Com que és un text que no entra en concrecions i tot es deixa a la interpretació lliure i subjectiva de qui l’hagi d’aplicar, l’abast dels efectes pràctics de l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la CE era impossible de preveure. Que aquests efectes serien molt negatius es podia fàcilment intuir, però que el 155 fins i tot serviria, per exemple, per espoliar unes obres d’art propietat de la Generalitat de Catalunya i emportar-se-les a Espanya no crec que ningú s’ho hagués pogut imaginar, i més tenint en compte que l’assumpte està pendent de sentència judicial. Aquest episodi és una nova versió de l’Espanya ens roba però ara en versió artística. Abans es referien als diners i ara, amb el 155, s’aplica també a les obres d’art. O a les empreses, mitjançant un decret a mida que els facilita la seva deslocalització. Es va veient que el 155 és molt més pervers del que ens podíem imaginar. Serveix gairebé per tot, des de carregar-se el dret a utilitzar la llengua pròpia del país fins a empresonar polítics no proclius a la causa unionista, o forçar-ne uns altres a optar per l’exili endreçat de Brussel·les. Hi ha qui critica el president Puigdemont i alguns dels seus consellers per no haver-se deixat engarjolar, però a ningú se li pot exigir que faci de màrtir de la democràcia. Amb el 155 també s’ha restablert el control de les comunicacions privades, la violació de la correspondència, la censura d’Internet i altres coses que semblaven que no tornaríem a veure mai més. Si l’aplicació del 155 no és un retorn lent al franquisme, cada dia s’hi assembla més.
dijous, 30 de novembre del 2017
dilluns, 27 de novembre del 2017
La gent normal
A Catalunya tenim un polític, un tal García, que competeix ridículament amb ell mateix per superar-se i dir-la cada dia més grossa. La seva incapacitat manifesta per dir coses coherents i amb un mínim de sentit comú fa que les seves expressions no tinguin la més mínima contenció. Però és que, a més a més, el tal García sembla ignorar què és el sentit del ridícul. Com que només busca que es parli d’ell, sempre fa el que sigui per donar la nota. I quan veu que gairebé tothom el critica, de vegades també alguns dels seus correligionaris polítics (ep, al seu partit també hi ha gent sensata!), l’home es queda tan ample, i molt satisfet amb les seves pròpies bajanades. Aquest individu, que lidera una petita franquícia política que només té el suport electoral del 8,5 per cent dels catalans, sap que l’única manera que té de sortir als mitjans és deixant anar astracanades, dia sí i dia també. Sense anar més lluny, la setmana passada el tal García parlava de la gent normal, se suposa que en contraposició a la gent anormal que hi ha a Catalunya. Però té un petit problema, i és que el tal García pensa que ell forma part de la normalitat quan tothom que el coneix una mica sap que aquest individu de normal en té ben poc. Ara ha proposat tancar TV3 i reobrir-la amb gent normal, és de suposar, amb gent com ell. Sortosament, però, el tal García només representa el que representa, i les enquestes auguren que encara reduirà més la seva presència política al Parlament. En política fer tant el pallasso tard o d’hora s’acaba pagant a les urnes, i no seria d’estranyar que més aviat que tard els populares passessin a ser extraparlamentaris a Catalunya.
divendres, 24 de novembre del 2017
Coses que passen a la Catalunya ocupada
Abans-d’ahir visitava Barcelona el cap màxim dels carcellers de mig govern de la Generalitat (l’altre mig es troba exiliat a Brussel·les), un tal “M.Rajoy”. Només baixar del cotxe oficial escolta uns crits dirigits a ell, diguem-ne que poc amables tot i que plenament justificats, i entra sense entretenir-se a l’edifici de Foment per participar en un acte amb sopar inclòs. L’acompanyen dos catalans obedients, Gay de Montellà, president de Foment, i Rosell, president de la CEOE, que l’esperaven a la porta. Quan arriba a la sala s’acosta a la taula on hi ha un tal Santi Vila, exconseller de la Generalitat i ara buscant una nova ubicació professional i política, i se saluden afectuosament. És la foto del dia. Posteriorment dóna uns premis i fa un discurs on demana a les empreses catalanes que van deslocalitzar el seu domicili social que ja poden tornar, que amb l’aplicació del 155 ja no hi ha cap perill. Cal recordar que aquestes empreses van marxar esperonades pel propi gobierno de “M.Rajoy”, que els va fer un decret a mida per facilitar la seva fugida. No cal dir que, de moment, no en tornarà cap, d’empresa, perquè el propi gobierno així els ho demana en veu baixa. Alguns, d’això, en diem cinisme, i segur que ens quedem curts. I, feta la feina, el tal “M.Rajoy” marxa entre els aplaudiments del respetable. Aquestes coses passen a la Catalunya ocupada.
