos no hi ha un patró comú per a tothom, i és bo que sigui així, cadascú treu les seves pròpies conclusions. Si ho centrem en el món dels cotxes, a mi, com deia abans, no m’agrada el color vermell ni el color de gos com fuig. Per això utilitzo sempre cotxes de color blanc o blau marí, encara que, per moure’m per la ciutat, prefereixo anar a peu a tot arreu.

dimecres, 8 d’octubre del 2025

De la vella a la nova emigració

(Article original publicat el XX/9/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 120/09-2025, pàg.16)
 
Després de la guerra espanyola (1936-1939) i de la Segona Guerra Mundial (1940-1945), molts espanyols es van veure obligats a emigrar a l’estranger. No es tractava d’exiliats polítics sinó d’emigrants econòmics; els primers ja havien marxat de pressa i corrents en acabar la guerra espanyola, per evitar que els engarjolessin o els condemnessin a mort per mitjà de simulacres de judici. El fet és que mentre aquí es passava fam, més enllà dels Pirineus, si s’hi anava amb ganes de treballar, tenies garantit un plat a taula. Molts d’aquells emigrants ja no van tornar, o només venien a passar les vacances. Altres van tornar quan es jubilaven, ja que gaudien d’una pensió estrangera que poc tenia a veure amb les nostres. Aquesta seria, molt resumida, la història de l’emigració econòmica espanyola de meitats del segle passat.

Però d’uns anys ençà observem una altra mena d’emigració, tant o més trista que l’anterior. Així, veiem que persones joves i molt ben preparades a les nostres universitats, quan els arriba l’hora de posar-se a treballar opten per emigrar a la recerca d'unes condicions laborals mínimament satisfactòries que no troben aquí. Els nostres salaris són tan justets que molt difícilment permeten emprendre un projecte satisfactori de vida adulta. A l’estranger, en canvi, estan bastant més ben remunerats i, socialment, més ben tractats. Té tot el sentit que el jovent que s’ha passat anys estudiant i preparant-se per a la vida professional aspiri, com a mínim, a tenir una bona feina que els permeti accedir a un habitatge digne i a poder formar una família en condicions. Tot això també explica la nostra baixa taxa de natalitat.

Aquestes dues onades de l’emigració han consolidat el nostre país com una societat d’emigrants econòmics, a un nivell similar al d’altres països del sud i de l’est d’Europa, i d’altres continents. Els governants que es mostren incapaços de retenir el nostre talent són els grans responsables d’haver convertit el país que administren en un país d’emigrants econòmics. Des d’aquest punt de vista, podríem dir que Espanya és també un país en fallida social, i per la part que encara ens toca, Catalunya també.

Ara ja no emigren les persones que passen fam com passava després de la guerra, ara estan marxant els joves més ben preparats del país. És un moviment migratori que no deixa de ser un fracàs estrepitós dels polítics que no fan res per evitar-lo. Les persones que s'instal·len a l’estranger difícilment tornen. Una de les conseqüències d’aquesta fugida és que les empreses estrangeres per a les quals treballen, aquelles que en un món globalitzat són competència directa de les empreses d’aquí, s’aprofiten dels recursos públics que s’han utilitzat per formar els nostres actuals emigrants. Estem finançant els nostres competidors, però encara és més greu el cost personal que representa per a la nostra joventut veure’s expulsada del seu país, mentre la majoria dels nostres polítics es passen el dia discutint sobre banalitats.

dilluns, 6 d’octubre del 2025

El relat del mentrestant

En qualsevol conflicte social, bèl·lic, polític, etc., tan important és saber qui acabarà guanyant la guerra, com qui està guanyant, provisionalment, la batalla temporal del relat mediàtic. Guanyar formalment un conflicte és bàsic, però guanyar el relat del mentrestant no deixa de ser també molt important. Ara ens trobem en el mentrestant, quan ni la derrota ni la victòria són definitives.

Els terroristes de Hamàs sempre posen l’excusa dels pobres palestins per justificar les seves malifetes criminals. Això els fa més simpàtics a ulls d’alguns, i més antipàtics a uns altres que miren més enllà de la punta del seu nas. El fet és que amb el final del creuer de la flotilla, tan ridícul com del tot previsible, Hamàs està guanyant la batalla del relat del mentrestant.

Molta gent que de bona fe defensa la flotilla de Hamàs ignora que qui ha finançat l’excursió marítima és, precisament, aquest grup terrorista. Molts es resisteixen a acceptar que l’enemic número 1 dels palestins és Hamàs. I també hi ha un gran desconeixement sobre l’objectiu final de Hamàs, que no és cap altre que la destrucció d’Israel.

Són realitats que sovint s’intenten amagar, no només per part dels terroristes sinó també per part de la premsa que els dóna suport. TV3 i Catalunya Ràdio són bons exemples d’aquesta manipulació continuada de la realitat. Sigui com sigui, de moment la batalla del relat l’estan guanyant els terroristes de Hamàs, és a dir, i això cal no oblidar-ho, els que van començar aquesta guerra demà farà dos anys.

Uns aclariments finals: no he defensat mai la carnisseria decidida pel govern d’Israel, però sí el dret dels jueus a existir. Tampoc no he defensat mai Hamàs, però sí el dret dels palestins a viure en pau, i això vol dir al marge de Hamàs. Defensar un poble, sigui Israel o Palestina, no significa necessàriament defensar els seus governants, i per entendre el conflicte cal evitar barrejar les coses.

dimecres, 1 d’octubre del 2025

Tot és teatre

Esperpent: Persona o cosa ridícula, extravagant (del diccionari.cat)

He viatjat força per molts països, però gairebé mai ho he fet com a turista sinó per feina. De vegades, quan ets lluny de casa et trobes amb situacions imprevisibles, algunes fins i tot perilloses. Ara mateix em ve al cap una vegada que em trobava a Nairobi fent una escala llarga anant cap a Sud-àfrica, i mentre era a Kenya es va produir un intent de cop d’estat. Tal com és habitual en aquests casos, el primer que van fer els colpistes va ser tancar l’aeroport, però després d’unes hores d’incertesa i alguna violència pels carrers, tot plegat va acabar en un no res. Uns quants dies més tard, de tornada a Europa vaig repetir escala a la mateixa ciutat, i la tranquil·litat era absoluta.

Ara bé, si conscientment decideixes viatjar a una zona conflictiva, una zona que està en guerra, estàs comprant molts números perquè t’acabi tocant el rebre. La flotilla de Thunberg, Colau i companyia, conscientment o no, van optar per anar a l’escenari d’una guerra la qual, aprofitem per recordar-ho, va començar Hamàs fa dos anys. L’excusa no declarada de la flotilla és ajudar als terroristes de Hamàs; l’excusa oficial, ajudar els palestins. Però tot plegat és teatre. Els nostres navegants només busquen la notorietat que els dóna sortir als diaris amb ves a saber quins foscos objectius.

El que s’ha publicat fins ara sobre les moltes incidències de la flotilla no deixa de ser esperpèntic. Això sí, els nostres navegants ja han gaudit d'unes quantes estades turístiques. Després de fer escala a diferents ports del Mediterrani, la setmana passada els pocs vaixells que continuen aquesta aventura van arribar a l’illa de Creta. Van triar bé, conec aquella illa i puc assegurar que és un lloc excel·lent per fer-hi una mica de turisme.

