Puigdemont detingut. Cap sorpresa

La detenció a Alemanya del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, formava part de les possibilitats i no crec que ni ell ni el seu entorn hagin tingut cap sorpresa. Fins i tot no s’ha d’excloure que aquesta detenció fos buscada, i tingués uns objectius polítics que ara mateix se m’escapen però que més endavant potser coneixerem i entendrem.

Que Puigdemont estès permanentment vigilat pels serveis secrets espanyols té tota la lògica, i té tot el sentit que els espies i policies espanyols desplaçats a l’Europa endreçada sabessin exactament on era Puigdemont en tot moment. I com que això l’entorn del president tampoc ho podia ignorar, no s’ha d’excloure la possibilitat d’una detenció a Alemanya buscada.

Què caldria fer a partir d’ara? Puigdemont està ben assessorat pel seu equip internacional de juristes i segur que actuarà de la forma més favorable als seus interessos. En aquest sentit, no cal que li donem consells sobre què li cal fer a Alemanya, ja que això és una tasca dels seus advocats. Fa de mal dir quin pot ser el seu futur immediat, però m'ensumo que se'n sortirà bé.

Més. Els aldarulls d’ahir al vespre a Barcelona tenen tota la pinta d’haver estat dirigits per professionals de la violència al carrer, i tampoc s’han d’excloure infiltracions policials entre els manifestants pacífics, tal com ja han detectat alguns mitjans. Espanya buscava imatges de violència al carrer a Catalunya i ara existeixen. Ja no es podrà dir que en les manifestacions no s’ha trencat mai ni una paperera. Ahir es van cremar uns quants contenidors. Lamentable.

Dues reflexions per acabar. La primera, la declaració institucional d’ahir al vespre del president del Parlament no la vaig entendre, així que no faré cap comentari. La segona: cal rectificar els errors comesos i investir demà mateix Carles Puigdemont com a President de la Generalitat. No es poden acceptar més humiliacions.

Filibusterisme judicial

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 de març de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.852 de La Veu de l'Anoia)

Mentre la política ens la facin els jutges, ningú podrà negar la gran anomalia democràtica a la qual els poders estatals tenen sotmesos els catalans, siguin independentistes o no ho siguin. Des que la política catalana ha passat a estar dirigida sota mà pels jutges, el poder, la influència i el protagonisme d’aquests personatges en la nostra societat ha augmentat d’una manera tan escandalosa que no té parangó en les democràcies del nostre entorn. Les contínues interferències judicials en la vida política i la manca de facto d’una efectiva separació de poders ens aboquen cada dia a situacions creixentment esperpèntiques. Ara els jutges s’han atribuït la facultat de decidir i, de fet, decideixen, si es pot fer un ple d’investidura al Parlament o no es pot fer, i si un determinat diputat, innocent a tots els efectes, pot optar o no a presidir Catalunya. D’aquestes greus irregularitats els polítics defensors del 155 en diuen independència judicial. Altres, però, ho veiem com una gran estafa democràtica que, tard o d’hora, és d’esperar que també tindrà conseqüències negatives per als polítics i jutges responsables d’un desgavell democràtic que no sembla tenir aturador.

Ara el Parlament de Catalunya pot fer dues coses. Oblidar-se de la seva dignitat i deixar que sigui el jutge qui triï directament la persona que ha de presidir el país, o plantar-se, encara que això representi que es convoquin noves eleccions. Contràriament al que dia sí i dia també ens repeteixen des de Madrid, cal recalcar que la responsabilitat de convocar eleccions quan no toquen no l’hem de buscar a Catalunya sinó a Madrid. Madrid es va atribuir la potestat de dissoldre el Parlament, substituir el govern català per uns funcionaris estatals i convocar eleccions el 21 de desembre. Unes eleccions que no tocaven i que van ser convocades per qui no tenia atribucions per fer-ho, pensant que els unionistes les guanyarien. L’únic motiu d’aquella anòmala convocatòria electoral és que els resultats electorals de l’any 2015 no van agradar gens a Madrid. En definitiva, el problema no són els candidats sinó que a Madrid no agrada com voten els catalans. Tant el 2015 com el 2017 l’opció independentista va guanyar les eleccions, i es va configurar un Parlament amb majoria absoluta independentista. Si ara es tornessin a convocar eleccions, no m’estranyaria gens que els independentistes les tornessin a guanyar i que el PP, primer responsable d’aquest desgavell, esdevingués un partit extraparlamentari a Catalunya.