dimecres, 22 de novembre del 2017
I ara l’Agència del Medicament
Ara es comença a saber que no tot el que se’ns ha explicat sobre els suposats esforços espanyols per portar l’Agència Europea del Medicament a Barcelona era cert. De fet, tot indica que el govern espanyol no hi tenia massa interès, i dic massa per no dir cap. Perquè, a veure, si la candidatura de Barcelona era tan bona com ens predicaven, com és que va caure a la primera votació? Si tan bona era la nostra oferta, com és que la majoria de països europeus ens van girar l’esquena? No serà que, sota mà, el govern espanyol ja ens havia condemnat a perdre com a càstig per ser majoritàriament independentistes? No serà que a canvi de determinades declaracions sobre el contenciós català, favorables a Espanya, algunes molt forçades, el govern espanyol ens anava traint, i mentre feia veure que donava suport a la candidatura en negociava el seu fracàs? Tu digues això que jo ja m’ocuparé de canalitzar-te determinats vots. Al capdavall els negocis entre països són interessos, i no és cap secret que els interessos espanyols estan, des de fa uns quants anys, als antípodes dels interessos majoritaris dels catalans. Siguem realistes, no s’ha d’esperar res de bo provinent de les autoritats espanyoles. Ells pensen que d’aquesta manera, ofegant qualsevol opció de millora pels catalans, els independentistes ens oblidarem del tema. Van totalment errats, i al final acabarem marxant igual. Perquè som més. El 21 de desembre ho tornarem a demostrar.
dilluns, 20 de novembre del 2017
Ateneuesfera 26
Dijous passat, 16 d’octubre, vam celebrar la trobada número 26 de l’Ateneuesfera. Seguint la tradició dels últims anys, va ser en format sopar al restaurant de l’Ateneu, aquesta vegada amb l’assistència de catorze persones.
Potser pecant una mica d’il·lusos, els organitzadors ens havíem proposat evitar que es parlés del monotema i, evidentment, no ens en vam sortir com, per altra banda, ja es podia preveure. Es van formar diverses converses simultànies, i al final gairebé tothom es va afegir a donar els seus punts de vista sobre el procés.
Hi van haver queixes generalitzades sobre el tractament que, amb poquíssimes excepcions, n’ha fet i en fa la premsa, sobretot la de paper, i fins i tot es va comentar que el descrèdit que han mostrat alguns diaris amb les seves informacions a l’entorn del procés podria ser el principi del fi de la premsa de paper. No crec, però, que aquest sigui el motiu de la crisi de la premsa de paper.
Al marge del tractament esbiaixat que la premsa faci sobre el procés, hi ha una realitat que no s’ha de perdre de vista, i és que la gent jove i de mitjana edat ja no compra diaris, i difícilment en tornarà a comprar. Els quioscos van tancant, i fins i tot acaba de tancar el de l’Autònoma a Bellaterra, tot un referent pels estudiants de periodisme.
El món ha canviat i per més que ens hi esforcem no el farem anar en direcció contrària. Avui en dia la gent s’informa per mitjans digitals i per la televisió. No ens vam posar d’acord sobre si a les xarxes s’imposa el twitter al facebook o al contrari, però sí que vam coincidir que cal saber regular la nostra exposició a les xarxes per tal d'evitar l'embafament d'informació.
La Júlia Costa va ser la convidada d’aquesta edició. El seu blog, La panxa del bou, queda incorporat a la relació que hi ha a la columna de la dreta d’aquest blog, tots els blogs que en aquests deu anys han anat passant per l’Ateneuesfera. Benvinguda, Júlia!