Però quan els nostres intrèpids navegants s’acosten a Israel a Ada Colau li ha agafat el cangueli, i ha demanat als governants del seu país que els protegeixin. I sempre preparat per ficar-se en jardins que no toquen, el president espanyol Sánchez ha decidit enviar un vaixell militar —equipat, per cert, amb armament israelià— a una zona en guerra per protegir els excursionistes. Sent continguts en la valoració tot plegat es pot qualificar d’esperpèntic. Ens podem fer una pregunta: algú amb dos dits de front es pot creure que, arribat el moment, els militars espanyols entraran en guerra contra Israel per defensar els nostres turistes? Tot és teatre.

(Article escrit el 26 de setembre; avui la situació pot haver canviat)

dilluns, 29 de setembre del 2025

Societats precaritzades

(Article original publicat el XX/7/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 119/07-2025, pàg.22)

Encara que no ho admetin en públic o fins i tot diguin el contrari, són molts els polítics que aspiren a governar societats precaritzades. El seu ideal és una societat formada per ciutadans dependents dels poders públics. Una societat, això sí, on tothom pugui menjar un plat de bledes i tingui garantits uns serveis bàsics mínims, com la sanitat i l’ensenyament. A l’altra banda, els ciutadans capaços de treure’s les castanyes del foc sense els ajuts públics són més difícils de manipular.

Així, hi ha governants que tendeixen a normalitzar la precarietat laboral, a considerar correctes uns salaris baixos que ni tan sols permeten al treballador llogar un habitatge en condicions, i ja no parlem de formar una família i tenir fills. De vegades aquests polítics arriben a l’extrem de presentar l’estabilitat laboral com un premi, i no com un dret bàsic que haurien de tenir tots els treballadors.

Com més en precari es troben les societats, més fàcils són de manipular els ciutadans. Partint d’aquesta realitat, els governants s’han anat traient de la màniga tot un catàleg ampli de subvencions públiques, que és la gran eina que tenen els governs per fer creure la gent. Una gran preocupació de les persones que depenen de la subvenció pública és el temor a perdre-la. Saben que, si la perdessin, més d’un seria incapaç de tirar endavant.

A més a més, sense les subvencions públiques unes quantes entitats deixarien de ser econòmicament viables i haurien d’abaixar la persiana, i uns quants treballadors anirien a l’atur. A Sarrià en tenim algunes. Així que, arribat el moment de mostrar públicament la discrepància amb els governants, molta gent opta per callar.

L’error d’alguns polítics és associar l’èxit amb la riquesa, i com que amb els anys s’ha creat el relat pervers de considerar la riquesa molt mal vista socialment, per associació d’idees també tendeixen a criminalitzar l’èxit. Mort el gos, morta la ràbia. 

Un exemple entre molts: quan una promoció immobiliària anuncia la construcció de pisos de 70 metres que s’ofereixen a preus de mercat —al nostre barri de Sarrià n’hi ha unes quantes—, el món dels ciutadans subvencionats, o els aspirants a ser-ho, ho bateja com a pisos de luxe, amb les crítiques habituals als promotors, redactades, per cert, en el ridícul femení plural que se’ns intenta imposar fora de tota lògica.

Hi ha una falsa equació que sosté que un pobre, d’entrada, és una bona persona, mentre que a un ric sempre se l’ha de veure com un presumpte delinqüent. I de tant sentir-ho, molts ciutadans que per anar fent la viu-viu aspiren a ser subvencionats, acaben afegint-se al carro de les persones acrítiques amb el poder.

Ara bé, deixant de banda la ridiculesa d’aquesta falsa equació, sovint es passa per alt que qui es guanya bé la vida i se’n surt amb èxit és qui paga més impostos, uns impostos que serveixen, precisament, per ajudar els ciutadans que tenen més dificultats. Tothom sap que els diners de la caixa de les subvencions no cauen del cel, algú els hi ha posat abans. Se’n diu solidaritat fiscal.


dissabte, 27 de setembre del 2025

La Travesia “El Río”

 

Aquest matí ha tingut lloc la travessia marítima de natació anomenada “El Río”, una competició popular que té la sortida a la platja Bajo el Risco, que es troba just a sota del Mirador del Río (de César Manrique), al nord de Lanzarote, una illa africana de sobirania espanyola. L’arribada es troba al sud de La Graciosa, a Caleta de Sebo, que és la “capital” de l’illa canària coneguda com la octava.

La distància recorreguda pels més de 500 nedadors inscrits —hi ha un numerus clausus fixat pels organitzadors de l’esdeveniment— és de 2.600 metres, però tenint en compte el corrent marítim que hi ha d'est a oest entre les dues illes (per això li diuen El Río), l’esforç per fer el recorregut és remarcable. Aquesta competició, ja del tot consolidada, té lloc cada any a finals de setembre, i la d’aquest any ha estat l’edició número 29. El guanyador d’aquest any ha tardat poc més de mitja hora en fer el recorregut. Tots els participants que han acabat la prova han tingut una medalla commemorativa.

Explico tot això perquè si alguna vegada us perdeu per Lanzarote i us sobra un dia que no sabeu què fer, l’opció d’anar a passar el dia a La Graciosa —no cal anar-hi nedant, el ferry que us porta d’una illa a l’altra tarda menys de mitja hora a fer el trajecte— és també una bona recomanació. La particularitat d’aquesta illa és que no hi ha res asfaltat, ni motos, ni cotxes; només bicicletes i uns pocs Land Rover que fan el servei de taxi.

divendres, 26 de setembre del 2025

Balanç d’un boicot ridícul

(Article original publicat el 19/9/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2244, pàg. 2)
 

Quan ja ha passat més de mig any des que algú va tenir la idea lluminosa de posar en marxa un boicot ridícul a la xarxa social Twitter/X, potser és el moment de fer una mica de balanç sobre què n’ha quedat de tot plegat. El boicot va ser patrocinat amb l’entusiasme que els caracteritza per alguns polítics d’esquerres, i aviat s’hi van afegir institucions públiques governades per la mateixa ideologia. Els usuaris habituals d’aquesta xarxa social recordem bé aquell episodi. Se’ns deia que, tant sí com no, calia deixar Twitter/X i passar-se a altres xarxes socials.

El motiu del boicot no estava gens justificat, però com que el promovia l’esquerra que ara mateix ens governa, la seva parròquia política, sempre obedient amb les directrius sorgides dels seus politburós ideològics, s’hi va apuntar de seguida. Així, polítics i institucions van deixar d’utilitzar la xarxa Twitter/X. En aquest sentit, cal recordar que a Sarrià, a Barcelona i a l’estat espanyol ara mateix hi governa el PSOE, un partit teòricament d’esquerres, tot i que en aquests territoris els socialistes no van guanyar les últimes eleccions.

Però de tancar-se comptes de Twitter/X, res de res. No se’n va tancar gairebé cap, simplement alguns polítics i algunes institucions van deixar d’utilitzar la xarxa, i els comptes van continuar oberts però adormits. Si més no, alguns van deixar d’emetre la seva propaganda, opinions i crítiques a la competència. I a veure-les venir, no fos cas que més endavant tot plegat quedés en un no res, es veiessin obligats a rectificar i decidissin tornar a utilitzar la xarxa social que té més visibilitat del món.

