Alarma

(Article original publicat el 27/3/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1957/1958, pàg. 2)

Pedro Sánchez ha decidit posar Espanya en estat d’alarma. Es tracta d’una situació excepcional que, entre altres mesures, inclou el desplegament dels militars, i la limitació de la llibertat de moviments dels ciutadans, un dret democràtic essencial protegit per la constitució. Per aconseguir-ho, va presidir un consell de ministres llarguíssim per tal de convèncer els seus socis de govern de la necessitat de prendre una mesura tan greu com aquesta. Fins i tot hi va assistir el vicepresident, de Podemos, que no hi hauria d’haver anat per trobar-se en període de quarantena. Però feta la llei feta la trampa, i Iglesias hi va anar, i es va fer també responsable de la decisió. Amb aquesta mesura tan dràstica, Sánchez volia demostrar que qui mana és ell i només ell, i que la seva confiança en la gestió autonòmica de la pandèmia és nul·la.

A Sánchez li agrada molt fer discursos. Els discursos de Sánchez són això, només discursos, usualment buits de contingut i sense cap compromís en ferm per part seva. Són, usualment, discursos amables que tenen com a únic objectiu obtenir el suport polític dels receptors als quals van adreçats, com, per exemple, la seva investidura com a president. Esquerra no ho ignora, i com a soci a l’ombra li segueix el joc. Sánchez fa un discurs amable, obté la contrapartida política que busca, i immediatament s’oblida del seu discurs. I com que un país es governa amb decisions i no amb discursos, és molt important parar atenció a les decisions que porten la seva signatura i es publiquen al BOE. La decisió de posar Espanya sota l’estat d’alarma és una decisió molt greu que a parer dels tècnics no resoldrà el problema del coronavirus, i portarà conseqüències molt negatives per a tothom.

La decisió d’imposar l’estat d’alarma és una repetició del nefast article 155, però aquesta vegada amb vigència a tot l’estat. Amb aquesta mesura Sánchez demostra no creure en l’estat autonòmic, i torna als anys setanta del segle passat, abans d’establir-se l’estat autonòmic. Així, ara mateix qualsevol decisió que es prengui a Catalunya sota l’estat d’alarma és per ordre d’un ministre de Madrid. El president de Catalunya, els consellers i els alts executius de la Generalitat ja no pinten res. I el mateix val per Euskadi i per l’altra nació històrica de l’estat, Galícia. La resta d’autonomies són només l’excusa per tenir controlats a catalans, bascos i gallecs. La situació d’Espanya és francament alarmant, i amb la nefasta gestió que fan de la pandèmia es torna a posar en evidència.

Aznar i González

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de març de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.955 de La Veu de l'Anoia)

Felipe González i José Maria Aznar són dos expresidents del govern espanyol que en deixar d’exercir els seus càrrecs no van acceptar cedir protagonisme mediàtic i passar a un anonimat més que recomanable. Així, tot i els anys que fa que van deixar les seves responsabilitats de govern, Aznar i González segueixen treballant per aparèixer a les portades dels diaris. I tot i pertànyer a partits polítics diferents, a banda de l’anticatalanisme que els agermana els dos expresidents comparteixen moltes més semblances polítiques del que pot semblar a primera vista. Aznar sempre ha sigut un polític de dretes, però amb l’evolució que està fent en els últims anys tindria tot el sentit que acabés fitxant per l’extrema dreta de Vox.

Per la seva banda González, amb els anys, ha anat evolucionant clarament cap a la dreta, i l’esquerranisme teòric que de tant en tant encara predica no va més enllà d’un discurs retòric adreçat a la soferta militància socialista. Una altra coincidència és que els dos expresidents engreixen els seus patrimonis particulars mitjançant les portes giratòries, una sortida econòmica que es van preparar a consciència mentre exercien altes responsabilitats de govern. I coincideixen tots dos que cal atacar per terra, mar i aire la Catalunya real, ja que no volen admetre que la ciutadania independentista té més pes polític que la minoritària Catalunya unionista que ells defensen amb dents i ungles. Se senten més còmodes explicant-se en els mitjans més populistes i, molt especialment, els d’extrema dreta, i eviten els mitjans de comunicació menys estomacals, és a dir, més professionals.

La seva llunyania política amb el president actual, Pedro Sánchez, els ha fet acostar posicions en la malaltissa deriva anticatalana que tots dos comparteixen. Ara s’han proposat fer descarrilar el govern socialista actual. Des dels mitjans de comunicació que dèiem abans, s’adrecen sovint a periodistes, jutges, fiscals i a tothom que els vulgui escoltar per criticar determinades mesures penitenciàries les quals, seguint estrictament la normativa vigent, es comencen a aplicar als presos polítics empresonats injustament. En aquest sentit, cal recordar que quan eren els alts càrrecs socialistes els que estaven empresonats, aquells sí, per delictes molt greus, amb morts pel mig i tot, van fer tot el possible perquè el compliment de les penes quedés reduït a la mínima expressió. Ara, amb els presos polítics catalans, busquen exactament el contrari. L’aplicació de la llei no és igual per a tothom.

Gestió pública de comportaments privats inadequats

Diumenge es va celebrar la manifestació del Dia de les Dones. Gairebé tots els partits polítics, sindicats i altres agents socials, públics i privats, es van afegir a les celebracions, i tothom semblava estar d’acord amb les reivindicacions. La teoria, doncs, sembla que tothom la té perfectament clara. La mentalització ja és un pas, però ni de bon tros és un pas definitiu per resoldre un problema molt greu que té com a conseqüències la destrucció de persones i famílies.

Simultàniament amb la celebració dels actes del Dia de les Dones s’han fet públics determinats episodis inadequats, presumptament delictius, d’un dirigent polític que es dedicava a assetjar sexualment dones del seu departament. Era un tema que feia molt temps que existia però que, tot i això, es mantenia en l’esfera d’una discreció difícil d’entendre fins que aquesta setmana ha esclatat. El responsable polític de la conselleria finalment ha dimitit, i ara caldrà veure si l’escàndol anirà més enllà o del tema no se’n tornarà a parlar i tal dia farà un any.

La conclusió que se’n pot treure és que, si no ens posem seriosos, no resoldrem el problema. No n’hi ha prou que es facin grans manifestos a favor de les dones si no s’acompanyen de polítiques efectives. Si els escàndols es continuen tapant, si els assetjadors segueixen actuant amb una aparent impunitat, si les denúncies de les dones afectades no tenen efectes pràctics immediats, cada any anirem fent manifestacions però el problema de fons subsistirà.