Venjança en forma de sentència

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.935 de La Veu de l'Anoia)

Que l’independentisme és una operació de risc s’ha tornat a posar en evidència amb la sentència del procés. Un dia de presó pels fets jutjats ja hauria estat excessiu, i la sentència parla d’un segle de presó. A Madrid s’ha perpetrat la venjança d’un estat que no admet la discrepància, i la sentència posa en evidència que per exercir la venjança s’han utilitzat, també, les mentides dels funcionaris públics. Així, veient com s’ha desenvolupat el judici, amb un munt d’irregularitats que algun tribunal més seriós que els d’aquí necessàriament haurà de substanciar, podem dir que aquest no ha estat un judici just. Algú l’ha anomenat un judici-farsa, ja que el càstig als independentistes catalans estava decidit abans de començar el judici.

Quan es tracta del conflicte català, a Espanya no existeix la separació de poders, i això significa que els poders de l’estat actuen perfectament coordinats en contra de la voluntat majoritària dels catalans. Alguns, equivocadament, d’això en diuen democràcia. Estava cantat que els grans poders de l’estat havien decidit que la sentència havia de ser dura, i així ha estat. S’ha buscat que en els pròxims anys cap dirigent del món independentista torni a organitzar un altre referèndum. Se’n sortiran?

Ara es posaran en marxa els recursos, però fa de mal dir com i quan pot acabar aquest disbarat judicial. Tot indica que es necessitaran anys per arribar al final d’aquest malson. Avui molts polítics espanyols brinden amb cava, o amb patxaran, i la majoria dels jutges de les altes instàncies judicials també se suma a la gran festa unionista. També brinda el nét polític del dictador, el qual va mostrar en públic una vergonyosa complicitat amb les forces de seguretat que l’1 d’octubre del 2017 es van dedicar a atonyinar catalans amb una violència inusitada, uns fets que la justícia hauria de condemnar.

Les reivindicacions dels independentistes catalans només es poden resoldre a les urnes, i els unionistes espanyols saben perfectament que amb aquesta venjança en forma de sentència no només no es resol el conflicte sinó que s’agreuja. En una democràcia, votar sobre el futur dels seus ciutadans no pot ser mai un acte delictiu, diguin el que diguin les lleis, els polítics i els jutges d’aquesta atrotinada democràcia. Espanya, formalment, ha guanyat aquesta primera etapa judicial, però alhora ha perdut per a la causa unionista uns quants catalans més que es troben cada dia més allunyats d’un estat gens respectuós amb la discrepància política dels seus ciutadans.

Sense precs, sense preguntes i sense respostes al ciutadà

Aquests dies que es parla tant dels cops de porra i altres agressions de la policia als ciutadans catalans, caldria parlar també d’un cop de porra simbòlic contra la ciutadania del nostre districte, Sarrià-Sant Gervasi. Resulta que fins ara, i des de fa molts anys, abans dels consells plenaris del districte es feia una sessió de preguntes i respostes batejada com Audiència Pública. La gent preguntava i l’equip de govern contestava o, si més no, ho intentava. I acabats els precs i preguntes, començava el Consell Plenari. Doncs bé, a partir del Plenari convocat per demà, el públic ja no podrà preguntar, ja que la Junta de Portaveus així ho va decidir per majoria. L’excusa que donen els membres de l’equip de govern per justificar aquest menysteniment al ciutadà és que ells vetllen pels nostres interessos, i amb aquesta mesura volen facilitar la conciliació familiar. Vaja, que se’ns tracta com si els veïns del districte fóssim pàrvuls de P3. Maco, oi? Però com que la majoria de les persones que promouen aquesta censura són tan intel·ligents com els que hi van votar en contra, un pot intuir que aviat s’adonaran de l’error, rectificaran i demanaran disculpes al veïnat per aquesta relliscada. Això és si més no allò que esperem molts veïns que amb aquesta decisió ens sentim poc respectats.