Potser pecant una mica d’il·lusos, els organitzadors ens havíem proposat evitar que es parlés del monotema i, evidentment, no ens en vam sortir com, per altra banda, ja es podia preveure. Es van formar diverses converses simultànies, i al final gairebé tothom es va afegir a donar els seus punts de vista sobre el procés.
Hi van haver queixes generalitzades sobre el tractament que, amb poquíssimes excepcions, n’ha fet i en fa la premsa, sobretot la de paper, i fins i tot es va comentar que el descrèdit que han mostrat alguns diaris amb les seves informacions a l’entorn del procés podria ser el principi del fi de la premsa de paper. No crec, però, que aquest sigui el motiu de la crisi de la premsa de paper.
Al marge del tractament esbiaixat que la premsa faci sobre el procés, hi ha una realitat que no s’ha de perdre de vista, i és que la gent jove i de mitjana edat ja no compra diaris, i difícilment en tornarà a comprar. Els quioscos van tancant, i fins i tot acaba de tancar el de l’Autònoma a Bellaterra, tot un referent pels estudiants de periodisme.
El món ha canviat i per més que ens hi esforcem no el farem anar en direcció contrària. Avui en dia la gent s’informa per mitjans digitals i per la televisió. No ens vam posar d’acord sobre si a les xarxes s’imposa el twitter al facebook o al contrari, però sí que vam coincidir que cal saber regular la nostra exposició a les xarxes per tal d'evitar l'embafament d'informació.
La Júlia Costa va ser la convidada d’aquesta edició. El seu blog, La panxa del bou, queda incorporat a la relació que hi ha a la columna de la dreta d’aquest blog, tots els blogs que en aquests deu anys han anat passant per l’Ateneuesfera. Benvinguda, Júlia!
divendres, 17 de novembre del 2017
Eleccions contaminades
(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de novembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.834 de La Veu de l'Anoia)
Avui complemento l’article de fa quinze dies expressant els meus dubtes sobre la netedat dels resultats electorals que s’anunciïn el vespre del 21 de desembre. Aquestes eleccions neixen fortament contaminades. Contaminades perquè qui les ha convocat no és qui les podia convocar, és a dir, el president de la Generalitat. Contaminades perquè el govern català, legalment constituït, ha estat cessat il·legalment. Contaminades perquè les competències de Catalunya han estat intervingudes. Contaminades perquè no toquen; han passat poc més de dos anys des de les anteriors, que tenien un mandat de quatre anys. Contaminades per les amenaces de suspendre determinats programes electorals i, potser també, declarar alguns partits fora de la llei i impedir que s’hi presentin. Contaminades perquè una part del govern legítim de Catalunya sorgit de les últimes eleccions es troba injustament a la presó. I l’altra meitat, a l’exili. En aquestes condicions no es pot pretendre que els catalans acceptem aquesta situació amb normalitat. De normal no en té res.
No em manifesto sobre si els partits catalans s’han de presentar a les eleccions; ja decidiran què els convé. Però, si ens ho mirem fredament, els partits catalans (és a dir, els que decideixen a Catalunya i tenen Catalunya com a objectiu dels seus interessos) haurien de negar-se a participar-hi. El problema vindria, però, que llavors el Parlament quedaria configurat exclusivament per partits d’obediència espanyola, amb l’alt risc que això comportaria. Ara bé, participin o no a les eleccions, sí que es pot afirmar que els partits catalans es troben clarament en inferioritat de condicions respecte als partits d’obediència espanyola (el PP i els seus escolanets del 155, PSOE i Cs), que controlaran els reglaments, els censos, el cens a l’estranger, el recompte de vots, etc.
Tinc, per tant, motius més que sobrats per expressar els meus dubtes sobre el joc net que s’ha d’esperar en una democràcia. Veus autoritzades espanyoles, civils i militars, ens han donat algunes pistes. Així, ens han advertit que quan diuen “todo por la patria”, todo vol dir tot, fins i tot les il·legalitats i les trampes que convinguin per tal de mantenir unida la seva pàtria. I més encara. Ens amenacen que si, tot i aquestes irregularitats, el 21 de desembre tornen a guanyar les forces independentistes, Espanya té a punt el remei que ens aplicarà. L’eina tornarà a ser l’article 155, amb l’objectiu d’impedir que els guanyadors puguin governar. Tenim mala peça al teler.
