Titulitis

Una de les malalties de la societat actual és l’excessiva obsessió per la titulitis. Tothom vol tenir un o més títols universitaris. De fet són una necessitat, ja que per poder accedir a molts llocs de treball els títols resulten gairebé imprescindibles. O sense el gairebé. A partir d’aquesta necessitat, de tant en tant apareixen currículums que mostren una inflació exagerada de títols universitaris, i de vegades es demostra que alguns són inventats, o obtinguts de forma fraudulenta.

En aquest sentit, aquests dies s’estan refent molts currículums de polítics que pel que sembla estaven inflats. El cas Cifuentes, amb unes galtes que se les trepitja, només és un més de la llarga llista de tramposos. I quan t’enxampen no s’hi val a dir que renuncies al màster, perquè si l’has obtingut fraudulentament, difícilment pots renunciar a allò que en dreta llei no et pertany. Amb el mateix argument jo podria dir que renuncio al campionat del món que no he guanyat mai i quedar-me tan ample.

Una altra cosa és que amb el títol o els títols no n’hi ha prou per trobar una feina decent i correctament remunerada que tingui relació amb l’acreditació universitària obtinguda. A ningú se li escapa que molts titulats universitaris en ciències diverses acaben fent de venedors al Zara, amb sous mileuristes. Ha de ser tremendament frustrant haver-te passat anys i anys formant-te per acabar venent samarretes en una botiga. Però si haig de triar entre una tramposa com Cifuentes o un científic que es veu temporalment obligat a vendre samarretes per subsistir, em quedo amb aquest últim.