Però quin és el balanç després de poc més de mig any d’un ridícul boicot ideològic? És ben simple, no ha passat res. La majoria dels dirigents del món, de totes les ideologies, i no només els polítics, continuen usant la xarxa Twitter/X per publicar les seves opinions, crítiques i propostes. I aquells usuaris que, com jo, es volen informar sobre què diuen els manaires i els que aspiren a manar algun dia, continuem trobant aquesta informació al mateix lloc que la trobàvem abans, és a dir, a Twitter/X.

Sempre que aquesta acció estigui molt ben justificada, sóc partidari de boicotejar persones, empreses, institucions i xarxes socials. Però abans de patrocinar un boicot cal rumiar molt bé per què ho fas i quines possibilitats d’èxit pot acabar tenint aquesta acció. Per acabar fent el ridícul com han fet els patrocinadors del boicot infantil a Twitter/X, és molt millor abstenir-se.

dimecres, 24 de setembre del 2025

Dos estats, d’acord, però com?

Hi ha una opinió molt estesa que defensa que la solució passa per dos estats, Israel i Palestina. Sense entrar en detalls hi podria estar d’acord. Dos estats no semblaria una mala opció, però, insisteixo, sempre que no profunditzem en els detalls. Ara bé, a banda d’aquesta opinió que fins i tot podria ser majoritària, tenim també els dos extrems més violents que per motius oposats discrepen d’aquest plantejament. Per una banda, a Israel hi ha qui no vol sentir parlar dels dos estats, i defensen que amb un únic estat, Israel, que acolli les dues comunitats, n’hi hauria d’haver prou. Un petit detall que no tothom coneix és que més d’un vint per cent de la població d’Israel és àrab, majoritàriament musulmans. El fet que siguin àrabs no els impedeix disposar d’un passaport israelià, dret a vot, representació al Parlament, etc. Segons les Lleis Bàsiques d’Israel, els àrabs tenen els mateixos drets que els jueus.

Però per part dels àrabs també hi ha qui està radicalment en contra de la solució dels dos estats. Aquest és el cas dels terroristes de Hamàs, els quals, no ho oblidem, no tenen com a objectiu la defensa dels pobres palestins sinó la desaparició d’Israel; és el mateix objectiu que té l’Iran i alguns països àrabs de la zona, que fins i tot el porten especificat en les seves constitucions. També és bo recordar que els grans enemics dels palestins no són els jueus sinó, precisament, els seus propis governants, és a dir, els terroristes i dictadors de Hamàs que governen Palestina.

Òbviament no m’agrada gens la deriva que ha anat agafant aquesta guerra, ni els innocents que hi deixen la vida cada dia. No pretenc tenir la vareta màgica de quina acabarà sent la solució del conflicte. Dit això, dic també que Israel té tot el dret a defensar-se dels atacs de Hamàs, el grup terrorista que va començar aquesta guerra el 7 d’octubre del 2023, el mes que ve farà dos anys. A ningú se li escapa que si Israel no es defensés acabaria desapareixent. Sortosament, es dóna el cas que els jueus tenen molt clara la seva voluntat de supervivència, i sempre que els ataquin, respondran. No tindria cap sentit que es quedessin de braços plegats.

dilluns, 22 de setembre del 2025

Tardà treu el cap a Madrid... mentre ER va perdent pistonada

La Vanguardia va publicar ahir una enquesta sobre com quedarien distribuïts els escons del Parlament si ara es convoquessin eleccions. Però a gairebé tres anys d’anar a votar, es tracta d’un exercici de ciència-ficció. En tres anys poden passar tantes coses que ho poden canviar tot. Ara bé, ja que tenim l’enquesta, diguem-ne alguna cosa. Em sorprèn molt el bon resultat atribuït a ER, amb una xifra d’escons que al meu entendre està interessadament molt cuinada a l’alça.

Dues consideracions. La primera: mentre els independentistes no siguin capaços d’entendre que en política les coses s’han de fer per l’ordre natural, no anirem enlloc. Cal tenir clar que primer és la independència i, un cop aconseguida, ja decidirem cada quatre anys quin model de societat volem. Per aquest ordre. La segona consideració: ER sempre ha presumit de ser un partit net i sense corrupció, però després de l’escàndol de la DGAIA ja no ho podran dir mai més. Ara estan empastifats, ja veurem què diuen els tribunals.

Les persones i els partits tenen tot el dret a canviar d’objectius. D’uns anys ençà el politburó d’ER està fent aquest canvi, però els seus dirigents no ho admeten en públic sinó que el van aplicant de mica en mica, amb discreció i sense fer soroll, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. En aquesta tasca el jubilat Tardà sempre ajuda.

Els entesos en demoscòpia electoral ens diuen que ER ha perdut el suport de dos terços dels votants que optaven per aquest partit no fa gaires anys, quan es declarava inequívocament independentista i no se li coneixien episodis de corrupció. Avui en dia, però, la major part del suport electoral d’ER prové de persones que literalment viuen del partit i dels càrrecs públics i parapúblics que en depenen.

Podríem parlar de Junqueras, però, últimament, quan parla mai saps si diu blanc, o diu negre, o no diu res. Els seus, però, ja l’han jutjat, i la meitat de la militància li ha girat l’esquena. És per això que opto per centrar-me en el jubilat Tardà. No tinc cap dubte que Tardà encara és d’esquerres, però, escoltant-lo, cada dia estic menys segur que sigui independentista. Només ell sap el joc d’interessos que es porta entre mans.

Fins no fa gaire Tardà era la bèstia negra dels mitjans estatals de Madrid, però ara tothom el convida a dir-hi la seva, li obren les portes i el reben amb els braços oberts; ja el consideren un dels seus. Ara que Tardà sembla donar la màxima prioritat a una Espanya d’esquerres, i deixa els interessos de Catalunya aparcats a la cuneta en espera de temps millors, a Madrid se l’escolten molt més que abans. Mentrestant, ER va perdent pistonada.

divendres, 19 de setembre del 2025

Mongat no vol visitants

Mongat no té interès a facilitar les visites dels forasters. Hi he hagut d’anar deu vegades en els últims dos mesos, i a l’hora de pagar la zona blava on deixo el cotxe, no ho puc fer, ja que el sistema no permet que es faci servir la targeta ni el pagament en efectiu. Només es pot fer amb una aplicació de mòbil, donant per fet que el visitant està obligat a portar-ne un.

Un dia un cotxe de la policia local aparcava a la zona on tenia el meu, i en sortir els dos agents amb l’entrepà a la mà —anaven a esmorzar al bar del davant— els vaig preguntar com podia pagar la zona blava en efectiu o amb targeta. Em van respondre el que he explicat abans, advertint-me que si no pagava amb l’aplicació em multarien, no ells, que en aquella zona entre la carretera i el tren no hi intervenen, però sí que ho faria el vigilant d’aquell espai quan s’acostés a controlar que tothom pagués.

Sortosament, hi ha altres llocs on pots deixar el cotxe sense aquests inconvenients. Els comerciants montgatins s’ho perden.

