Escoltant el senyor Iceta, la senyora Granados, el senyor Zaragoza i altres directius de la franquícia catalana del PSOE sobre el nou posicionament dels socialistes respecte a la llengua catalana, ara ja ha quedat clar que el gir lingüístic socialista cap al PP/Vox és la posició comuna dels membres del politburó de la franquícia catalana, i coincideix amb la doctrina de facto de la casa central del carrer Ferraz de Madrid. El PSOE busca desesperadament els votants orfes de Ciudadanos, i ha optat per no dissimular més i posar negre sobre blanc un gran menyspreu a la llengua pròpia de Catalunya, una opció que en segons quins llocs tothom sap que sempre dóna vots. Alguns socialistes, poquets, potser s’enfadaran i es donaran de baixa del partit, però la gran majoria mirarà cap a una altra banda. D’això se’n diu disciplina de partit.
dilluns, 25 de novembre del 2019
divendres, 22 de novembre del 2019
El mur de Berlín i altres murs
(L’article original en versió paper es va publicar el 15 de novembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.939 de La Veu de l'Anoia)
Fa trenta anys va ser enderrocat el mur de Berlín, una infraestructura que fins al dia abans de la seva caiguda semblava que no cauria mai. Fins poc abans del col·lapse comunista, els presidents del politburó del partit únic alemany, Honecker i Krenz, defensaven la utilitat del mur i la vigència del comunisme, i asseguraven que aquella gàbia no s’obriria mai. Doncs bé, a partir de la caiguda del mur va sorprendre la facilitat amb la qual tota aquella enganyifa del comunisme es fa desfer com un terròs de sucre.
S’ha de tenir molta barra per batejar una d’aquelles gàbies, l’Alemanya oriental, com la República Democràtica Alemanya quan, òbviament, de democràtic aquell país no en tenia res. Si el balanç que ens ha deixat el comunisme no fos tan greu i inhumà semblaria una broma de mal gust. Un detall significatiu demostra que els extrems es toquen: durant la dictadura franquista a Espanya els homosexuals eren empresonats, però als països comunistes també, encara que a alguns progres no els agrada que es recordi.
Aquell mur, a diferència d’altres murs que s’han construït posteriorment, tenia una particularitat, i és que no servia per impedir l’entrada de la gent de fora sinó per impossibilitar que sortís la gent del país. Les autoritats de l’època no devien estar gens convençudes de les bondats del sistema comunista, quan s’impedia que la població abandonés aquell suposat paradís. Tot això avui pot semblar inversemblant, però aquells episodis tan desgraciats tardaran molts anys a oblidar-se.
Ara els murs construïts pels estats a les línies frontereres no hi són per impedir que la gent marxi sinó per dificultar l’entrada d’estrangers. D’aquestes vergonyoses infraestructures a Europa i fora d’Europa se n’han construït unes quantes, i són la prova del cotó del fracàs més absolut de la política mundial. Els dirigents polítics del tercer món no són capaços de garantir a la seva població l’accés a unes mínimes condicions de vida, i a la gent només li queda l’opció d’intentar votar amb els peus.
Les persones que tenen la desgràcia de viure en països pobres no tenen com a fita el comunisme que ens pretenien vendre quan hi havia el mur de Berlín sinó el sistema lliure i democràtic dels països que ara es protegeixen amb els nous murs. Tots els dirigents mundials són responsables d’aquesta situació, uns per impedir i/o no fomentar unes mínimes condicions de vida als països del tercer món, i els altres per no impedir amb els mitjans que disposen que aquestes situacions tan injustes s’eternitzin.
Fa trenta anys va ser enderrocat el mur de Berlín, una infraestructura que fins al dia abans de la seva caiguda semblava que no cauria mai. Fins poc abans del col·lapse comunista, els presidents del politburó del partit únic alemany, Honecker i Krenz, defensaven la utilitat del mur i la vigència del comunisme, i asseguraven que aquella gàbia no s’obriria mai. Doncs bé, a partir de la caiguda del mur va sorprendre la facilitat amb la qual tota aquella enganyifa del comunisme es fa desfer com un terròs de sucre.
S’ha de tenir molta barra per batejar una d’aquelles gàbies, l’Alemanya oriental, com la República Democràtica Alemanya quan, òbviament, de democràtic aquell país no en tenia res. Si el balanç que ens ha deixat el comunisme no fos tan greu i inhumà semblaria una broma de mal gust. Un detall significatiu demostra que els extrems es toquen: durant la dictadura franquista a Espanya els homosexuals eren empresonats, però als països comunistes també, encara que a alguns progres no els agrada que es recordi.
Aquell mur, a diferència d’altres murs que s’han construït posteriorment, tenia una particularitat, i és que no servia per impedir l’entrada de la gent de fora sinó per impossibilitar que sortís la gent del país. Les autoritats de l’època no devien estar gens convençudes de les bondats del sistema comunista, quan s’impedia que la població abandonés aquell suposat paradís. Tot això avui pot semblar inversemblant, però aquells episodis tan desgraciats tardaran molts anys a oblidar-se.