Un govern viatger

Des que es troben a l’exili, el president i els consellers de la Generalitat han viatjat fins ara a aquests països: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Holanda, Luxemburg, Regne Unit i Suïssa. A aquesta llista demà hi podrem afegir Finlàndia, pròxima destinació del president Puigdemont. Fins ara no han tingut cap problema amb les autoritats d’aquests països, ni hi ha hagut cap ordre de detenció contra ells, i això que aquests desplaçaments s’han fet públics amb antelació. Bé, de fet hi va haver una ordre de detenció al principi però Espanya la va retirar al cap de pocs dies, amb explicacions confuses.

Espanya no deu tenir gens clar que la seva justícia sigui homologable amb la justícia més endreçada dels països europeus, i per això no intenta detenir-los. Espanya no vol tornar a fer el ridícul. La qüestió és que en vista de l’èxit viatger dels nostres polítics, o fracàs si es mira des de Madrid, diuen que les autoritats espanyoles pretenen dificultar aquests viatges i estudien alguna fórmula que els permeti inutilitzar els seus passaports, però sense cursar ordres de detenció. Jo diria que això no es pot fer, però com que no sóc expert en aquests temes tampoc insistiré.

Ara bé, a partir d’aquí es produeixen debats a tot arreu sobre els passaports dels viatgers catalans, que si el jutge ho autoritzarà, que si no s’hi atrevirà, etc. Però són debats inútils. Passi el que passi amb els passaports, cal recordar que per moure’s per Europa no cal utilitzar el passaport, amb el DNI n’hi ha prou. I diria que el DNI tampoc es pot desactivar a distància. Així que tot aquest debat no porta enlloc. Espanya té la possibilitat de cursar ordres de detenció. Si no ho ha fet fins ara, és que no deu tenir gens clar que fossin útils als seus interessos.

Mai

Quan Kosovo es va independitzar unilateralment de Sèrbia, Espanya va manifestar, amb molta rotunditat, que mai reconeixeria el nou país dels Balcans. Aquell missatge no anava dirigit a Kosovo sinó a Catalunya i els catalans. “Espanya no reconeixerà mai Kosovo”, aquesta segueix sent la posició oficial d’Espanya, amb la mirada posada a Catalunya. El procés independentista de Catalunya és la causa real del no reconeixement de Kosovo per Espanya. Avui, tot i que la majoria dels països d’Europa ja reconeixen Kosovo, Espanya encara segueix sense fer-ho. El sentit comú ens diu, però, que Espanya no tardarà gaire a canviar d’opinió. Segurament no rectificarà per voluntat pròpia sinó forçada per les circumstàncies de la política internacional. Al capdavall, la política no es basa en principis sinó que és un joc d’interessos i, per més contundent que sembli, el terme mai també acostuma a tenir data de caducitat. Per això, mai és una paraula que en política s’hauria d’intentar evitar. Els socialistes, i qui diu els socialistes diu qualsevol força política, d’això en saben molt. “Mai pactarem amb aquells”, i al cap de quatre dies ja havien pactat l’aplicació de l’article 155. “Mai votarem a Rajoy com a president”, i al cap de quatre dies Rajoy era el president. “Mai ens manifestarem amb els fatxes”, i al cap de quatre dies, ahir mateix, compartien la capçalera d’una manifestació. En política, mai no va més enllà de les 24 hores següents, que és una manera de donar a entendre que el terme mai també té data de caducitat.

Què volen aquesta gent?

Fa cinquanta anys Maria del Mar Bonet va compondre una cançó que porta per títol “Què volen aquesta gent?”, amb la lletra d’un poema de Lluís Serrahima, com a denúncia de la repressió política franquista. Ha passat mig segle i tornem a estar al mateix lloc. Llavors “aquesta gent” eren, i tornen a ser ara, els poders de l’estat, todos a una, que s’han conjurat contra Catalunya i els catalans. A por ellos! Volen destruir el país, volen transformar Catalunya en una Región de Murcia qualsevol, amb tot el respecte pels murcians. Volen destruir la llengua i la cultura catalanes, com feien mig segle enrere i han intentat fer sempre. No admeten la diversitat, sempre intenten aixafar-la.

Aquesta cançó va estar prohibida, de la mateixa manera que ara també es prohibeixen cançons, llibres, xarxes socials, obres d’art, etc. Llavors es ficava la gent a la presó per les seves idees, i ara passa exactament el mateix. Ara també tenim exiliats i presos polítics. La separació de poders, si és que alguna vegada havia existit, ha passat a millor vida. Els ministres, alts càrrecs i la premsa afí, que és quasi tota, ens anticipen grollerament i amb molta antelació les resolucions que dictaran els jutges. On és la separació de poders? Aquí segur que no. I aquesta genteta encara diu que Espanya és una democràcia.