Avui complemento l’article de fa quinze dies expressant els meus dubtes sobre la netedat dels resultats electorals que s’anunciïn el vespre del 21 de desembre. Aquestes eleccions neixen fortament contaminades. Contaminades perquè qui les ha convocat no és qui les podia convocar, és a dir, el president de la Generalitat. Contaminades perquè el govern català, legalment constituït, ha estat cessat il·legalment. Contaminades perquè les competències de Catalunya han estat intervingudes. Contaminades perquè no toquen; han passat poc més de dos anys des de les anteriors, que tenien un mandat de quatre anys. Contaminades per les amenaces de suspendre determinats programes electorals i, potser també, declarar alguns partits fora de la llei i impedir que s’hi presentin. Contaminades perquè una part del govern legítim de Catalunya sorgit de les últimes eleccions es troba injustament a la presó. I l’altra meitat, a l’exili. En aquestes condicions no es pot pretendre que els catalans acceptem aquesta situació amb normalitat. De normal no en té res.
No em manifesto sobre si els partits catalans s’han de presentar a les eleccions; ja decidiran què els convé. Però, si ens ho mirem fredament, els partits catalans (és a dir, els que decideixen a Catalunya i tenen Catalunya com a objectiu dels seus interessos) haurien de negar-se a participar-hi. El problema vindria, però, que llavors el Parlament quedaria configurat exclusivament per partits d’obediència espanyola, amb l’alt risc que això comportaria. Ara bé, participin o no a les eleccions, sí que es pot afirmar que els partits catalans es troben clarament en inferioritat de condicions respecte als partits d’obediència espanyola (el PP i els seus escolanets del 155, PSOE i Cs), que controlaran els reglaments, els censos, el cens a l’estranger, el recompte de vots, etc.
Tinc, per tant, motius més que sobrats per expressar els meus dubtes sobre el joc net que s’ha d’esperar en una democràcia. Veus autoritzades espanyoles, civils i militars, ens han donat algunes pistes. Així, ens han advertit que quan diuen “todo por la patria”, todo vol dir tot, fins i tot les il·legalitats i les trampes que convinguin per tal de mantenir unida la seva pàtria. I més encara. Ens amenacen que si, tot i aquestes irregularitats, el 21 de desembre tornen a guanyar les forces independentistes, Espanya té a punt el remei que ens aplicarà. L’eina tornarà a ser l’article 155, amb l’objectiu d’impedir que els guanyadors puguin governar. Tenim mala peça al teler.
dimecres, 15 de novembre del 2017
Autocrítica
La perfecció no existeix en cap àmbit de la vida. Tampoc en l’àmbit polític. Defensors i contraris d’una Catalunya independent han comès errors. Al meu entendre, per la banda unionista se n’han comès més que per la banda independentista, però els unionistes ni els acceptaran ni demanaran disculpes. És la mentalitat colonialista de creure’s l’amo, que mai accepta que els ocupats potser poden tenir raó. Són tarannàs, maneres de pensar, maneres de fer que no s’assemblen gaire.
Encara que de moment ho fan amb la boca petita, per la banda independentista s’han començat a reconèixer algunes coses que no s’han fet bé. Alguns dirigents polítics independentistes comencen a fer autocrítica pública pels errors comesos. Fan bé. D’errors se n’han comès uns quants, i és bo reconèixer-los per no repetir-los en el futur. Ara bé, que s’hagin comès errors per la banda independentista no vol dir que la Catalunya autònoma esdevingui un fet irreversible. Així, contràriament al que ens diuen els polítics unionistes, el procés independentista no només no ha acabat sinó que, amb les noves amenaces i agressions rebudes, s’anirà enfortint.