Espanya va perdent

Aquesta setmana s’ha pogut constatar que el jovent ha tornat a sortir als carrers, i això és una molt bona notícia pel moviment independentista. La joventut també hi està implicada, i ja no és només reclamar la independència de Catalunya, que també, sinó que el que es reclama són els drets humans i els principis bàsics de la democràcia (dret d’opinió, dret de manifestació, dret de protesta, etc.) que la sentència ha posat en qüestió.

Avui fa quatre dies que es va fer pública la sentència del procés. Tothom sabia que la sentència seria condemnatòria, i gairebé tothom coincideix que és molt injusta, com injust i trampós va ser tot el procés del judici. Cap sorpresa. Espanya, però, sap que va perdent, tot i que de moment haurà guanyat aquesta primera etapa judicial. Però els independentistes seguiran sent-ho, amb més suport i intensitat que abans.

Avui els independentistes són més. Si fins ara eren el 48 per cent dels votants (contra el 43 per cent d’unionistes), a partir d’ara superaran la xifra emblemàtica del cinquanta per cent, i a les pròximes eleccions catalanes ho podrem comprovar. Els mitjans de comunicació unionistes —que són gairebé tots— celebren la sentència, uns obertament i altres intentant dissimular la seva alegria, però uns i altres no ignoren el final polític que ens espera a tots.

Espanya potser no és conscient que celebrant la sentència està celebrant també una etapa més de la seva derrota final. Ara fa una estona el MHP Puigdemont ha tornat a quedar en llibertat a Bèlgica, sense fiança. El sistema judicial espanyol grinyola quan el comparem amb el sistema judicial que hi ha al nord dels Pirineus, i el jutge espanyol torna a quedar en evidència davant dels seus col·legues europeus.

Revifa la repressió

(L’article original en versió paper es va publicar el 4 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.933 de La Veu de l'Anoia)

Amb la sentència del procés a punt de fer-se pública, revifa la repressió provinent de les institucions estatals. Actuant amb un total desconeixement de la realitat política catalana, als poders estatals espanyols l’única opció que se’ls acut és coordinar-se per a un enduriment de la repressió. S’ha enviat a Catalunya més personal repressiu buscant acoquinar la gent, pensant que com més repressió apliquin més possibilitats tindran de mantenir per la via de la força bruta les seves immobilistes tesis unionistes. Ni se’ls acut considerar la possibilitat d’intentar buscar una sortida política. El discurs oficial espanyol respecte a Catalunya ha evolucionat a pitjor. Ara diuen obertament que independència és terrorisme i violència, oblidant que els únics episodis greus de violència es van produir amb la forassenyada actuació de les forces repressores espanyoles ara fa dos anys.

Sorprèn la curtedat de mires de Pedro Sánchez i companyia, i quan menciono la companyia penso en els partits estatals partidaris de tornar a aplicar als catalans l’article 155, que són tots. Penso també en la gran patronal i els grans sindicats, els fiscals i els jutges del TS, la banca, l’Ibex 35 i la majoria dels mitjans de comunicació. Tots formen part de l’“a por ellos” anticatalà, cadascú aplicant amb mà de ferro les seves eines de repressió, treballant perfectament coordinats contra l’independentisme català i sense proposar cap via intel·ligent de sortida al conflicte. Cal dir-ho clar, per gestionar el contenciós català no existeix la separació de poders, i a banda de la recepta de la repressió Espanya no té cap altre projecte per a Catalunya.

L’últim episodi ha estat la detenció d’uns suposats terroristes catalans. Quin valor tenen les declaracions obtingudes de matinada per les forces de seguretat després de moltes hores d’interrogatori, dies sense dormir, maltractaments i amenaces de tota mena, incomunicació, absència d’advocat i altres irregularitats? En una democràcia aquestes declaracions no haurien de tenir cap valor, i un jutge compromès amb la seva independència ni tan sols les hauria de considerar. A Espanya, però, et poden tancar a la presó i tenir-te allà indefinidament. Aquesta és la raó de la força de l’estat, que juga amb aquests abusos i sotmet la voluntat del detingut fins que diu i signa el que li posen al davant. Aquesta mena d’episodis passen a les democràcies no consolidades. Passen a Rússia i a Turquia, i a la majoria de països del món. I, dissortadament, també a Espanya.