Miquel Saumell

(carta publicada el 17/9/2025 a La Vanguardia)

dimecres, 17 de setembre del 2025

Capitalisme, comunisme i comunicació

(Article original publicat el 5/9/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2242, pàg. 2)

Als llocs on hi ha premsa lliure i els lectors poden triar què volen llegir, on cada diari té la seva línia editorial, un mateix esdeveniment es pot explicar de moltes maneres. A Espanya no és el mateix llegir El País que La Razón, i parlant del diari La Razón potser algú ignora que és un diari de capital català i amb direcció catalana, tot i que fet a Madrid. A Catalunya tenim de tot.

Abans d’existir Internet, sempre que era a Hong Kong donava una ullada al South China Morning Post, un diari que molt d’hora al matí em passaven per sota la porta de l’habitació de l’hotel. Un bon diari que llavors no tenia interferències polítiques dels governants comunistes de Beijing.

Avui, per saber què vol transmetre el Partit Comunista de la Xina, em miro el Global Times. Sé molt bé que no llegiré la veritat, però si més no coneixeré la veritat oficial que, sense cap mena de dubte, també defensaran els meus interlocutors xinesos. No és cap secret que si un xinés vol triomfar en qualsevol àmbit d’aquella societat, també a l’empresa privada, resulta gairebé imprescindible tenir el carnet del partit comunista a la butxaca.

Comunisme capitalista no és un oxímoron. Quan aterres a la Xina et trobes el comunisme de partit únic més capitalista del planeta; salvant les distàncies, que són moltes, potser empatats amb el Vietnam. Però deixant de banda la prohibició d’importants llibertats individuals i col·lectives, econòmicament no els va gens malament. Amb la discreció que els caracteritza, els xinesos ja juguen a la primera divisió del món global, i d’aquí uns quants anys el Vietnam també n’acabarà formant part.

Cuba ha fet alguns intents per combinar la ideologia comunista amb una certa llibertat d’empresa. Però no se n’han sortit. Els dirigents polítics cubans, des dels germans Castro fins al dictador actual, Miguel Mario Díaz-Canel, per sobre del benestar dels seus ciutadans sempre han imposat amb mà de ferro la seva tronada ideologia. I tot i el que explica el Granma, el diari amb menys credibilitat d’Amèrica, Cuba és un país trinxat. Milions de cubans voten amb els peus i van abandonant aquella illa buscant millors horitzons.

A casa nostra passa una cosa sorprenent. Utilitzant unes sigles polítiques canviants, els comunistes encara mantenen una petita però fidel clientela. Intueixo que la majoria dels seus votants no ha viatjat gaire per veure amb els seus propis ulls que passa allà on encara governen els seus camarades. Amb uns quants dies a Cuba en tindrien prou per baixar de la figuera.

dilluns, 15 de setembre del 2025

Reescriure la història

Hem crescut escoltant el fals relat que sosté que quan al segle XV Espanya va descobrir Amèrica tot van ser flors i violes, i que els conquistadors espanyols van incorporar a aquells territoris la nostra civilització i altres avantatges. Ara bé, en aquest relat mai es mencionen les contrapartides, i a partir d’una falsedat ensucrada han anat sorgint expressions ridícules com allò de la madre patria. Però tots sabem que quan els espanyols van arribar a Amèrica els conquistadors es van dedicar a espoliar aquells territoris, i a carregar-se les seves llengües i la seva cultura.

Darrerament, tant des d’Espanya com també per part de les excolònies, han anat sorgint veus discrepants amb el relat oficial. I encara que s’hagi tardat més de cinc-cents anys a qüestionar en veu alta les actuacions dels descobridors peninsulars, és molt positiu que es comenci a parlar de la gran violència que el descobriment portava implícita. Mai és tard per explicar la veritat, ni per fer pedagogia.

Sense pretendre tallar tots els conquistadors pel mateix patró, el fet és que les coses no van ser tan exemplars com se’ns ha explicat. Si es volgués arrodonir el revisionisme històric en clau senyorívola, els governants espanyols d’ara, com a successors dels governants que hi havia fa mig mil·lenni, haurien de disculpar-se oficialment i oferir compensacions. Però tots sabem que això no passarà, ja que els espanyols són massa orgullosos per acceptar les seves culpes i demanar perdó. A Catalunya no ens han d’explicar res, ja que de patir actituds similars de la que encara és la nostra metròpoli en sabem molt.

divendres, 12 de setembre del 2025

La Diada en cinc tuits

Vaig resumir la Diada d’ahir publicant aquests cinc tuits en el meu compte x.com/miquelsaumell:

1/ Bona Diada nacional de Catalunya! Ara bé, diguin el que diguin els mitjans públics catalans (TV3 i Catràdio) i els privats (Ara, El Periódico, El Punt Avui, La Vanguardia, RAC1, etc.), avui no es mesura el suport de la ciutadania a l'independentisme; això ja va quedar 100% clar l'1/10/2017.

2/ No sóc de manifestar-me al carrer, però voto sempre que toca. Poso TV3 un moment i la tertulianada està molt centrada en les presències i absències de polítics a la manifestació de Barcelona, i a partir d'aquí treuen conclusions interessades. Una tal Milagros Pérez (PSOE) fa cara de satisfeta.

3/ Xifra oficial de la manifestació de Barcelona: segons la Guàrdia Urbana de Barcelona (PSOE) només 28.000 persones. El regidor que controla la policia, Albert Batlle, fa bé la seva feina. Però tots sabem que les independències les fan els votants, no els manifestants. Cal no oblidar-ho.

4/ El suport a la independència no és mesura amb enquestes o amb manifestants al carrer sinó amb els vots dipositats a les urnes. És a dir, amb democràcia. Això ja es va fer l'1 d'octubre del 2017. Vam votar massivament a favor d'una Catalunya independent. No maregeu més la perdiu.

5/ L'editorial de La Vanguardia d'avui defineix l'objectiu d'una Catalunya independent com a objetivos inalcanzables. Estic tan segur que els Godó així ho creuen com que altres, precisament la majoria dels catalans que vam guanyar el referèndum del 2017, creiem el contrari.

dimecres, 10 de setembre del 2025

Coses que no m’acaben de fer el pes

Les persones incapaces de demanar les coses per favor i de donar les gràcies quan toca fer-ho; els cossos humans excessivament tunejats amb pírcings, els cabells pintats de blau, de taronja, de verd o a franges, els tatuatges en general exceptuant aquells tan petits i discrets que no criden l’atenció, les mans amb cadascuna de les ungles pintades d’un color diferent, etc., i tot això especialment dedicat a les persones que treballen de cara al públic, on no tot val; les motos i els cotxes amb els tubs d’escapament tunejats que només busquen fer més soroll del compte; els cotxes amb motor dièsel, per la contaminació extra que generen; els mossos d'esquadra i els policies locals que d’entrada es dirigeixen als ciutadans en castellà; els vols de Ryanair; els (ir)responsables del desgavell de Rodalies; els patinets i les bicis que no porten llums al davant, ni al darrere, ni matrícula; les bicis que porten un, dos o més nens com a passatgers, generant una conducció perillosament inestable; el carril bici de la Via Augusta de Barcelona, des de Ganduxer fins a la plaça Borràs; els venedors que se t’adrecen anomenant-te caballero; l’atribució generalitzada del mot feixista dirigida a tothom que discrepi; l’atribució generalitzada del mot comunista dirigida a tothom que discrepi; els crítics amb determinats polítics i partits polítics que admeten alegrement que ni tan sols s’han llegit els estatuts ni els programes electorals de les organitzacions criticades, ni tenen cap intenció de fer-ho; les corresponsalies ideològiques antijueves dels mitjans públics catalans —TV3 i Catràdio—, molt especialment els que treballen a l’Orient Mitjà; els polítics catalans que es declaraven independentistes i el temps ens ha demostrat que ni ho eren abans ni ho són ara; la feina que fan molts dels jutges de la cúpula judicial espanyola; molts informes de l’UCO (GC); els botiguers i cambrers que et contesten en castellà podent-ho fer en català, o els que per justificar que no et responguin en català utilitzin aquell argument tan simpàtic es que estamos en España; els sindicalistes que sense haver treballat mai a l’economia productiva intenten alliçonar als empresaris; les persones que criden massa i els maleducats en general; i moltes coses i situacions més que deixarem per un altre dia.