Estem en una nova etapa d’un llarg procés que ningú ha dit mai que fos fàcil ni que seria ràpid. Ara, a banda de demanar totes les disculpes que calguin, s’ha de saber gestionar amb intel·ligència la força colonial provinent de les institucions espanyoles, amb amenaces de penes de molts anys de presó i altres agressions que, amb aparença de legalitat, amenacen el món independentista. El problema de fons tothom sap que no és legal sinó polític, i tothom sap que no el resoldran els tribunals sinó els polítics. Per més que la metròpoli s’obstini en intentar demostrar el contrari.
Encara que de moment ho fan amb la boca petita, per la banda independentista s’han començat a reconèixer algunes coses que no s’han fet bé. Alguns dirigents polítics independentistes comencen a fer autocrítica pública pels errors comesos. Fan bé. D’errors se n’han comès uns quants, i és bo reconèixer-los per no repetir-los en el futur. Ara bé, que s’hagin comès errors per la banda independentista no vol dir que la Catalunya autònoma esdevingui un fet irreversible. Així, contràriament al que ens diuen els polítics unionistes, el procés independentista no només no ha acabat sinó que, amb les noves amenaces i agressions rebudes, s’anirà enfortint.
Estem en una nova etapa d’un llarg procés que ningú ha dit mai que fos fàcil ni que seria ràpid. Ara, a banda de demanar totes les disculpes que calguin, s’ha de saber gestionar amb intel·ligència la força colonial provinent de les institucions espanyoles, amb amenaces de penes de molts anys de presó i altres agressions que, amb aparença de legalitat, amenacen el món independentista. El problema de fons tothom sap que no és legal sinó polític, i tothom sap que no el resoldran els tribunals sinó els polítics. Per més que la metròpoli s’obstini en intentar demostrar el contrari.
dilluns, 13 de novembre del 2017
El pensament pot ser delicte?
Tenim persones tancades a la presó, i també a l’exili, i imputades en llibertat provisional, per haver comès el suposat delicte de pensar políticament diferent dels governants espanyols i intentar plasmar democràticament el seu pensament, i el de molts ciutadans, de manera que ens permeti conèixer a tots quina és l’opinió dels ciutadans per poder tirar endavant o no el projecte independentista. Dit de manera més senzilla: tenim gent imputada per fer lleis i posar urnes, i els demanen trenta anys de presó. Poca broma!
Un cop desapareguda de facto la llibertat d’expressió de la nostra democràcia low cost, la gent del PP i els seus escolanets socialistes i ciudadanos intenten incloure en l’ordenament jurídic espanyol el delicte de pensament. Si no ho han fet fins ara, només és perquè no saben com podran controlar què pensa la gent del carrer per, si ho consideren convenient, poder-la castigar. Cada dia es fa més feixuc viure en aquest país. Viure en una Turquia bis no resulta gaire atractiu, i Espanya, per més que ho neguin els seus governants, cada dia s’assembla més a Turquia.
Hi ha qui, també des de Catalunya, participa en aquest exercici maliciós de complicitat amb la repressió d’idees a la que els governants antidemocràtics pretenen sotmetre la ciutadania catalana. Per exemple, els socialistes. Però es van posant en evidència i, de mica en mica, van perdent el poc poder que encara els queda arreu del territori. La ciutat de Barcelona, ahir mateix, n’és l’últim exemple. En política els errors sempre s’acaben pagant. Tractar de penalitzar el pensament discrepant mitjançant una aplicació capritxosa i feta a mida de l’article 155 és molt més que un error.
Un cop desapareguda de facto la llibertat d’expressió de la nostra democràcia low cost, la gent del PP i els seus escolanets socialistes i ciudadanos intenten incloure en l’ordenament jurídic espanyol el delicte de pensament. Si no ho han fet fins ara, només és perquè no saben com podran controlar què pensa la gent del carrer per, si ho consideren convenient, poder-la castigar. Cada dia es fa més feixuc viure en aquest país. Viure en una Turquia bis no resulta gaire atractiu, i Espanya, per més que ho neguin els seus governants, cada dia s’assembla més a Turquia.