Ara els murs construïts pels estats a les línies frontereres no hi són per impedir que la gent marxi sinó per dificultar l’entrada d’estrangers. D’aquestes vergonyoses infraestructures a Europa i fora d’Europa se n’han construït unes quantes, i són la prova del cotó del fracàs més absolut de la política mundial. Els dirigents polítics del tercer món no són capaços de garantir a la seva població l’accés a unes mínimes condicions de vida, i a la gent només li queda l’opció d’intentar votar amb els peus.
Les persones que tenen la desgràcia de viure en països pobres no tenen com a fita el comunisme que ens pretenien vendre quan hi havia el mur de Berlín sinó el sistema lliure i democràtic dels països que ara es protegeixen amb els nous murs. Tots els dirigents mundials són responsables d’aquesta situació, uns per impedir i/o no fomentar unes mínimes condicions de vida als països del tercer món, i els altres per no impedir amb els mitjans que disposen que aquestes situacions tan injustes s’eternitzin.
dilluns, 18 de novembre del 2019
Arran i els drets humans
Núria Martí, portaveu nacional d’Arran, i qui diu Arran diu la CUP, va dir dissabte a TV3 que la seva organització no creu en els drets individuals de les persones i, per tant, no els pot defensar. Per Arran, i qui diu Arran diu la CUP, només són legítims els drets col·lectius. I encara que no ho va dir, va deixar entendre que és la gent d’Arran, i qui diu Arran diu la CUP, qui decideix quins són els drets col·lectius a defensar. Des d’un plantejament mínimament democràtic de la societat és fàcil d’entendre que hi hagi tanta gent que escoltant aquestes bestieses antidemocràtiques no tingui massa simpatia per aquesta opció política.
divendres, 8 de novembre del 2019
Franco i el franquisme
(L’article original en versió paper es va publicar el 31 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.937 de La Veu de l'Anoia)
Quaranta-quatre anys després del seu enterrament, i com si fos un acte més de la campanya electoral del PSOE, el cadàver del dictador Franco s’ha canviat de lloc de manera gens discreta. El trasllat no s’ha fet amb els honors de 1975 però sí amb una gran parafernàlia i una cobertura televisiva que estaven fora de lloc. L’exhumació s’hauria pogut fer discretament, de nit, i anunciar-la un cop feta, però Sánchez va optar per treure’n profit electoral. L’han tret del Valle de los Caidos, a Cuelgamuros, i l’han traslladat al cementiri de d’El Pardo, dos indrets pertanyents al patrimoni públic i que només estan separats per 30 km. Així, les visites dels nostàlgics del franquisme al nou lloc d’enterrament no desapareixeran.
El trasllat va ser una operació de màrqueting dissenyada fins a l’últim detall per a lluïment del govern en funcions presidit per Pedro Sánchez, el qual amb aquest gest pretén guanyar vots per poder seguir governant després de les eleccions del 10 de novembre. Se’ns ha dit que el cost del trasllat era d’uns seixanta mil euros, però veient els mitjans aeris i terrestres i els funcionaris utilitzats segur que ens ha costat bastant més. Sigui com sigui, el cadàver de Franco ja no és al Valle de los Caidos. Molta gent pensa que ja era hora, com si s’haguessin tret un pes de sobre. Però el gest de Sánchez s’ha limitat a canviar de lloc una mòmia. El franquisme, però, segueix vigent.
El problema no és tant el lloc on Franco es troba enterrat sinó la dificultat d’enterrar el franquisme residual que a la mort del dictador no va desaparèixer de les institucions espanyoles. Llavors hauria fet falta una depuració a fons de l’exèrcit, la policia, la justícia, la fiscalia, etc. S’imposava la desaparició dels tribunals franquistes com el TOP, ara anomenat AN. Però no es va fer. Ni Sánchez ni cap dels seus antecessors, del PSOE i del PP, han considerat mai seriosament la possibilitat de desterrar el franquisme de les institucions. El fet és que quaranta-quatre anys després de la mort de Franco i a partir d’una transició política mal feta, el franquisme segueix vigent.
D’exemples de la vigència del franquisme a Espanya en tenim a dojo. Només cal veure amb quina manca d’intel·ligència a Madrid segueixen tractant el conflicte polític català. O el menyspreu de les institucions espanyoles a la normalització de l’ús del català. O, sense anar més lluny, com ha anat el judici del procés, i amb quina violència està reaccionant Espanya a les queixes per una sentència totalment injusta.