dilluns, 8 de setembre del 2025

La mandra és una mala consellera

He tractat amb petits empresaris, clients meus, els quals en algun moment se m’han queixat que els seus clients no els trucaven ni els visitaven, i posaven aquesta pobra excusa per justificar la davallada de les vendes de la seva empresa i, de retruc, que no em compressin a mi. En casos així, la meva resposta sempre ha sigut molt clara. No has d’esperar que et truqui el client, és el proveïdor qui ha de trucar al client, qui ha d’agafar el cotxe o l’avió i anar a visitar-lo allà on sigui per intentar convèncer-lo. Vendre no és gens fàcil, i el negoci mai arriba sol, ets tu qui t’ho has de treballar, trucant, viatjant, insistint i no donant mai una operació per perduda, per més difícil que sembli. El negoci mai arriba sol, i la mandra és una mala consellera. Actuant amb aquest convenciment, tard o d’hora acabes collint els fruits del teu esforç; si més no, aquesta ha sigut la meva experiència.

divendres, 5 de setembre del 2025

Justícia polititzada

Alguns defensem la tesi que, a Espanya, la justícia, incloent-hi el sistema d’accés dels jutges a la cúpula judicial i el seu funcionament posterior, s’ha anat degradant fins a transformar-se en un estadi més de la política bruta. Separació de poders? En teoria existeix, a la pràctica gairebé no n’hi ha. Tothom ho sap i molts se’n queixen, però que es faci política des del món judicial és precisament l’objectiu d’alguns polítics.

Aquí també hi podríem aplicar allò que fa uns quants segles va proclamar el Conde Duque de Olivares: "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Tothom veu que molts jutges fan política (se consigue el efecto), però els seus protagonistes, els jutges, ho neguen descaradament (sin que se note el cuidado).

Molts jutges de la cúpula judicial espanyola fan política precisament perquè tots ells han accedit al càrrec gràcies a la decisió presa pels partits polítics. A partir d’aquí, alguns jutges actuen políticament sense amagar-se’n, com una forma d’agraïment al partit que els ha nomenat. Altres intenten dissimular la seva dependència política, però el tuf partidista de les seves resolucions judicials és similar.

El president espanyol Sánchez s’ha queixat que la seva família pateix les conseqüències de la justícia polititzada. Sánchez disposa d’altaveus i se’n pot queixar en públic. Me’l crec, i ben fet que fa de denunciar-ho. Ara bé, sempre que la justícia polititzada ha perjudicat l’independentisme català, Sánchez ha callat. Per tant, repeteixo, a Sánchez me’l crec, però la seva situació em genera la mateixa manca de solidaritat que demostra ell amb els catalans que també pateixen la justícia polititzada.

dimecres, 3 de setembre del 2025

Fills

Durant molts anys a la Xina les parelles només podien tenir un fill (o filla). Si en tenien més d’un, el govern els castigava. Ara ja se’n poden tenir dos sense problemes, això sí, sempre que els pares els puguin mantenir. En aquest aspecte concret, el de la llibertat individual per formar una família, els xinesos han avançat força.
 
A casa nostra, en canvi, el nombre de fills per parella s’ha reduït molt. Avui en dia, o no se’n té cap o se’n té només un. I tenir-ne més de dos ja és per nota. Els motius de la nostra baixa natalitat són diversos i, en primer lloc, hi podríem posar el baix poder adquisitiu dels baixos salaris que es paguen avui en dia.
 
Pertanyo a una família molt nombrosa. Tinc molts germans, i tinc més de dos fills. Per tant, oficialment, famílies nombroses. Però mai he pensat en el pagament de les pensions per decidir constituir una família nombrosa, tot i que de vegades penso que també en aquest aspecte social compleixo de sobres.
 
Hi ha qui té molt clar que no vol tenir fills, i cadascú deu tenir els seus motius per prendre aquesta decisió, i s'han de respectar. Hi ha, també, qui prefereix tenir un gos a tenir fills. Tenir un gos surt bastant més bé de preu que tenir fills, i les responsabilitats que has d'assumir quan poses un gos a la teva vida són inferiors.

dimarts, 2 de setembre del 2025

La foto de la vergonya

 


Les formes i l’escenificació són molt importants en política, i de vegades ho són tant com els assumptes a tractar. Aquesta foto de fa uns dies, molt ben triada i distribuïda per la Casa Blanca, ha estat publicada en diaris de tot el món. La imatge diu molt més del que pot semblar a primera vista. Es podria fàcilment associar amb una classe de pàrvuls, amb el mestre de cara i situat en un pla més elevat que els seus alumnes els quals, molt atents i obedients, hi apareixen d’esquena, asseguts en cadires més petites. Qui mana, mana, i tot el protagonisme queda reservat al mestre. És la foto de la vergonya, un escenari-trampa molt ben preparat per a un nou intent d’humiliació pública dels dirigents europeus per part de Donald Trump, el president dels Estats Units. Constatant, una vegada més, la trista realitat de la submissió europea, cada dia està més clar que Ucraïna té totes les de perdre. Així, els dirigents dels Estats Units i de Rússia, sense la intervenció de l’ucraïnès Zelenski, discutiran el calendari i l’abast de la pèrdua ucraïnesa, mentre que en el context internacional torna a quedar clar que Europa cada dia hi pinta menys. Necessitem nous lideratges amb urgència. A Catalunya, és clar que sí, però també a Europa. Aquí i allà estem en males mans.

diumenge, 31 d’agost del 2025

Quan s’acaba l’agost

A l’agost el barri de Sarrià queda buit de gent, buit de cotxes, motos, patinets i bicis d’una, dues i fins a tres places, les quals, òbviament, circulen sense matrícula ni assegurança —alguns sostenen que exigir-ho no seria prou progressista—. Sarrià, a l’agost, s’ha quedat buit de sorolls i gairebé sense botigues, ja que la majoria estan tancades. Això sí, sempre es pot baixar fins al refugi climàtic d’El Tall Anglès, tot i que aquest no ha sigut mai el meu esport preferit. També pots anar als grans supermercats que obren cada dia, així com a les moltes botigues de l’Illa Diagonal, però el consumisme tampoc forma part de les prioritats d’aquest comentarista.