Hi ha qui, també des de Catalunya, participa en aquest exercici maliciós de complicitat amb la repressió d’idees a la que els governants antidemocràtics pretenen sotmetre la ciutadania catalana. Per exemple, els socialistes. Però es van posant en evidència i, de mica en mica, van perdent el poc poder que encara els queda arreu del territori. La ciutat de Barcelona, ahir mateix, n’és l’últim exemple. En política els errors sempre s’acaben pagant. Tractar de penalitzar el pensament discrepant mitjançant una aplicació capritxosa i feta a mida de l’article 155 és molt més que un error.
divendres, 10 de novembre del 2017
Espadaler, un enterramorts
La franquícia catalana del PSOE, la poqueta cosa que queda de l’antic PSC, un partit que anys enrere havia sigut molt important a Catalunya però que ara mateix està en hores molt baixes, gairebé en liquidació, ha decidit fitxar un polític enterramorts amb experiència en liquidar partits. Espadaler en té alguna. Així, després de la fugida vergonyosa d’en Duran (ara cobrant els serveis prestats durant anys a la direcció de la CEOE), Espadaler va ser l’encarregat de tancar la barraca d’Unió Democràtica, òbviament sense pagar els molts deutes que tenia. I és que en aquest país els partits que no paguen els deutes normalment no els hi passa res, i si no us ho creieu pregunteu als companys d’Iniciativa, ara aixoplugats pels podemos, comuns i assimilats. Doncs bé, posats a fitxar algú amb experiència, experiència en enterrar partits sense pagar els deutes, s’ha de reconèixer que Espadaler era una bona opció. Cal, doncs, felicitar a la direcció de la franquícia catalana del PSOE per l’encert del seu nou fitxatge.
dimecres, 8 de novembre del 2017
Vaga
A Catalunya vivim una situació política tremendament complicada. Al meu entendre de motius de queixa en sobren, i cadascú expressa com millor li sembla el seu descontentament. Uns prefereixen les manifestacions al carrer, altres opten per les vagues. Uns altres, com jo, i no necessàriament de forma excloent amb els anteriors, escrivim i publiquem articles de crítica política i els fem arribar allà on calgui.
Un sindicat gairebé desconegut ha convocat per avui una jornada de vaga. D’entrada vull manifestar una obvietat, i és que fer vaga és un dret cívic fonamental i no seré pas jo qui el negui. Ara bé, encara que també sigui una obvietat recordar-ho, la vaga és un dret que no comporta el deure de fer-ne. Una vaga no pot ser mai obligatòria i, de la mateixa manera que s’han de defensar escrupolosament els drets dels vaguistes, s’han de respectar amb la mateixa intensitat els drets de qui opti per no fer vaga. En altres paraules, els piquets coactius són sobrers.
Intueixo que avui aquestes consideracions no es tindran gaire en compte. Dissortadament, a ningú se li escapa que, com passa a totes les vagues, avui hi hauran piquets coactius que tractaran d’imposar l’obligació de fer vaga a qui no en vulgui o no en pugui fer. Per cert, la casuística d’aquests últims seria llarguíssima d’enumerar. Hi ha molta gent que no pot fer vaga.
Les raons que puguin tenir els vaguistes per defensar la vaga les perdran quan pretenguin imposar-la amb violència física o verbal. Serà trist però serà així, com a totes les vagues generals que es convoquen en aquest país. I Madrid (Madrid com a concepte) es farà un tip de riure amb les nostres divisions i, a més a més, aprofitarà en contra nostra qualsevol episodi de violència que es produeixi.
Un sindicat gairebé desconegut ha convocat per avui una jornada de vaga. D’entrada vull manifestar una obvietat, i és que fer vaga és un dret cívic fonamental i no seré pas jo qui el negui. Ara bé, encara que també sigui una obvietat recordar-ho, la vaga és un dret que no comporta el deure de fer-ne. Una vaga no pot ser mai obligatòria i, de la mateixa manera que s’han de defensar escrupolosament els drets dels vaguistes, s’han de respectar amb la mateixa intensitat els drets de qui opti per no fer vaga. En altres paraules, els piquets coactius són sobrers.
Intueixo que avui aquestes consideracions no es tindran gaire en compte. Dissortadament, a ningú se li escapa que, com passa a totes les vagues, avui hi hauran piquets coactius que tractaran d’imposar l’obligació de fer vaga a qui no en vulgui o no en pugui fer. Per cert, la casuística d’aquests últims seria llarguíssima d’enumerar. Hi ha molta gent que no pot fer vaga.