I tot i això hi ha gent, genteta en dic jo, que ho considera acceptable o, si més no, dóna per bons els abusos de l’estat per tal de preservar el que per a ells és una fita superior a qualsevol altre, la sacrosanta unidad de la patria. Amb aquest objectiu pervers estan destruint la convivència i la democràcia. Ens volen rendits, ens volen agenollats, ens volen empresonats. Si ho poguessin fer, empresonarien a la meitat dels catalans, però no tenen lloc per encabir-nos a tots. Què volen aquesta gent? Destruir-nos. Si no reaccionem ara, haurem perdut, i després de tots els esforços de molta gent que s’han fet en els últims anys, seria molt lamentable. I tots en seríem culpables, uns per acció, i altres per omissió. Polítics, el poble us passarà per sobre!

Ser espanyol és obligatori?

Escoltant a segons qui semblaria que ser espanyol és una obligació divina de la que no te’n pots escapar encara que no te’n sentis. Et diuen que si has nascut aquí, només tens l’opció de ser espanyol, i no pots aspirar a ser una altra cosa que et convingui més. Quan dic nascut aquí, vull dir a Catalunya; altres, quan et diuen que has nascut aquí, només tenen al cap l’España Una Grande y Libre. Per mi, Espanya només és un passaport i un recaptador d’impostos que després es distribueixen d’una manera totalment arbitrària i injusta, i un país on no es respecten les seves diverses llengües, cultures i altres particularitats. Res més, això és Espanya segons el meu particular punt de vista. Doncs bé, no us costarà d’entendre que amb aquesta perspectiva tan pobra s’ha de ser molt poc exigent per conformar-se a ser espanyol. Jo, la veritat, tot i viatjar amb passaport espanyol, fa anys que no me’n sento, i espero que més aviat que tard podré viatjar amb un passaport emès per les autoritats del meu país: Catalunya. Ep!, dit amb tota la simpatia cap als meus veïns de l’oest, als quals respecto que se sentin molt espanyols, però els demano que no m’obliguin a mi a ser-ho. No hi ha més opcions, a Catalunya hem de votar si ens quedem o marxem. I com més aviat ho fem, millor.

En defensa del capitalisme

Quan has viatjat pel món i veus que fins i tot els països nominalment comunistes com la Xina defensen el sistema capitalista i les lleis del mercat t’adones que grinyolen algunes coses que sempre ens havien explicat sobre els diferents models de societat, i que cal parlar clar i dir les coses pel seu nom. Defenso el capitalisme per exclusió, en el sentit que ja fa molt temps vaig arribar a la conclusió que el capitalisme és el sistema menys dolent per organitzar el funcionament de la societat d’una manera raonable i respectant els drets de les persones. Així, mentre ningú demostri amb dades fiables i contrastables que l’anticapitalisme ha donat uns bons resultats econòmics i socials en algun país del món, jo seguiré optant per defensar el capitalisme com a model de societat. Si voleu, hi podem afegir adjectius i tot el que comporten aquests adjectius: capitalisme social, capitalisme amb visió humana, o capitalisme amb tots els matisos i controls que es considerin convenients per tal d’evitar abusos. En aquesta línia, rebutjo qualsevol propaganda, convocatòria de mobilització o reivindicació del tipus que sigui que inclogui unes suposades bondats de l’anticapitalisme que fins ara no s’han demostrat mai enlloc. Defensar l’anticapitalisme, en definitiva, és un error que va en contra dels interessos majoritaris de la nostra societat.

Presos polítics i llibertat d’expressió

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 de març de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.850 de La Veu de l'Anoia)

Fa uns dies el president del Parlament va ser convidat a dir unes paraules en un acte de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, en la diada del seu patró. Una part del discurs de Roger Torrent no va acabar d’agradar a tothom. Alguns s’esperaven unes paraules amables i sense endinsar-se en els problemes de la professió, i es van sorprendre en sentir unes quantes veritats descarnades, expressades amb molta correcció, sobre el defectuós funcionament del sistema judicial espanyol. Torrent es va referir també a les contínues interferències, que ja no es dissimulen, entre la política i la justícia.

Alguns personatges (advocats, jutges i fiscals) es van enfadar tant que es van aixecar i van marxar ostentosament de la sala a mig discurs. Ep!, hi tenien tot el dret, el mateix dret que Torrent tenia de dir tot allò que molts pensem però que es veu que no és políticament correcte dir en segons quins llocs i en segons quines circumstàncies. Doncs mireu, què voleu que us digui, trobo que Torrent va estar molt encertat. Tristament, avui en dia a Espanya hi ha presos polítics, o ostatges de l’estat, si voleu, i es dóna la circumstància que alguns dels empresonats són diputats electes que el president del Parlament té l’obligació de defensar.