El fet és que a l’agost, com passa cada any, la gent fuig de la ciutat, la gent marxa allà on sigui. La qüestió és marxar. I ara que s’acaba l’agost, la gent torna. Se’ns explica, insistentment, que hi ha molta precarietat laboral, i que els que tenen la sort de tenir feina acostumen a cobrar sous de cal justet. Totes dues afirmacions són certes. El fet és que, amb la cartera més buida que plena, arriba l’agost i gairebé tothom marxa. En cotxe o en moto, en tren, en vaixell o en avió de baix cost, que mentre no ens ampliïn l’aeroport aquesta és l’oferta majoritària que tenim a Barcelona. Ara bé, molts ens preguntem com s’ho fan. Potser a còpia d'esprémer la Visa sense rumiar gaire? Chi lo sa! Diuen que qui dia passa any empeny, i quan arribi el setembre ja en parlarem.

Sigui com sigui, la rentrée de finals d’agost és també un senyal positiu per a uns pocs. A partir de demà començaran a marxar els veïns que a l’agost, buscant evitar les típiques cues i aglomeracions que es formen a l’estiu, s’han quedat solidàriament a Sarrià. A partir de setembre pots anar als mateixos llocs que aniries a l’agost però sense els molts inconvenients estiuencs, i sense patir per trobar taula als restaurants. I, tot plegat, amb una temperatura molt més agradable i a uns preus força més moderats.

Avui toca desitjar una bona tornada a tots els que han passat l’agost lluny de Sarrià, i unes bones vacances als privilegiats que les comencen demà.

dijous, 28 d’agost del 2025

A Madrid no cal parlar en català

(Article original publicat el 22/8/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2240, pàg. 2)
 
L’exigència de poder parlar en català al Parlament espanyol no deixa de ser una manera sibil·lina d’admetre, potser de manera poc conscient, que el futur de Catalunya continuarà estant vinculat a Espanya. És com un premi perquè ens quedem. Un català no hauria de perdre el temps demanant permís a la metròpoli per poder parlar en català a Madrid. Sóc ben conscient, però, que si no segueixes la línia oficial marcada des de Catalunya corres el risc que et titllin d’allò que no ets: si no ets dels meus, segur que ets dels altres. Dit això, el comentari d’avui potser no agradarà als independentistes.

A Catalunya, l’ús del català l’hem de defensar amb tots els mitjans que tenim al nostre abast incloent, si cal, els menys amables. La nostra llengua l’hem de defensar nosaltres; si no ho fem, ni els espanyols ni ningú ens faran aquesta feina. Aquesta defensa pot implicar que ens hàgim de posar impertinents, sense caure en la mala educació. Des de l’unionisme, se’ns vol convèncer amb el discurs bonista, però aquest discurs ja no resulta creïble. Quan se’ns maltracta lingüísticament els catalans ens hem de quadrar, i actuar amb tota la contundència que calgui. I si això vol dir marxar d’un restaurant o d’una botiga perquè lingüísticament no se’ns tracta amb correcció, es fa i no passa res. Tenim molts establiments per triar on entrem.

Cal exercir el dret a boicotejar a qui ens maltracti. A Catalunya no és acceptable que una entitat o un negoci que necessitin personal per treballar de cara el públic contractin persones analfabetes en català. Si t’hi trobes, boicot. I si els responsables no ho volen entendre, ja ho aniran entenent quan vegin que perden clientela. 

Parlem ara de l’ús del català a Madrid, sense perdre de vista que quan Catalunya sigui independent, a Espanya el català no tindrà raó de ser, com tampoc la té el francès. A París es parla francès, a Milà es parla italià, a Porto es parla portuguès i a Catalunya es parla català. I amb la mateixa normalitat, a la monolingüista Madrid es parla castellà. No intentem imposar allò que ens molesta que ens imposin aquí.

No cal gastar energies per poder parlar en català a Madrid, ni al Congreso, ni al Senado, ni enlloc. Estic en contra de comprar el relat autonòmic que representa que els espanyols ens fan el favor de permetre’ns parlar una estoneta en català. Oblidem-nos d’Espanya i centrem-nos en Catalunya. Fem les lleis que calguin per obligar a conèixer el català a tota persona que visqui a Catalunya i cobri del pressupost públic.

dilluns, 25 d’agost del 2025

Tenir aire condicionat no és de dretes

El debat que s’ha obert a França aquest estiu és sobre l’ús de l’aire condicionat (AC). Al país veí només el 7% dels habitatges disposen d’AC, així que són ben pocs els francesos que en gaudeixen. La majoria que opta per no tenir-ne al·lega tant raons mediambientals com el cost energètic que suposa.

S’ha de dir que, a França, de dies de calor extrema n’hi ha pocs, i molts francesos pensen que fer una inversió important per utilitzar-la pocs dies l’any no els surt a compte. Però la poca utilització no és sempre un argument prou potent. A la Cerdanya del sud, la nostra, hi ha moltes segones residències que amb prou feines es fan servir dues setmanes l’any, i la resta de l’any estan buides. Són pobles fantasma.

Si la notícia de l’AC la llegeixes al diari Libération ja saps què en pots esperar, i si la notícia la comenta un polític d’esquerres, el minso 7% potser encara li semblarà massa. Encara que sigui entre línies, l’ecologisme d’esquerres té tendència a associar l’AC amb les persones de dretes. A França, com aquí, també trobes gent amb plantejaments equivocats molt simples. Però disposar d’AC a casa no és de dretes ni d’esquerres sinó, simplement, el dret que tenim els ciutadans a gaudir d’un benestar climàtic raonable. 

A casa tenim l’AC programat a 22°, de manera que l’estança queda aclimatada a uns 24/25°, i amb molta menys humitat que al carrer. Això queda lluny dels consells ecològics dels comunaires que, directament o indirecta, fa deu anys que governen Barcelona. Els polítics d'esquerres que gaudeixen donant consells tot sovint també s’equivoquen.

dijous, 21 d’agost del 2025

El passaport

 

Motius professionals m’han portat a viatjar per tot el món i tractar amb gent de tota mena. Aviat vaig poder observar que alguns dels meus interlocutors viatjaven amb més d’un passaport. Per entrar a segons quins països n’utilitzaven un, i per altres destinacions en mostraven un altre. El motiu d’aquesta duplicitat és fàcil d’entendre. No pots pretendre entrar a Israel sense problemes si quan hi arribes mostres un passaport amb segells d’entrada a països enemics d’Israel, que són gairebé tots els del seu entorn geogràfic. Pel mateix motiu, no pots entrar a Teheran mostrant un passaport que denoti que viatges sovint a Tel-Aviv. Abans de la caiguda del Mur de Berlín i de l’enfonsament del comunisme (1989), si no volies perdre temps als aeroports necessitaves un passaport per entrar als paradisos comunistes —així els definien alguns dels seus propagandistes, que parlaven més d’oïdes que d’experiències pràctiques—, i un altre per moure’t pels països democràtics. Per cert, si s’han obtingut legalment enlloc està escrit que sigui delicte viatjar amb més d’un passaport, tot i que per raons òbvies no és aconsellable mostrar-los alhora.

dilluns, 18 d’agost del 2025

Només en efectiu

Sovint et trobes amb establiments comercials que tenen a la porta un cartell que demana el pagament en efectiu pels productes i serveis que comercialitzen. I ara que molta gent ja s’ha acostumat a anar pel món sense tocar bitllets, també comencem a veure que alguns restaurants exigeixin el pagament en efectiu. Si m’avisen abans, no tinc cap problema. El comerciant sap millor que ningú com ha de gestionar el seu negoci i si li convé oferir aquest servei a la clientela. I el client potencial sempre té la llibertat d’entrar-hi o no. Llibertat per a tothom sempre i en qualsevol circumstància, és clar que sí.