Les raons que puguin tenir els vaguistes per defensar la vaga les perdran quan pretenguin imposar-la amb violència física o verbal. Serà trist però serà així, com a totes les vagues generals que es convoquen en aquest país. I Madrid (Madrid com a concepte) es farà un tip de riure amb les nostres divisions i, a més a més, aprofitarà en contra nostra qualsevol episodi de violència que es produeixi.
dilluns, 6 de novembre del 2017
Mas pretén recular cinc anys
Artur Mas va fer una feina força correcta i digna mentre va ser president, és a dir, fins que la CUP el va fer plegar i va ser substituït per Carles Puigdemont. Però a partir de la seva retirada Mas ha comès més errors que encerts, sent el principal error un gens dissimulat afany de protagonisme així com la voluntat d’exercir públicament la tutela del seu successor. I és que una cosa és aconsellar-lo discretament i una altra és aparèixer als mitjans dia sí i dia també. La foto de la portada de La Vanguardia reproduïda a dalt diu molt més que tot el que es pugui expressar amb paraules.
El Partit Demòcrata, ara, hauria de prendre amb urgència una decisió que no va ser capaç de prendre quan Mas va plegar, i aquesta decisió no pot ser cap altra que recomanar-li, amb tota la contundència que calgui, que se’n vagi de vacances, sense presència mediàtica i sense concedir entrevistes. Quan Mas governava va fer el que va poder, i algunes coses les va fer molt bé. Però ara ja és història, ara és l’hora de Puigdemont. Dubto que la persistència en l’afany de protagonisme de Mas beneficiï el procés català cap a la independència.
Mas va ser entrevistat dissabte per TV3 i, escoltant-lo, en vaig treure la impressió que ens estava insinuant la necessitat d’una reculada política de cinc anys, és a dir, tornar a la situació d’abans de la gran manifestació de l’11 de setembre del 2012. I si una cosa sabem que ara no convé a l’independentisme és fer un pas enrere d’aquestes característiques, que seria equivalent a donar el procés per mort i enterrat i tornar a les polítiques convergents de sempre. Ara no és moment de reculades. Això ja ho farà Santi Vila.
El Partit Demòcrata, ara, hauria de prendre amb urgència una decisió que no va ser capaç de prendre quan Mas va plegar, i aquesta decisió no pot ser cap altra que recomanar-li, amb tota la contundència que calgui, que se’n vagi de vacances, sense presència mediàtica i sense concedir entrevistes. Quan Mas governava va fer el que va poder, i algunes coses les va fer molt bé. Però ara ja és història, ara és l’hora de Puigdemont. Dubto que la persistència en l’afany de protagonisme de Mas beneficiï el procés català cap a la independència.
Mas va ser entrevistat dissabte per TV3 i, escoltant-lo, en vaig treure la impressió que ens estava insinuant la necessitat d’una reculada política de cinc anys, és a dir, tornar a la situació d’abans de la gran manifestació de l’11 de setembre del 2012. I si una cosa sabem que ara no convé a l’independentisme és fer un pas enrere d’aquestes característiques, que seria equivalent a donar el procés per mort i enterrat i tornar a les polítiques convergents de sempre. Ara no és moment de reculades. Això ja ho farà Santi Vila.
divendres, 3 de novembre del 2017
La trampa de les eleccions anticipades
(L’article original en versió paper es va publicar el 27 d'octubre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.832 de La Veu de l'Anoia)
Hi ha un detall que no ha passat desapercebut: només el món unionista demana que es facin eleccions anticipades a Catalunya, com si això fos la solució de tots els mals. Penso en els polítics, periodistes, tertulians, empresaris, sindicalistes, etc., que defensen posicions unionistes, o dependentistes, o constitucionalistes, o espanyolistes. No pretenc imposar cap definició, que cadascú esculli el terme que li sembli millor. Un es pot preguntar pels motius de la seva insistència. La meva teoria és que aquesta part clarament minoritària de la societat catalana calcula que amb unes eleccions anticipades hi guanyaria alguna cosa. Dic clarament minoritària, i dic bé: 39 per cent contra 48 per cent, segons les últimes eleccions al Parlament de Catalunya amb una participació, per cert, altíssima.