Quaranta-quatre anys després del seu enterrament, i com si fos un acte més de la campanya electoral del PSOE, el cadàver del dictador Franco s’ha canviat de lloc de manera gens discreta. El trasllat no s’ha fet amb els honors de 1975 però sí amb una gran parafernàlia i una cobertura televisiva que estaven fora de lloc. L’exhumació s’hauria pogut fer discretament, de nit, i anunciar-la un cop feta, però Sánchez va optar per treure’n profit electoral. L’han tret del Valle de los Caidos, a Cuelgamuros, i l’han traslladat al cementiri de d’El Pardo, dos indrets pertanyents al patrimoni públic i que només estan separats per 30 km. Així, les visites dels nostàlgics del franquisme al nou lloc d’enterrament no desapareixeran.
El trasllat va ser una operació de màrqueting dissenyada fins a l’últim detall per a lluïment del govern en funcions presidit per Pedro Sánchez, el qual amb aquest gest pretén guanyar vots per poder seguir governant després de les eleccions del 10 de novembre. Se’ns ha dit que el cost del trasllat era d’uns seixanta mil euros, però veient els mitjans aeris i terrestres i els funcionaris utilitzats segur que ens ha costat bastant més. Sigui com sigui, el cadàver de Franco ja no és al Valle de los Caidos. Molta gent pensa que ja era hora, com si s’haguessin tret un pes de sobre. Però el gest de Sánchez s’ha limitat a canviar de lloc una mòmia. El franquisme, però, segueix vigent.
El problema no és tant el lloc on Franco es troba enterrat sinó la dificultat d’enterrar el franquisme residual que a la mort del dictador no va desaparèixer de les institucions espanyoles. Llavors hauria fet falta una depuració a fons de l’exèrcit, la policia, la justícia, la fiscalia, etc. S’imposava la desaparició dels tribunals franquistes com el TOP, ara anomenat AN. Però no es va fer. Ni Sánchez ni cap dels seus antecessors, del PSOE i del PP, han considerat mai seriosament la possibilitat de desterrar el franquisme de les institucions. El fet és que quaranta-quatre anys després de la mort de Franco i a partir d’una transició política mal feta, el franquisme segueix vigent.
D’exemples de la vigència del franquisme a Espanya en tenim a dojo. Només cal veure amb quina manca d’intel·ligència a Madrid segueixen tractant el conflicte polític català. O el menyspreu de les institucions espanyoles a la normalització de l’ús del català. O, sense anar més lluny, com ha anat el judici del procés, i amb quina violència està reaccionant Espanya a les queixes per una sentència totalment injusta.
divendres, 1 de novembre del 2019
El president de tots
Com que el món unionista no disposa d’arguments sòlids per defensar la seva postura política davant de l’opció independentista majoritària, s’ha posat de moda criticar el president Torra per suposadament no ser el president de tots els catalans, sinó només de la meitat dels catalans, és a dir, dels catalans independentistes. Aquest és un argument tan feble que no hi hauríem de dedicar ni un minut. Però avui faré una excepció i li dedicaré un minut.
Torra és, òbviament, el president de tots els catalans, l’hagin votat o no, de la mateixa manera que Sánchez és el president de tots els espanyols, siguin o no de la seva corda política. Així funciona la democràcia, i no caldria dir res més. Però posats a filar prim, jo mateix, sense anar més lluny, considero que el president legítim de Catalunya hauria de ser Puigdemont. Torra ocupa el càrrec precisament perquè a Puigdemont Espanya li va impedir ser-ho, tot i disposar dels vots necessaris.
Senyores i senyors unionistes, cal saber perdre. Si no us agrada que Catalunya tingui un president independentista ho teniu ben fàcil, a les pròximes eleccions al Parlament voteu les franquícies del PP, Cs o PSOE, i reseu-hi un parenostre perquè disposin dels vots suficients per presidir la Generalitat. A mi no m’agradaria gens que això passés, però mai diria que el candidat unionista no és el president de tots els catalans, de la mateixa manera que no ho vaig dir quan Maragall i Montilla van presidir la Generalitat.
Torra és, òbviament, el president de tots els catalans, l’hagin votat o no, de la mateixa manera que Sánchez és el president de tots els espanyols, siguin o no de la seva corda política. Així funciona la democràcia, i no caldria dir res més. Però posats a filar prim, jo mateix, sense anar més lluny, considero que el president legítim de Catalunya hauria de ser Puigdemont. Torra ocupa el càrrec precisament perquè a Puigdemont Espanya li va impedir ser-ho, tot i disposar dels vots necessaris.
Senyores i senyors unionistes, cal saber perdre. Si no us agrada que Catalunya tingui un president independentista ho teniu ben fàcil, a les pròximes eleccions al Parlament voteu les franquícies del PP, Cs o PSOE, i reseu-hi un parenostre perquè disposin dels vots suficients per presidir la Generalitat. A mi no m’agradaria gens que això passés, però mai diria que el candidat unionista no és el president de tots els catalans, de la mateixa manera que no ho vaig dir quan Maragall i Montilla van presidir la Generalitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)