L’últim cas que m’he trobat ha sigut fa pocs dies en una petita empresa de lloguer de cotxes. El dia abans de recollir el vehicle contractat em van trucar per recordar-me que el lloguer el cobraven per avançat, tal com és habitual en aquests negocis, i com qui no vol la cosa hi van afegir que el pagament, de més de cinc-cents euros, havia de ser necessàriament en efectiu. Bitllets de banc sí, Bizum i targetes de crèdit i dèbit, no. A ningú el sorprendrà que l’exigència de cobrar en efectiu no surti a la pàgina web.

I a partir d’aquestes realitats, les conclusions són lliures. Els benpensants potser només conclouen que el comerciant es vol estalviar les comissions bancàries. Els malpensats és possible que vagin una mica més enllà.


dijous, 14 d’agost del 2025

No tots els espanyols són iguals

(Article original publicat el 8/8/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2238, pàg. 2)
 
Costarà trobar un ciutadà unionista que estigui disposat a acceptar que no tots els espanyols són iguals, tot i que la desigualtat entre espanyols és una realitat inqüestionable. No ho és perquè ho digui l’autor d’aquest comentari, sinó perquè així ho estableix la, per a alguns, sacrosanta Constitución Española, aquella llei que els unionistes tant diuen defensar. Doncs sí, la Carta Magna estableix que no tots els espanyols són legalment iguals, ni ho són tots els territoris que conformen l’estat.

No només és el cas dels habitants dels territoris forals d’Euskadi i Navarra, els quals tenen uns avantatges fiscals que sempre es posen d’exemple per explicar una situació avantatjosa i ben diferent de la vigent en altres territoris de l’estat. Històricament, els governs basc i navarrès recapten el cent per cent dels impostos i, un cop disposen dels diners, en transfereixen a Espanya una petita part (el cupo) acordada prèviament.

Posats a detallar més diferències entre ciutadans i territoris d’Espanya, podríem citar també Catalunya, les Illes Balears i les Illes Canàries, i soc conscient que em deixo altres territoris singulars. Així, tal com estableix una llei orgànica espanyola, Catalunya té una llengua pròpia que no és el castellà. A més, Catalunya s’ocupa de gestionar les seves presons, la seva policia incloent el control del trànsit, i un munt de responsabilitats més que en altres territoris de l’estat estan centralitzades.

Els ciutadans balears i els canaris també gaudeixen de peculiaritats econòmiques i fiscals. Així, quan un ciutadà català va a Menorca o a Lanzarote, ha de pagar el bitllet aeri sencer, i no són gens barats. En canvi, quan un balear o un canari viatgen fora de les seves illes només paguen el 25% del cost del bitllet; l’estalvi és molt important. Per acabar-ho d’arrodonir, a les Canàries no existeix l’IVA, sinó un impost específic molt més raonable, l’IGIC.

Així, per més que alguns insisteixin en la igualtat entre espanyols, a l’hora de la veritat i a l’hora de rascar-se la butxaca no tots els espanyols són iguals, ni tenen els mateixos drets, ni els mateixos deures. Tots recordem els crits de A por ellos! dels armats espanyols enviats a Catalunya l’any 2017, amb ordres precises d’agredir ciutadans catalans pel sol fet de voler votar, una situació impensable en qualsevol país democràtic del nostre entorn. Per cert, els delictes d’aquells uniformats embogits ja han estat amnistiats, mentre molts dels catalans agredits encara esperen que se’ls apliqui l’amnistia.

dilluns, 11 d’agost del 2025

La lliçó d’una OPA hostil fracassada

Fa setze mesos el banc BBVA va presentar una OPA hostil contra el Banc Sabadell. Segons el diccionari, l’adjectiu hostil té dues accepcions: 1/ Propi d’un enemic, que mostra la disposició d’un enemic. 2/ Inspirat per un enemic. Ho podríem completar dient que una actitud hostil és contrària a una actitud amable o amigable.

En el món dels negocis no és recomanable mostrar prepotència ni hostilitat cap al teu interlocutor. No costa gaire d’entendre que tu no pots entrar en una botiga que saps que funciona molt bé dient que t’has proposat comprar-la, tant si als seus propietaris els agrada la idea de vendre el negoci com si no tenen gens d'interès per desprendre-se’n.

Doncs bé, això és el que ha passat amb la proposta hostil que la direcció prepotent del banc BBVA va presentar contra els milers d’accionistes del Banc Sabadell. La reacció més previsible del banc opat exigeix defensar-se del banc opador amb tots els mitjans al seu abast. Això és el que ha estat fent el Sabadell.

L’OPA ha fracassat, i això és bo pel Sabadell i també pel país. El BBVA no va voler entendre que els interessos del Sabadell no coincideixen amb els seus. Al marge de l’activitat bancària clàssica, hi ha unes determinades maneres de fer del Sabadell, també en clau país, que el BBVA no ha sabut o no ha volgut valorar. No és només un tema de diners, sinó de sensibilitats; la ridícula campanya de propaganda del BBVA en defensa de l’OPA n’és un bon exemple.

Resulta irrellevant que els clients, sindicats, patronals, partits polítics i els governs català, espanyol i europeu s’hagin posicionat a favor o en contra de l’OPA. Òbviament, tothom té dret a opinar, però la decisió final de vendre un negoci només és en mans dels seus propietaris, i aquests han dit ben clar que no volen vendre el banc.

dijous, 7 d’agost del 2025

Els col·locodrems dels partits

En un règim polític amb moltes mancances com el que tenim a Catalunya, els ciutadans paguem dos tipus d’institucions polítiques: les que formalment són democràtiques, és a dir, les que votem els ciutadans, i les que ni ho són ni les votem. Els nostres polítics s’omplen la boca sobre la necessitat d’establir vegueries d’elecció popular i democràtica, però a l’hora de la veritat defensen les províncies, unes institucions obsoletes i prescindibles que no voten els ciutadans. 

Institucions formalment democràtiques són aquelles les composicions de les quals decidim els ciutadans cada quatre anys mitjançant el nostre vot: el Parlament, d’on surt el president de la Generalitat, i els ajuntaments, d’on surten els 948 alcaldes que hi ha a Catalunya. Institucions no democràtiques, les que anomeno els col·locodrems dels partits, són aquelles que no votem mai, i que s’omplen de personatges col·locats pels partits; per exemple, les diputacions i els consells comarcals.

En haver passat pel sedàs d’unes eleccions, els polítics de les institucions democràtiques (diputats del Parlament i regidors dels ajuntaments) poden presumir de tenir el suport democràtic de la ciutadania. En canvi, els polítics que omplen les diputacions i els consells comarcals només tenen el suport del secretari d’organització del seu partit, és a dir, de la persona que els ha col·locat allà. Per això els anomeno col·locodrems.

