Treure llaços grocs

(Foto: El País)

Albert Rivera, acompanyat per un grupuscle de ciudadanos i uns quants policies d’escorta, va convocar ahir a la premsa a Alella per tal que quedés constància que, quan políticament li convé, ell també és capaç de treure llaços grocs penjats als carrers de Catalunya. No ho va fer tapat amb una mena de burca com ho van fer a l’Empordà la nit anterior seguidors seus vinguts de fora. Rivera volia que als noticiaris d’ahir es veiés ben clar que qui destruïa una expressió de la llibertat d’expressió dels veïns d’aquell poble era ell i no un altre.

Llibertat d’expressió, sí; coartar-la, no. No és el mateix protestar contra uns segrestos injustos de l’estat que intentar silenciar aquesta protesta legítima. No és el mateix posar llaços grocs que treure’ls. No és el mateix parlar que impedir parlar. No és el mateix escriure que et cremin l’article. No és el mateix construir que destruir. En definitiva, no és el mateix posar llaços grocs que treure’ls.

La manca de respecte dels ciudadanos en general i de Rivera en particular cap a la gent que no pensa com ells cada dia que passa queda més en evidència. Es pot ser unionista com Rivera, o es pot ser independentista, o fins i tot es pot ser equidistant (tot i que és una opció que no entenc), però en política la veu discrepant s’ha de respectar sempre i sense excuses. Ja ha quedat clar que Rivera és tan poc respectuós que prefereix destruir que construir. Al meu entendre Rivera és un perill per a la democràcia, si més no la democràcia tal com jo l’entenc.

I el Partido Popular? A Catalunya els votants d’aquest partit ara s’han passat a Ciudadanos. Els votants són els mateixos, i poden oscil·lar d’un partit a l’altre en funció de les circumstàncies del moment. I de la franquícia catalana del PSOE avui no cal dir res. Però una cosa és evident: els tres partits sumen 155, ni un més ni un menys.

Per cert, poca estona després que l’expedició ciudadana marxés del poble, els llaços ja tornaven a ser al seu lloc.

El fals relat

(L’article original en versió paper es va publicar el 17 d'agost de 2018 a la pàg. 3 del núm. 1.874 de La Veu de l'Anoia)

Llegir la premsa espanyola, tant la que se’ns ofereix en format paper com la digital, comporta agafar una emprenyada per la manipulació que, tot sovint, aquests mitjans fan de determinats fets que passen a Catalunya, i per la clara desinformació que transmeten als seus lectors. No penso només en la premsa que ve de Madrid sinó també en la que s’elabora a Catalunya, i els dos diaris de més tirada que es fan a Barcelona en serien uns bons exemples. Alguna vegada m’han recomanat que per evitar l’enrabiada podria prescindir de la lectura de determinats diaris, però sempre ho he descartat. Prefereixo conèixer la seva posició de primera mà i treure les meves pròpies conclusions que fer-ho mitjançant les interpretacions que en puguin fer altres persones.

Va ser la líder de l’oposició del Parlament qui va fer una afirmació que mediàticament va fer fortuna, allò de “porqué ya sabemos lo que pasa en Catalunya”, com volent donar a entendre que aquí es viuen uns esdeveniments que de fet només existeixen en l’imaginari de la diputada Arrimadas. Però, a còpia de repetir-ho, sempre hi ha lectors amb poques ganes de contrastar les informacions que acaben creient que els unionistes pateixen una greu situació d’assetjament provinent del món independentista, la qual cosa no deixa de ser una pura invenció. És el fals relat. L’assetjament existeix, sí, però va exactament en sentit contrari. El millor exemple són les agressions totalment injustificades de les forces de seguretat espanyoles contra les persones pacífiques que l’1 d’octubre només pretenien introduir una papereta en una urna. I és que, en una democràcia com cal, ni convocar un referèndum ni participar-hi pot ser mai un delicte. Per això cada dia som més els que diem que Espanya potser és una democràcia formal, però als efectes pràctics cada dia està més lluny de comportar-se com a tal.

