La T-10

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 de desembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.943 de La Veu de l'Anoia)

La T-10 és la targeta de transport públic més utilitzada tant pels barcelonins com per les persones foranes que visiten la ciutat de Barcelona. Permet fer deu viatges en bus i/o metro, així com els transbords corresponents. És una targeta emesa per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), i això vol dir que no només depèn de l’Ajuntament de Barcelona sinó també d’altres administracions supra-locals. Actualment les decisions de l’AMB depenen de diversos partits polítics, i els salaris dels seus màxims dirigents superen amb escreix els 100.000 euros anuals que cobra l’alcaldessa Colau.

Feta aquesta necessària contextualització, l’AMB ha decidit reformular l’oferta dels títols de transport, i entre altres mesures ha eliminat la targeta de transport més utilitzada, la T-10. Bé, els polítics que ho han decidit no parlen d’eliminar la T-10 sinó de reorganitzar l’oferta, que per això són polítics i utilitzen el llenguatge ambigu que tots coneixem. Així, a la T-10 li han canviat el nom (ara es dirà T-Casual), n’han reduït les prestacions (només es podrà validar una vegada per viatge, és a dir, només la podrà utilitzar una persona per viatge) i l’han augmentat de preu, passant de 10,20 a 11,35 euros (11,3 per cent més).

Vist el rebuig gairebé unànime de les persones perjudicades per aquesta mesura tan desafortunada, resulta evident l’error de l’administració que ha pres aquesta decisió, com passa sovint amb moltes decisions preses des d’un despatx i no sobre el terreny. Ara caldrà veure si els polítics i els dirigents de l’AMB rectifiquen o, com passa habitualment en aquests casos, persisteixen en l’error. Possiblement els càlculs que estan fent els polítics és que com que falten més de tres anys per a les pròximes eleccions municipals, llavors la gent ja haurà assumit el nou sistema i no els castigarà a les urnes. Veurem què passa.

Un objectiu lloable de les administracions públiques és que ens oblidem del cotxe i utilitzem el transport públic. Ara bé, castigar d’aquesta manera els usuaris habituals de la T-10 pot produir l’efecte contrari. Amb un exemple s’entendrà millor. Una família amb tres fills que vulgui pujar al Tibidabo fins ara en tenia prou amb una targeta T-10 (cinc viatges d’anada i cinc de tornada, total 11,20 euros). Ara necessitarà una T-Casual per a cada membre de la família (11,35 x 5 = 56,75 euros), cinc vegades més. Se’ns està convidant a anar-hi en cotxe? És ben cert que amb aquestes targetes es poden fer més viatges, però en molts casos no s’aprofitaran.

Què en quedarà de la cimera del clima?

Quan es va posar en evidència que Xile tenia dificultats per organitzar la cimera mundial del clima, Pedro Sánchez, amb un objectiu utilitarista pels seus interessos polítics, es va oferir a fer-la a Espanya. Estava convençut que en trauria un rèdit polític però, vistos els nuls resultats obtinguts, no en traurà res de positiu. Un cop la cimera s’ha acabat, amb un balanç que, sent molt generosos, només podem qualificar de gran fracàs de la diplomàcia, Sánchez i el govern espanyol han quedat en evidència, ja que, com a amfitrions i participants actius de la reunió, alguna responsabilitat devien tenir. Al principi de la cimera Sánchez hi treia el cap i es fotografiava amb els delegats, però a mesura que s’intuïa que allò acabaria malament Sánchez va desaparèixer d’escena i va traspassar la gestió del fracàs a gent del seu equip ministerial. Què en quedarà de la cimera del clima de Madrid? A banda de la visita mediàtica de Greta Thunberg, poca cosa més. Aviat ni se’n parlarà. I vistes les necessitats imperioses de reduir les emissions i les expectatives que s’havien creat entorn d’aquesta trobada, tot plegat resulta lamentable.

Sánchez diu que farà un truc a Torra

Com a bon dirigent polític espanyol, Sánchez és al·lèrgic a tot el que vingui de Catalunya, i és per això que durant molt temps a Torra no li ha agafat el telèfon. Ara diu que aviat li trucarà, però perquè ningú se senti ofès trucarà també als disset presidents autonòmics espanyols. Malament rai quan una trucada telefònica s’ha de fer pública abans que la trucada tingui lloc, com volent demanar permís a la societat espanyola per un fet tan greu com és agafar el telèfon i marcar les nou xifres del destinatari.

Si Sánchez hagués tornat la trucada a Torra sense més, molts espanyols s’haurien emprenyat, però si l’inclou en una ronda de trucades als presidents autonòmics, aquesta trucada potser passarà més desapercebuda. Malament anem quan Sánchez s’ha de justificar per fer una simple trucada. Hem passat del nefast cafè para todos, a la ridícula llamada para todos.

Per acabar, no em puc estar de destacar l’oportunisme infantiloide d’alguns polítics catalans que ni han esperat que la trucada es produís per posar-se la medalla per aquest anunci de trucada. Estem en males mans, aquí i allà. Genteta.

Sanitat privada vs. sanitat pública

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de novembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.941 de La Veu de l'Anoia)

A Catalunya tenim una llarga tradició de ser atesos a les mútues privades, fins al punt que molta gent, davant d’un problema de salut, ni tan sols es planteja la possibilitat d’anar a un hospital públic. En aquest article no mencionaré noms d’establiments, públics i privats, però segur que el lector en té uns quants al cap i es pot sentir identificat amb aquests comentaris. El fet és que, sortosament, un bon percentatge de catalans només utilitza la sanitat privada. I dic sortosament perquè si de cop i volta tota aquesta gent anés a la pública, el sistema quedaria col·lapsat per excés de demanda.

Abans era partidari de la sanitat privada, però d’uns anys ençà defenso molt la pública. Abans pagava una assegurança privada i sabia que si un dia ho necessitava —sortosament no ho he necessitat mai— podria ingressar en un hospital privat, tenir la meva habitació individual i un càtering que tal vegada és una mica millor que el de la sanitat pública, tot i que pel que he anat veient aquí i allà això no sempre és així. Mai m’havia plantejat la vàlua professional del personal de la sanitat privada, ni els seus mitjans tècnics, ni la ràtio de personal d’infermeria per malalt ingressat, ja que donava per suposat que seria similar al nivell que et trobes a la sanitat pública. Després he sabut que no sempre és així, i he vist casos de malalts de la privada que quan es complicaven les coses eren derivats a la sanitat pública, suposo que per estalviar diners, o per una incapacitat tècnica per gestionar correctament segons quines patologies massa complicades.

He pogut comparar els dos sistemes, les instal·lacions, com treballen els seus professionals, els temps d’espera i les incomoditats inevitables que pateixen els malalts i els seus acompanyants, i no veig massa diferència entre un sistema i l’altre. I és que el principal problema d’una persona malalta que ha d’anar a un hospital per ser atesa per professionals de la salut no són els petits o no tan petits detalls diguem-ne secundaris sinó la mateixa malaltia. Si una persona pensa que té un problema greu de salut no es planteja el càtering de l’hospital sinó la qualitat professional i humana dels professionals que la tractaran. I si el problema que l’amoïna més és què menjarà per dinar potser vol dir que la seva malaltia no és tan greu com pensa. La conclusió és que s’ha de potenciar el millor servei de la sanitat pública que paguem entre tots, sempre coexistint amb la sanitat privada per aquelles persones que opten per aquesta via.

Propietat privada

Escoltant determinats activistes del món de les esquerres més esverades, bàsicament comuns i cupaires, podria semblar que la defensa de la propietat privada —un dels puntals de la nostra societat— fos un dret que ja ha deixat d’existir. Per defensar en veu alta els propietaris de determinades propietats immobiliàries et miren malament i tot, com si els propietaris no paguessin els corresponents impostos o, encara pitjor, com si haguessin pagat les propietats amb diners robats. El fet és que per a una part de la nostra societat, una part relativament petita, tot s’ha de dir, gaudir d’una propietat immobiliària gairebé és sinònim de delinqüència, o així es pot deduir escoltant les seves abrandades prèdiques socials plenes de demagògia barata. No cal dir, però, que aquestes persones es passen immediatament a l’altra banda del taulell i deixen de criticar els propietaris privats tan bon punt elles mateixes accedeixen a una propietat privada, encara que sigui per mitjà d’un crèdit hipotecari. Llavors et trobes que de cop i volta s’han convertit en grans defensors d’allò que fins al dia abans criticaven.