A Espanya cada dia hi ha més gent que posa en dubte la separació de poders i la independència judicial. Ho diuen molts professionals de l’advocacia i entitats de reconegut prestigi, tant d’aquí com de l’estranger. Espanya no és —encara— una dictadura, però la qualitat de la seva democràcia té moltes mancances. Si seguim pel camí de les interferències polítiques en el món judicial potser aviat ja ni tan sols podrem publicar i llegir articles com aquest que esteu llegint. La llibertat d’expressió és un dels pilars de la democràcia i ningú no l’ha de qüestionar, ni els polítics, ni els jutges i fiscals, ni els policies.

Amb posterioritat a aquests fets, la degana del col·legi, Maria Eugènia Gay, va emetre una nota en la qual tractava de treure ferro a l’incident de què va ser ella també, per cert, protagonista. Si us interessa llegir-la, la trobareu a la web del col·legi. El fet és que la degana va renyar públicament i de manera ostentosa, davant de tothom, la segona autoritat de Catalunya, perquè no li van agradar les seves paraules, com si no li reconegués el dret a la llibertat d’expressió. Però, en la seva nota, la degana es va oblidar de demanar disculpes públiques a Torrent per haver-lo renyat en públic; la nota va quedar coixa.

Marejant la investidura

El número 1 de la llista independentista més votada, Carles Puigdemont, no pot ser perquè es troba a l’exili i tothom sap que, si torna, serà immediatament engarjolat. El número 2 de la llista, Jordi Sánchez, sembla que tampoc podrà ser perquè, tot i ser també una persona innocent, es troba injustament empresonat. Aquests impediments perquè els polítics elegits pel poble puguin sotmetre’s a la sessió d’investidura depenen d’un jutge que tot fa pensar que fa i desfà seguint interessos polítics, i només cal llegir-se les seves interlocutòries judicials per constatar-ho.

Parlem clar, a manca de delictes, aquí es persegueixen idees, i a les interlocutòries que deia abans em remeto. En el fons, el que voldrien a Madrid és que el president de Catalunya fos escollit per ells mateixos i no per les persones que vam votar a les eleccions del 21 de desembre. Així que ara tenim dues vies: oblidar-nos de la dignitat i permetre que Madrid decideixi qui ha de presidir Catalunya o plantar-nos i forçar la convocatòria d’unes noves eleccions. La meva opció és mantenir la dignitat i tornar a votar totes les vegades que facin falta.

No val l’amenaça que mentre no hi hagi un govern no es retirarà l’article 155. Un govern, no ho oblidem, que hauria de tenir el vistiplau de les autoritats espanyoles. Amb govern o sense, Catalunya seguirà intervinguda de facto, encara que formalment es retirés el 155. Madrid ha après la lliçó, i hem d’acceptar que l’autonomia que teníem no tornarà mai més. I si algun dia s’acceptés reformar la constitució, seria en un sentit clarament regressiu. Així que, si no volem abaixar el cap, el camí que ens queda només és un: seguir treballant per l’aposta de marxar però, això sí, fer-ho amb més intel·ligència.

Des del respecte per la vaga de dijous

Voleu dir que la solució al problema social de les dones és fer una vaga de dones, instaurar el dia de les dones, donar la medalla de la dona (això ho fan cada any a Sarrià), i altres actes per l’estil que l’única cosa que fan és consolidar, amb gestos que no porten enlloc, una clara injustícia social contra la qual diuen lluitar? Voleu dir que aquest és el camí cap a la no discriminació i la normalitat de les dones a la societat? No seria molt millor que totes aquestes entitats que convoquen la vaga de dijous i diuen defensar tant a les dones comencessin donant exemples pràctics com, posem per cas, juntes directives paritàries, cosa que ara no es dóna gairebé mai? Si aquesta societat no ens agrada, i sóc dels que considero que és manifestament millorable, per què no comencem per endreçar casa nostra? Per què no donem exemples pràctics i efectius a aquells que, sense dir-ho, en el fons es resisteixen als canvis i pensen que amb una vaga, una diada o una medalleta a l’any ja fan el fet? Ep, dit amb tot el respecte cap a les persones que dijous optaran per fer vaga. El que intento dir és que amb la vaga no n’hi ha ni per començar, i alguns ens la venen com si fos la vareta màgica imprescindible per resoldre un dels problemes greus que té la nostra societat.

El pecat del cònsol

A petició de les autoritats espanyoles el cònsol honorari de Finlàndia a Barcelona ha estat cessat pel govern finlandès. Res a dir sobre el procediment, que és el correcte i d’acord amb la normativa internacional vigent. El pecat del cònsol va ser que va convidar a un sopar informal del cos consular de Barcelona a una alcaldessa de les que porten el llacet groc. Quan Espanya se’n va assabentar va exigir als finlandesos que cessessin el cònsol, i Finlàndia no va tenir més remei que fer-ho. Amb astracanades com aquesta Espanya està disposada a fer el ridícul totes les vegades que calguin. De victòria en victòria fins a la derrota final.