La força del PP a Catalunya

El Partido Popular, que vol tornar a governar Espanya, té una sucursal a Catalunya. Molta gent es pregunta si també aspira a governar Catalunya i quina és la força real d’aquest partit a Catalunya. Unes quantes dades ens ajudaran a respondre aquesta pregunta. Dels 135 diputats del Parlament, aquesta sucursal només en té 4. Dels 47 diputats catalans que formen part del Congreso de los Diputados, la sucursal només en té un, una per ser precisos, i ni tan sols viu a Catalunya. Dels 947 alcaldes catalans, el PP només en té 1. Dels 41 regidors de l’Ajuntament de Barcelona, el PP només en té 2. De les 4 diputacions catalanes, el PP no en presideix cap, com tampoc presideix cap consell comarcal. A partir d’aquestes dades, i per més soroll mediàtic que facin els dirigents de la franquícia, queda clar que la força del PP a Catalunya és absolutament residual, gairebé nul·la. Això sí, el soroll que fa el PP a Catalunya l’utilitzen per obtenir més simpaties a l’Espanya anticatalana. Com més canya als catalans, més vots obtenen a Espanya. És bàsicament per això que el PP manté oberta aquesta franquícia, i no pas per accedir al govern d’un territori (Catalunya) que saben que difícilment assoliran.

Objectiu immediat: liquidar Torra

Espanya busca ara carregar-se políticament el MHP Torra, i si cal fer-ho per mitjans il·legals, com tot indica que s’està preparant, no tindran cap remordiment a utilitzar qualsevol via antidemocràtica per treure’l de circulació. A Rússia això ho fan tot sovint, i a Turquia també, i no són precisament dos exemples de democràcies exemplars. A Espanya no agrada que se la compari amb Rússia i Turquia, però els mètodes que utilitza per silenciar la discrepància política són similars.

Ara Espanya diu que el problema de Catalunya és Torra, i alguns curts de mires pensen que, si el treuen de circulació, hauran resolt el problema català. Recordo quan el president era Mas, i com Espanya no va parar de fer joc brut fins que se’l van treure de sobre (amb l’ajut de la CUP, per cert). Van resoldre el problema? No, al contrari, el van agreujar. Després de Mas va venir Puigdemont, i no cal dir els esforços i mitjans que Espanya destina des de fa dos anys —i ja abans del seu exili— per carregar-se’l.

Espanya encara no ha entès que el problema català no depèn de qui ocupi el Palau de la Generalitat (Mas, Puigdemont, Torra...) sinó de la voluntat dels catalans expressada a les urnes. I la voluntat dels catalans expressada a les urnes i representada al Parlament amb una majoria absoluta diu que la societat catalana està dividida en dues meitats, una més petita que defensa l’opció unionista i que disposa del 43,5% dels vots, i una altra que defensa la independència, amb el 47,5% del suport a les urnes. La resta, comuns que no es mullen, enquestes interessades i fum. Molt fum.

S’acabaran carregant Torra? No s’ha d’excloure, però sortirà un altre president que assumirà la defensa oficial dels independentistes catalans els quals, cal anar-ho repetint als desmemoriats, des de fa anys són més que els unionistes. I en democràcia, les majories guanyen, i les minories perden. I la majoria és la meitat dels vots emesos més un vot. Recordeu Escòcia i el Quebec? Doncs és això. No deixem que s’escapi aquesta oportunitat quan es convoquin eleccions catalanes. Quan superem el cinquanta per cent el món ens mirarà d’una altra manera, i veurem la llum al final del túnel.