El minoritari món unionista sembla estar convençut que, amb unes noves eleccions, el seu percentatge de vots augmentaria de manera substancial fins a superar els vots d’aquells que propugnen una Catalunya independent. Però confonen els seus desitjos, no cal dir que perfectament legítims, amb la majoria d’un país que no els dóna suport. Així doncs, què els pot portar a pensar això, quan totes les enquestes apunten en sentit contrari? Al meu entendre només una cosa, i és que confien que es canviaran les regles del joc mitjançant una normativa electoral feta a mida, molt pròpia de les democràcies low cost. Deuen pensar que impedint un triomf de les posicions independentistes, ni que sigui fent trampes legals, problema resolt. Centrem-nos, doncs, en aquestes trampes.
El canvi sobtat de les regles de joc no seria pas cap novetat. Fa vuit anys vam tenir l’experiència d’Euskadi quan, tot i no haver guanyat les eleccions, les forces espanyolistes, amb el socialista Patxi López al capdavant, van poder governar perquè havien impedit que es pogués presentar a les eleccions una formació independentista amb una forta presència al territori. Allò va ser una trampa legal, una més, de l’estat espanyol, propiciant que accedís al govern qui va perdre les eleccions i impedint que governés qui les va guanyar, el PNV. Alguns pensen que aquesta també seria una sortida vàlida per a Catalunya. Són faves comptades, no cal ser un expert en política per entendre-ho. Impedint que els partits independentistes es puguin presentar a les eleccions segur que les guanyarien els partits que no ho són. Aquest seria el risc d’acceptar l’avançament de les eleccions que amb tanta insistència reclama el món unionista.
Hi ha un detall que no ha passat desapercebut: només el món unionista demana que es facin eleccions anticipades a Catalunya, com si això fos la solució de tots els mals. Penso en els polítics, periodistes, tertulians, empresaris, sindicalistes, etc., que defensen posicions unionistes, o dependentistes, o constitucionalistes, o espanyolistes. No pretenc imposar cap definició, que cadascú esculli el terme que li sembli millor. Un es pot preguntar pels motius de la seva insistència. La meva teoria és que aquesta part clarament minoritària de la societat catalana calcula que amb unes eleccions anticipades hi guanyaria alguna cosa. Dic clarament minoritària, i dic bé: 39 per cent contra 48 per cent, segons les últimes eleccions al Parlament de Catalunya amb una participació, per cert, altíssima.
El minoritari món unionista sembla estar convençut que, amb unes noves eleccions, el seu percentatge de vots augmentaria de manera substancial fins a superar els vots d’aquells que propugnen una Catalunya independent. Però confonen els seus desitjos, no cal dir que perfectament legítims, amb la majoria d’un país que no els dóna suport. Així doncs, què els pot portar a pensar això, quan totes les enquestes apunten en sentit contrari? Al meu entendre només una cosa, i és que confien que es canviaran les regles del joc mitjançant una normativa electoral feta a mida, molt pròpia de les democràcies low cost. Deuen pensar que impedint un triomf de les posicions independentistes, ni que sigui fent trampes legals, problema resolt. Centrem-nos, doncs, en aquestes trampes.
El canvi sobtat de les regles de joc no seria pas cap novetat. Fa vuit anys vam tenir l’experiència d’Euskadi quan, tot i no haver guanyat les eleccions, les forces espanyolistes, amb el socialista Patxi López al capdavant, van poder governar perquè havien impedit que es pogués presentar a les eleccions una formació independentista amb una forta presència al territori. Allò va ser una trampa legal, una més, de l’estat espanyol, propiciant que accedís al govern qui va perdre les eleccions i impedint que governés qui les va guanyar, el PNV. Alguns pensen que aquesta també seria una sortida vàlida per a Catalunya. Són faves comptades, no cal ser un expert en política per entendre-ho. Impedint que els partits independentistes es puguin presentar a les eleccions segur que les guanyarien els partits que no ho són. Aquest seria el risc d’acceptar l’avançament de les eleccions que amb tanta insistència reclama el món unionista.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)