Per eliminar els col·locodrems tindríem una solució ben fàcil: tancar-los o, si legalment no es poden tancar, deixar-los reduïts a un despatxet amb un telèfon, i traspassar a la Generalitat i als ajuntaments les atribucions que tenen ara. D’aquesta manera eliminaríem dues administracions que no votem, suprimiríem una burocràcia del tot prescindible així com les moltes despeses associades.

Hi ha, però, un petit inconvenient: mentre ens estalviaríem milers de sous públics, uns diners que es podrien utilitzar, per exemple, per construir habitatge públic destinat al lloguer, i això seria molt positiu per a la societat, milers de polítics i funcionaris adscrits a aquestes administracions es trobarien de cop i volta a la cua de l’atur. És per això que els partits no volen ni sentir parlar d’eliminar aquestes institucions, ja que tots viuen de la seva existència.

dilluns, 4 d’agost del 2025

Gaza, cinc preguntes incòmodes

1/ Per què aquí s’amaga —en societats periodísticament més serioses que la nostra sí que ho expliquen— que l’organisme encarregat de comptabilitzar els morts i ferits de la guerra de Gaza és dirigit per Hamàs, és a dir, per l’organització terrorista que el 7 d’octubre del 2023 va iniciar l’etapa més cruenta del conflicte araboisraelià, amb la matança més gran de jueus —la gran majoria civils— des de l’Holocaust?

2/ Per què organitzacions globals com diversos organismes de l'ONU, la Creu Roja, etc., i locals com la Generalitat, molts ajuntaments, TV3, Catràdio, RAC1, etc., no objecten mai i donen per bona una xifra de morts no auditada per un organisme mínimament neutral?

3/ Per què els nens petits que passen fam i que ens mostren les televisions com a demostració dels excessos de la guerra sempre estan envoltats de persones adultes que pel seu aspecte no sembla que en passin gens, de fam?

4/ Per què les manifestacions de protesta que tenen lloc a Gaza contra aquesta guerra estan formades exclusivament per homes que pel seu aspecte saludable tampoc sembla que passin fam?

5/ Per què determinada premsa equipara els il·legítims interessos terroristes de Hamàs amb els legítims interessos polítics dels palestins, quan és ben sabut que Hamàs és l’enemic número 1 dels palestins?

divendres, 1 d’agost del 2025

Castells vs. Cuadras

(Article original publicat el 25/7/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2236, pàg. 2)
 
El director de La Veu de l’Anoia va publicar recentment una entrevista llarga (tres pàgines, dues fotos) a l’alcalde d’Igualada, Marc Castells. Uns dies més tard en va publicar una altra a Jordi Cuadras, cap de l’oposició, però aquesta no era tan llarga (una pàgina, una foto). El primer governa Igualada des de fa catorze anys, mentre que el segon aspira a prendre-li el relleu. La decisió és en mans dels igualadins que l’any 2027 seran cridats a votar en unes noves eleccions municipals.

No sóc partidari dels mandats massa llargs dels càrrecs electes. El meu ideal el fixaria en un màxim de dos mandats consecutius, és a dir, fixaria com a límit vuit anys exercint el càrrec, com passa, per exemple, amb els presidents dels Estats Units. Castells, l’alcalde actual, explica que el seu referent polític és el MHP Jordi Pujol, i a l’entrevista es defineix sense embuts com a “convergent i pujolista”. En aquest sentit, potser convé recordar que Pujol va ser president de la Generalitat durant vint-i-tres anys seguits, guanyant totes les eleccions a les quals es va presentar.

De cara a les pròximes eleccions municipals, Cuadras, el cap de l’oposició, no ho tindrà gens fàcil. Aspira a ocupar la butaca on ara seu un alcalde consolidat; el 2027 Castells farà setze anys que estarà a l’alcaldia. Cuadras es presenta sovint com el soci extern del govern, i quan s’opta a ocupar el despatx que ara ocupa el teu soci, simultaniejar les dues posicions ha de ser difícil de gestionar, tot i que no és incompatible. Ara bé, als votants potser els costarà d’entendre aquesta ambivalència.

Caldrà veure com evolucionen els fets en els vint-i-dos mesos que falten per a les eleccions, i com es van matisant les posicions polítiques d’uns i altres. A les entrevistes veiem que Castells fa retrets a Cuadras, i l’aspirant també critica el seu soci de facto, tot i que se suposa que en privat se li agraeix la col·laboració. Sigui com sigui, aquells que ens ho mirem des de la distància no podem evitar una certa sorpresa amb aquestes declaracions.

I com que encara em queda espai per completar aquesta columna sobre les perspectives que s’obren a l’alcaldia d’Igualada de cara a les eleccions del 2027, cal destacar també que des de l’any 1979 han transcorregut quaranta-sis anys d’ajuntaments suposadament democràtics, i en tot aquest temps Igualada no ha tingut mai una alcaldessa. Molts ens preguntem si aquesta més que evident anomalia democràtica s’anirà perpetuant en el temps o algun dia algú decidirà posar-hi fi.

dimecres, 30 de juliol del 2025

Aranzels

Els governs creen funcionaris, però amb les polítiques aranzelàries poden ajudar o dificultar que la iniciativa privada creï llocs de treball productius. M’he dedicat tota la vida al comerç internacional de matèries primeres, i les polítiques aranzelàries que apliquen els governs han tingut una relació molt directa en el meu negoci. Així, mentre sempre he tingut un ull posat a les cotitzacions de les divises i les subhastes internacionals de les matèries primeres amb les quals he tractat, l’altre l’he dedicat a vigilar les polítiques aranzelàries dels governs. Els aranzels poden crear, enfortir, dificultar o eliminar possibilitats de negoci, així com crear o destruir empreses i llocs de treball.

L’aranzel és l’eina que tenen els estats per defensar-se dels països que els fan la competència, i també, quan els convé pel motiu que sigui, per atacar-los. Així, quan un govern decreta un canvi en la seva política aranzelària pot ocasionar que les possibilitats comercials que existien en el país afectat desapareguin. Una política aranzelària poc rumiada —com aparentment és la del govern nord-americà actual— pot enfonsar fàbriques i deixar molta gent sense feina. Ara bé, mirat des de la part contrària, la mateixa política aranzelària pot enfortir negocis i crear llocs de treball en altres països.

Quan el president Trump decreta un aranzel del 15% a les importacions nord-americanes de vins catalans, la lectura fàcil ens diu que aquest 15% anirà a càrrec del consumidor final. La realitat, però, no és tan senzilla, i poden passar tres coses. La primera, que per mantenir el mateix preu de venda al supermercat, el preu de compra que s’ofereix al productor català sigui menor, i que aquest digui que amb aquesta rebaixa no ven. La segona, que per no tocar el preu de compra s’augmenti un 15% el preu de venda al supermercat, però el consumidor americà pot decidir que amb aquest increment no compra. Es pot intentar també partir la diferència, i que venedor i comprador comparteixin el pagament l’aranzel. Però quan els marges comercials són molt ajustats —gairebé sempre ho són—, el resultat de l’aplicació de l’aranzel pot representar que les importacions d’aquests productes deixin de tenir interès.

Com a resum, els dirigents polítics que decideixen les polítiques aranzelàries dels seus països haurien de ser molt més curosos abans de prendre determinades decisions, ja que de vegades sembla que no rumiïn gaire totes les conseqüències derivades d'aquestes.