Desinformar des de la premsa és una manera molt irresponsable de mentir a la societat, i explicar les coses no d’acord amb la realitat dels fets contrastats sinó segons els desitjos interessats de qui les explica és del tot reprovable. Entenc perfectament que tothom té dret a posicionar-se sobre el futur de Catalunya, però per defensar les posicions no s’hi val a basar-se en falsedats, com va passar també amb els polítics contraris a la independència d’Escòcia. En aquell referèndum va guanyar el no gràcies al fals relat que van fer els polítics unionistes liderats per David Cameron, com s’ha demostrat després. A Catalunya hauríem d’evitar-ho.

Els enemics del poble

La setmana passada, farts dels insults i les desqualificacions que Donald Trump dirigeix dia sí i dia també contra molts periodistes del seu país, centenars de mitjans de comunicació van decidir fer-hi front mitjançant la publicació d’un editorial col·lectiu de protesta per donar més publicitat al problema. Encara és d’hora per avaluar quines poden ser les conseqüències d’aquesta reacció conjunta del món periodístic americà en contra del president dels Estats Units, però tot fa preveure que el tema generarà un gran debat.

Quan un governant titlla els mitjans de comunicació d’enemics del poble podem estar gairebé segurs que estem davant d’un personatge amb mentalitat dictatorial. O sense el gairebé. Són individus que confonen els interessos col·lectius generals amb els seus interessos particulars i, si poguessin, es dedicarien a tancar els diaris que els fan nosa. A Euskadi, l’any 2003 es va tancar el diari Egunkaria perquè feia nosa al poder central, de la mateixa manera que Franco va tancar el diari Madrid per motius similars. Però als Estats Units, amb una democràcia més consolidada, sortosament això no passarà.

L’any 2009 la premsa catalana també va publicar un editorial conjunt en defensa de l’Estatut, i recordo que va rebre moltes crítiques provinents del món unionista espanyol. Molts polítics que llavors van criticar la publicació d’aquell editorial col·lectiu, ara beneeixen l’editorial contrari a Trump compartit per centenars de diaris americans. Són les contradiccions humanes. Els principis bàsics de la democràcia —i les llibertats d’expressió i de premsa són dels més importants— tothom els hauria de tenir clars, també Donald Trump. Els “enemics del poble” són els que es mostren contraris a les llibertats en general, i a les llibertats d’expressió i de premsa en particular; Trump n’és un bon exemple.

Porres i togues

(L’article original en versió paper es va publicar el 3 d'agost de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.872 de La Veu de l'Anoia)

En poc temps han canviat els líders dels dos principals partits polítics espanyols, el PP i el PSOE. Al capdavant d’aquestes organitzacions ara hi ha persones més joves, però l’edat biològica dels nous directius polítics espanyols té poc a veure amb els seus plantejaments ideològics. Dit d’una altra manera, Casado (PP) és bastant més jove que Rajoy, però també és bastant més carca. El PP sap que per cada vot que perd a Catalunya en guanya uns quants a Espanya. Així, escoltant les receptes de Casado, s’arriba a la conclusió que no té cap altra proposta per als catalans que no passi per les amenaces d’una aplicació molt més dura i llarga de l’article 155. És a dir, tornar a les porres (per entendre’ns, model 1 d’octubre) i continuar amb la complicitat de les togues amigues (portar a la justícia espanyola, la seva justícia, qualsevol discrepància política, sabent, com sap tothom, que les discrepàncies polítiques només tenen solució per la via política i no per la judicial). Aquesta és la recepta de Casado per a Catalunya. Més simple no pot ser, però a ningú se li escapa que menys operativa tampoc. Busquen allargar un conflicte que, tard o d’hora, es resoldrà per la via política. Abans, al PP li anava millor governar contra ETA, i ara ha arribat a la conclusió que li anirà millor anar contra els independentistes catalans.

El nou líder del PSOE, Sánchez, no discrepa gaire del seu col·lega, però hi afegeix sempre la voluntat de diàleg amb la part contrària. Això sí, diàleg amb determinades condicions, diàleg restringit, diàleg condicionat, diàleg amb posicions preconcebudes que ja se’ns avisa que no es modificaran mai. Res a veure amb un diàleg franc i obert a tots els temes, que és una manera intel·ligent de plantejar el diàleg, tot i que alguns ho interpreten, erròniament, com una mostra de debilitat. Dialogar és, sobretot, la predisposició a escoltar i mirar d’entendre les raons dels que no pensen com nosaltres. Dialogar no és simplement cedir, dialogar és una demostració de tolerància i d’intel·ligència política. Als efectes pràctics, la recepta del PSOE és pràcticament la mateixa que ofereix el PP, porres i togues, però una mica maquillada amb una oferta falsa de diàleg. I sempre hi afegeixen, com burlant-se’n, que la constitució es pot modificar, però mai expliquen que qualsevol modificació constitucional serà per endurir-la i blindar-la encara més. Amb aquests plantejaments, la sortida del problema que Espanya té amb Catalunya no vindrà mai de Madrid sinó de més enllà.

A la merda

Quan el responsable de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona, persona de la màxima confiança de l’alcaldessa Colau, engega “a la merda” (textual) els crítics amb la seva gestió t’adones que aquesta genteta (o “gent roïna” si us agrada més) que gestiona la ciutat ja ha perdut el nord. No només demostren la més absoluta inutilitat com a gestors de la cosa pública sinó que ni tan sols són capaços de mantenir una mínima educació envers els ciutadans que els paguem un sou públic més que generós. Però el tal Albert Arias, a qui la majoria de barcelonins no coneixem de res ni, veient el seu tarannà fatxenda i mal educat, falta que ens fa, no fa res més que la feina bruta de l’alcaldessa, que pensa el mateix però no ho diu en veu alta. Barcelona té molt potencial i, tot i els intents d’aquest equip de govern, no se n’anirà a la merda per més que algunes persones amb despatx a la banda mar de la plaça de Sant Jaume sembla que ho busquin. Els barcelonins ens haurem d’omplir de paciència els mesos que falten fins a les eleccions. No tenim altra opció que esperar que al maig del 19 els nostres conciutadans tinguin molt present aquest desgavell i el malson que ens ha tocat viure, i sapiguem votar amb més intel·ligència que en les últimes eleccions. Un nou error a l’hora d’anar a votar ja seria culpa nostra, i això no ens ho podem permetre.

La paciència no és infinita

Dimecres es va celebrar la primera reunió de la comissió bilateral Catalunya – Espanya després de molts anys. Escoltades i llegides les declaracions dels assistents, el mateix dimecres al vespre vam poder constatar, un cop més, que aquesta mena de trobades no serveixen de res. Són una enredada. O una pèrdua de temps a la recerca de vés a saber que. Ignoro si Esquerra i Convergència (amb el nom que toqui) van d’acord o no amb el full de ruta, però vull suposar que, si més no, mantenen l’objectiu comú de la independència de Catalunya.

Doncs bé, arribats a aquest punt, la pregunta que ens toca fer és què ens ofereixen els partits independentistes que comparteixen la governació de Catalunya. Les respostes d’Esquerra i Convergència (amb el nom que toqui) han de ser clares i entenedores per a tothom. Ja no val allò de construir república i altres collonades per l’estil que no volen dir res. Si els polítics independentistes han canviat d’opinió i creuen que una Catalunya independent és un somni impossible d’assolir, que ens ho diguin clarament. Admetre el fracàs també és democràtic, i molts catalans els ho agrairíem. Ja sorgiran altres alternatives. Però, si us plau, polítics independentistes catalans, deixeu de marejar la perdiu, que la paciència dels catalans no és infinita.

La meva recepta implica agrupar TOT el moviment independentista català sota una sola marca electoral, copiant el model de l’Scottish National Party. També hi haurien de ser la CUP i altres formacions independentistes sense representació al Parlament. És difícil però no és impossible, i seria una manera efectiva de mostrar al món que la majoria de catalans, al marge de la seva adscripció ideològica, exigeixen la independència del seu país. Després ja votarem cada quatre anys i anirem construint el país —la república, si voleu— d’acord amb les majories electorals, però mentrestant s’imposa el sacrifici de renunciar a les capelletes polítiques d’uns i altres que no ens porten enlloc.