(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de març de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.955 de La Veu de l'Anoia)
Felipe González i José Maria Aznar són dos expresidents del govern espanyol que en deixar d’exercir els seus càrrecs no van acceptar cedir protagonisme mediàtic i passar a un anonimat més que recomanable. Així, tot i els anys que fa que van deixar les seves responsabilitats de govern, Aznar i González segueixen treballant per aparèixer a les portades dels diaris. I tot i pertànyer a partits polítics diferents, a banda de l’anticatalanisme que els agermana els dos expresidents comparteixen moltes més semblances polítiques del que pot semblar a primera vista. Aznar sempre ha sigut un polític de dretes, però amb l’evolució que està fent en els últims anys tindria tot el sentit que acabés fitxant per l’extrema dreta de Vox.
Per la seva banda González, amb els anys, ha anat evolucionant clarament cap a la dreta, i l’esquerranisme teòric que de tant en tant encara predica no va més enllà d’un discurs retòric adreçat a la soferta militància socialista. Una altra coincidència és que els dos expresidents engreixen els seus patrimonis particulars mitjançant les portes giratòries, una sortida econòmica que es van preparar a consciència mentre exercien altes responsabilitats de govern. I coincideixen tots dos que cal atacar per terra, mar i aire la Catalunya real, ja que no volen admetre que la ciutadania independentista té més pes polític que la minoritària Catalunya unionista que ells defensen amb dents i ungles. Se senten més còmodes explicant-se en els mitjans més populistes i, molt especialment, els d’extrema dreta, i eviten els mitjans de comunicació menys estomacals, és a dir, més professionals.
La seva llunyania política amb el president actual, Pedro Sánchez, els ha fet acostar posicions en la malaltissa deriva anticatalana que tots dos comparteixen. Ara s’han proposat fer descarrilar el govern socialista actual. Des dels mitjans de comunicació que dèiem abans, s’adrecen sovint a periodistes, jutges, fiscals i a tothom que els vulgui escoltar per criticar determinades mesures penitenciàries les quals, seguint estrictament la normativa vigent, es comencen a aplicar als presos polítics empresonats injustament. En aquest sentit, cal recordar que quan eren els alts càrrecs socialistes els que estaven empresonats, aquells sí, per delictes molt greus, amb morts pel mig i tot, van fer tot el possible perquè el compliment de les penes quedés reduït a la mínima expressió. Ara, amb els presos polítics catalans, busquen exactament el contrari. L’aplicació de la llei no és igual per a tothom.
Felipe González i José Maria Aznar són dos expresidents del govern espanyol que en deixar d’exercir els seus càrrecs no van acceptar cedir protagonisme mediàtic i passar a un anonimat més que recomanable. Així, tot i els anys que fa que van deixar les seves responsabilitats de govern, Aznar i González segueixen treballant per aparèixer a les portades dels diaris. I tot i pertànyer a partits polítics diferents, a banda de l’anticatalanisme que els agermana els dos expresidents comparteixen moltes més semblances polítiques del que pot semblar a primera vista. Aznar sempre ha sigut un polític de dretes, però amb l’evolució que està fent en els últims anys tindria tot el sentit que acabés fitxant per l’extrema dreta de Vox.
Per la seva banda González, amb els anys, ha anat evolucionant clarament cap a la dreta, i l’esquerranisme teòric que de tant en tant encara predica no va més enllà d’un discurs retòric adreçat a la soferta militància socialista. Una altra coincidència és que els dos expresidents engreixen els seus patrimonis particulars mitjançant les portes giratòries, una sortida econòmica que es van preparar a consciència mentre exercien altes responsabilitats de govern. I coincideixen tots dos que cal atacar per terra, mar i aire la Catalunya real, ja que no volen admetre que la ciutadania independentista té més pes polític que la minoritària Catalunya unionista que ells defensen amb dents i ungles. Se senten més còmodes explicant-se en els mitjans més populistes i, molt especialment, els d’extrema dreta, i eviten els mitjans de comunicació menys estomacals, és a dir, més professionals.
La seva llunyania política amb el president actual, Pedro Sánchez, els ha fet acostar posicions en la malaltissa deriva anticatalana que tots dos comparteixen. Ara s’han proposat fer descarrilar el govern socialista actual. Des dels mitjans de comunicació que dèiem abans, s’adrecen sovint a periodistes, jutges, fiscals i a tothom que els vulgui escoltar per criticar determinades mesures penitenciàries les quals, seguint estrictament la normativa vigent, es comencen a aplicar als presos polítics empresonats injustament. En aquest sentit, cal recordar que quan eren els alts càrrecs socialistes els que estaven empresonats, aquells sí, per delictes molt greus, amb morts pel mig i tot, van fer tot el possible perquè el compliment de les penes quedés reduït a la mínima expressió. Ara, amb els presos polítics catalans, busquen exactament el contrari. L’aplicació de la llei no és igual per a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada