(L’article original en versió paper es va publicar el 17 d'agost de 2018 a la pàg. 3 del núm. 1.874 de La Veu de l'Anoia)
Llegir la premsa espanyola, tant la que se’ns ofereix en format paper com la digital, comporta agafar una emprenyada per la manipulació que, tot sovint, aquests mitjans fan de determinats fets que passen a Catalunya, i per la clara desinformació que transmeten als seus lectors. No penso només en la premsa que ve de Madrid sinó també en la que s’elabora a Catalunya, i els dos diaris de més tirada que es fan a Barcelona en serien uns bons exemples. Alguna vegada m’han recomanat que per evitar l’enrabiada podria prescindir de la lectura de determinats diaris, però sempre ho he descartat. Prefereixo conèixer la seva posició de primera mà i treure les meves pròpies conclusions que fer-ho mitjançant les interpretacions que en puguin fer altres persones.
Va ser la líder de l’oposició del Parlament qui va fer una afirmació que mediàticament va fer fortuna, allò de “porqué ya sabemos lo que pasa en Catalunya”, com volent donar a entendre que aquí es viuen uns esdeveniments que de fet només existeixen en l’imaginari de la diputada Arrimadas. Però, a còpia de repetir-ho, sempre hi ha lectors amb poques ganes de contrastar les informacions que acaben creient que els unionistes pateixen una greu situació d’assetjament provinent del món independentista, la qual cosa no deixa de ser una pura invenció. És el fals relat. L’assetjament existeix, sí, però va exactament en sentit contrari. El millor exemple són les agressions totalment injustificades de les forces de seguretat espanyoles contra les persones pacífiques que l’1 d’octubre només pretenien introduir una papereta en una urna. I és que, en una democràcia com cal, ni convocar un referèndum ni participar-hi pot ser mai un delicte. Per això cada dia som més els que diem que Espanya potser és una democràcia formal, però als efectes pràctics cada dia està més lluny de comportar-se com a tal.
Desinformar des de la premsa és una manera molt irresponsable de mentir a la societat, i explicar les coses no d’acord amb la realitat dels fets contrastats sinó segons els desitjos interessats de qui les explica és del tot reprovable. Entenc perfectament que tothom té dret a posicionar-se sobre el futur de Catalunya, però per defensar les posicions no s’hi val a basar-se en falsedats, com va passar també amb els polítics contraris a la independència d’Escòcia. En aquell referèndum va guanyar el no gràcies al fals relat que van fer els polítics unionistes liderats per David Cameron, com s’ha demostrat després. A Catalunya hauríem d’evitar-ho.
Llegir la premsa espanyola, tant la que se’ns ofereix en format paper com la digital, comporta agafar una emprenyada per la manipulació que, tot sovint, aquests mitjans fan de determinats fets que passen a Catalunya, i per la clara desinformació que transmeten als seus lectors. No penso només en la premsa que ve de Madrid sinó també en la que s’elabora a Catalunya, i els dos diaris de més tirada que es fan a Barcelona en serien uns bons exemples. Alguna vegada m’han recomanat que per evitar l’enrabiada podria prescindir de la lectura de determinats diaris, però sempre ho he descartat. Prefereixo conèixer la seva posició de primera mà i treure les meves pròpies conclusions que fer-ho mitjançant les interpretacions que en puguin fer altres persones.
Va ser la líder de l’oposició del Parlament qui va fer una afirmació que mediàticament va fer fortuna, allò de “porqué ya sabemos lo que pasa en Catalunya”, com volent donar a entendre que aquí es viuen uns esdeveniments que de fet només existeixen en l’imaginari de la diputada Arrimadas. Però, a còpia de repetir-ho, sempre hi ha lectors amb poques ganes de contrastar les informacions que acaben creient que els unionistes pateixen una greu situació d’assetjament provinent del món independentista, la qual cosa no deixa de ser una pura invenció. És el fals relat. L’assetjament existeix, sí, però va exactament en sentit contrari. El millor exemple són les agressions totalment injustificades de les forces de seguretat espanyoles contra les persones pacífiques que l’1 d’octubre només pretenien introduir una papereta en una urna. I és que, en una democràcia com cal, ni convocar un referèndum ni participar-hi pot ser mai un delicte. Per això cada dia som més els que diem que Espanya potser és una democràcia formal, però als efectes pràctics cada dia està més lluny de comportar-se com a tal.
Desinformar des de la premsa és una manera molt irresponsable de mentir a la societat, i explicar les coses no d’acord amb la realitat dels fets contrastats sinó segons els desitjos interessats de qui les explica és del tot reprovable. Entenc perfectament que tothom té dret a posicionar-se sobre el futur de Catalunya, però per defensar les posicions no s’hi val a basar-se en falsedats, com va passar també amb els polítics contraris a la independència d’Escòcia. En aquell referèndum va guanyar el no gràcies al fals relat que van fer els polítics unionistes liderats per David Cameron, com s’ha demostrat després. A Catalunya hauríem d’evitar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada